Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dijous, 17 d’abril del 2008

L'altra història de l'art


Pentino la xarxa cercant noms i notícies sobre pintura i artistes i trobo un article sobre el llibre de l'Angeles Caso "Las olvidadas" (Editorial Planeta) on parla de la meitat de la història que no se'ns ha explicat mai i que, si hem volgut saber, hem hagut de rescatar pels nostres propis mitjans o per la iniciativa d'alguna persona que tenia la intencionalitat expressa i la suficient vocació com per donar-la a conèixer.

Quan l'he llegit, no he pogut evitar recordar una mestra de l'escola d'art que ens va fer adquirir una petita joia: "Deu segles de creativitat femenina. Una altra història de l'Art", de la Bea Porqueres, publicat en la serie Quaderns per a la Coeducació de la Universitat Autònoma de Barcelona. I dic que és una perla, perquè és un petit llibret però on s'explica breument, amb concisió però amb una claredat, objectivitat i transparència allò que ja intuïa: que hi mancaven fragments a allò que estava estudiant... Com podia ser que només un 50% de la humanitat fos creadora d'objectes pràctics, bells i estètics? Era possible? Mai les dones havien estan capaces de pintar, esculpir i crear edificis? Mai? L'explicació que havia rebut era que, excepte honroses excepcions havien estat tant oprimides que no hi havia una creació de suficient qualitat com per a ser tinguda en compte.

Aquest petit quadern va ser il·luminador en els meus inicis com a pintora: no és que no hi haguessin pintores, artistes en general, és que estaven obviades, com sabem que ha passat i passa en tantes d'altres coses. El silenci, la no paraula, els sense-nom no existeixen, no hi ha dones, no hi ha nens, no hi ha fam, no hi ha penúries si no es nombren. Res no és si la història l'esborra dels seus anyals.

Penso en les imatges que vaig veure en temples egipcis... Uns faraons esborraren les representacions dels seus avantpassats que no interessaven o no varen escriure els noms en els cartutxs de les parets on s'hi reflectiren les dinasties; en com es picaren brutalment els relleus de l'única faraona (i no dic reina) egípcia Hatshepsut en el Temple de Der El Bahari i, en canvi, van conservar el rostre del seu arquitecte; en com segles més tard els coptes esborraren les imatges egípcies, en com els àrabs ho feren amb les cristianes, en els temples construïts sobre les runes dels altres o desfent les pedres d'uns per crear els altres.

La Bea, recordo, reflexiona també sobre l'ús dels mots. Si una dona arriba a ser reconeguda socialment o culturalment se li donen atributs no femenins: per exemple, "la seva pintura (escultura, arquitectura, obra...) té una força viril, gairebé masculina, no sembla sorgida de la ma d'una dona..." i, esmentava, segueix passant. He trobat algú que ho escriu també a Jardines de Babilònia.

Llegir el seu treball em va dur a conèixer-la. Calia una xerrada a l'escola i vaig suggerir que fos ella qui vingués a donar-la. Em van encarregar les gestions per aconseguir-ho. Encara fou millor què llegir-la! Vam saber que estava dedicant els seus anys de professora a recopilar fotografies i imatges de les obres que trobava en qualsevol racó, museu, galeria, llibres per crear un arxiu de diapositives i ens en va mostrar una part. Ningú podria dir mai més que aquelles dones no havien existit davant d'ella. Va voler transmetre'ns que som i hem estat presents, que totes les artistes recopilades eren les nostres "avantpassades", dels homes i les dones, que teníem un passat artístic digne i variat, ric, de qualitat i amb una quantitat d'obres inaudita, que, en resum, les dones teníem tot el dret a crear i ser reconegudes, si volíem.

Vaig creure que en tot tipus d'activitat havia passat el mateix i després de fer recerca, em vaig decidir a llegir "Mujer, arte y sociedad", de Whitney Chadwick. Aquí vaig comprendre que la repercussió en la història artística està sempre associada a si la dona té pare, marit o autor masculí suposadament parent. Sovint va haver dones que crearen obres que van ser atribuïdes a pintors homes, penjades en museus i tingudes en compte després. Un fet inqüestionable és que l'estar o no presents en la historiografia era proporcional a la seva voluntat de seguir o no seguir les regles establertes per a elles. Quant més s'enfrontaren o aprengueren a transitar pel seguit de limitacions imposades més repercussió tingueren.

