Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dimarts, 2 de desembre del 2008

Silencis / Silencios

No hi ha res pitjor que els silencis no compresos. No els entenc i cada vegada els suporto pitjor. Els sense sentit em destaroten enormement. Encara sóc de les què espero explicacions a l’inexplicable. Crec que fins i tot podria dir que m'ofenc amb franquesa quan no entenc les situacions. A més, ni tant sols tinc un adéu a la cartera.

És curiós, ben curiós, últimament, em passo el mesos recomenant paciència i, potser, només potser, hauria d'haver retornat a les meves antigues maneres on aquesta no lluïa gaire precisament. I no ara, sinó fa un quant temps, potser així m'evitaria més d'un disgust.

---------------

No hay nada peor que los silencios no comprendidos. No los entiendo y cada vez los soporto peor. Los sinsentido me desconciertan enormemente. Todavía soy de las que espero explicaciones a lo inexplicable. Creo que hasta podría decir que me ofendo con franqueza cuando no entiendo las situaciones. Además, ni siquiera tengo un adiós en la cartera.

Es curioso, muy curioso, últimamente, me paso los meses recomendando paciencia y, quizás, solo quizás, debería haber retornado a mis antiguas formas donde esta no lucia precisamente. Y no ahora, sino hace ya un largo tiempo, quizás así me evitaría más de un disgusto.

Recuperar la taca i oblidar el fastigueig

A vegades, un vol escriure i no pot. A vegades, un vol dir i no sap com. A vegades, una vol expressar-se i resta muda. I així passen els dies, un darrera l’altre i se sumen setmanes i finalment els mesos.

Amb la pintura passa el mateix. Tot sovint tens un impuls creatiu desinhibit irresistible que t’obliga a prendre els pinzells arravatada i crees un peça magnífica però inacabada i per poder-la finalitzar tornes a veure dissoldre’s el temps al teu voltant.

Tots els processos creatius comporten compromís i perseverança. I, tal i com va expressar un dels més grans genis de la pintura, la inspiració t’ha de trobar treballant. Però costa i molt, com tot. Quan tens una vida de les anomenades “reals” al darrera, una família i múltiples obligacions, no és gens fàcil. Fins i tot quan t’hi dediques professionalment.

Perquè en quan ho vols fer per vocació, i compte que dic per “vocació”, arribes a ser-ne, com ja he dit, de “professional”. Malgrat molts dels creadors i tota la parafernàlia que els envolta ho vulguin disfressar d’eufemismes varis, la seva definició és aquesta: porten l’etiqueta de “pintors”, “escultores”, “arquitectes”, “fotògrafes”, “dissenyadors”, “coreògrafes”... i pot arribar el fastigueig pel que es fa i tot el que els envolta.

I se’m pot titllar de desconeixedora del tema. Bé, crec que no és el cas. No conec a tothom i és del tot possible, és clar. És del tot probable. Tant de bo sigui així. Només puc parlar des del meu punt de vista i només és una opinió.

Al principi, quan es comença, fins i tot temps després i segons els projectes, es té aquella embranzida que tot ho arrasa i l’esperança de sortir-se’n i poder viure de la pròpia creació, és un objectiu encoratjador, però, i m’agradaria que algú m’ho refutés, hi ha èpoques de negació, de perplexitat davant el mercadeig amb la pròpia obra i d’esgotament vers les companyies que es tenen i per la pròpia tasca.

Com en totes les feines, caram! Com en tot el que no tingui un incentiu atractiu i acabi esdevenint rutinari... Com en tot el que no tingui una recompensa. I no hem refereixo a la material, sinó a la íntima, aquella insubstancial i que cadascú sap i comptabilitza. Un hom sap què pot satisfer-lo.

Hauríem de recordar que cal pintar per pintar i no perquè portem l’etiqueta de pintors i s’espera la propera exposició; escriure com ho fèiem al principi perquè tenim coses a dir i no pels compromisos adquirits amb les editorials; seguir imaginant allò que ens agradaria de debò i tornar-ho a intentar, mentre dissenyem cases adossades. Evitar el fastigueig.

Confesso que vaig cedir, confesso que no vaig poder més i enlloc de rebel•lar-me davant el que feia temps que observava, vaig deixar de crear. I és un altre dels errors que he comés en els últims anys. M’ha costat quatre anys tornar a agafar un pinzell seriosament. I en fer-ho me n’he adonat que feia tant de temps que no “parlava” amb el meu llenguatge! Sense l’expressió plàstica estava incompleta, absolutament mancada d’una part intrínseca a la meva personalitat. Quatre anys sense ni una línia, ni un borrall, ni una taca de color... Ara em sembla incomprensible i inimaginable. M’és igual tenir idees o no, que sigui bo o dolent (qui posa el cartell sobre això, per cert?), només vull tacar i gratar.

Recomanació per a navegants creatius: Canvieu d’estratègia i reconduïu el vaixell però no naufragueu. Després costa molt tornar a reconstruir-vos ni que sigui un petit bot de petit calatge.

La pintora hipnotitzada

dilluns, 30 de juny del 2008

El vot femení / El voto femenino

Mirava avui un programa sobre el parlament de la meva Comunitat Autònoma i algunes diputades ens recordaven que només fa 75 anys que les dones podem votar al nostre país.
Sovint cal fer memòria del passat per interpretar el present i encarar el futur. El dret de vot per a les dones no va ser fàcil. Primer es va aconseguir per a les solteres emancipades i les vídues no ho van aconseguir fins el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. No podien votar les casades amb la increible raó d’”evitar les disputes entre cònjuges”.
Amb la II República es va atorgar a la dona el dret de ser elegible però no electora. Aquest dret va facilitar l’accés a les Corts espanyoles de Clara Campoamor i Victoria Kent. Una i altra defensaven postures diferents. La primera, decididament a favor de vot i la segona, amb reticències, perquè creia que les dones eren majoritàriament conservadores i podrien votar en contra de la República. Sortosament Campoamor es va sortir amb la seva i l’1 de octubre de 1931 es va aprovar el dret de vot per a la dona.
Només 75 anys, la meva mare en té 72, la tieta àvia dels meus fills 89! Les germanes grans de les dues van haver-se d'esperar per poder-ho fer i les nostres àvies segur. Com podem deixar d'anar a votar? Tot i que l'abstenció és un dret absolutament democràtic i que algun cop he practicat, conscientment, la desidia no. Debem respecte a les dones que van lluitar perquè poguéssim exercir-lo nosaltres ara i les nostres filles i les futures generacions.
Set dècades i mitja no és res, és una generació, un suspir en el temps, no arriba a un segle i a més, aquestes dones que van lluitar tant, van passar-se 40 anys sense poguer-lo exercir com calia degut a la dictadura que va esdevenir després.
Deuen estar contentes perquè van aconseguir algunes coses però deuen indignar-se encara per les mateixes coses pel que ens seguim indignant ara. La paritat per exemple? La manca de dones en els llocs de responsabilitat tot i que som munió en molts camps com la sanitat, l'ensenyament, la investigació, ...
En fi, de moment, s'ha aprovat una Llei per celebrar-ho durant aquest any. A mi aquestes coses em rebenten, malgrat reconec que serveixen per fer-nos visibles. Com a mínim hi haurà gent que se n'assabentarà del fet.

-------------------------------
Miraba hoy un programa sobre el Parlamento de mi Comunidad Autónoma y algunas diputadas nos recordaban que hace solo 75 años que las mujeres puedes notar en nuestro país.

A menudo hace falta recordar el pasado por interpretar el presente y encarar el futuro. El derecho de voto para las mujeres no fue fácil. Primero se consiguió para las solteras emancipadas pero las viudas no lo consiguieron hasta el 1924, durante la dictadura de Primo de Rivera. No podían votar las casadas por la increíble razón de "evitar disputas entre cónyuges".

Con la II República se otorgó a la mujer el derecho de ser elegible pero no electora. Con este derecho se facilitó el acceso a las Cortes españolas de Clara Campoamor y Victoria Kent. Una y otra tenían opiniones muy distintas. La primera, decididamente a favor del voto y la segunda, con reticencias ya que creía que las mujeres eran mayoritariamente conservadoras y podrían votar en contra de la República. Por suerte Campoamor se salió con la suya y el 1 de octubre de 1931 se aprobó el derecho de voto para la mujer.

Solo 75 años. Mi madre tiene ahora 72, la tía-abuela de mis hijos 89. Las hermanas mayores de las dos tuvieron que esperar para poderlo hacer y nuestras abuelas seguro. ¿Cómo podemos dejar de preocuparnos por la política? Todo y que la abstención es un derecho absolutamente democrático y que alguna vez he practicado, conscientemente además, la desidia no lo es. Debemos respetar a las mujeres que lucharon para que pudiésemos ejercerlo hoy nosotras y nuestras hijas y las futuras generaciones.

Siete décadas y media no son nada, es una generación, un suspiro en el tiempo, no llega a un siglo y, además, pasaron 40 años sin poderlo ejercer por la dictadura que vino después.

Deben estar contentas porque consiguieron algunas cosas, pero deben indignarse todavía por las mismas cosas por las que nos seguimos indignando nosotras ahora. La paridad, por ejemplo; la falta de mujeres en los sitios de responsabilidad a pesar de ser multitud en muchos campos como la sanidad, la enseñanza, la investigación, etc.

En fin, de momento, se ha aprobado una Ley para celebrarlo durante este año. A mi estas cosas me revientan, todo y que reconozco que sirven para hacernos visibles. Como mínimo, habrá gente que se enterará del hecho.

dimecres, 18 de juny del 2008

De qui és l'autoria d'aquest retrat?

Aquest retrat de Felip II s'ha vist una i una altra vegada, però segurament no sabem de quines mans va sorgir. Potser ens podem preguntar si és de Tizià, el Greco, Sánchez Coello, Juan Fernandez de Navarret "El Mut" o Tintoretto o el Veronés. Tots ells pintors de gran reconeixement tant a Espanya com a Itàlia. Cal saber i no oblidar la vinculació d'Espanya amb Itàlia en l'epoca del Renaixement.

Però l'autor no és tal, sinó una autora: Sofonisba Anguissola, nascuda a Cremona l'any 1532 i morta l'any 1632, amb una vida inusitàdament llarga per l'època en què va viure. El seu pare, Amilcare Anguissola, noble provincià, seguint les normes d'educació de Baltasar de Castiglione, va aconseguir que les seves sis filles: Sofonisba, Elena, Llúcia, Europa, Anna Maria i Minerva, estudiessin llatí, música i pintura.

Sofonisba va aprendre la tècnica del retrat amb Bernardino Campi i Bernardino Gatti. Als vint-i-sis anys era ja tan coneguda que la seva fama va arribar a la cort de Felip II que la va invitar a formar part dels pintors de la cort espanyola.

Allà va passar els anys següents pintant sobre tot retrats de cort oficials, incloent-hi els de la reina Isabel de Valois i altres membres de la família real, com la germana de Felip II, Joana, i el seu fill, Don Carlos. Les pintures d'Isabel de Valois i d'Anna d'Àustria, la quarta dona de Felip II, són vibrants i plenes de vida.

Es va casar dues vegades, la primera, el 1571, amb Don Francisco de Moncada, amb una dot donada pel rei. Després de divuit anys a la cort espanyola, Sofonisba i el seu marit van abandonar Espanya en 1578, marxant a Palermo, on el seu marit va morir l'any següent. Va tenir tres fills i va poder compaginar la criança amb els seus viatges i les seves classes a la família real i la cort, junt amb el seu taller.

