Te sueño tehuana revolucionaria coyoacana y visionaria...

Fent navegació horitzontal en xarxa trobes unes coses...

I ara em veig tot el dia per casa: "...la la la la laaaa Frida Kahlo mujer enigmática, voluptuosa, surrealistaaa....expresiva del alma artísticaaaa.....fantasiosa, folklorista. Que no, que no te olvide este pueblooo, lalalala Te sueño tehuana revolucionariaaa... coyoacana y visionaria... la la la la la la"

je je je je
----------------------------------------------------------------------

Navegando en horizontal por la red encuentras unas cosas...

Y ahora me veo todo el santo día por casa:"...la la la la laaaa Frida Kahlo mujer enigmática, voluptuosa, surrealistaaa....expresiva del alma artísticaaaa.....fantasiosa, folklorista. Que no, que no te olvide este pueblooo, lalalala Te sueño tehuana revolucionariaaa... coyoacana y visionaria... la la la la la la"

je je je je

Plorem poc i, tot sovint, riem menys encara

(Em segueix agradant tant aquesta veu irreverent que té en Robert Smith i la frescura de la cançó!
Si és que era un ginyapo quan la cantava: The Cure a canaltrans)



Plorem poc i riem menys encara.

Jo tinc sort, visc en una comunitat on la mandíbula sol moure's sovint, ric moltíssim, per bajanades i fins i tot de coses serioses, per la política municipal, de la de l'oposició, dels que mirem, dels que ens miren, de la fila que fem quan protestem, de la que fem quan no protestem, dels comentaris, perquè ens diem el nom del gos per coses que no venen al cas i, a sobre, després ens ho expliquem, perquè ens coneixem tots i no ens coneixem gens en realitat i els malentesos fan que t'acabis confonent i t'hagis de riure fins i tot de la teva ombra...

De tant en tant rebo a la bústia una cartolina que m'anuncia qui s'ha mort al poble, confesso que no és que rigui, però no deixo de pensar que és curiós. Així saps que la iaeta de cal Pepet, que era la tieta de la Pepeta, la sogra de la Marieta, mare de'n Josepet ha traspassat i et quedes una mica feta pols. Ara ja estic acostumada, però al principi, em xocava, certament. A més, dia sí, dia no, en rebia una i és clar vaig començar a sospitar si aquí hi passava alguna cosa extraordinària.

Des de casa escolto sorolls estranys com les cançons que la veïna posa del Manolo Escolar i que canta a tot drap des del pati o els que al principi tenia dificultats per identificar d'un petit gimnàs d'un altre conciutadà, als que ja m'he acostumat i que ja m'indiquen que són mitja tarda, ara m'estranya el dia que no ho fa i els enyoro, o els suaus acords del piano de la professora de música o el so dels dissabtes al matí de la pilota de bàsquet del veí adolescent , també se quan l'altre senyora del carrer del darrere rep la visita de la seva neboda petita . A vegades em sorprenc amb el so dels trens quan de lluny, de molt lluny, estant asseguda tranquil·la sento, de sobte, el sobresalt de la remor: "meeeeec, piupiiiii" i endevinant que passa el tren de càrrega de les 00:50 h per l'estació del poble. Al·lucino perquè és com de western, no s'acaba mai, és com de "300.000.000" de vagons, com diu el meu fill (a qui el 300.000.000 deu ser l'equivalent a "tropocientosmil" i ell el suma al darrere del nombre que vol).

Ara, tot just fa un mes que en sortir al meu carrer em somric perquè al llarg de les voreres hi ha una activitat inusitada. De sobte tots els meus veïns s'han posat a fer reformes: obres a les tanques del jardí, obres al garaig, obres a la cuina, obres al terra o han aixecat el sòl de l'entrada, del darrera, construeixen porxos, destrueixen porxos, tanquen entrades o hi afegeixen façana... És com si un paràsit extraterrestre anomenat Monopoli-faci-reformes-a-totes-les-seves-cases s'hagués apoderat dels benvolguts cohabitants de població.

És estrany, però de tant en tant, aquestes coses els hi passen alhora. L'any passat van ser les instal·lacions de descalsificadors per l'aigua. Va ser com unes febres tropicals estranyes. I l'any anterior les alarmes... Contínuament veies operaris de companyies a munt i avall traginant objectes estrambòtics que anaven ficant dins de les cases... Durant l'afer de les alarmes observava, és clar, que pujaven escales, fixaven cables i tots al mateix temps. En fi, un cacau de pols, de sorolls, de gent just abans de l'estiu...

