Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

divendres, 20 de març de 2009

Un dia per l'agraïment



Fa temps vaig fer un escrit perquè era la meva nit del perdó, avui podria ser el meu dia d’agraïment. I ho és perquè m'ha vingut al pensament que la setmana passada una amiga li va dir a una altra que ella era qui era i estava allà en aquell precís moment gràcies, entre d'altres, "als fills de puta"que s'havia anat trobant pel camí. És cert, sovint s'ha d'agrair a tothom el paper que han fet a la nostra vida, ja que si no hagués estat així ni seríem com som, ni seríem qui som, ni tant vulnerables ni tant forts.

Avui dono les gràcies al meu pare i la meva mare per haver-me concebut.
A la meva mare per haver-me parit, haver-me alimentat i criat durant un temps.

Al meu pare per haver-me fet sentir l'abandonament, però també per haver-me fet aprendre molt més tard que podia ser comprensiva. També el què als catorze anys pogués saber que era l'adéu definitiu al progenitor i poder tenir una relació més sana, ja que no podia ser res més que això, una relació circumstancial. Ho agraeixo perqué així vàrem poder veure'ns en alguna visita esporàdica i em va permetre no trencar-me pel mig quan va morir i poder-li dir adéu serenament.

A la meva mare li dono les gràcies per haver-me endurit el cor davant les pressions i el xantatge emocional, el saber reconèixer els manipuladors en les distàncies curtes i en les llargues, el saber protegir-me dels dominadors, l'aprenentatge necessari per escollir la parella adequada per tal de no cometre errors coneguts, el saber ben clar com no volia ser, i que intrínsecament em donés un model de mare que no volia per als meus fills, malgrat no sabés ni tingués clar com volia ser en realitat. Li agraeixo que no em deixés estudiar més del què volia perquè el meu esperit rebel s'entossudís i que per nassos el meu jo ho hagi desitjat per sempre més i així vaig fent lentament. Haig de ser sincera i afegeixo agraïment pels moments d'amor demostrats, les cançons, els acaronaments quan era malalta i la sincera preocupació pel meu estat de salut, malgrat aquests no puguin superar els anteriors. Més tard puc agrair-li saber que podia perdonar i perdonar-me a mi mateixa.

A les meves germanes els agraeixo el suport, l'amor, la companyia i la complicitat, el saber que sempre he comptat i podré comptar amb elles malgrat la distància, perquè quan ha calgut m'han fet sentir estimada i persona en els moments més durs. Els agraeixo també els disgustos, les baralles, la competència, a vegades els abusos, i tots els conflictes, perquè de tot se n'aprèn i tot et fa créixer. Al meu "germà gran", el marit de ma germana, qui m'ha donat confort, amor, suport, ha volgut orientar-me moltes vegades, ha volgut guiar com a sabut la família i ens ha unit com a germanes moltíssimes vegades i per donar-me, junt a la meva germana, dos nebots guapots, llestos i bona gent, malgrat cometin errors i siguin maldestres perque són joves. Se que tots plegats m'estimen i els hi ho agraeixo, jo també a ells.

A la família a la que hem vaig afegir tant d'hora, la del meu marit, perquè m'han estimat des del principi sense condicionament i on m'hi vaig sentir acollida i escoltada. Perquè ho segueixen fent amb respecte, aconsellant i opinant només el necessari, observant i donant tot el suport quan ens ha calgut. A les tietes àvies dels meus fills perquè han exercit el paper substitut i tan important amb els seus nebots nets. A la meva cunyada perquè la considero la meva altra germana, sempre atenta, en qui penso cada dia malgrat no hi parlem gaire sovint tal i com faig amb les que ho són de debò. També agraïment al seu company de camí perquè, a la seva manera, ens demostra constantment la seva estimació, pel seu tarannà tant peculiar, però en qui vaig descobrir sota l'endurida pell la sensibilitat i la bondat en un moment donat molt cru, i sobretot el respecte de tots vers la nostra manera de veure i viure la vida.

Als meus mestres, durant totes les edats, tot el coneixement traspassat, tota la seva vitalitat, tot el seu dinamisme i entusiasme. Agraeixo eternament la casualitat d'anar a parar a l'escola on vaig anar, una sort per a qualsevol aprenent curiós i obert a les novetats.