Mentre viatjava a Cremona per reunir-se amb la seva família, va conèixer a Orazio Lomellini. La seva família i els representants del rei a Itàlia s'oposaven a la boda perquè l'home no pertanyia a la noblesa, era molt més jove que Sofonisba i no tenia diners. Ella es va mantenir ferma i es va casar finalment. Tenia cinquanta anys quan ho va fer.

Després del segon casament va establir el seu taller a Gènova on va seguir pintant quaranta cinc anys més, fins prop de la seva mort el 1625.

Avui la llista de les seves obres va creixent a mesura que es van analitzant més quadres de l'època catalogats com anònims o atribuïts a d'altres pintors.

Però sabeu? He descobert que fins el 1988 (!!!) no existien fotografies dels seus treballs a cap publicació artística.

És que, ver y leer para creer..

-------------------

dimarts, 17 de juny del 2008

Guia per un llenguatge no sexista


En algunes pàgines trobareu aquest logotip:
En el blog ens expliquen:

"Entendemos por lenguaje sexista el uso exclusivo de uno de los dos géneros (en general el masculino) para referirse a ambos, excluyendo al otro (aunque sea, como en la mayoría de casos, involuntaria dicha exclusión). Los entes reguladores de las lenguas justifican el uso de dicho masculino por el principio de “economía lingüística”, dado que relacionan un lenguaje no sexista con las dob les formas (p.e. ciudadanas y ciudadanos, que por “economía lingüística” se usa sólo el masculino), lo cual es un falso tópico. Las dobles formas son, de hecho, el recurso menos recomendado en esta guía.

Así pues, usar el lenguaje de forma no sexista implica aprender a hablar de nuevo, como comentábamos en este posteo hace tiempo para explicar el proceso de aprendizaje."

L'adreça del blog és: http://sin-sexismos.blogresponsable.com/

Ens afegeixen una guia ràpida d'ús per començar a redactar de forma responsable

Espero que us sigui útil com a mi.

dissabte, 14 de juny del 2008

Remedios Varo & Leonora Carrington



Dues pintores surrealistes que m'agraden, per com pintaven, per com vivien, per com pensàven, per com es van enfrontrar als convencionalismes i van fer de l'art, la pintura i l'escriptura la seva forma de sortir de la discriminació i "del no ser".

Remedios Varó
era Gironina, nascuda a Anglès, comarca de La Selva, va formar-se a l'academia d'Art San Fernando de Madrid. Després de tenir diverses experiencies i un parell de matrimonis, s'introdueix en el cercle surrealista d'André Breton.
Durant la guerra pren part pel bàndol republicà i, cap al final, acaba fugint a França on és tancada en un camp de concetració d'ón aconsegueix sortir i fugir de la França ocupada cap a Mèxic amb Benjamín Péret, pintor, i la seva nova parella.

Remedios no se sent mai més Europea, té més experiencies amoroses i se sent cada vegada més mexicana, decideix quedar-se allà per sempre més.



Els seus quadres són bellíssims, onírics, plens de simbolisme, investigació sobre el subconscient i gust pels elements científics ja que era un altre dels seus grans interessos.
Les temàtiques són divereses: expressa pensaments femenis, pors vers la guerra, records infantils, vivències pròpies com el naixement dels seus fills i l'experiència de la maternitat (les poques figures realistes dels seus quadres són els seus nanos pintats en un llenç), també hi ha temes sobre filosofies i pensament oriental i meditació.
Penso que és una pintora summament interessant i que poca gent coneix profundament.

Va ser íntima amiga d'un altra pintora que m'atrau especialment: Leonora Carrington.



Leonora, a més de pintora, és escriptora, escultora i toca altres múltiples disciplines artístiques mal anomenades "menors", segurament perquè pertanyen al món femení des de temps immemorial.

Poc després de sortir de l'escola d'art coneix al pintor alemany Max Ernst, trobant-lo poc després a Paris, i amb qui establirà una relació sentimental. Allà, entra en el cercle surrealista i coneix a molts pintors diferents com Joan Miró y André Breton, també a Pablo Picasso y Salvador Dalí.

Aleshores ja escribia, com un curiós relat sobre la seva presentació en societat als divuit anys, una història en to d'humor irònic molt divertit. En aquell moment escriu "La casa de la por" i participa junt amb Max Ernst en l'exposició Internacional de Surrealisme a París i Àmsterdam de 1938.

Participa en moviments antifeixistes actius contra l'ocupació nazi. Però en arribar la guerra entre França i Alemanya, el 1939, les autoritats col·laboracionistes, arresten en Max Ernst i provoca un episodi de depresió nerviosa, restablint-se ràpidament, només per veure's a continuació obligada a fugir cap a Espanya perseguida pels nazis.

A Espanya torna a sofrir un col·lapse nerviós i l'ingressen en un hospital psiquiàtric de Santander. Aquest episodi la marcarà per sempre i de manera decissiva en tota la seva obra posterior.

Quan aconsegueix escapar de l'hospital i pot arribar a Lisboa, l'acull l'ambaixada de Mèxic. Allà coneixerà a Renato Leduc, qui l'ajudarà a emigrar i acabarà casant-se amb ella, un any després. Tot i que el 1943 ja estaven divorciats.

A Mèxic pot reestablir els llaços amb diversos col·legues i amics surrealistes en l'exili: André Breton, Benjamí Péret, Alice Rahon, Wolfgang Paalen i Remedios Varo, amb qui establirà aquesta amistat tant duradora i fructificant.



Els seus quadres són plens de temes sobre mitologia celta, per relats sobre la seva mare i la seva dida, sobre mites i llegendes d'Irlanda. Creu que els relats sobre déus, dimonis, follets, ancians sabis, bruixots, esperits i animals són expressions dels aspectes primordials de l'ésser humà, representacions de l'inconscient.

Com tots els surrealistes es va interessar pel psicoanàlisi. Fonamentalment, igual que la Remedios Varo, per C.G.Jung.

També va aprofundir en les simbologies del Gòtic i el Renaixement, el Gnosticisme egipci, l'alquímia, la Càbala, El llibre dels morts, El Tarot, l'I Ching, fou deixeble de Gurdjieff, etc. Tot va influir en la seva obra.

Cap als anys quaranta fa quadres de grans dimensions i també treballa en il·lustracions d'Alicia en el país de les meravelles i temes sobre la maternitat.

Les seves influències més directes, a més de les seves amigues i amics, fóren autors del renaixement i El Bosco, en especial.

I ara, amb aquesta vida, amb aquestes obres, com és possible que hi hagi tanta, tantíssima gent que no les conegui? Van ser importantíssimes en el seu grup d'art, van crear noves obres, van influir en els seus companys, van ajudar a fer gran el surrealisme, però ningú les nombra sinó és en pàgines o en llibres especialitzats...

Per a més informació:

Remedios Varó a ArtCyclopedia
Eleonora Carrington a ArtCyclopedia
Surrealisme
Remedios & Carrington
Entrevista amb Leonora Carrington
http://es.wikipedia.org/wiki/Remedios_Varo
http://es.wikipedia.org/wiki/Leonora_Carrington

Per cert, no confongueu amb Dora Carrington, una altra pintora de vida excitant i obra excel·lent de qui us en parlaré un altre dia.

dilluns, 9 de juny del 2008

Els meu últims músics adquirits i la meva pintora de sempre

Casualitats n'hi ha i de molts tipus, però aquesta és la pera. Un dels meus grups preferits ha fet un nou àlbums i s'anomena "Viva la vida or Death and all His Friends", un homenatge al famós cuadre de la pintora Frida Kahlo. I la canço promocional es diu "Violet Hill".

Apa Violeta, que tens un turonet i una cançó...


Gaudiu-ne com jo... i Visca la vida!

dissabte, 7 de juny del 2008

El color verd, el color blau



Autor del video: "davidacoco"
http://es.youtube.com/user/davidacoco


Sempre feia bona olor a massatge d'acabat d'afaitar, sempre anava ben vestit, sempre ben pentinat, sempre amb les sabates netes i ben enllustrades, impecable, ben plantat.

Jo, com totes les nenes, el veia altíssim, i amb les mans grans, fermes. En això solia pensar mentre saltironejava intentant no trepitjar les línies vermelles i només encertar les blanques de l'inacabable sanefa de les voreres del passeig de davant dels tinglados.

Era una de les meves estones preferides, anar al port dels pescadors, passar la porta i sentir-me especial i important perquè podíem passar amb un lleuger senyal i una picada d'ull del meu pare al vigilant de la cabina de la tanca d'accés. Quin sentiment de transgressió! Aquella zona era pels estibadors i pels treballadors del peix i nosaltres podíem travessar la línia tranquil·lament un matí de dissabte.

Després caminàvem uns minuts entremig d'aquelles enormes naus plenes de ves a saber quants tresors duts en vaixells exòtics. Gaudia pensant en què hi devia haver dins. Què hi devien contenir? Ja feia temps que havia preguntat que era un "tinglado" i em sabia posseïdora d'un coneixement que no tots els infants tenien, només els que estàvem relacionats amb el port d'alguna manera. En aquells magatzems s'acumulava tot el què transportaven els vaixells de càrrega que atracaven als molls i tot barrejat. Imaginava llavors que devia ser de forma desordenada i en la meva ment veia imatges d'objectes inimaginables pels adults apilats en muntanyes descomunals on era difícil trobar-hi res. I em preguntava com podien localitzar res després. Vaig ser molt conscient ja des d'aleshores què volia dir el concepte: "esto es un tinglado".

Seguiem una mica més tot travessant uns rails estrets plens de males herbes de la via de càrrega per acabar desembocant en la placeta d'un petit moll. Allà s'hi situava la filera de petites casetes d'estris pels pescadors.

M'embadalia mirant els interiors plens d'instruments estranys i reconeixibles de tantes vegades que els havia vist, nanses per peix, poperes, xarxes plegades i desplegades, de suros quadrats i en forma de rodella, hams de totes les mides, grandíssims peixos dissecats, un petit tauró també, o mandíbules blanques i ressecades pel temps i el vent, cistells de vímet i mimbre, cadiretes, tamborets i tot, curiosament pintat de blanc o blau. Les taules, les cadires i les portes d'un blau elèctric enlluernador, preciós, i els interiors i exteriors barroerament pintats amb calç.

Ja des de ben lluny l'olor m'embriagava, l'olor de mar i de peix, de tot tipus, bona i dolenta, de xarxa de pescador. Aquella olor penetrant que fan tots els ports on s'hi mou molta caixa i molta teca. Una fortor barrejada de peix, d'espina, de gasoil, d'oli i de podrit reconcentrat.

I jo, com a nena que era, causava atracció momentània. Els senyors que traginaven dins les cambretes polint eines o retorçant hams, que eren asseguts en cadiretes minúscules me n'oferien una dient-me que eren de la meva mida i les senyores que teixien les xarxes, un lloc al seu costat. Però jo ho refusava tot perquè tenia un plaer per satisfer. Em neguitejava per consumar-lo. Els meus peus inquiets frisaven per corretejar a munt i avall del moll seguint els metres i metres de xarxes blaves i verdes que s'estenien per tota la longitud del ciment i que en aquella edat tan curta em resultava increïble! Com podien ser tant llargues!

Corria, corria i comptava, comptava. Quants passos cap amunt? N'hi ha els mateixos cap avall? I tornava enrere, per un costat de les xarxes, per l'altre, entremig del regisell de les blaves amb suros taronges, entremig de les verdes amb suros blancs. I així fins que el pare em deia que anéssim a veure una altra imatge preferida.