Així que no ho puc evitar, em peto. Me'n ric. M'ho passo bé. La gent va fent i va vivint. Veig que va a volades, com jo. Fa coses diferents però va a cops d'acció i afició, cadascú al seu estil. Al bon temps, apa! a fer obres! Què no plou, doncs arraso el jardí! Què m'avorreixo, reformo la cuina! I alè, anar vivint, que són dos dies...

La gent té ganes de ser feliç, de passar-s'ho bé, de gaudir d'una estona de distensió, no vol problemes ni tristeses. Com ahir per exemple, que em vaig passar la tarda rient, vaig riure com una bleda mentre mullava una veïna amb un got d'aigua i més tard posava la cara dins d'un cubell de líquid brut d'altres cares per treure un caramel. Després, per sopar, encara vaig riure més i avui... Avui estic com una Reina!

Visca la Reina!

I avui no permeto que se'm passegin per aquí republicans a xafar-me la jornada de reinona.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

(¡Me sigue gustando tanto la voz irreverente de Robert Smith y la frescura de la canción!
Si es que era un giñapo cuando la cantaba: The Cure en Canaltrans)

Los chicos no lloran, ay, ahora, últimamente, las chicas tampoco...


Lloramos poco y nos reímos menos aún

Yo tengo suerte, vivo en una comunidad donde la mandíbula suele moverse a menudo, rió muchísimo, por tonterías y hasta de cosas serias, por la política municipal, por la de la oposición, de los que miramos, de los que nos miran, de la pinta que hacemos cuando protestamos, de la que hacemos cuando no protestamos, de los comentarios, porqué nos llamamos por el nombre del cerdo por cosas que no vienen al caso y, encima, después nos lo explicamos a la cara, porqué nos conocemos todos y no nos conocemos nada en realidad y los malentendidos hacen que acabemos confundiéndonos y tengamos que reírnos hasta de nuestra propia sombra.

De tanto en tanto recibo en mi buzón un tarjetón que me anuncia quién se ha muerto en el pueblo, confieso que no es que me ría, pero no dejo de pensar que es curioso. Así se que la abuela de Casa Pepo, que era la tía de Lola, la suegra de Marieta, madre de Josepet ha traspasado y me quedo un poco perjudicada y hecha polvo. Además, día sí, día también, me llega una y, claro, hace tiempo empecé a sospechar si aquí pasaba alguna cosa extraordinaria.

Desde mi casa oigo ruidos extraños como las canciones que la vecina pone de Manolo Escobar y que canta a todo trapo en el patio o los que al principio tenía dificultades para identificar de un pequeño y particular gimnasio de otro conciudadano a los que ya me he acostumbrado y que me indican que es media tarde, que ahora me extraña el día que no los oigo y los añoro o los suaves acordes del piano de la profesora de música o el sonido de sábado por la mañana de la pelota de básquet del vecino adolescente, también se cuando la señora, la de la calle de atrás, recibe visita de su pequeña sobrina. A veces, me sorprendo con el sonido lejano de los trenes cuando desde lejos, muy lejos, estando sentada tranquilamente me sorprende su eco: "meeeec, piupiiii" y adivino que pasa el tren de carga de las 00:50 h por la estación. Alucino porqué es cómo de western, no se acaba nunca, es cómo de "300.000.000" de vagones, como dice mi hijo (a quién el 300.000.000 le debe parecer el equivalente a "tropocientosmil").

Ahora, justo hace un mes, al salir a mi calle me sonrío porqué a lo largo de las aceras hay una actividad inusitada. De repente todos mis vecinos se han puesto a hacer reformas: obras en las vallas del jardín, obras en el garaje, obras en la cocina, obras en el suelo o han levantado la entrada o la parte de atrás, construyen o destruyen porches, cierran entradas o añaden fachada... Es cómo si un parásito extraterrestre llamado Monopoli-haga-reformas-en-todas-sus-casas se hubiese apoderado de los queridos cohabitantes de población.

Es extraño, pero de tanto en tanto, estas cosas les pasan a la vez. El año pasado fueron las instalaciones de descalsificadores para el agua. Fueron cómo unas fiebres tropicales extrañas. Y el año anterior las alarmas... continuamente veía operarios de compañías arriba y abajo acarreando objetos estrambóticos que metían dentro de las casas... Durante el caso de las alarmas observaba, está claro, que subían escaleras, fijaban cables y todos al mismo tiempo. En fin, un cacao de polvo, de ruidos, de gente justo antes del verano.