Ara enlloc de pintores puc ser capaç de sentir-me encara més aliada de les cuineres, modistes, dissenyadores, polítiques, arquitectes, advocadesses, juristes, sindicalistes, ramaderes, agricultores, religioses, artesanes, filòsofes, informàtiques, científiques, mestres i pedagogues, pensadores, creadores i treballadores del metall, de les fàbriques i de qualsevol racó del món on passen desapercebudes algunes però que són pilars de l'economia familiar i dels seus països, veure les que s'afanen en sobresortir i demostrar que es pot fer qualsevol cosa, com per exemple ser ministre d'un govern passant per sobre les crítiques i els intents de ridiculitzar-ne la tasca per raó de gènere i no per l'eficàcia. Totes saben que han de demostrar que són perfectes i excel·lents en el que fan, perquè sinó no les tenen en compte.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Sobre les etiquetes...



Avui, com que he estat tot el migdia dibuixant per a nens en una biblioteca estic encantada de la vida. E
stic pletòrica, l'alegria m'ha fet pensar en la família, i coses dels records, m'ha vingut una anècdota al cap que m'ha acabat portant per un fil de pensaments que han esclatat:


Segons la meva germana, la gran, m’agrada cridar l’atenció. Fins que vaig 'veure' sortir en forma de mots la frase de la seva boca, no havia cregut ser posseïdora de tant mereixedora etiqueta, espero que gairebé amable i un bon retrat psicològic. Segons la seva teoria deu passar que si faig quelcom, vull cridar l’atenció, si em queixo vull cridar l’atenció, si contradic algú, vull cridar l’atenció, si saludo efusivament o em faig la simpàtica, vull cridar l'atenció...

Ara, últimament, penso que sí, que com tots, sóc diferent, sóc una individualitat, un ésser únic en un món amb ínfules de globalitat, on hi som tots i on tots ens distingim fins i tot per una piga. I crido l’atenció, sí, i gairebé mai ho faig expressament, m’ha passat sempre, des de ben petita.

I ho faig per una conducta apresa en la infantesa, a més d'una característica de la meva personalitat i l'alta, gairebé innatament alta, autoestima. Observant els nens he confirmat aquest concepte. En un espai de plena competència fraternal i familiar cadascú es busca les 'garrofes' d'estimació com pot, tu. Uns són els tímits i els has de preguntar si estan bé o restar penden del que demanen i presta a respondre, gairebé a la primera que diuen quelcom, de tant poc que ho fan; els altres fan el paper d'útils i sempre vols comptar amb ells; els altres fan el trapella perquè els renyis, d'altres el paper de carinyós per rebre acaronaments; n'hi ha que són sensats i actuen de mediadors atraient els el·logis dels adults...I jo, sembla ser, cridava l'atenció, del dret i del revés.

Avui m'hi he vist reflectida en les nenes presumides, en la que miro sempre que entra i li observo les cuetes o la roba o les sabates, en el que sempre va nafrat i li pregunto per les ferides, en el que entra cridant o donant salts i l'haig de fer tornar entrar a poc a poc, pausadament pel passadís sense fer de saltimbanqui, en la que em vol ajudar a ordenar llibres, en la que sempre m'elogia o en el que em vol fer el llistat per controlar els torns d'ordinador... Tots volen cridar la meva atenció. A vegades crec que em gastaran el nom. N'hi ha uns quants que es veuen mancats i ha d'altres que es veuen sobrats, però que en volen més sense que s'esgoti el seu desig d'atenció.

Si em miro a mi mateixa em veig i sé que si vaig de negre o de blanc, si em pinto o no em pinto, crido l'atenció; si parlo, les persones del meu voltant solen callar o si estic callada trobo ulls que em miren, per tant, també crido l’atenció. Carac! Ho assumeixo, crido l’atenció, hi ha ocasions que estridentment, però n'hi ha d'altres que no.

Avui confesso que m'agraden els barrets i que no em fa vergonya portar-los quan no està de moda, sóc culpable de portar roba de colors contraris perquè tinc capacitat per llegir les múltiples combinacions, però hi ha dies que vaig molt harmònica... No m'ha provocat sofriment tenir èpoques d'estar grassa, ni èpoques d'estar excessivament prima, mai m'ha importat tenir parts del meu físic imponents, com les mans o els peus llargs, ho considero un avantatge. M'agraden els meus pits, em considero femenina i força atractiva pel genere masculí. De fet m'he trobat sempre força agraciada... En quant les relacions, tinc feeling amb les dones perquè en sóc còmplice i m'encanten els homes per la diferència i per això, perquè són homes. Acostumo a tenir molt bones interaccions amb els nens i les nenes: m'ho passo pipa envoltada de criatures, fent l'animal i cridant l'atenció. Acostumo a 'cantar' opera a ple pulmó per casa amb les finestres obertes i ballar ocasionalment en les pistes sense prestar gaire atenció a qui mira i qui no... No em tinc per una freak i tot déu em saluda, no puc passejar sense que algú em 'cridi l'atenció' per parar-se amb mi a petar la xerrada!