Aleshores anàvem a veure les barques d'anxoves. Ah! Quin espectacle! Els meus ulls infantils no deixaven de sorprendre's cap de les vegades. Però quins llums tant grossos! I sempre feia les mateixes preguntes: "Per què són tant grans?" "I com és que són tan babaus els seitons?". Les passejàvem totes, no en deixàvem ni una. I jo mirava com estaven pintades: blanques amb una ratlla blava, blanques amb una ratlla verda, blanques amb dues ratlles blaves. No hi havia vermell, ni groc, ni negre, ni taronja, cap altre color, blau i verd, no entenia el per què. Vaig arribar a pensar que els pescadors no vèien tots els altres colors. També llegia tots els noms: Ma. del Carmen, Encarna, Ma. del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Diós, Ave María, Pilar, Ma. Carmen II i, fins i tot, una III, algunes amb noms molt mariners, però en general tot eren noms de santes i mares de Déu i tots, pintats en blau, les excepcions en color verd.

Després, quan acabàvem el petit moll giràvem cua i de tornada tocava entretenir-me en mirar com es teixia la xarxa, en intentar endevinar com aquells dits destres i hàbils aconseguien fer els nusos i plantejar-me si jo ja ho sabria fer de tant mirar-ho. A vegades ho preguntava i, indefectiblement, rebia la mateixa resposta: "Ui, nena, això és molt difícil, són anys d'aprenentatge. I si no ho fas bé pots provocar una desgràcia". "Ah, si?", responia incrédula. "Sí. Pots fer perdre la feina de tota una nit a molts homes i fer passar gana a les seves famílies", rebia en to greu. I, és clar, jo restava muda de la impressió.

A vegades, tenia l'oportunitat de veure com calafatejaven una barca i aleshores saltava d'alegria. Ua! Allò si que era diferent! Polien, rascaven, arrencaven, clavaven i després posaven aquella mena de potingue negra amb una brotxa feta un fàstic, pensava amb la meva pulcra ment, creia en aquell temps que els pinzells havien de ser perfectes com els de l'escola. Allà si que m'emboratllava d'olor, era d'asfalt. Era intensa i penetrant. A vegades posava el nas dins del pot i rebia un calvot patern per resposta.

I així acabava la visita. Tornàvem cap al passeig altre cop i tocava fi de festa. Ah! Unes olives farcides i una Fanta de taronja per mi i un vermouth Cinzano per a ell, amb una mica de gel. Ben asseguts en un bar amb caràcter entre mig de dos cartells increïbles fets de xapa metàl·lica de no recordo quina beguda alcohólica i de la CocaCola, d'aquells que encara cerco ara per fotografiar, que aconsegueixo trobar de tant en tant i que són un luxe per la vista i gust pel disseny gràfic.

Ara veig la imatge de la taula en groc intens, gairebé taronja, una imatge soleiada, potser era una plaça perquè recordo fulles d'arbres que ens donaven una lleugera ombra i que la tasca tenia porticons de fusta on hi penjaven els cartells. Potser fins i tot barrejo dies i visites. Potser les passejades al port no eren tan sovint com jo les recordo, potser van ser menys de les que crec que van ser...

Sí, la Violeta té raó, els records són visuals, olfactius i auditius, tàctils també, però sobretot són sentimentals.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Siempre olía bien, a masaje y a acabado de afeitar, siempre iba bien vestido, siempre bien peinado, siempre con los zapatos limpios y bien lustrosos, impecable, bien plantado.

Yo, cómo todas las niñas, le veía altísimo y con las manos grandes, firmes. En eso solía pensar mientras saltironeaba intentando no pisar las líneas rojas y sólo acertar las blancas de la inacabable cenefa de la acera del paseo cercano a los tinglados.

Era uno de mis ratos preferidos, ir al puerto de pescadores, pasar la puerta y sentirme especial y importante porqué podíamos pasar con una ligera señal y un guiño de ojos de mi padre al vigilante de la cabina de la verja de acceso. ¡Qué sentimiento de transgresión! Aquella zona sólo era para los estibadores y trabajadores del puerto y nosotros podíamos atravesar la línea tranquilamente una mañana de sábado.

Después caminábamos unos minutos en medio de aquellas enormes naves llenas de ves a saber cuantos tesoros traídos en barcos exóticos. Gozaba pensando en qué debía haber dentro. ¿Qué contenían? Ya hacía tiempo que había preguntado qué era un “tinglado” y me sabía poseedora de un conocimiento que no todos los niños tenían, sólo los que estábamos relacionados con el puerto de alguna manera. En aquellos almacenes se acumulaba todo lo qué transportaban los cargueros que atracaban en los muelles y todo mezclado. Me imaginaba entonces que todo estaba metido allí de forma desordenada y en la mente veía imágenes de objetos inimaginables para los adultos apilados en montañas descomunales donde era difícil encontrar nada. Y me preguntaba cómo podían localizar algo después. Fui muy consciente, ya desde entonces, de lo que quería decir el concepto: “esto es un tinglado”.

Seguíamos un poco más atravesando unos raíles estrechos llenos de malas hierbas de la vía de carga interna para acabar desembocando en la placeta del pequeño muelle. Allí se situaba una hilera de pequeñas casetas de herramientas para los pescadores.

Me embelesaba mirando los interiores llenos de instrumentos extraños y reconocibles de tantas veces que los había visto: nasas para el pescado, pulperas, redes dobladas y desdobladas, corchos y plomos cuadrados y en forma de rosquilla, anzuelos de todos los tamaños, grandísimos pescados disecados, un pequeño tiburón también, o mandíbulas blancas y resecadas por el viento y el tiempo, cestos de vímet y de mimbre, sillitas, taburetes y todo, curiosamente pintado de blanco o azul. Las mesas, sillas y las puertas de un azul añil deslumbrante, precioso, y los interiores y exteriores bastamente encalados.

Ya desde bien lejos el olor me embriagaba, el olor de mar y de pescado, de todo tipo, bueno y malo, de red de pescador. Aquel olor penetrante de todos los puertos del mundo donde se mueve mucha caja. Un hedor mezclado de peces, de espina, de gasoil, de aceite de motor y de podredumbre antigua, reseca y concentrada.

Y yo, cómo niña que era, causaba una momentánea atracción. Los señores atareados dentro de sus camaritas puliendo herramientas o retorciendo anzuelos, que estaban sentados en minúsculas sillas me ofrecían una diciéndome que era de mi tamaño y las señoras que tejían las redes, un sitio a su lado. Pero yo lo rechazaba todo porqué tenía un placer por satisfacer. Tenía prisa por consumarlo. Mis pies inquietos se morían por corretear arriba y abajo del muelle siguiendo los metros y metros de redes azules y verdes que se extendían por toda la longitud del cemento y que en aquella edad tan corta me resultaba increíble. ¡Cómo podían ser tan largas!

Corría, corría y contaba, contaba. ¿Cuántos pasos hacía arriba? ¿Hay los mismos hacía abajo? Y volvía atrás, por un lado de las redes, por el otro, entremedio de las tiras de color azul con corchos naranjas, en medio de las verdes con corchos blancos. Y así hasta que mi padre me decía que fuésemos a ver otra imagen preferida.

Tocaban las barcas de anchoas. ¡Ah, qué espectáculo! Mis ojos infantiles no dejaban de sorprenderse en ninguna visita. ¡Pero que luces tan enormes! Siempre hacia las mismas preguntas: “¿Por qué son tan grandes?” “¿Y, cómo es que son tan tontos los boquerones?”. Las paseábamos todas, no dejábamos ni una. Yo miraba cómo estaban pintadas: blancas con una raya azul, blancas con una raya verde, blancas con dos rayas azules, quizás. No había rojo, ni amarillo, ni negro, ni naranja, ningún otro color, sólo azul y verde, no entendía el por qué. Llegué a pensar que los pescadores no veían bien todos los colores. También leía los nombres: Mª del Carmen, Encarna, Mª del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Dios, Ave María, Pilar, Mª Carme II y, hasta, una III, algunas con nombres muy marineros, pero en general con nombres de santas y vírgenes diversas y pintados en azul, las excepciones en color verde.

Después, cuando acabábamos el pequeño muelle dábamos media vuelta y era el momento para que me entretuviese en mirar cómo se tejía la red, en intentar adivinar cómo aquellos diestros y hábiles dedos conseguían anudar las cuerdas y plantearme si yo sabría hacerlo de tanto mirar. A veces lo preguntaba y, indefectiblemente, recibía la misma respuesta: “Uy, niña, esto es muy difícil, son años de aprendizaje. Y si no lo haces bien puedes provocar una desgracia”. “Ah sí?”, respondía incrédula. “Sí. Puedes hacer que muchos hombres pierdan una noche de trabajo y hacer pasar hambre a sus familias”, recibía en tono grave. Y claro, yo quedaba muda de la impresión.

A veces, tenía la oportunidad de ver cómo calafateaban una barca y entonces saltaba de alegría. ¡Ua! ¡Aquello sí que era diferente! Pulían, rascaban, arrancaban, clavaban y después ponían aquella especie de engrudo negro con una brocha hecha un asco, pensaba yo, con mi pulcra mente porqué creía, en aquel tiempo, que los pinceles debían ser perfectos cómo los de la escuela. Allá sí que me empapaba de olor, era cómo de asfalto. Era intensa y penetrante. A veces, ponía la nariz dentro del pote y recibía un 'capirote' paterno por respuesta.

Y así acababa la visita. Volvíamos hacía el paseo otra vez y tocaba el fin de fiesta. Ay, unas aceitunas rellenas y una fanta de naranja para mi y un vermouth Cinzano para él, con un poco de hielo. Bien sentados en un bar con carácter en medio de dos carteles increíbles hechos de chapa metálica, uno de no recuerdo qué bebida alcohólica y otro de la CocaCola, de aquellos que todavía busco por ahí para fotografiar, que consigo encontrar de tanto en tanto y que son un lujo para la vista y un gusto por el diseño gráfico.

Ahora veo la imagen de la mesa en amarillo intenso, casi naranja, una imagen soleada, quizás era una plaza porqué recuerdo hojas de árboles que nos daban una ligera sombra y que la tasca tenía unos porticones de madera de dónde colgaban los carteles. Es posible que hasta mezcle días y visitas. Es posible, incluso, que los paseos por el puerto no fuesen tan a menudo cómo yo los recuerdo, quizás fueron menos de los que creo que fueron…

Sí, Violeta tiene razón, los recuerdos son visuales, olfativos y auditivos, táctiles también, pero sobretodo son sentimentales.

divendres, 6 de juny del 2008

Recuperar-se vers la felicitat




Avui llegint l’article de la Violeta sobre les seves lectures, he vist el llibre d’en Punset que vaig devorar l’estiu passat, un tractat sobre la felicitat. Quin concepte més difícil! I quin èxit de vendes. Tothom volíem la recepta per a la felicitat però, tot i que està expressada, crec que és molt difícil de guisar. Estic d’acord amb la Violeta, a l’Eduard se li en và l’olla de tant en tant, però quin home tant curiós per llegir, és un recercador nat. És clar, que jo no sé si em posaria a pensar en la felicitat de les amebes, les pobres, malgrat també tenen dret elles tant úniques i solitàries.

He reflexionat sobre la felicitat durant nits llarguíssimes i tinc idees pròpies. Sé que no són tant espectaculars ni tant expertes com les de l’intel·lectual Punset, però són les meves i són fruit de la pròpia experiència, fet que, estic convençuda, ell valoraria en gran mesura.