Así que no lo puedo evitar, me parto. Me río. Me lo paso bien. La gente va haciendo y va viviendo. Viendo que va a voladas, cómo yo. Hace cosas diferentes pero va a golpes de acción y de afición, cada uno en su estilo. Al buen tiempo, ¡venga! ¡Vamos a hacer obras! Que no llueve, pues arraso el jardín, qué me aburro, reformo la cocina. Y ¡alé!, a continuar viviendo, que son dos días...

Y la gente tiene ganas de ser feliz, de pasárselo bien, de gozar de un rato de distensión, no quiere problemas ni tristezas. Cómo ayer por ejemplo, que me pasé la tarde riendo, me reí cómo una tonta mientras mojaba una vecina con un vaso de agua y más tarde ponía la cara dentro de un cubo de líquido sucio de otras caras para sacar un caramelo. Después, para cenar, todavía me reí más y hoy... ¡Hoy estoy cómo una Reina!

¡Viva la Reina!

Y hoy, por un día, no permito que se me paseen por aquí republicanos a chafarme la jornada de reinona.

Curiositats...

I es que m'encanta que la gent es deixi anar!
L'he trobat tant divertida!
Tant transcendent que em posava jo amb aquesta cançó...



Versió Reggae de la cançó "Insurrección" cantada por "Los Peatones" grup ocasional de 20 minuts de durada, format per l'"El último de la fila" y "Radio futura"

XD

De les cançons més boniques

Què ho farà que per més anys que passin segueix sonant bé o millor encara... perquè aquí està renovada:

Dues veus precioses cantant a duet. Magnífica...

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Alegrement m'agrada...

M'agrada ballar,
cantar,
cridar,
xerrar,
saltar,
però no puc fer-ho gaire,

Gaudeixo tenyint-me de colors variats,
pentinant-me sempre diferent,
i portar els cabells ben posats,

Em tornen boja les sabates,
les botes,
les sandàlies,
però no en compro,
cuido les que tinc i
de tant en tant
me'n permeto algunes

També treure la llengua,
fer ganyotes,
riure ostentosament,
somriure molt,
molt,
moltíssim,
saludar a tothom,
parlar amb tothom,
seguir les bromes dels altres,
esforçar-me per no ofendre'm perquè me'n facin,

I viatjar,
viatjar molt,
moltíssim,
viatjar a tot arreu!
conformar-me perquè no puc fer-ho ara

M'agraden les sares d'ametlla,
les pastes de full,
els vermuts amb olives,
el pa amb tomàquet
i em tornen 'tarumba' les ostres,
els escamarlans
i els llamàntols,
però en menjo pocs.

Escoltar música variada,
l'antiga,
la clàssica,
l'oriental,
la pop,
la rockera,
la hip-hopera,
la d'ahir,
la que sento ara,
la que sentiré demà, espero!
tot tipus de pel·lis,
plorar per les pel·lis,
parlar amb les pel·lis,
discutir-me per les pel·lis,
parlar sobre les pel·lis

Miro els reportatges,
sí, sí, els miro,
jo sóc de les que els miro,
perquè m'agraden,
els de ciència,
animals,
sociologia,
antropologia,
societat,
cinema,
història,
educació,
els polítics

M'agrada seguir estudiant:
història,
llengua,
literatura,
filosofia,
art,
biografies,
lleis,
l'univers,
les mates no tant,
però si la informàtica,
Internet,
educació i pedagogia.

Tinc col·leccions petites,
incompletes per sempre més de
capces,
llibres,
catàlegs de museus,
revistes antigues,
revistes de plantes,
revistes de jardins,
revistes de decoració,
revistes d'art,
mapes,
còmics,
llibres de ciència ficció,
novel·les policíaques,
novel·les de terror,
volums solts dels escriptors que m'agraden

Tinc de forma compartida,
tot un segle XX de:
revistes del National Geographic
que no entenc del tot,
perquè són en anglès i alemany!
i mapes de tot el món

Tinc mobles per arranjar,
per reciclar,
per pul·lir i renovar,
per envernissar

També gaudeixo de les
pedres deformes,
pedres boniques,
pedres rodones com còdols,
minerals útils,
minerals inútils,
minerals preciosos pel
colors,
forma,
origen,
per qui me'ls ha regalat,
Tinc caragols i petxines de mar,
Tinc puntes de coixí,
llençols,
tovalloles,
regalades
per familiars ancianes
Tinc objectes bonic d'arreu del món
comprats per mi o regalats

Tinc una casa bonica,
que m'agrada,
que m'emociona,
que m'és suficient,
de la que en tinc cura,
que té el que em cal,
que m'acull,
on hi planto flors
i arbres
i arbusts
que rego amb compte
i amor
Tinc quadres i
fotografies a les parets
Tinc cortines boniques,
una cuina pràctica i preciosa,
un estudi per pintar fantàstic,
lluminós,
prou gran,
acollidor,
de cara al jardí.