Als meus companys perquè alguns van ser amics i altres simples ocupants de la mateixa aula i perquè gràcies a tots vaig aprendre a saber què eren les diferències de classes i econòmiques. A la Ma. Jesús, la meva amiga fins a la pubertat i fins i tot la joventut, qui anys després va comptar amb mi per formar la seva primera casa. Un petó allà on siguis, bonica. A la Teresa, la qual em va ensenyar a ser assenyada i més serena, un altre petó, Seguer!

Agraïment etern a l'Eulàlia, la bibliotecària de l'escola, perquè em va deixar llegir tots els llibres que vaig voler fins exhaurir-los i a tots els mestres per creure en mi, tal i com vaig saber més tard, als 30 anys, perquè m'ho va confessar una mestra en trobar-me en un lloc inaudit dient-me que l'equip educatiu creia fermament que m'anava a menjar el món en aquells dies. A la Fina Rifà, per fer-me estimar el dibuix, a la Teresa per fer-me estimar la llengua i a l'Amèlia per estimar-la a ella com persona, perquè confiava en mi, però no va aconseguir que m'agradessin les mates! A la Montse Pich perquè ens va ensenyar a tots, entre d'altres coses, a fer mapes d'estels un trimestre sencer i una preciosa nit de primavera.

Recordo a en Fidel, que ens va obrir el món de Nietzsche i molts més, a estimar les lletres dels boleros y la literatura universal. Gràcies a ell en l'institut on vaig assistir i a l'excapellà d'història, la carrera que sempre vaig voler estudiar i que encara tinc en ment, perquè va fer-me-la avorrir a partir d'un moment donat, va fer que arribés a odiar l'assignatura, i a més perquè vaig poder-li donar un cop de carpeta al cap per haver-me tocat el cul i vaig poder-me sentir digna als quinze anys. És clar que després d'allò van venir les manques d'assitència i va treure'm l'escolaritat aquell curs i vaig haver de superar un examen a setembre, on vaig haver de lluir-me només que per fotre'l entregant sis fol·lis per davant i darrera en resposta a tres preguntes ronyoses. El molt cabró havia donat durant el curs la millor nota de la seva vida a un dels meus treballs lliures. Però li agraeixo tot plegat, perquè vaig aprendre moltíssim d'aquella experiència de patiment de tot un any, amb franquesa.

Vaig treure moltes conclusions de la temporada passada junt amb els nois i noies moradors de les escales d'entrada al centre. Van obrir-me els ulls al món obscur de la línia traspassable vers no es sabia ben bé on i poder comprovar que tenia el meu propi criteri i poder de decisió per dir Sí o No, per saber si tenia quelcom similar al seny i a quin costat d'aquesta línia invisible pertanyia clarament quan vaig comprovar quan mancats d'autoestima i que poc persones eren. Una cosa és ser i l'altra ben diferent voler ser. No hi res més clar que voler ser i viure com alternatiu, pretesament drogoaddicte i desgraciat amb pasta al darrera que et conforti quan et cal i una altra de molt diferent saber d'on vens, què és del que disposes en realitat, d'on parteixes, cap on vas i com a mínim vers quin camí t'agradaria poder encaminar-te.

A tots els que m'han fet sentir bonica, desitjada, a aquells per als que he estat el seu amor platònic, de primera joventut, el seu amor secret, als que m'han provocat i m'han fet conèixer i reafirmar el que era el verdader sentit de la fidelitat, o encara millor explicat: la lleialtat, als que m'han fet sentir atractiva, sensual, provocadora i també als que m'han fet baixar dels núvols per trobar-me normal, comú, fins i tot lletja. En resum: dona en la seva major expressió i excel•lència, amb defectes i virtuts, com ha de ser.