Sovint davant d’un fet traumàtic ens preguntem què fer amb la nostra vida a partir d’aquell moment. I no sabem per on començar, ni tant sols som capaços de formular les preguntes oportunes. No sabem, tampoc, mirar-nos al mirall per sincerar-nos i dir-nos el que ens hem de dir. No podem, no som capaços d’enfrontar-nos als ulls dels éssers que ens estimen i oferir-los la sinceritat dels nostres sentiments caòtics.

Després d’un temps de buidor tot es posa al seu lloc de forma natural, però molt lentament, seguint un procés d’evolució com el creixement seguit al llarg de les edats de la persona: has de passar per un temps de retorn que jo anomeno de tornada a la seu materna on restes inactiva, gairebé en posició fetal, física i/o mentalment, no vols que ningú interfereixi en el què sents i en el què penses, observes com els nadons àvids de noves experiències perquè tot et resulta nou, el teu punt d’observació ha canviat, et qüestiones coses que abans mai t’havies preguntat, escoltes noves veus, sents les paraules que hom et dirigeix des d’un altre punt de vista, dubtes de les veritats inamovibles i de les mentides que s’amaguen rere les frases expressades.

També, just després, hi ha una mena d’època de desencantament ja què veus venir la gent abans que vinguin, és a dir, tot sovint caus que quan les persones van tu ja hi has tornat, i no és pas per un sentiment de supèrbia, sinó com una mena de sentiment de saber-te amb un bagatge i una experiència diferent a la bossa per la què els altres no hi han passat, sensació altrament injusta perquè, en realitat, mai acabem de conèixer del tot i a fons als que tenim al voltant i no sabem els seus secrets.

Poc després canvia i el desencantament passa a ser humilitat perquè reconeixes les pròpies limitacions, les carències i, tot depenent de la causa que t’ha avocat a la situació en què et trobes, saps el per què hi has desembocat, ho saps malgrat en un principi no ho veies clar. Acabes sincerant-te i veient-te tal com ets i pots començar-te a emmirallar. I et veus amb un rostre nou.

Et veus com ets en realitat i t’acabes agradant. T’acabes estimant. Perquè saps les teves mancances, saps què t’has de perdonar, què et cal realment per sobreviure, què per fer contents als què tens al costat i si de debò els vols conservar i vols seguir sentint-te bé, estimant, sentint-te acompanyada i donar tot el què tens de bo, has de sincerar-te i excusar-te per tot el dolor causat, i tanmateix, també has de saber demanar el què et cal i exigir el que no vols que et passi.

També acabes prenen posicionament clar sobre el què no t’agrada i aprens a passar de tot allò que et disgusta i et sorprens gratament quan veus que ja no t’importa. Passes per damunt i ni tant sols t’irrita, ja no t’emprenya tant allò que abans t’emprenyava, ja no t’altera allò que abans et treia de polleguera. Deixes de cercar la perfecció perquè has entès, per fi, que allò perfecte és l’imperfecte.

La felicitat consisteix en la recerca del què et fa sentir bé i obviar el què et fa sentir malament. Consisteix en què si hi ha quelcom que creus que val la pena que gastis les teves forces per enfrontar-t’hi malgrat sàpigues que tens una bona part de la batalla perduda vols guanyar encara que sigui un pas, perquè és just que ho facis i és totalment injust el contrari. Has aprés que no vols sentir més bajanades, ni paraules buides, ni frases pretesament innocents però molt verinoses en realitat, que no estàs disposada a passar per situacions hipòcrites, ni vols que facin mal a les persones que estimes. Rau en aprendre que no pots caure bé a tothom i que hi ha gent que, tot i saber que teniu coses en comú i que t’acabarà agradant, l’has de deixar passar perquè porta un camí diferent al teu.

Per fi acabes comprenent que la teva felicitat no té perquè ser la dels altres, és un sentiment tant propi i tant íntim que és únic. Mai podràs ser feliç intentant fer feliços als altres. Pots alleugerir càrregues, pots ser l’eterna guaridora, l’eterna protectora, l’eterna companya, et sentiràs bé, et sentiràs tot l’anterior, però per molt que t’esforcis en fer que els altres ho siguin si els altres no volen ser feliços no ho seran mai. És una qüestió de voluntat i d’autoaprenentatge.

Es pot ser feliç enmig de la misèria més extrema, i sé que per això puc i haig de ser discutida per qualsevol que em llegeixi... Però algú que aconsegueix sortir de la pitjor situació i passar a una altra de nova, lleugerament diferent, que arriba a conèixer-se a ell mateix i pot sentir-se digne en algun moment de la seva vida pot explicar el mateix. El sentiment de felicitat esdevé en quan un es respecta i pren les pròpies decisions, quan un se sent persona, un ésser individual amb capacitat per dur les regnes i, alguna vegada, encara que només sigui un cop, lliure per canviar quelcom de la seva trajectòria, fins i tot, pensar la forma en què vol morir.

Qui no s’ha sentit infeliç per ser presoner de la seva pròpia vida? Fent patir als que té al costat. Als estimats de tot tipus, les parelles, els pares i mares, els fills i filles, els amics, els parents, qui sigui que es pugui posar aquí. Poden arribar a culpar-se de com ens sentim nosaltres, però si som completament sincers, si els sabem explicar que hem estat conscients dels camins presos, què sabem quan vam prendre les decisions, què sabem quan vam dir NO i que ho vam fer quan ho havíem de dir, què vam decidir anys abans ser conseqüents amb les vies d’accés agafades, tots ells ens acaben entenent, perquè, a més, necessiten creure's-ho. Ens hem de plantar i cridar si cal: Sóc aquí perquè així ho vaig voler!! En tot cas hem de ser francs i si fem introspecció, tots som presoners només de nosaltres mateixos, no som reus de ningú més.

La felicitat o la infelicitat és pròpia i, com se sol dir, intransferible, no depèn de cap altra persona que no sigui un mateix i de l'actitud davant les circumstàncies de la vida. Llàstima que això triguem tant de temps a aprendre-ho. Hi ha gent que triga tota una vida i n'hi ha d'altres que no arriben a veure-ho mai.

----------------------------------------------------------------------------------
Recuperarse yendo hacía la felicidad

Hoy, leyendo el artículo de Violeta sobre sus lecturas, he visto el libro de Punset que leí el verano pasado, el Tratado sobre la felicidad. ¡Qué difícil el concepto! Y qué éxito de ventas. Todo el mundo queríamos la receta para la felicidad pero, aunque está expresada, creo que es difícil guisarla. Estoy de acuerdo con Violeta, a Eduardo se le va la olla de tanto en tanto, pero es un hombre tan curioso para leer, un buscador nato. Claro que no sé yo si me pondría a pensar en la felicidad de las amebas, las pobres, aunque también tienen derecho ellas tan únicas y solitarias.

He reflexionado sobre la felicidad durante largas noches y tengo mis propias ideas. Se que no son tan espectaculares ni tan expertas cómo las del intelectual Punset, pero son las mías y son fruto de la propia experiencia, hecho que, estoy convencida, él valoraría en gran medida.

A menudo, delante de un hecho traumático nos preguntamos qué hacer con nuestra vida a partir de ese momento. No sabemos por dónde empezar, ni siquiera somos capaces de formular las preguntas oportunas. No sabemos tampoco, mirarnos al espejo para sincerarnos y decirnos lo que nos debemos decir. No podemos, no somos capaces, de enfrentarnos a los ojos de los seres que queremos y ofrecerles la sinceridad de nuestros sentimientos caóticos.

Después de un tiempo de vacío todo se vuelve a situar en su sitio de forma natural, pero muy lentamente, siguiendo un proceso de evolución como el crecimiento seguido a lo largo de las edades de la persona: debes pasar un tiempo de retorno que yo llamo de vuelta al seno materno, yaces inactiva, casi en posición fetal, física y/o mentalmente, no quieres que nadie interfiera en lo que sientes y en lo que piensas. Observas cómo los bebés ávidos de nuevas experiencias porqué todo te resulta nuevo, tu punto de observación ha cambiado, te cuestionas cosas que antes casi nunca te habías preguntado, escuchas nuevas voces, oyes distintas las palabras que la gente te dirige, dudas de las verdades inamovibles y de las mentiras que se esconden detrás de las frases expresadas.

Luego, justo después, hay una época de un cierto desencanto ya que ves venir a la gente antes de que lleguen, es decir, muy a menudo caes en que las personas van cuando tú ya estás de vuelta. Y no es por un sentimiento de soberbia, sino por saberte con un bagaje, con una experiencia en el bolso diferente por la que ellos no han pasado, y todo ello injustamente, claro está, ya que, en realidad, nunca acabas de saber los secretos de los que tienes alrededor.

A continuación todo cambia de nuevo y del desencanto pasas a la humildad porqué reconoces las propias limitaciones, las carencias y, todo depende de la causa que te ha avocado a la situación en la que te encuentras, sabes el por qué has desembocado ahí, lo sabes aunque no lo admitas en un principio o no lo veas claro. Acabas sincerándote y viéndote tal y cómo eres pudiendo entonces mirarte otra vez en el espejo. Y te ves con un rostro nuevo.

Te ves cómo eres en realidad y te acabas gustando. Te acabas queriendo. Porqué sabes tus debilidades, sabes que te has perdonado, por fin, qué necesitas para sobrevivir, qué para contentar a los que tienes a tu lado y si de verdad los quieres conservar y quieres sentirte bien amando, sintiéndote acompañada y dando todo lo que tienes de bueno, debes sincerarte y excusarte por todo el dolor causado, y así mismo, también debes demandar lo que te hace falta y exigir que no pase lo que no quieres que te pase.

También acabas tomando posiciones claras sobre lo que no te gusta y aprendes a pasar sobre aquello que te disgusta y te sorprendes gratamente pensando que ya no te importa. Pasas por encima y ni siquera te irrita, ya no te cabrea aquello que antes te cabreaba, ya no te altera lo que antes te desquiciaba. Dejas de buscar la perfección porqué has entendido, finalmente, que aquello perfecto, es lo imperfecto.

La felicidad consiste en la búsqueda de lo que te hace sentir bien y obviar lo que te hace sentir mal. Consiste en que si hay algo por lo que crees que vale la pena gastar tus fuerzas para enfrentarte, todo y sabiendo que tienes una buena parte de la batalla perdida, quieres ganar aunque sea un paso, porqué es justo que lo hagas y es totalmente injusto lo contrario. Has aprendido que no quieres oír más tonterías, ni palabras vacías, ni frases pretendidamente inocentes pero muy venenosas en realidad, que no estás dispuesta a pasar por situaciones hipócritas, ni quieres que dañen a tus personas queridas. Radica en aprender que no puedes caerle bien a todo el mundo y que hay gente que, todo y saber, que tenéis cosas en común y que te acabará gustando le has de dejar ir porqué lleva un camino diferente al tuyo.

Por fin acabas comprendiendo que tu felicidad no tiene porqué ser la de los demás, que es un sentimiento tan propio y tan íntimo que es único. Jamás podrás ser feliz intentando hacer feliz a toda costa a los otros. Puedes aligerar sus cargas, puedes ser la eterna curadora, la eterna protectora, la eterna compañera y cuidadora, te sentirás bien, te sentirás todo lo anterior, pero por mucho que te esfuerces en hacer que los otros sean felices, si los otros no quieren no lo serán jamás. Es una cuestión de voluntad i de autoaprendizaje.