M'agrada rascar-me la panxa,
no fer res,
perdre el temps,
i m'agrada especialment que no m'importi!
Prendre cafè,
però també les infusions
Fumo tabac,
però quasi no bec:
a l'estiu vi amb gasosa,
o claretes,
al migdia de diumenge 'festivalero'
oporto o vermut.

M'agrada asseure'm a mirar un paisatge
o a meditar
o a pensar
o a deixar només la ment en blanc
a recordar
a observar
a escoltar.

Puc cuinar hores senceres
plats per mi
pels parents
o pels amics
Coques de pa de pessic
o fabades de mongetes
o un brou ben suculent
o un rostit amb ametlletes
o un peixet al forn amb vi
o una botifarra amb seques
o un senzill pa amb tomaquet i pernil
No faig lleig al bon restaurant
perquè em sento com una nena
a qui tothom engalana
i de qui tothom en té cura .

Vull tocar amb els dits
textures de
les pedres,
les plantes,
els rostres,
la pell,
els murs,
la roba,
el paper,
la pintura seca,
el ciment,
l'asfalt,
el metall,
la fusta,
la sorra.
Notar el vent a la cara
Sentir l'olor del món
Resumint, no m'importa tocar-me la pera si es necessari
per poder gaudir de tot això...

Però també m'agrada
esforçar-me davant
del treball
Desitjo que em surtin bé el projectes a fer
M'agrada sentir
il·lusió
força i
passió i
rebre la recompensa íntima
però m'és igual l'externa
Saber que té sentit el que faig
i que em fa sentir bé.

Vull saber els perquès
Necessito saber els perquès
Em frustra no saber els perquès
Demano contínuament els perquès

En realitat fent i desfent
aprèn l'aprenent i
així, anant fent
soc relativament feliç a hores d'ara

Tot el feliç que es pot ser ara,
tot el feliç que puc ser ara,
tot el feliç que em deixo ser ara,
tot el feliç que em puc permetre ser ara

Si a una se li permet ser,
si una vol,
si una s'ho proposa,
si una s'esforça de debò,
si una es permet fer i ser,

Si una es relaxa per fi
es pot ser, sí, es pot ser.

I ara, sent, acabaré d'escoltar la peça musical tranquil·lament...

L'escombrador de tristeses...

Les meves mans sobre l'enorme panxa de mel·lic sortint, com un botó, sentint com un ésser viu ja gairebé format es movia sense parar d'un costat a l'altre és una de les sensacions més agradables que pugui descriure.

Hem vaig passar els dos embarassos cantant aquesta cançó, a soles, acompanyada pel meu company, a la dutxa, al llit. Després, quan vaig alletar els nadons, també. Sense adonar-me'n la tararejava, la mormolava, a vegades nomes la música... suau molt suau, com per dir-los que tot aniria bé, que els havia esperat tranquil·la, i que faria el que fos per esborrar qualsevol entrebanc del seu davant.

Ara que són una mica més grans penso que això segueix sent el que desitjo però que, amb franquesa, és il·lusori. Acabes sabent que sí, que estaràs tot el temps que puguis al seu costat, el que et permeti la vida, però primer has de créixer i conèixer-te bé a tu mateixa, has de saber on ets i qui ets, fer-te mare o pare, en l'altre cas. En definitiva, els fills et fan madurar vulguis o no perquè així és l'evolució i la demanda que tenen per naturalesa, és la seva necessitat la que fa que tu canviïs. Si no arribes a aquest punt, no serà fàcil per cap de les dues parts seguir en el camí i, tot i això, no serà planer.

Més tard endevines definitivament que ho hauràs de fer respectant que serà mentre ells vulguin, fins que a ells els hi calgui i, sobretot, quan ells t'ho demanin. Que en algun moment s'haurà de tallar aquest cordó umbilical invisible que ens uneix i emprar la tisora sense recança.