Incloc a tots els meus caps de feina per saber que era l'explotació laboral, per aprendre a distingir què era ser honrat i què era ser un mal parit. Saber què era un assetjador i qui no ho era. Als companys de feina, per saber qui podia ser a més de company un amic i un simple ésser amb qui comparties circumstàncies laborals i horaris. Per saber el que era patir traïcions per un ascens o una engruna o per una paga de productivitat que dividida durant un any eren 15 cèntims al dia i aprendre que no valia la pena disgustar-se pel fet. Gràcies per fer-me saber que si no era per l'esforç personal ningú surt endavant. Perquè del que era al que vaig ser professionalment va haver un abisme i vaig arribar a satisfer el meu orgull i estima totalment. Gràcies per haver pogut anar fent el que em vaig proposar i a qui em va deixar fer i aconseguir-ho, en especial al meu últim cap, un tal Laquente, el qual es deia a ell mateix que era un bord, el més gran de tots, en canvi jo el trobava encantador i crec que fou un dels millors caps que he tingut mai, un paio simpàtic però incomprés, que escoltava, que no va treure mai autoritat als seus caps intermitjos davant els subordinats, que defenia la seva gent, feia veure que no et comprenia, però després actuava en silenci. Em va clitxar a la primera, tenia una paciència amb mi de mil dimonis, va formar-me en tot tipus de coneixements, em va donar llibertat d'acció i jo vaig complir com una condemnada en tot el que vaig poder i les punyeteres cames i malalties em van deixar, tot per no defraudar-lo i perquè em queia molt bé. Espero que et vagi de conya allà on siguis, de debò, malcarat!

Actualment agraeixo milions de vegades els nous amics, coneguts i veïns que he fet de nou perquè m'hi he sentit molt acollida, com a persona i com a família. He trobat humanitat al meu voltant, gent que m’han donat molt a canvi de res i que, a la vegada, accepten sense la llei de compensació tot l’ajut que jo, nosaltres, podem oferir. M'agrada la comunitat social que m’he trobat en aquest penúltim camí traçat amb tots els seus -ets i -uts. Sóc feliç aquí on visc i els meus també.

He descobert companyes en el meu camí filosòfic de la corrent Reiki i m’estan ajudant a descobrir la calma i la tranquil•litat que em guareixen i em fan créixer com a ésser humà, com a dona, a tenir respecte als demés i al planeta on visc i per això els ofereixo també el meu agraïment.

I sobretot gràcies al meu company de vida, perquè es va enamorar de mi irremeiablement, des del principi, perquè va creure en mi, em va acompanyar, em va confortar, no em va abandonar, ha seguit acompanyant-me, em va animar a fer el que sempre havia volgut aconseguir. Ha estat company, m'ha destruït obstacles del davant, m'ha tret complexes immadurs, fins i tot de tipus masclistes que tenim les dones gravats a sang en el fons del cervell, tampoc no m'ha deixat ser una super-woman, m'ha criticat, m'ha qüestionat, m'ha parat a temps, però m'ha guarit el cos i l'esperit quan ha calgut. Li agraeixo que em deixi tenir cura d'ell, que li retorni l'amor i la companyia, el benestar que m'ha ofert, que es deixi mimar quan puc i que es deixi estimar, que em deixi renyar-lo i qüestionar-lo quan cal. I per sobre de tot que seguim conversant llargament i il•lusionant-nos mútuament per qualsevol cosa que trobem interessant.

Agraeixo haver tingut una filla preciosa, alegre i riallera, de caràcter fort, agraïda, que tot el dia canta i balla, activa com una cabreta, presumida, contestatària, voluble quan se la deixa ser, voluntariosa i tossuda com un bou. Li agrada escriure i llegir moltíssim. Li complau la natura. Pràctica múltiples esports. Li agrada la música d'ara mateix i també la que posem a casa. Ara mateix està embadalida pels herois típicament adolescents M'agrada i l'estimo tal com és. Em fa petar que es queixi de ser la gran, malgrat li ho recorda molt sovint al seu germà.

Dono gràcies pel fill que he tingut, un nano actiu, guapot, també alegre, amb un humor àcid com el seu pare, sociable però introvertit alhora, presumit també, rialler, animalot, també practica molts esports, tot el dia va nafrat, també és tossut, bastant més ordenat que els seus pares i una mica exigent. Li encanten les matemàtiques, les carreres de fórmula F1, en Mortadelo i l'univers. També m'agrada i l'estimo tal com és. Em fa riure que es queixi de ser el petit, però exerceix com a tal fent el cafre.