Se puede ser feliz en medio de la miseria más extrema, y se que con esto puedo ser y debo ser discutida por cualquiera que me lea… Pero alguien que consigue salir de la peor situación y pasar a otra nueva, sólo ligeramente distinta, que llega a conocerse un poco y puede sentirse digno en algún momento de su vida puede explicar lo mismo. El sentimiento de felicidad se produce cuando uno se respeta y toma sus propias decisiones, cuando uno se siente persona, un ser individual con capacidad para llevar las riendas y, alguna vez, aunque sólo sea una vez, libre para cambiar algo de su trayectoria, por ejemplo, pensar en la forma de su propia muerte.

¿Quién no se ha sentido infeliz por ser prisionero de su propia vida? Haciendo sufrir a los que tiene a su lado. A los queridos de todo tipo: pareja, padre, madre, hijos, hijas, amigos, parientes, quién sea que pueda estar anotado aquí. Pueden llegar a culparse de cómo nos sentimos nosotros, entonces, si somos sinceros, si les sabemos explicar que hemos sido conscientes de los caminos tomados, que sabemos cuándo elegimos, que sabemos conscientemente cuando dijimos NO y que lo hicimos cuando lo debiamos hacer, que decidimos hace años ser consecuentes con las vías de acceso tomadas, todos ellos nos acabaran entendiendo, porqué, además, necesitan creerlo. Debemos plantarnos y gritar si hace falta: ¡Estoy aquí porqué así lo he querido! ¡Porqué yo lo he decidido! En todo caso debemos ser francos y si hacemos introspección, todos somos prisioneros de nosotros mismos, no somos reos de nadie más.

La felicidad o la infelicidad es propia y, cómo suele decirse, intransferible, no depende de ninguna otra persona que no sea una misma y de la actitud delante de las circunstancias de la vida. Lástima que tardemos tanto tiempo en aprenderlo. Hay gente que tarda toda una vida y hay otros que no llegan a verlo nunca.

dilluns, 2 de juny del 2008

Ai, aquests ulls... Ay, esos ojos...



Dolça la música, dolça la cancó, dolcíssima la veu, de les més dolces. És d'una sensibilitat exquisida. Excusa perfecta per parlar d'amor en una nit com aquesta...

L'amor és estrany. Tant aviat ens volem morir com ens volem cremar en les seves flames eternament. No hi ha sentiment més contradictori que aquest. Ai, l'amour, l'amour, quin sentiment, quin patiment, quina sensació d'estar viu... Com l'enyorem quan no el tenim i com l'odiem quan el sentim perquè no som nosaltres, no ens sentim individus sinó bojos i seguidores del sensesentit.

Al principi és com estar en un procés hipnòtic on l'objecte que ens ajuda a entrar en l'estat de semiinconsciència és l'altre, els ulls del qual són els que ens ajuden a sortir de nosaltres per entrar en un altre nivell i passar a formar part d'una altre cosa que pretenem que sigui una de sola.

En algun altre lloc vaig llegir que si no es dóna per les dues parts és quan el teatre, l'obra, la dansa o el ball, la representació es converteix en tragèdia i després d'algun temps de vida, hi estic del tot d'acord. Però si no és aquesta la circumstància, si passa que tots dos entren en aquesta mena de bogeria i estat de 'gràcia', es produeix la hipnosi.

L'enamorament fa que tota la nostra atenció, tot el nostre focus sensorial estigui activat vers el subjecte estimat i que tot el que queda en la perifèria dels dos resti fora del camp de recepció. Estem hipnotitzats, estem idiotitzades, vivim per l'altre, respirem l'aire que exala, ens movem quan l'altre es mou i no hi ha res més gran ni important que aquell que és contrari i complementari alhora.

Res és més bonic que aquells ulls que ens atrauen, després podem gaudir amb la resta, però allò que fa que quedem embaucats, empresonades per la seva personalitat, que trobem arrasadora, és la mirada. El primer que ens pren, allò que ens encadena i ens deixa als seus peus, és la intensitat d'aquests dos fars que ens cremen. Fan que ens hi fixem, que ens aproximem, que investiguem, que provem i quan podem ens hi quedem.

Amb una mirada ens pot dir que ens estima, cridar-nos que ens desitja, mormolar-nos que ens veurem en un moment, confessar-nos que no pot viure sense nosaltres, i tanmateix, tot seguit, ens pot rebutjar, ens pot escopir, només mirant-nos, el seu odi més profund, ens pot dir que ens menyspreua, ens pot expressar la seva negació i la seva indiferència. Amb els ulls tots ens estimem i ens odiem, restem sotmesos a la seva influència.

Passen els anys i si seguim al costat de qui vam deixar que ens prengués la pretesa indepedència, aquests dos forats a la seva consciència i inconsciència segueixen dient-nos tot el que cal saber. Coneixem a qui tenim al costat pel gest, però, com no, pel que diuen els seus ulls. Ens diuen que està cansat, que està avorrit, que no vol seguir o, tot sovint, que ens segueix estimant, que encara ens desitja, que ens vol confortar. Un sol aleteig de les seves pestanyes i sabem si qui té al costat és de la seva estima o si està disconforme amb la situació donada.

Si en els moments més importants o els més íntims no pots o no vols o no aconsegueixes mirar al fons de la seva nineta, si no aconsegueixes veure el seu cristal·li absolutament transparent, plantejat si aquell moment exaltat de suggestibilitat ja l'has superat.

Tinc uns ulls al costat dels més bells que he vist. El color em segueix embruixant. La intensitat, l'energia, fins i tot, la seva inquietut, m'atrapa. No he vist uns ulls més bonics enlloc, els ulls més atractius. Tenen color de verd oliva, sovint de verd selvàtic, un verd alegre i dolç, viu i tendre alhora, brillant de seda amb llum de lluna, de pintura craquelada de quadre antic o de plàstica innovadora. Em segueixen sorprenent cada dia. Tot sovint són volcànics i terribles, tot sovint són acollidors i adorables, són els seus, els meus ulls. Són meus i seus perquè resto encara hipnotitzada per ells, envolcallada encara per aquesta eterna boira que provoca la barreja de sentiments de qui està sortosament, voluntàriament i perdudament suggestionada per qui els posseix.

Això és una declaració d'amor absoluta i hipnòtica perquè estimo els seus ulls sincers i penetrants.

La hipnotitzada enamorada

-----------------------------------------------------------------------------------------


Dulce la música, dulce la canción, dulcísima la voz, de las más dulces. Es de una sensibilidad exquisita. Excusa perfecta para hablar de amor en una noche como esta...

El amor es extraño. Tan pronto queremos morir de amor como arder en sus llamas eternamente. No hay un sentimiento más contradictorio que este. Ay, l'amour, l'amour, qué emoción, qué sufrimiento, que sensación de estar vivo... Cuanto lo añoramos cuando no lo tenemos y cómo lo odiamos cuando lo sentimos porqué no somos nosotros, no nos sentimos individuos, sino locos y seguidoras del sinsentido.

Al principio es cómo estar en un proceso hipnótico porque el objeto de nuestra atención, el que nos ayuda a entrar en el estado de semiinconsciencia, es el otro, los ojos del cual son los que nos apremian para salir de nosotros y entrar en otro nivel pasando a formar parte de otra cosa que pretendemos que sea una sola.

En otro lugar leí que si no se da por las dos partes es cuando el teatro, la obra, la danza o el baile, la representación se convierte en tragedia y, después de algún tiempo de vida, estoy totalmente de acuerdo. Pero si no se da esta circunstancia, si pasa que los dos entran en esta especie de locura y estado de "gracia", se produce la hipnosis.

El enamoramiento hace que toda nuestra atención, todo nuestro foco sensorial este activado hacia el sujeto amado y que todo lo que queda en la periferia de ambos esté fuera del campo de recepción. Estamos hipnotizados, estamos idiotizadas, vivimos para el otro, respiramos el aire que exhala, nos movemos cuando el otro se mueve y no hay nada más grande ni tan importante que aquel que es contrario y complementario a la vez.

Nada es más bello que esos ojos que nos atraen, después podemos gozar con todo lo demás, pero aquello que hace que quedemos embaucados, aprisionadas por su personalidad y que la creamos arrasadora, es la mirada. Lo primero que nos toma, que nos prende, aquello que nos encadena y nos deja a sus pies, es la intensidad de esos dos faros que nos queman. Hacen que nos fijemos, que nos aproximemos, que investiguemos, que probemos y cuando podamos nos quedemos.

Con una mirada nos puede decir que nos ama, gritarnos que nos desea, susurrarnos que nos veremos de aquí a un momento, confesarnos que no puede vivir sin nosotros, y al mismo tiempo, inmediatamente después, nos puede rechazar, nos puede escupir, mirándonos, su odio más profundo, nos puede decir que nos desprecia, nos puede expresar su negación y su indiferencia. Con los ojos todos nos queremos y nos odiamos, quedamos sometidos a su influencia.

Pasan los años y si seguimos al lado de quién dejamos que nos tomara la pretendida independencia, esas dos lámparas de su consciencia e inconsciencia, siguen diciéndonos todo lo que hace falta saber. Conocemos a quién tenemos al lado por el gesto, pero, como no, por lo que dicen sus ojos. Nos confiesan que está cansado, que está aburrido, que no quiere seguir la andadura o, muy a menudo, casi siempre, que nos sigue queriendo, que todavía nos busca, que nos quiere confortar. Un solo aleteo de sus pestañas y sabemos si quién tiene al lado es de su estima o si está disconforme con la situación dada.

Si en los momentos más importantes o los más íntimos no puedes o no quieres o no consigues mirar el fondo de su iris, si no consigues ver su cristalino absolutamente transparente, plantéate si aquel momento exaltado de sugestibilidad lo has superado ya.

Tengo unos ojos a mi lado bellísimos, los más hermosos de los que he podido ver jamás. Su color me sigue embrujando. La intensidad, la energía, hasta su inquietud, me atrapan. No he visto unos ojos más cautivadores en ningún lugar, los ojos más atractivos. Tienen color de verde aceituna, a menudo verde selvático, un verde alegre y dulce, vivo y tierno a la vez, brillante de seda marrón claro con luz de luna, de pintura craquelada de cuadro antiguo o de plástica innovadora. Me siguen sorprendiendo cada día. Muy a menudo son volcánicos y terribles, acogedores y adorables, son los suyos, son los míos. Son míos y suyos porqué todavía estoy hipnotizada por los sentimientos de ésta que está, por suerte, voluntariamente y perdidamente sugestionada por quién los posee.

Esto es una declaración de amor absoluta e hipnótica porqué quiero, amo, sus ojos sinceros y penetrantes.

La hipnotizada enamorada

diumenge, 25 de maig del 2008

Te sueño tehuana revolucionaria coyoacana y visionaria...

Fent navegació horitzontal en xarxa trobes unes coses...

I ara em veig tot el dia per casa: "...la la la la laaaa Frida Kahlo mujer enigmática, voluptuosa, surrealistaaa....expresiva del alma artísticaaaa.....fantasiosa, folklorista. Que no, que no te olvide este pueblooo, lalalala Te sueño tehuana revolucionariaaa... coyoacana y visionaria... la la la la la la"

je je je je
----------------------------------------------------------------------

Navegando en horizontal por la red encuentras unas cosas...

Y ahora me veo todo el santo día por casa:"...la la la la laaaa Frida Kahlo mujer enigmática, voluptuosa, surrealistaaa....expresiva del alma artísticaaaa.....fantasiosa, folklorista. Que no, que no te olvide este pueblooo, lalalala Te sueño tehuana revolucionariaaa... coyoacana y visionaria... la la la la la la"

je je je je

Plorem poc i, tot sovint, riem menys encara

(Em segueix agradant tant aquesta veu irreverent que té en Robert Smith i la frescura de la cançó!
Si és que era un ginyapo quan la cantava: The Cure a canaltrans)



Plorem poc i riem menys encara.