Me n'adono que els adults som acompanyants d'éssers necessitats i vulnerables en els primers anys de vida, però després, conforme vaig observant desenvolupar-se la meva filla i el meu fill, cadascun amb les seves diferències, personalitat i caràcter, reconec que van fent via i que acabaré sent consellera, un recolzament als seus dubtes, una espatlla on plorar i un coixí on rebotar. Espero també, podré ser testimoni de la seva maduració com a persones, de com canvien, de com van arribant a les alegries, van digerint les frustracions, assumint les limitacions i, com no, gaudiré de com van aconseguint les seves fites i desitjos.

Espero transmetre prou valors com perquè aprenguin a ser lliures de pensament i de sentiments, només això, però mentrestant, si puc, intentaré seguir escombrant els núvols del seu davant.

Sobre l'odi

He llegit l'article de'n David Trueba "La máquina de odiar":

"La envidia es de color verde

Algo debes estar haciendo mal si no hay nadie que critique con saña lo que haces.

"LA MÁQUINA DE ODIAR"

Gente que odia: Hay gente que no da un paso sin su máquina de odiar. Es una especie de barbacoa rodante anexa a ellos donde las brasas al rojo vivo alimentan su rencor, su bilis, sus complejos, su falta de iniciativa, su miseria. La gente que odia preserva su posible energía de diversión, de generosidad, de humildad, para fortalecer con lo no gastado su ingenio para el mal. Los que odian consideran que quien ocupa un lugar lo hace a costa del sitio que les corresponde a ellos, que el que sobresale lo logra porque ellos no asoman, que el éxito del otro es la razón de su fracaso. Conciben el mundo como un sistema de cupos, ignorantes de que la vida ofrece infinitas oportunidades y que la satisfacción es un estado personal e intransferible. Los que odian se desesperan sintiéndose los desafortunados en un fantasmal sistema de vasos comunicantes. Y cuando, alguna tarde, se miran al espejo y comprueban que el lugar que ocupan es tal vez el que merecen, entonces ponen a funcionar la máquina de odiar.

Puesta en marcha: Todos poseemos una máquina de odiar, la diferencia es que sólo algunos la han escogido como aliada para recorrer la vida. Se suben a ella, se guarecen tras ella, porque saben que la lava que escupe a diestro y siniestro les protegerá. Que el humo de su crematorio les impide verse a sí mismos. Su salpicadura, aunque hiere, se cura con el tiempo. El odio, no. El odio permanece, crece, se gangrena. La máquina del odio es una trituradora de sentimientos, todo le vale para extraer la esencia paranoica, esa que le permitirá ejercer el daño creyéndose en posesión de la verdad. Esa que les lleva a confundir infantilmente justicia con egolatría. En un mundo que crece desmesuradamente, que propone modelos a veces inalcanzables, que fomenta las sensaciones de fracaso y soledad, algunos optan por lo más fácil: poner a funcionar la máquina de odiar como remedio de todos sus males, como corrección de los desperfectos comprensibles de un sistema imperfecto.

Autodefensa: Si alguna vez les asalta alguno de esos individuos que accionan su máquina de odiar como un organillo, si les increpa ya sea desde el anonimato o amparado en su cobardía, si aprovecha un descuido en la defensa para clavarles el estoque, si consigue incluso formar un coro con quienes no le quieren bien o armar un batallón de odiantes profesionales, paciencia. El odio es una energía retroalimentaria, que acaba devorando a su propio dueño, que no tiene recursos frente al desprecio, que carece de futuro pues se nutre de pasado. Y sepan que aunque algunas veces, en el curso de la vida, vence el odio, el que odia siempre acaba por perder.

(artículo de David Trueba publicado en el Semanario "El Dominical" el 19 de Enero de 2003)"

És de color verd perquè el seu producte és purulent i llefiscós. Però què difícil és restar tranquil·lament en la posició d'autodefensa. Quantes vegades ens hem pogut sentir agredits?

Últimament em sento víctima d'una d'aquestes màquines i estic aconseguint, com puc, mantenir-me estàtica i no fer res. Però segueixo opinant que és molt complicat. Estic totalment d'acord en que aquest tipus "d'individus" són dignes de compassió perquè, n'estic gairebé segura, han de patir molt. Recrear-se, recoure's i rostir-se en l'odi ha de ser fruit d'una frustració infinita, d'una insatisfacció personal insalvable, d'una incapacitat per entendre's a ells mateixos i al demés que se'm fa gairebé incomprensible i poc envejable.

Normalment solen ser observadors nats, escoltadors i bons estrategues, alguns arriben a aconseguir passar desapercebuts durant un temps, ja que han d'estudiar l'objecte del seu odi abans de posar en marxa la maquinària. També han de ser manipuladors, bons comunicadors i tenir bona capacitat de lideratge per poder transmetre l'odi als altres en la justa mesura i de tal manera que sorgeixi efecte. Sovint saben delegar perquè fan actuar als altres i ells queden en segon terme, amagats rere els executors imbècils i autòmats.