Agraeixo la sort que m'ha tocat en aquesta vida per la malaltia crònica que tinc, però des de la perspectiva que dóna el temps ara. Pot sonar a autocompassió o fins i tot a autocomplaença, no és així. El cert és que aquesta m'ha fet passar per experiències de tot tipus que ara no toca explicar aquí i, a la vegada, m’ha ajudat a pensar d'una altra manera, conèixer metges diferents tots ells, professionals que no estimen la seva professió i d’altres que sí, i aquests últims són els que et fan tornar a creure en la medicina i veure que hi ha humans que es prenen el servei als altres com objectius de la seva vida. Així tot el què m'ha passat m'ha donat una visió de la vida absolutament diferent de tot plegat, de l'absolut que m'envolta, perquè he après a prendrem el meu temps, a observar-ho tot amb una distància diferent, a que les meves referències siguin unes altres i relativitzar-ho tot molt més. Les meves prioritats són contràries a les que tenia temps abans: El temps i les persones, tot el demés no té ni la més mínima importància.

De tot es treu una lliçó i per tot s'ha d'estar agraïda, a algú li semblarà trist a mi tant me fa, perquè amb tranquil•litat, perspectiva i serenitat, sense ràbia acumulada, ara puc arribar a aquesta conclusió.

Ah, i perquè consti per als més exceptics i si els interessa, no m'he fet de cap secta estrambòtica que m'obligui a fer aquestes coses: tipus nous cristians, neocons, creacionistes, aquests que no recordo el nom dels actors de Hollywood, i altra mena de sonats feixistes, diversos que corren pel món... ni Nueva no sé què, ni Nuevo no sé quants. Com a màxim em dedico a relaxar-me, a meditar i a posar-me un encens ben aromàtic mentre faig una mica de Reiki - per cert, aquell que en vulgui saber més, que s'informi bé, a veure quines pàgines visiteu que hi ha molt sonat per aquestes xarxes virtuals...

Jajajajaja, és que avui estrenem Primavera i em sento bé.

La hipnotitzada agraïda

----------------------------

Un día para el agradecimiento



Hace tiempo escribí un artículo porqué era mi noche de perdón, hoy podría ser mi día sobre el agradecimiento. Y lo es porqué me ha venido al pensamiento una conversación de la semana pasada con una amiga que le dijo a otra que ella era quién era y estaba allí en aquel momento gracias, entre otros, a "los hijos de puta" que se había ido encontrando por el camino. Es cierto, a menudo debemos agradecer a todo el mundo el papel que han ejercido en nuestra vida, ya que si no hubiese sido así ni seríamos como somos, ni seríamos quién somos, ni tan vulnerables, ni tan fuertes.

Hoy doy las gracias a mi padre y a mi madre por haberme concebido.
Doy gracias a mi madre por haberme parido, alimentado y criado durante un tiempo.

A mi padre por haberme hecho sentir el abandono, pero también per haberme hecho aprender mucho más tarde que podía ser comprensiva. También que a los catorce años pudiese saber que era el adiós definitivo al progenitor y poder tener una relación más sana, ya que no podía ser más que eso, una relación circunstancial. Lo agradezco porqué pudimos visitarnos y vernos tranquilamente y me permitió no romperme por dentro cuando murió y le pude despedir serenamente.

A mi madre le doy las gracias por haberme endurecido el corazón delante de las presiones y el chantaje emocional, el saber reconocer a los manipuladores en las distancias cortas y en las largas, el saber protegerme de los dominadores. El aprendizaje necesario para escoger la pareja adecuada para no cometer errores conocidos, el saber claramente como no quería ser y que, intrínsecamente, me diese un modelo de madre que no quería para mis hijos, aunque no tuviese muy claro cómo debía ser en realidad. Le agradezco que no me dejase estudiar a tiempo ni más de lo que pude estudiar, porqué mi espíritu rebelde hizo que por narices mi yo se empecinase para siempre más en hacerlo continuamente y así voy consiguiéndolo muy poquito a poco. Debo ser sincera y añadir agradecimiento por los momentos de amor demostrados, canciones, caricias cuando estuve enferma y su sincera preocupación por mi estado de salud, aunque estos últimos no puedan superar a los primeros. Más tarde agradecerle el saber que podía perdonar y perdonarme a mi misma.