Jo tinc sort, visc en una comunitat on la mandíbula sol moure's sovint, ric moltíssim, per bajanades i fins i tot de coses serioses, per la política municipal, de la de l'oposició, dels que mirem, dels que ens miren, de la fila que fem quan protestem, de la que fem quan no protestem, dels comentaris, perquè ens diem el nom del gos per coses que no venen al cas i, a sobre, després ens ho expliquem, perquè ens coneixem tots i no ens coneixem gens en realitat i els malentesos fan que t'acabis confonent i t'hagis de riure fins i tot de la teva ombra...

De tant en tant rebo a la bústia una cartolina que m'anuncia qui s'ha mort al poble, confesso que no és que rigui, però no deixo de pensar que és curiós. Així saps que la iaeta de cal Pepet, que era la tieta de la Pepeta, la sogra de la Marieta, mare de'n Josepet ha traspassat i et quedes una mica feta pols. Ara ja estic acostumada, però al principi, em xocava, certament. A més, dia sí, dia no, en rebia una i és clar vaig començar a sospitar si aquí hi passava alguna cosa extraordinària.

Des de casa escolto sorolls estranys com les cançons que la veïna posa del Manolo Escolar i que canta a tot drap des del pati o els que al principi tenia dificultats per identificar d'un petit gimnàs d'un altre conciutadà, als que ja m'he acostumat i que ja m'indiquen que són mitja tarda, ara m'estranya el dia que no ho fa i els enyoro, o els suaus acords del piano de la professora de música o el so dels dissabtes al matí de la pilota de bàsquet del veí adolescent , també se quan l'altre senyora del carrer del darrere rep la visita de la seva neboda petita . A vegades em sorprenc amb el so dels trens quan de lluny, de molt lluny, estant asseguda tranquil·la sento, de sobte, el sobresalt de la remor: "meeeeec, piupiiiii" i endevinant que passa el tren de càrrega de les 00:50 h per l'estació del poble. Al·lucino perquè és com de western, no s'acaba mai, és com de "300.000.000" de vagons, com diu el meu fill (a qui el 300.000.000 deu ser l'equivalent a "tropocientosmil" i ell el suma al darrere del nombre que vol).

Ara, tot just fa un mes que en sortir al meu carrer em somric perquè al llarg de les voreres hi ha una activitat inusitada. De sobte tots els meus veïns s'han posat a fer reformes: obres a les tanques del jardí, obres al garaig, obres a la cuina, obres al terra o han aixecat el sòl de l'entrada, del darrera, construeixen porxos, destrueixen porxos, tanquen entrades o hi afegeixen façana... És com si un paràsit extraterrestre anomenat Monopoli-faci-reformes-a-totes-les-seves-cases s'hagués apoderat dels benvolguts cohabitants de població.

És estrany, però de tant en tant, aquestes coses els hi passen alhora. L'any passat van ser les instal·lacions de descalsificadors per l'aigua. Va ser com unes febres tropicals estranyes. I l'any anterior les alarmes... Contínuament veies operaris de companyies a munt i avall traginant objectes estrambòtics que anaven ficant dins de les cases... Durant l'afer de les alarmes observava, és clar, que pujaven escales, fixaven cables i tots al mateix temps. En fi, un cacau de pols, de sorolls, de gent just abans de l'estiu...

Així que no ho puc evitar, em peto. Me'n ric. M'ho passo bé. La gent va fent i va vivint. Veig que va a volades, com jo. Fa coses diferents però va a cops d'acció i afició, cadascú al seu estil. Al bon temps, apa! a fer obres! Què no plou, doncs arraso el jardí! Què m'avorreixo, reformo la cuina! I alè, anar vivint, que són dos dies...

La gent té ganes de ser feliç, de passar-s'ho bé, de gaudir d'una estona de distensió, no vol problemes ni tristeses. Com ahir per exemple, que em vaig passar la tarda rient, vaig riure com una bleda mentre mullava una veïna amb un got d'aigua i més tard posava la cara dins d'un cubell de líquid brut d'altres cares per treure un caramel. Després, per sopar, encara vaig riure més i avui... Avui estic com una Reina!

Visca la Reina!

I avui no permeto que se'm passegin per aquí republicans a xafar-me la jornada de reinona.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
(¡Me sigue gustando tanto la voz irreverente de Robert Smith y la frescura de la canción!
Si es que era un giñapo cuando la cantaba: The Cure en Canaltrans)

Los chicos no lloran, ay, ahora, últimamente, las chicas tampoco...


Lloramos poco y nos reímos menos aún

Yo tengo suerte, vivo en una comunidad donde la mandíbula suele moverse a menudo, rió muchísimo, por tonterías y hasta de cosas serias, por la política municipal, por la de la oposición, de los que miramos, de los que nos miran, de la pinta que hacemos cuando protestamos, de la que hacemos cuando no protestamos, de los comentarios, porqué nos llamamos por el nombre del cerdo por cosas que no vienen al caso y, encima, después nos lo explicamos a la cara, porqué nos conocemos todos y no nos conocemos nada en realidad y los malentendidos hacen que acabemos confundiéndonos y tengamos que reírnos hasta de nuestra propia sombra.

De tanto en tanto recibo en mi buzón un tarjetón que me anuncia quién se ha muerto en el pueblo, confieso que no es que me ría, pero no dejo de pensar que es curioso. Así se que la abuela de Casa Pepo, que era la tía de Lola, la suegra de Marieta, madre de Josepet ha traspasado y me quedo un poco perjudicada y hecha polvo. Además, día sí, día también, me llega una y, claro, hace tiempo empecé a sospechar si aquí pasaba alguna cosa extraordinaria.

Desde mi casa oigo ruidos extraños como las canciones que la vecina pone de Manolo Escobar y que canta a todo trapo en el patio o los que al principio tenía dificultades para identificar de un pequeño y particular gimnasio de otro conciudadano a los que ya me he acostumbrado y que me indican que es media tarde, que ahora me extraña el día que no los oigo y los añoro o los suaves acordes del piano de la profesora de música o el sonido de sábado por la mañana de la pelota de básquet del vecino adolescente, también se cuando la señora, la de la calle de atrás, recibe visita de su pequeña sobrina. A veces, me sorprendo con el sonido lejano de los trenes cuando desde lejos, muy lejos, estando sentada tranquilamente me sorprende su eco: "meeeec, piupiiii" y adivino que pasa el tren de carga de las 00:50 h por la estación. Alucino porqué es cómo de western, no se acaba nunca, es cómo de "300.000.000" de vagones, como dice mi hijo (a quién el 300.000.000 le debe parecer el equivalente a "tropocientosmil").

Ahora, justo hace un mes, al salir a mi calle me sonrío porqué a lo largo de las aceras hay una actividad inusitada. De repente todos mis vecinos se han puesto a hacer reformas: obras en las vallas del jardín, obras en el garaje, obras en la cocina, obras en el suelo o han levantado la entrada o la parte de atrás, construyen o destruyen porches, cierran entradas o añaden fachada... Es cómo si un parásito extraterrestre llamado Monopoli-haga-reformas-en-todas-sus-casas se hubiese apoderado de los queridos cohabitantes de población.

Es extraño, pero de tanto en tanto, estas cosas les pasan a la vez. El año pasado fueron las instalaciones de descalsificadores para el agua. Fueron cómo unas fiebres tropicales extrañas. Y el año anterior las alarmas... continuamente veía operarios de compañías arriba y abajo acarreando objetos estrambóticos que metían dentro de las casas... Durante el caso de las alarmas observaba, está claro, que subían escaleras, fijaban cables y todos al mismo tiempo. En fin, un cacao de polvo, de ruidos, de gente justo antes del verano.

Así que no lo puedo evitar, me parto. Me río. Me lo paso bien. La gente va haciendo y va viviendo. Viendo que va a voladas, cómo yo. Hace cosas diferentes pero va a golpes de acción y de afición, cada uno en su estilo. Al buen tiempo, ¡venga! ¡Vamos a hacer obras! Que no llueve, pues arraso el jardín, qué me aburro, reformo la cocina. Y ¡alé!, a continuar viviendo, que son dos días...

Y la gente tiene ganas de ser feliz, de pasárselo bien, de gozar de un rato de distensión, no quiere problemas ni tristezas. Cómo ayer por ejemplo, que me pasé la tarde riendo, me reí cómo una tonta mientras mojaba una vecina con un vaso de agua y más tarde ponía la cara dentro de un cubo de líquido sucio de otras caras para sacar un caramelo. Después, para cenar, todavía me reí más y hoy... ¡Hoy estoy cómo una Reina!

¡Viva la Reina!

Y hoy, por un día, no permito que se me paseen por aquí republicanos a chafarme la jornada de reinona.

diumenge, 18 de maig del 2008

Curiositats...

I es que m'encanta que la gent es deixi anar!
L'he trobat tant divertida!
Tant transcendent que em posava jo amb aquesta cançó...



Versió Reggae de la cançó "Insurrección" cantada por "Los Peatones" grup ocasional de 20 minuts de durada, format per l'"El último de la fila" y "Radio futura"

XD

De les cançons més boniques

Què ho farà que per més anys que passin segueix sonant bé o millor encara... perquè aquí està renovada:

Dues veus precioses cantant a duet. Magnífica...

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

dissabte, 17 de maig del 2008

Alegrement m'agrada...


M'agrada ballar,
cantar,
cridar,
xerrar,
saltar,
però no puc fer-ho gaire,

Gaudeixo tenyint-me de colors variats,
pentinant-me sempre diferent,
i portar els cabells ben posats,

Em tornen boja les sabates,
les botes,
les sandàlies,
però no en compro,
cuido les que tinc i
de tant en tant
me'n permeto algunes

També treure la llengua,
fer ganyotes,
riure ostentosament,
somriure molt,
molt,
moltíssim,
saludar a tothom,
parlar amb tothom,
seguir les bromes dels altres,
esforçar-me per no ofendre'm perquè me'n facin,

I viatjar,
viatjar molt,
moltíssim,
viatjar a tot arreu!
conformar-me perquè no puc fer-ho ara

M'agraden les sares d'ametlla,
les pastes de full,
els vermuts amb olives,
el pa amb tomàquet
i em tornen 'tarumba' les ostres,
els escamarlans
i els llamàntols,
però en menjo pocs.

Escoltar música variada,
l'antiga,
la clàssica,
l'oriental,
la pop,
la rockera,
la hip-hopera,
la d'ahir,
la que sento ara,
la que sentiré demà, espero!
tot tipus de pel·lis,
plorar per les pel·lis,
parlar amb les pel·lis,
discutir-me per les pel·lis,
parlar sobre les pel·lis

Miro els reportatges,
sí, sí, els miro,
jo sóc de les que els miro,
perquè m'agraden,
els de ciència,
animals,
sociologia,
antropologia,
societat,
cinema,
història,
educació,
els polítics

M'agrada seguir estudiant:
història,
llengua,
literatura,
filosofia,
art,
biografies,
lleis,
l'univers,
les mates no tant,
però si la informàtica,
Internet,
educació i pedagogia.