Per tot l'anterior, estic d'acord amb l'article sobre el desgast d'energia, si enfoquessin els esforços en altres coses podrien aconseguir el que volguessin i no malbaratarien els seus valuosos recursos intentant destruir el pròxim contínuament.

Jo completaria la columna afegint-hi que, a vegades, abans d'arribar a l'odi poden passar per diversos estadis: primer la sorpresa, després l'admiració, algunes vegades fins i tot la veneració, posteriorment la gelosia, l'enveja i finalment l'odi directe.

Aleshores dins del procés d'odi hi ha diversos subestadis: estudi dels punts febles, dels amics i enemics, estudi de l'entorn, primera posada en marxa amb extensió de rumors, petites frases, comentaris entre els enemics per tal que escampin el que calgui, la segona fase consisteix en escoltar els propis comentaris en boques alienes i aleshores aprofitar per comentar-ho als amics de l'afectat/ada, fins i tot al propi objecte d'odi per observar-ne la reacció i fer les correccions necessàries, més tard i depenent d'això últim, adoptarà una posició d'atac frontal o de víctima innocent per tal de ser defensat pel grup i demostrar així la malícia de l'altre o restarà senzillament en segon terme gaudint de l'espectacle i posant més llenya al foc, esperant la ruïna, el desgast i caiguda en desgràcia del pobre incaut.

També, sempre ho he dit de viva veu, opino com l'articulista, penso que deuen ser persones amb molts problemes, externs o interns, amb molts desequilibris emocionals, sentimentals i d'autoestima. Com pot ser sinó que tinguin temps per observar, estudiar i estar tant atents a tots els detalls dels altres? O, si més no, han de ser personatges extremadament avorrits de la seva vida...

Tots, també ho esmenta en D. Trueba, hem pogut caure en aquest parany perquè venim dotats per defecte amb aquest enginy estrany que ens capacita per odiar, però com en tot, n'hi ha que hem sabut o sabem (perquè ningú sap que ens pot passar en el futur) sortir, més o menys il·lesos, del parany que ens ha parat per tenir un atac d'odi contra una altra persona; fins i tot, és possible que molts haguem sabut demanar perdó a temps. Si ens ha passat, ara podem identificar ràpidament els indicis de la posada en marxa i apagar l'interruptor quan cal.

El problema és trobar-te molt sovint tipus d'aquesta mena... A vegades, pel teu tarannà, per la teva manera de fer, perquè no segueixes els jocs de les crítiques, perquè no t'agrada apuntar a "dues mans" contra algú, perquè fas el teu parer i aquest no és el seu i perquè, a sobre, ets una mica extravagant te'n vas trobant pel camí.

Uf!, és summament pesat, de debò! A vegades em venen ganes de posar en marxa la meva...

Avui és la meva nit del perdó

Passejant per aquests mons enxarxats m'he trobat amb una breu nota que m'ha ajudat a poder escriure. Parlava d'una pràctica feta sobre el concepte del perdó:

Un psicòleg havia fet portar als pacients una bossa i tantes patates com persones creguessin els havien fet mal. Un cop en sessió els va fer escriure els noms en cadascuna de les patates i els va fer prometre que fins la següent reunió durien la bossa al damunt, fou un compromís ferm de treball.
Quan van tornar després d'uns dies, gairebé tots van reconèixer que havia estat una càrrega molt feixuga, pesada.( És clar, n'hi havia que havien dut molts tubercles). Amb aquesta al·legoria el terapeuta els va fer comprendre que dur a sobre el pes de la culpa, la ràbia, la ira fins i tot, contra un fet o una persona, del passat o del present, no era ni pràctic ni sa, ni per la ment ni per al cos; que era més lògic i sanador iniciar un procés de perdó, de perdó vertader. No volia dir d'oblid i de nova entrega, però si d'alliberar-se de la situació antiga i de la persona que encara els mantenia encadenats als antics esquemes d'actuació que no els deixaven avençar.

Quan l'he llegit em trobava embolicada en un garbull de sentiments efecte de la sorpresa per haver-los tingut i, francament, m'ha ajudat a entendre'ls millor.

Fa poc he rebut una visita sorpresa després de més de quatre anys, però no per això inesperada. Sabia que un matí, una tarda qualsevol, trobaria davant la porta un rostre conegut que em faria trontollar el fràgil equilibri aconseguit fins ara com a persona.