A mis hermanas les agradezco el soporte, el amor, la compañía y la complicidad, el saber que siempre he contado y podré contar con ellas aunque exista la distancia, porqué cuando ha hecho falta me han hecho sentir amada y persona en los momentos más duros. Les agradezco también los disgustos, las peleas, la competencia fraternal, incluso a veces los abusos, y todos los conflictos, porqué de todo se aprende y todo te ayuda a crecer. A mi "hermano mayor", el marido de mi hermana, quién me ha dado confort, amor, soporte, ha querido orientarme muchas veces y querido guiar como ha sabido la familia y ha unido las hermanas muchas veces y por darme, junto a mi hermana, dos sobrinos guapetones, listos y buena gente, aunque cometan errores y sean descerebrados porqué son jovenes. Se que todos me quieren y también se lo agradezco, yo también a ellos.



A la família a la cual me añadí tan pronto, la de mi marido, porqué me han querido desde el principio sin condicionamiento y donde me sentí acogida y escuchada. Porqué lo siguen haciendo con respeto, aconsejando y opinando solo lo necesario, observando y dando su suporte cuando nos ha hecho falta. A las tías abuelas de mis hijos porqué han ejercitado el papel sustituto y tan importante con sus sobrinos nietos. A mi cuñada porqué la considero mi otra hermana, siempre atenta, en quién pienso cada día aunque no hablemos muy a menudo, tal y como hago con las que lo son de verdad. También agradecimiento a su compañero de camino porqué, a su manera, nos demuestra constantemente su cariño, por su peculiar manera de ser, pero en quién descubrí bajo su curtida piel la sensibilidad y la bondad en un momento muy crudo, y sobretodo el respeto de todos hacía nuestra manera de ver y vivir la vida.

A mis maestros, durante todas las edades, todo el conocimiento traspasado, toda su vitalidad, todo el dinamismo y entusiasmo. Agradezco eternamente la casualidad de ir a parar a la escula dónde fui, una suerte para cualquier aprendiz curioso y abierto a las novedades.

A mis compañeros porqué algunos fueron amigos y otros simples ocupantes de la misma aula y porqué gracias a todos pude aprender a distinguir qué era la diferencia de clases y la económica. A Ma. Jesús, mi amiga de infancia, pubertad y hasta la primera juventud, quién años después quiso contar conmigo para formar su primera casa. Un beso allá dónde estés, guapa. A Teresa, quién me enseñó a ser más justa y más serena, otro beso, Seguer.

Agradecimiento eterno a Eulàlia, la bibliotecaria de la escuela, porqué me dejó leer todos los libros que quise hasta agotarlos y a todos los profesores que creyeron en mí, insisto, tal y cómo supe más tarde, a los treinta años, porqué me lo confesó una maestra al encontrarnos en un sitio inaudito explicándome que el equipo educativo creía que me comería el mundo en aquellos días. A Fina Rifá, que me hizo amar el dibujo, a Teresa que se interesó y me instó a amar la lengua y a Amèlia, por hacerse querer cómo persona, porqué confió siempre en mis posibilidades, pero que no consiguió que amase las matemáticas. A Montse Pich porqué me enseñó a mi y a todos, entre otras muchas cosas, a dibujar mapas de estrellas, todo un trimestre y una preciosa noche de primavera.

Recuerdo a Fidel, que nos abrió el mundo de Nietzsche y otros muchos, a amar la letra de los boleros y la literatura universal. Gracias a él en el Instituto, a el ex cura que nos dió historia, la carrera que siempre quise estudiar y que todavía tengo en mente, porqué me izo odiarla en un momento dado, porqué me la izo aborrecer, y además porqué pude darle un carpetazo en la cabeza por tocarme el culo y pude sentirme digna a los quince años, aunque después me quito la escolaridad por falta de asistencia y tuve que superar un examen en septiembre, debo decir que me lucí para joderle, seis folios por delante y por detrás a tres preguntas roñosas. El muy cabrón me había dado la mejor nota de toda su vida durante el curso a uno de mis trabajos libres, pero se lo agradezco, aprendí muchísimo de aquella experiencia, francamente.