Ho reconec, m'importa un rave el que pensin els demés, avui m'encanto molt a mi mateixa i, sí, això de cridar l'atenció, crec que en el fons m'agrada...


---------------------

Sobre las etiquetas...

Hoy, cómo he estado todo el mediodía dibujando para niños en una biblioteca estoy encantada de la vida. Estoy pletórica, la alegría me ha hecho pensar en la família y, cosas de los recuerdos, me ha venido una anécdota a la mente que me ha acabado llevando por un hilo de pensamientos que han explotado:

Según mi hermana, la mayor, me gusta llamar la atención. Hasta que no "vi" salir en forma de palabras la frase de su boca no había creído ser poseedora de tan merecedora etiqueta, espero que casi amable y un buen retrato psicológico. Según su teoría debe pasar que si hago algo quiero llamar la atención, si me quejo quiero llamar la atención, si contradigo a alguien quiero llamar la atención, si saludo efusivamente a alguien o soy simpática, quiero llamar la atención...

Ahora, últimamente, pienso que sí, que cómo todos, soy diferente, soy una individualidad, un ser único en un mundo con ínfulas de globalidad, donde estamos todos y donde todos nos distinguimos hasta por una peca. Y llamo la atención, sí, y casi nunca lo hago expresamente, me ha pasado siempre, des de bien pequeña.

Y lo hago por una conducta aprendida en la infancia, además de una característica de mi personalidad y la alta, casi innatamente alta, autoestima. Observando a los niños he confirmado este hecho. En un espacio de plena competencia fraternal y familiar cada uno busca su "porción" de estimación como puede, tú. Unos son los tímidos y les debes preguntar si están bien o estar pendiente de lo que piden y presta a responder, casi a la primera que abren la boca, de tan poco que lo hacen; otros hacen el papel de útiles y siempre quieres contar con ellos; otras son muy tremendas para que las riñas, otros demuestran su cariño desmesuradamente para recibir lo mismo; los hay que son sensatos y actúan de mediadores atrayendo los elogios de los adultos... Y yo de pequeña, parece ser, llamaba la atención, del derecho y del revés.

Porqué hoy me he visto reflejada en las niñas presumidas, en las que miro siempre que entran y les observo las coletas o la ropa o los zapatos; en el que siempre entra arañado y le pregunto por las heridas; en el que entra gritando o dando saltos y le tengo que decir que vuelva a entrar poco a poco, pausadamente, por el pasillo sin hacer el saltimbanqui; en la que me quiere ayudar a ordenar los libros; en el que siempre me elogia o en el que me quiere hacer el listado para controlar los turnos de ordenador... Todos quieren llamar mi atención. A veces creo que me gastarán el nombre. Hay unos cuantos que se ven faltados y los hay que se ven sobrados, pero que quieren más sin que se agote su deseo de atención.

Si me miro a mi misma me veo y se que si voy de negro o de blanco, si me pinto o no me pinto, llamo la atención; si hablo, las personas de mi alrededor suelen callar o si estoy callada siempre encuentro unos ojos que me miran, por tanto, también llamo la atención. ¡Caray! Lo asumo, llamo la atención, hay ocasiones que estridentemente, pero hay otras en que no.

Hoy confieso que me gustan los sombreros y que no me averguenza llevarlos aunque no esté de moda, soy culpable de llevar ropa de colores contrarios porqué tengo capacidad para leer sus múltiples combinaciones, pero también hay días que voy muy armónica... No me ha provocado tener épocas de estar más gorda, ni épocas de estar escesivamente delgada, nunca me ha importado tener partes de mi físico imponentes, cómo las manos o los pies, lo considero una ventaja. Me gustan mis pechos, me considero femenina y bastante atractiva para el género masculino. De hecho, siempre me he creido agraciada, sin importarme si los demás lo creían o no... En cuanto a las relaciones, tengo feeling con las mujeres porqué soy complice de mi género y me encanta los hombres por la diferencia y, por eso, porqué son hombres. Acostumbro a tener muy buenas interacciones con los niños y las niñas: me lo paso pipa rodeada de criaturas haciendo el animal y llamando su atención. Acostumbro a "cantar" opera a pleno pulmón a capella en casa con las ventanas abiertas y bailar ocasionalmente en las pistas circunstanciales sin prestar mucha atención a quién mira y quién no... No me tengo por una "freak" y todo el mundo me saluda, no puedo pasear sin que alguien me "llame la atención" para pararse conmigo a charlar.

Lo reconozco, me importa un rábano lo que piensen los demás, hoy me encanto mucho a mi misma y, sí, esto de llamar la atención, creo que en el fondo me gusta...