Les primeres paraules que he sentit han estat: "Vinc a demanar-vos perdó".
I jo he perdonat, però en silenci.
De tot cor.
I la meva ànima, si és que en tenim, ha sentit un alleujament que no puc descriure.
No he dit que perdonava de viva veu fins molt més tard, però he estat capaç de perdonar i m'ha agradat el que he sentit.

Malgrat perdonar he pogut, però, expressar tot el que pensava de la relació, imposar condicions, límits, no al perdó perquè aquest ja estava fet, sinó a la situació que s'estava donant i a la que, n'estava segura, es donaria a partir d'aquell moment. He sigut conscient en aquell moment que havia deixat la immaduresa totalment enrere.

Me n'he adonat que m'era igual que l'altre part no entengués la situació real. El meu punt d'observació era jo i els meus sentiments, les meves reaccions. La meva capacitat de perdó m'ha alleugerit una càrrega de culpa i de misèria que duia a la motxilla innecessàriament.

Qui pot perdonar ha superat la situació donada. No arrossego odi acumulat, ni rancúnia, ni culpa. Estic sanada i no em queden marques gaire visibles de les nafres sofertes. L'ésser agressor no té poder sobre mi, en canvi jo sí sobre ell, jo tinc la clau del perdó, sóc capaç de passar sobre les seves carències i alimentar-me dels meus recursos. Puc mirar-li els ulls i gaudir d'una interacció lleugera perquè vull que sigui així. Puc decidir si ha de passar o no. No m'altera el moment en què passa en present, ni la perspectiva de què passi, ni després quan ja ha passat. No tinc ferida oberta, no em calen tirites, ara ja no.

Aquest empoderament se li ha fet evident. De moment em respecta. M'estudia, m'observa, es comporta d'una manera discreta, compleix el pacte establert i així ja fa dies... I jo? Jo he perdonat i faig la meva vida amb normalitat. No he canviat horaris, ni activitats, ni actituds, ni visites d'amistats, ni res del què feia abans perquè hagi tornat a la meva vida algú que ja no hi era i l'absència de la qual se m'havia fet costum quotidiana, malgrat hi pensava de tant en tant.

Avui és la meva nit del perdó i decideixo perdonar a qualsevol que m'hagi fet mal, són lliures!
Decideixo perdonar-me a mi mateixa per qualsevol mal que hagi fet a algú altre i a partir d'ara, soc lliure de pensament.
Perquè m'ho mereixo, perquè hi tinc tot el dret, perquè el passat és això mateix, passat, i no vull portar pesos a la bossa, perquè no tinc cap nom per escriure enlloc.
Avui he decidit deslliurar-me de tot el que m'oprimeix el cor i sentir-me deslliurada dels últims pesos que em queden sobre les espatlles.
A partir d'ara no m'interessa omplir cap bossa més, decideixo que hi tindre un forat en el seu fons i que de tant en tant hi cauran les noves pedres que hi entrin, tal i com m'havia passat tota la vida... sempre he portat les bosses foradades, però hi havia racons on s'hi quedaven còdols enganxats que feien un mal indescriptible. En la nova bossa no hi haurà racons amagats, totes les pedres cauran, així ho vull a partir d'ara.

Ara se que tinc capacitat de perdó, però que també tinc memòria i prou recursos com per afrontar situacions que no acabin esdevenint llavor per l'odi.

Avui m'he perdonat i he perdonat a tothom. Bé, ho confesso, no soc sincera, excepte als dictadors de tota mena (públics i privats) perquè en són molt conscients, i tot i això, no fan res per evitar-ho.

He dit.
-----------------------------------------------------------------------------
Hoy es mi noche del perdón

Paseando por estos mundos enredados he encontrado una breve nota que me ha ayudado a poder escribir. Hablaba de una práctica hecha sobre el concepto del perdón:
Un psicólogo había propuesto a sus pacientes traer a la consulta una bolsa y tantas patatas cómo personas creyeran ellos i ellas que les hubiesen hecho daño. Ya en sesión les hizo escribir los nombres de cada uno de sus “agresores” en distintas patatas y les pidió la promesa de llevar la bolsa en todas sus acciones diarias hasta la siguiente reunión, fue un compromiso firme de trabajo.