También saqué muchas conclusiones de la temporada pasada junto a todos los chicos y chicas moradores de las escaleras de la entrada del centro. Me abrieron los ojos al mundo oscuro de la línia traspasable hacía no sabía dónde y poder comprobar que tenía criterio y que tenía poder de decisión para decir Sí o No, para saber si tenía algo de sentido común o no y a qué lado de ésta pertenecía claramente cuando comprobé que tipo de personas penosas y faltadas de autoestima eran. Una cosa era ser y otra era querer ser. No hay nada como querer ser alternativo, supuestamente drogoadicto y desgraciado con pasta detrás que te conforte en un momento dado y otra saber de donde vienes, qué es lo que tienes de verdad, de dónde partes y hacía donde quieres encaminarte.

A todos los que me han hecho sentir bonita, deseada, guapa, a todos aquellos para los que he sido su amor platònico, de primera juventud, su amor secreto, a los que me han provocado y me han hecho conocer y reafirmar lo que era el verdadero sentido de la fidelidad o, mejor explicado quizás: la lealtad, a los que me han hecho sentir atractiva, sensual, provocadora y también a los que me han hecho bajar de las nubes por demostrarme que no era para tanto y les parecia común, incluso fea. En resumen: mujer en su mayor expresión y excelencia, completa, con defectos y virtudes.

Incluyo a todos mis jefes en todos mis trabajos por dejarme aprender que era la explotación laboral, aprender a distinguir qué era ser honrado y qué era ser un mal nacido. Saber que era un acosador y quién no. A los compañeros de trabajo, por aprender quién podía ser además de un compañero un amigo y un simple ser con el qué compartes circunstancias laborales y horarios. Por poder comprobar lo que era padecer traiciones por un ascenso o unas migajas o por una paga de productividad que dividida a lo largo de un año eran 15 céntimos diarios y aprender que no valía la pena disgustarse por el hecho. Gracias por hacerme saber que si no era por el esfuerzo personal nadie tira hacía adelante. Porqué de lo que era cuando empecé a lo que llegué a ser profesionalmente podría decirse que huvo un abismo y mi orgullo y estima profesional quedaron satisfechos. Gracias porqué pude ir haciendo lo que me propuse cuando me lo propuse y a quién me dejó hacer y conseguirlo, en especial al último que tuve, un tal Laquente, quién se llamaba a si mismo borde, el más grande de todos, en cambio yo lo encontraba encantador y creo que fue uno de los mejores jefes que he tenido jamás, una tipo simpático pero incomprendido, que escuchaba, jamás quitó la autoridad a sus manos intermedios delante de los subordinados, pero defendía a su gente, parecía que no te hacía caso, pero luego actuaba en silencio. A mi me pilló la personalidad a la primera, tenía una paciencia de mil demonios conmigo, me formó en todo tipo de conocimientos interesantes, me dió libertad de acción y yo cumplí como una condenada en todo lo que pude y me permitieron las puñeteras piernas y múltiples dolencias, todo por no defraudarlo y porqué me caía de *** madre. Espero que te vaya de coña allá dónde estés, de verdad, ¡mal carado!

Agradezco ahora los nuevos amigos y vecinos que he hecho en los últimos tiempos porqué me he sentido muy acojida y confortada como persona y como família, porqué me he cruzado con humanos a mi alrededor, gente que me han dado mucho a cambio de nada y que, a su vez, aceptan sin leyes de compensación toda la ayuda que puedo ofrecer. Me gusta la comunidad social que he encontrado en este penúltimo camino trazado, con todos sus pros y sus contras. Soy feliz dónde vivo y los míos también.

He descubierto compañeras en mi camino filosófico de la corriente Reiki y me estan ayudando a descubrir la calma y la tranquilidad, que me cura y me hace crecer com ser humano, como mujer, a tener respeto hacia los demás y el planeta donde vivo y por eso les doy mi agradecimiento también.