Tinc col·leccions petites,
incompletes per sempre més de
capces,
llibres,
catàlegs de museus,
revistes antigues,
revistes de plantes,
revistes de jardins,
revistes de decoració,
revistes d'art,
mapes,
còmics,
llibres de ciència ficció,
novel·les policíaques,
novel·les de terror,
volums solts dels escriptors que m'agraden

Tinc de forma compartida,
tot un segle XX de:
revistes del National Geographic
que no entenc del tot,
perquè són en anglès i alemany!
i mapes de tot el món

Tinc mobles per arranjar,
per reciclar,
per pul·lir i renovar,
per envernissar

També gaudeixo de les
pedres deformes,
pedres boniques,
pedres rodones com còdols,
minerals útils,
minerals inútils,
minerals preciosos pel
colors,
forma,
origen,
per qui me'ls ha regalat,
Tinc caragols i petxines de mar,
Tinc puntes de coixí,
llençols,
tovalloles,
regalades
per familiars ancianes
Tinc objectes bonic d'arreu del món
comprats per mi o regalats

Tinc una casa bonica,
que m'agrada,
que m'emociona,
que m'és suficient,
de la que en tinc cura,
que té el que em cal,
que m'acull,
on hi planto flors
i arbres
i arbusts
que rego amb compte
i amor
Tinc quadres i
fotografies a les parets
Tinc cortines boniques,
una cuina pràctica i preciosa,
un estudi per pintar fantàstic,
lluminós,
prou gran,
acollidor,
de cara al jardí.

M'agrada rascar-me la panxa,
no fer res,
perdre el temps,
i m'agrada especialment que no m'importi!
Prendre cafè,
però també les infusions
Fumo tabac,
però quasi no bec:
a l'estiu vi amb gasosa,
o claretes,
al migdia de diumenge 'festivalero'
oporto o vermut.

M'agrada asseure'm a mirar un paisatge
o a meditar
o a pensar
o a deixar només la ment en blanc
a recordar
a observar
a escoltar.

Puc cuinar hores senceres
plats per mi
pels parents
o pels amics
Coques de pa de pessic
o fabades de mongetes
o un brou ben suculent
o un rostit amb ametlletes
o un peixet al forn amb vi
o una botifarra amb seques
o un senzill pa amb tomaquet i pernil
No faig lleig al bon restaurant
perquè em sento com una nena
a qui tothom engalana
i de qui tothom en té cura .

Vull tocar amb els dits
textures de
les pedres,
les plantes,
els rostres,
la pell,
els murs,
la roba,
el paper,
la pintura seca,
el ciment,
l'asfalt,
el metall,
la fusta,
la sorra.
Notar el vent a la cara
Sentir l'olor del món
Resumint, no m'importa tocar-me la pera si es necessari
per poder gaudir de tot això...

Però també m'agrada
esforçar-me davant
del treball
Desitjo que em surtin bé el projectes a fer
M'agrada sentir
il·lusió
força i
passió i
rebre la recompensa íntima
però m'és igual l'externa
Saber que té sentit el que faig
i que em fa sentir bé.

Vull saber els perquès
Necessito saber els perquès
Em frustra no saber els perquès
Demano contínuament els perquès

En realitat fent i desfent
aprèn l'aprenent i
així, anant fent
soc relativament feliç a hores d'ara

Tot el feliç que es pot ser ara,
tot el feliç que puc ser ara,
tot el feliç que em deixo ser ara,
tot el feliç que em puc permetre ser ara

Si a una se li permet ser,
si una vol,
si una s'ho proposa,
si una s'esforça de debò,
si una es permet fer i ser,

Si una es relaxa per fi
es pot ser, sí, es pot ser.

I ara, sent, acabaré d'escoltar la peça musical tranquil·lament...

L'escombrador de tristeses...


Les meves mans sobre l'enorme panxa de mel·lic sortint, com un botó, sentint com un ésser viu ja gairebé format es movia sense parar d'un costat a l'altre és una de les sensacions més agradables que pugui descriure.

Hem vaig passar els dos embarassos cantant aquesta cançó, a soles, acompanyada pel meu company, a la dutxa, al llit. Després, quan vaig alletar els nadons, també. Sense adonar-me'n la tararejava, la mormolava, a vegades nomes la música... suau molt suau, com per dir-los que tot aniria bé, que els havia esperat tranquil·la, i que faria el que fos per esborrar qualsevol entrebanc del seu davant.

Ara que són una mica més grans penso que això segueix sent el que desitjo però que, amb franquesa, és il·lusori. Acabes sabent que sí, que estaràs tot el temps que puguis al seu costat, el que et permeti la vida, però primer has de créixer i conèixer-te bé a tu mateixa, has de saber on ets i qui ets, fer-te mare o pare, en l'altre cas. En definitiva, els fills et fan madurar vulguis o no perquè així és l'evolució i la demanda que tenen per naturalesa, és la seva necessitat la que fa que tu canviïs. Si no arribes a aquest punt, no serà fàcil per cap de les dues parts seguir en el camí i, tot i això, no serà planer.

Més tard endevines definitivament que ho hauràs de fer respectant que serà mentre ells vulguin, fins que a ells els hi calgui i, sobretot, quan ells t'ho demanin. Que en algun moment s'haurà de tallar aquest cordó umbilical invisible que ens uneix i emprar la tisora sense recança.

Me n'adono que els adults som acompanyants d'éssers necessitats i vulnerables en els primers anys de vida, però després, conforme vaig observant desenvolupar-se la meva filla i el meu fill, cadascun amb les seves diferències, personalitat i caràcter, reconec que van fent via i que acabaré sent consellera, un recolzament als seus dubtes, una espatlla on plorar i un coixí on rebotar. Espero també, podré ser testimoni de la seva maduració com a persones, de com canvien, de com van arribant a les alegries, van digerint les frustracions, assumint les limitacions i, com no, gaudiré de com van aconseguint les seves fites i desitjos.

Espero transmetre prou valors com perquè aprenguin a ser lliures de pensament i de sentiments, només això, però mentrestant, si puc, intentaré seguir escombrant els núvols del seu davant.

dissabte, 10 de maig del 2008

Sobre l'odi



He llegit l'article de'n David Trueba "La máquina de odiar":

"La envidia es de color verde

Algo debes estar haciendo mal si no hay nadie que critique con saña lo que haces.

"LA MÁQUINA DE ODIAR"

Gente que odia: Hay gente que no da un paso sin su máquina de odiar. Es una especie de barbacoa rodante anexa a ellos donde las brasas al rojo vivo alimentan su rencor, su bilis, sus complejos, su falta de iniciativa, su miseria. La gente que odia preserva su posible energía de diversión, de generosidad, de humildad, para fortalecer con lo no gastado su ingenio para el mal. Los que odian consideran que quien ocupa un lugar lo hace a costa del sitio que les corresponde a ellos, que el que sobresale lo logra porque ellos no asoman, que el éxito del otro es la razón de su fracaso. Conciben el mundo como un sistema de cupos, ignorantes de que la vida ofrece infinitas oportunidades y que la satisfacción es un estado personal e intransferible. Los que odian se desesperan sintiéndose los desafortunados en un fantasmal sistema de vasos comunicantes. Y cuando, alguna tarde, se miran al espejo y comprueban que el lugar que ocupan es tal vez el que merecen, entonces ponen a funcionar la máquina de odiar.

Puesta en marcha: Todos poseemos una máquina de odiar, la diferencia es que sólo algunos la han escogido como aliada para recorrer la vida. Se suben a ella, se guarecen tras ella, porque saben que la lava que escupe a diestro y siniestro les protegerá. Que el humo de su crematorio les impide verse a sí mismos. Su salpicadura, aunque hiere, se cura con el tiempo. El odio, no. El odio permanece, crece, se gangrena. La máquina del odio es una trituradora de sentimientos, todo le vale para extraer la esencia paranoica, esa que le permitirá ejercer el daño creyéndose en posesión de la verdad. Esa que les lleva a confundir infantilmente justicia con egolatría. En un mundo que crece desmesuradamente, que propone modelos a veces inalcanzables, que fomenta las sensaciones de fracaso y soledad, algunos optan por lo más fácil: poner a funcionar la máquina de odiar como remedio de todos sus males, como corrección de los desperfectos comprensibles de un sistema imperfecto.

Autodefensa: Si alguna vez les asalta alguno de esos individuos que accionan su máquina de odiar como un organillo, si les increpa ya sea desde el anonimato o amparado en su cobardía, si aprovecha un descuido en la defensa para clavarles el estoque, si consigue incluso formar un coro con quienes no le quieren bien o armar un batallón de odiantes profesionales, paciencia. El odio es una energía retroalimentaria, que acaba devorando a su propio dueño, que no tiene recursos frente al desprecio, que carece de futuro pues se nutre de pasado. Y sepan que aunque algunas veces, en el curso de la vida, vence el odio, el que odia siempre acaba por perder.

(artículo de David Trueba publicado en el Semanario "El Dominical" el 19 de Enero de 2003)"



És de color verd perquè el seu producte és purulent i llefiscós. Però què difícil és restar tranquil·lament en la posició d'autodefensa. Quantes vegades ens hem pogut sentir agredits?

Últimament em sento víctima d'una d'aquestes màquines i estic aconseguint, com puc, mantenir-me estàtica i no fer res. Però segueixo opinant que és molt complicat. Estic totalment d'acord en que aquest tipus "d'individus" són dignes de compassió perquè, n'estic gairebé segura, han de patir molt. Recrear-se, recoure's i rostir-se en l'odi ha de ser fruit d'una frustració infinita, d'una insatisfacció personal insalvable, d'una incapacitat per entendre's a ells mateixos i al demés que se'm fa gairebé incomprensible i poc envejable.

Normalment solen ser observadors nats, escoltadors i bons estrategues, alguns arriben a aconseguir passar desapercebuts durant un temps, ja que han d'estudiar l'objecte del seu odi abans de posar en marxa la maquinària. També han de ser manipuladors, bons comunicadors i tenir bona capacitat de lideratge per poder transmetre l'odi als altres en la justa mesura i de tal manera que sorgeixi efecte. Sovint saben delegar perquè fan actuar als altres i ells queden en segon terme, amagats rere els executors imbècils i autòmats.

Per tot l'anterior, estic d'acord amb l'article sobre el desgast d'energia, si enfoquessin els esforços en altres coses podrien aconseguir el que volguessin i no malbaratarien els seus valuosos recursos intentant destruir el pròxim contínuament.

Jo completaria la columna afegint-hi que, a vegades, abans d'arribar a l'odi poden passar per diversos estadis: primer la sorpresa, després l'admiració, algunes vegades fins i tot la veneració, posteriorment la gelosia, l'enveja i finalment l'odi directe.

Aleshores dins del procés d'odi hi ha diversos subestadis: estudi dels punts febles, dels amics i enemics, estudi de l'entorn, primera posada en marxa amb extensió de rumors, petites frases, comentaris entre els enemics per tal que escampin el que calgui, la segona fase consisteix en escoltar els propis comentaris en boques alienes i aleshores aprofitar per comentar-ho als amics de l'afectat/ada, fins i tot al propi objecte d'odi per observar-ne la reacció i fer les correccions necessàries, més tard i depenent d'això últim, adoptarà una posició d'atac frontal o de víctima innocent per tal de ser defensat pel grup i demostrar així la malícia de l'altre o restarà senzillament en segon terme gaudint de l'espectacle i posant més llenya al foc, esperant la ruïna, el desgast i caiguda en desgràcia del pobre incaut.


També, sempre ho he dit de viva veu, opino com l'articulista, penso que deuen ser persones amb molts problemes, externs o interns, amb molts desequilibris emocionals, sentimentals i d'autoestima. Com pot ser sinó que tinguin temps per observar, estudiar i estar tant atents a tots els detalls dels altres? O, si més no, han de ser personatges extremadament avorrits de la seva vida...