Cuando volvieron, después de unos días, casi todos reconocieron que había sido una carga muy pesada, onerosa, claro, hubo quién trajo muchos tubérculos consigo. Con esta alegoría el terapeuta les quiso hacer comprender que llevar encima el peso de la culpa, la rabia, incluida la ira, contra un hecho o una persona del pasado o del presente no era ni práctico ni sano. No lo era ni para la mente ni para el cuerpo, era más lógico y sanador iniciar un proceso de perdón, de perdón verdadero. No quería decir olvido y nueva entrega, pero si de liberación de la situación antigua y de la persona que todavía les mantenía encadenados a los antiguos esquemas de actuación que no les dejaban avanzar.

Cuando lo he leído me encontraba enredada en sentimientos resultado de la misma sorpresa por haberlos tenido y, francamente, me ha ayudado a entenderlos mejor.

Hace poco he recibido una visita repentina después de más de cuatro años, pero no por eso inesperada. Sabía que una mañana, una tarde cualquiera, encontraría delante de mi puerta un rostro conocido que haría temblar el frágil equilibrio conseguido hasta ahora como persona.

Las primeras palabras que he oído han sido: “Vengo a pediros perdón”.
Y yo he perdonado, pero en silencio.
De todo corazón.

Y mi alma, si es que la tenemos, ha sentido un alivio que no puedo describir.
No he dicho que perdonaba de viva voz hasta mucho más tarde, pero he sido capaz de perdonar y me ha gustado lo que he sentido.

He podido, aunque he perdonado, expresar todo lo que pensaba de la relación, imponer condiciones, límites, no al perdón porqué este ya estaba dado, sino a la situación que se estaba dando y a la que, estaba segura, se daría a partir de aquel momento. He sido consciente en ese mismo instante que dejaba la inmadurez totalmente atrás.

Me he dado cuenta que me daba igual que la otra parte no entendiera la situación real. Mi punto de observación era yo y mis sentimientos, mis reacciones. Mi capacidad de perdón me ha aligerado de una carga de culpa y de miseria que llevaba en la mochila innecesariamente.

Quién puede perdonar ha superado la situación dada. No arrastro odio acumulado, ni rencor, ni culpa. Estoy sanada y no me quedan marcas muy visibles de las llagas sufridas. El ser agresor no tiene poder sobre mi, en cambio yo si sobre él, yo tengo la llave del perdón, soy capaz de pasar sobre sus carencias y alimentarme de mis recursos. Puedo mirarle a los ojos y gozar de una interacción ligera porqué quiero que sea así. Puedo decidir si debe pasar o no. No me altera el momento en que pasa en presente, ni la perspectiva de que pase, ni después cuando ya ha pasado. No tengo herida abierta, no necesito tiritas, ahora ya no.

Este empoderamiento se le ha hecho evidente. De momento me respeta. Me estudia, me observa, se comporta de una manera discreta, cumple el pacto establecido y así ya hace días... ¿Y yo? Yo he perdonado y hago mi vida con normalidad. No he cambiado horarios, ni actividades, ni actitudes, ni visitas de amistades, ni nada de lo que hacía antes porqué haya vuelto a mi vida alguien que ya no estaba y la ausencia de la cual se me había hecho costumbre cotidiana, aunque pensase en ella de tanto en tanto.

Hoy es mi noche del perdón y decido perdonar a cualquiera que me haya hecho daño, ¡son libres! Decido perdonarme a mi misma por cualquier dolor que haya podido causar a cualquier otro y, a partir de ahora, soy libre de pensamiento.

Porqué me lo merezco, porqué tengo ese derecho, porqué el pasado es eso mismo, pasado, y no quiero llevar pesos en la bolsa, porqué no tengo ningún nombre para escribir en ningún sitio.
Hoy he decidido librarme de todo lo que me oprime el corazón y sentirme libre de los últimos pesos que me quedan sobre los hombros.

A partir de hoy no me interesa llenar ninguna bolsa más, decido que tendré un agujero en su fondo y que de tanto en tanto caerán las nuevas piedras que entren, tal y como me había pasado toda la vida… siempre he llevado las bolsas huecas, pero quedaban rincones donde se atascaban piedras enganchadas que ejercían una presión y un dolor indescriptible. En mi nueva bolsa no habrán rincones escondidos, todas las piedras caerán, así lo quiero a partir de ahora.

Ahora se que tengo capacidad para el perdón, pero también tengo memoria y suficientes recursos cómo para afrontar situaciones que no acaben siendo poso ni semilla para el odio.

Hoy me he perdonado y he perdonado a todo el mundo. Bien, lo confieso, no soy sincera, excepto a los dictadores de todo tipo (públicos y privados) porqué son muy conscientes y, todo y con eso, no hacen nada para evitarlo.

He dicho.