Y, por encima de todo, sobretodo, gracias a mi compañero de vida, porqué se enamoro de mi sin remedio, desde el principio me lo demostró, porqué creyó en mí, me acompañó, me confortó, no me abandonó, ha seguido acompañandome, me animó a hacer lo que siempre había querido conseguir. Ha sido compañero, me ha destruido obstáculos del camino, me ha erradicado complejos imaduros, hasta los de tipo machista, aquellos que tenemos gravados a fuego en el fondo del cerebro las mujeres, porqué no me ha dejado ser una superwoman, me ha criticado, me ha cuestionado, me ha parado a tiempo, pero me ha curado cuándo ha sido necesario el cuerpo y el espíritu. Le agradezco que me deje devolverle todas sus curas, que le devuelva el amor dado y la compañía, el bienestar que me ha ofrecido, que se deje mimar cuando puedo, que se deje querer, también reñir y que pueda cuestionarlo cúando hace falta. Y por encima de todo que sigamos conversando largamente y ilusionándonos mútuamente por cualquier cosa que encontramos interesante.

Agradezco haber tenido una hija preciosa, alegre y risueña, de carácter fuerte, agradecida, que todo el día canta y baila, activa cómo una cabra, presumida, contestataria, voluble cuando se la deja, pero voluntariosa, tozuda como un buey. Le encanta escribir y lee muchísimo. Le complace la naturaleza, practica múltiples deportes. Le gusta la música de ahora mismo però también la que oye en casa, también está ensimismada por los héroes típicamente adolescentes. Me gusta y la quiero tal y como es. Me parto cuándo se queja porqué es la hermana mayor, aunqué siempre que puede se lo recuerda a su hermano.

Doy gracias por el hijo que he tenido, un chaval activo, guapeton, también alegre, con un humor ácido cómo el de su padre, sociable pero introvertido a la vez, presumido hasta las cejas, se parte de risa, es un bicho, no para, también practica muchos deportes, todo los días viene con una herida u otra, también tozudo, bastante más ordenado que sus padres y un poco exigente. Le encantan las mates, las carreras de F1, Mortadelo y el universo. También me gusta y le quiero tal y como es. Me rió a carcajadas cuando se queja porqué es el pequeño, aunque ejerce como tal haciendo el cafre.

Agradezco el toro que me ha tocado en suerte en esta vida por la enfermedad crónica que padezco, pero ahora desde el tiempo pasado y la perspectiva que tengo tan distinta. Puede sonar autocompasivo o incluso autocomplaciente, no es así. Lo cierto es que ésta me ha hecho pasar por experiencias de todo tipo que ahora no toca describir y, a su vez, me ha ayudado a pensar de otra manera, a conocer médicos de todo tipo, profesionales que no aman su profesión y otros, en cambio, que sí, y estos últimos son los que me han hecho volver a creer en la medicina y en que hay humanos que se toman el servicio a los demás como objevos de su vida. Así todo lo que me ha pasado me ha dado una visión de la vida totalmente distinta de lo absoluto que me rodea, porqué he aprendido a tomarme mi tiempo, a observarlo todo con una distancia diferente, a que mis referencias sean otras y a relativizarlo todo mucho más. Mis prioridades son contrarias a las que tenía años atrás: El tiempo y las personas, todo lo demás no tiene ni la más mínima importancia.

De todo se saca una lección y por todo se debe estar agradecida, de lejos a alguien le parecerà triste a mi tanto me dá, porqué con tranquilidad, perspectiva y serenidad, sin rabia acumulada, sin ira, puedo llegar ahora a esta conclusión.

Por cierto, y que conste para los excepticos, no me he apuntado a ninguna secta extrambótica que me obligue a escribir cosas de estas: nuevos cristianos, neocons, creacionistas, estos que no me acuerdo quién son de Hollywood y todo tipo de sonados fascistas diversos que corren por el mundo... ni Nueva no sé qué, ni nuevo no se cuantos. Yo me dedico cómo mucho a relajarme, a meditar y a ponerme un incienso aromático mientras hago un poco de Reiki - por cierto, aquel que quiera saber que es que se informe bien, porqué a ver que páginas visitais, que hay mucho sonado por estas redes virtuales.

Jajajajaja, es que estrenamos Primavera y hoy me siento muy bien.

La hipnotizada agradecida