Tots, també ho esmenta en D. Trueba, hem pogut caure en aquest parany perquè venim dotats per defecte amb aquest enginy estrany que ens capacita per odiar, però com en tot, n'hi ha que hem sabut o sabem (perquè ningú sap que ens pot passar en el futur) sortir
, més o menys il·lesos, del parany que ens ha parat per tenir un atac d'odi contra una altra persona; fins i tot, és possible que molts haguem sabut demanar perdó a temps. Si ens ha passat, ara podem identificar ràpidament els indicis de la posada en marxa i apagar l'interruptor quan cal.

El problema és trobar-te molt sovint tipus d'aquesta mena... A vegades, pel teu tarannà, per la teva manera de fer, perquè no segueixes els jocs de les crítiques, perquè no t'agrada apuntar
a "dues mans" contra algú, perquè fas el teu parer i aquest no és el seu i perquè, a sobre, ets una mica extravagant te'n vas trobant pel camí.

Uf!, és summament pesat, de debò! A vegades em venen ganes de posar en marxa la meva...



dijous, 1 de maig del 2008

Avui és la meva nit del perdó


Passejant per aquests mons enxarxats m'he trobat amb una breu nota que m'ha ajudat a poder escriure. Parlava d'una pràctica feta sobre el concepte del perdó:

Un psicòleg havia fet portar als pacients una bossa i tantes patates com persones creguessin els havien fet mal. Un cop en sessió els va fer escriure els noms en cadascuna de les patates i els va fer prometre que fins la següent reunió durien la bossa al damunt, fou un compromís ferm de treball.
Quan van tornar després d'uns dies, gairebé tots van reconèixer que havia estat una càrrega molt feixuga, pesada.( És clar, n'hi havia que havien dut molts tubercles). Amb aquesta al·legoria el terapeuta els va fer comprendre que dur a sobre el pes de la culpa, la ràbia, la ira fins i tot, contra un fet o una persona, del passat o del present, no era ni pràctic ni sa, ni per la ment ni per al cos; que era més lògic i sanador iniciar un procés de perdó, de perdó vertader. No volia dir d'oblid i de nova entrega, però si d'alliberar-se de la situació antiga i de la persona que encara els mantenia encadenats als antics esquemes d'actuació que no els deixaven avençar.

Quan l'he llegit em trobava embolicada en un garbull de sentiments efecte de la sorpresa per haver-los tingut i, francament, m'ha ajudat a entendre'ls millor.

Fa poc he rebut una visita sorpresa després de més de quatre anys, però no per això inesperada. Sabia que un matí, una tarda qualsevol, trobaria davant la porta un rostre conegut que em faria trontollar el fràgil equilibri aconseguit fins ara com a persona.

Les primeres paraules que he sentit han estat: "Vinc a demanar-vos perdó".
I jo he perdonat, però en silenci.
De tot cor.
I la meva ànima, si és que en tenim, ha sentit un alleujament que no puc descriure.
No he dit que perdonava de viva veu fins molt més tard, però he estat capaç de perdonar i m'ha agradat el que he sentit.

Malgrat perdonar he pogut, però, expressar tot el que pensava de la relació, imposar condicions, límits, no al perdó perquè aquest ja estava fet, sinó a la situació que s'estava donant i a la que, n'estava segura, es donaria a partir d'aquell moment. He sigut conscient en aquell moment que havia deixat la immaduresa totalment enrere.

Me n'he adonat que m'era igual que l'altre part no entengués la situació real. El meu punt d'observació era jo i els meus sentiments, les meves reaccions. La meva capacitat de perdó m'ha alleugerit una càrrega de culpa i de misèria que duia a la motxilla innecessàriament.

Qui pot perdonar ha superat la situació donada. No arrossego odi acumulat, ni rancúnia, ni culpa. Estic sanada i no em queden marques gaire visibles de les nafres sofertes. L'ésser agressor no té poder sobre mi, en canvi jo sí sobre ell, jo tinc la clau del perdó, sóc capaç de passar sobre les seves carències i alimentar-me dels meus recursos. Puc mirar-li els ulls i gaudir d'una interacció lleugera perquè vull que sigui així. Puc decidir si ha de passar o no. No m'altera el moment en què passa en present, ni la perspectiva de què passi, ni després quan ja ha passat. No tinc ferida oberta, no em calen tirites, ara ja no.

Aquest empoderament se li ha fet evident. De moment em respecta. M'estudia, m'observa, es comporta d'una manera discreta, compleix el pacte establert i així ja fa dies... I jo? Jo he perdonat i faig la meva vida amb normalitat. No he canviat horaris, ni activitats, ni actituds, ni visites d'amistats, ni res del què feia abans perquè hagi tornat a la meva vida algú que ja no hi era i l'absència de la qual se m'havia fet costum quotidiana, malgrat hi pensava de tant en tant.

Avui és la meva nit del perdó i decideixo perdonar a qualsevol que m'hagi fet mal, són lliures!
Decideixo perdonar-me a mi mateixa per qualsevol mal que hagi fet a algú altre i a partir d'ara, soc lliure de pensament.
Perquè m'ho mereixo, perquè hi tinc tot el dret, perquè el passat és això mateix, passat, i no vull portar pesos a la bossa, perquè no tinc cap nom per escriure enlloc.
Avui he decidit deslliurar-me de tot el que m'oprimeix el cor i sentir-me deslliurada dels últims pesos que em queden sobre les espatlles.
A partir d'ara no m'interessa omplir cap bossa més, decideixo que hi tindre un forat en el seu fons i que de tant en tant hi cauran les noves pedres que hi entrin, tal i com m'havia passat tota la vida... sempre he portat les bosses foradades, però hi havia racons on s'hi quedaven còdols enganxats que feien un mal indescriptible. En la nova bossa no hi haurà racons amagats, totes les pedres cauran, així ho vull a partir d'ara.

Ara se que tinc capacitat de perdó, però que també tinc memòria i prou recursos com per afrontar situacions que no acabin esdevenint llavor per l'odi.

Avui m'he perdonat i he perdonat a tothom. Bé, ho confesso, no soc sincera, excepte als dictadors de tota mena (públics i privats) perquè en són molt conscients, i tot i això, no fan res per evitar-ho.

He dit.
-----------------------------------------------------------------------------
Hoy es mi noche del perdón


Paseando por estos mundos enredados he encontrado una breve nota que me ha ayudado a poder escribir. Hablaba de una práctica hecha sobre el concepto del perdón:
Un psicólogo había propuesto a sus pacientes traer a la consulta una bolsa y tantas patatas cómo personas creyeran ellos i ellas que les hubiesen hecho daño. Ya en sesión les hizo escribir los nombres de cada uno de sus “agresores” en distintas patatas y les pidió la promesa de llevar la bolsa en todas sus acciones diarias hasta la siguiente reunión, fue un compromiso firme de trabajo.

Cuando volvieron, después de unos días, casi todos reconocieron que había sido una carga muy pesada, onerosa, claro, hubo quién trajo muchos tubérculos consigo. Con esta alegoría el terapeuta les quiso hacer comprender que llevar encima el peso de la culpa, la rabia, incluida la ira, contra un hecho o una persona del pasado o del presente no era ni práctico ni sano. No lo era ni para la mente ni para el cuerpo, era más lógico y sanador iniciar un proceso de perdón, de perdón verdadero. No quería decir olvido y nueva entrega, pero si de liberación de la situación antigua y de la persona que todavía les mantenía encadenados a los antiguos esquemas de actuación que no les dejaban avanzar.

Cuando lo he leído me encontraba enredada en sentimientos resultado de la misma sorpresa por haberlos tenido y, francamente, me ha ayudado a entenderlos mejor.

Hace poco he recibido una visita repentina después de más de cuatro años, pero no por eso inesperada. Sabía que una mañana, una tarde cualquiera, encontraría delante de mi puerta un rostro conocido que haría temblar el frágil equilibrio conseguido hasta ahora como persona.

Las primeras palabras que he oído han sido: “Vengo a pediros perdón”.
Y yo he perdonado, pero en silencio.
De todo corazón.

Y mi alma, si es que la tenemos, ha sentido un alivio que no puedo describir.
No he dicho que perdonaba de viva voz hasta mucho más tarde, pero he sido capaz de perdonar y me ha gustado lo que he sentido.

He podido, aunque he perdonado, expresar todo lo que pensaba de la relación, imponer condiciones, límites, no al perdón porqué este ya estaba dado, sino a la situación que se estaba dando y a la que, estaba segura, se daría a partir de aquel momento. He sido consciente en ese mismo instante que dejaba la inmadurez totalmente atrás.

Me he dado cuenta que me daba igual que la otra parte no entendiera la situación real. Mi punto de observación era yo y mis sentimientos, mis reacciones. Mi capacidad de perdón me ha aligerado de una carga de culpa y de miseria que llevaba en la mochila innecesariamente.

Quién puede perdonar ha superado la situación dada. No arrastro odio acumulado, ni rencor, ni culpa. Estoy sanada y no me quedan marcas muy visibles de las llagas sufridas. El ser agresor no tiene poder sobre mi, en cambio yo si sobre él, yo tengo la llave del perdón, soy capaz de pasar sobre sus carencias y alimentarme de mis recursos. Puedo mirarle a los ojos y gozar de una interacción ligera porqué quiero que sea así. Puedo decidir si debe pasar o no. No me altera el momento en que pasa en presente, ni la perspectiva de que pase, ni después cuando ya ha pasado. No tengo herida abierta, no necesito tiritas, ahora ya no.

Este empoderamiento se le ha hecho evidente. De momento me respeta. Me estudia, me observa, se comporta de una manera discreta, cumple el pacto establecido y así ya hace días... ¿Y yo? Yo he perdonado y hago mi vida con normalidad. No he cambiado horarios, ni actividades, ni actitudes, ni visitas de amistades, ni nada de lo que hacía antes porqué haya vuelto a mi vida alguien que ya no estaba y la ausencia de la cual se me había hecho costumbre cotidiana, aunque pensase en ella de tanto en tanto.

Hoy es mi noche del perdón y decido perdonar a cualquiera que me haya hecho daño, ¡son libres! Decido perdonarme a mi misma por cualquier dolor que haya podido causar a cualquier otro y, a partir de ahora, soy libre de pensamiento.

Porqué me lo merezco, porqué tengo ese derecho, porqué el pasado es eso mismo, pasado, y no quiero llevar pesos en la bolsa, porqué no tengo ningún nombre para escribir en ningún sitio.
Hoy he decidido librarme de todo lo que me oprime el corazón y sentirme libre de los últimos pesos que me quedan sobre los hombros.

A partir de hoy no me interesa llenar ninguna bolsa más, decido que tendré un agujero en su fondo y que de tanto en tanto caerán las nuevas piedras que entren, tal y como me había pasado toda la vida… siempre he llevado las bolsas huecas, pero quedaban rincones donde se atascaban piedras enganchadas que ejercían una presión y un dolor indescriptible. En mi nueva bolsa no habrán rincones escondidos, todas las piedras caerán, así lo quiero a partir de ahora.

Ahora se que tengo capacidad para el perdón, pero también tengo memoria y suficientes recursos cómo para afrontar situaciones que no acaben siendo poso ni semilla para el odio.

Hoy me he perdonado y he perdonado a todo el mundo. Bien, lo confieso, no soy sincera, excepto a los dictadores de todo tipo (públicos y privados) porqué son muy conscientes y, todo y con eso, no hacen nada para evitarlo.

He dicho.