Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dilluns, 30 de juny del 2008

El vot femení / El voto femenino

Mirava avui un programa sobre el parlament de la meva Comunitat Autònoma i algunes diputades ens recordaven que només fa 75 anys que les dones podem votar al nostre país.
Sovint cal fer memòria del passat per interpretar el present i encarar el futur. El dret de vot per a les dones no va ser fàcil. Primer es va aconseguir per a les solteres emancipades i les vídues no ho van aconseguir fins el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. No podien votar les casades amb la increible raó d’”evitar les disputes entre cònjuges”.
Amb la II República es va atorgar a la dona el dret de ser elegible però no electora. Aquest dret va facilitar l’accés a les Corts espanyoles de Clara Campoamor i Victoria Kent. Una i altra defensaven postures diferents. La primera, decididament a favor de vot i la segona, amb reticències, perquè creia que les dones eren majoritàriament conservadores i podrien votar en contra de la República. Sortosament Campoamor es va sortir amb la seva i l’1 de octubre de 1931 es va aprovar el dret de vot per a la dona.
Només 75 anys, la meva mare en té 72, la tieta àvia dels meus fills 89! Les germanes grans de les dues van haver-se d'esperar per poder-ho fer i les nostres àvies segur. Com podem deixar d'anar a votar? Tot i que l'abstenció és un dret absolutament democràtic i que algun cop he practicat, conscientment, la desidia no. Debem respecte a les dones que van lluitar perquè poguéssim exercir-lo nosaltres ara i les nostres filles i les futures generacions.
Set dècades i mitja no és res, és una generació, un suspir en el temps, no arriba a un segle i a més, aquestes dones que van lluitar tant, van passar-se 40 anys sense poguer-lo exercir com calia degut a la dictadura que va esdevenir després.
Deuen estar contentes perquè van aconseguir algunes coses però deuen indignar-se encara per les mateixes coses pel que ens seguim indignant ara. La paritat per exemple? La manca de dones en els llocs de responsabilitat tot i que som munió en molts camps com la sanitat, l'ensenyament, la investigació, ...
En fi, de moment, s'ha aprovat una Llei per celebrar-ho durant aquest any. A mi aquestes coses em rebenten, malgrat reconec que serveixen per fer-nos visibles. Com a mínim hi haurà gent que se n'assabentarà del fet.

-------------------------------
Miraba hoy un programa sobre el Parlamento de mi Comunidad Autónoma y algunas diputadas nos recordaban que hace solo 75 años que las mujeres puedes notar en nuestro país.

A menudo hace falta recordar el pasado por interpretar el presente y encarar el futuro. El derecho de voto para las mujeres no fue fácil. Primero se consiguió para las solteras emancipadas pero las viudas no lo consiguieron hasta el 1924, durante la dictadura de Primo de Rivera. No podían votar las casadas por la increíble razón de "evitar disputas entre cónyuges".

Con la II República se otorgó a la mujer el derecho de ser elegible pero no electora. Con este derecho se facilitó el acceso a las Cortes españolas de Clara Campoamor y Victoria Kent. Una y otra tenían opiniones muy distintas. La primera, decididamente a favor del voto y la segunda, con reticencias ya que creía que las mujeres eran mayoritariamente conservadoras y podrían votar en contra de la República. Por suerte Campoamor se salió con la suya y el 1 de octubre de 1931 se aprobó el derecho de voto para la mujer.

Solo 75 años. Mi madre tiene ahora 72, la tía-abuela de mis hijos 89. Las hermanas mayores de las dos tuvieron que esperar para poderlo hacer y nuestras abuelas seguro. ¿Cómo podemos dejar de preocuparnos por la política? Todo y que la abstención es un derecho absolutamente democrático y que alguna vez he practicado, conscientemente además, la desidia no lo es. Debemos respetar a las mujeres que lucharon para que pudiésemos ejercerlo hoy nosotras y nuestras hijas y las futuras generaciones.

Siete décadas y media no son nada, es una generación, un suspiro en el tiempo, no llega a un siglo y, además, pasaron 40 años sin poderlo ejercer por la dictadura que vino después.

Deben estar contentas porque consiguieron algunas cosas, pero deben indignarse todavía por las mismas cosas por las que nos seguimos indignando nosotras ahora. La paridad, por ejemplo; la falta de mujeres en los sitios de responsabilidad a pesar de ser multitud en muchos campos como la sanidad, la enseñanza, la investigación, etc.

En fin, de momento, se ha aprobado una Ley para celebrarlo durante este año. A mi estas cosas me revientan, todo y que reconozco que sirven para hacernos visibles. Como mínimo, habrá gente que se enterará del hecho.

dimecres, 18 de juny del 2008

De qui és l'autoria d'aquest retrat?

Aquest retrat de Felip II s'ha vist una i una altra vegada, però segurament no sabem de quines mans va sorgir. Potser ens podem preguntar si és de Tizià, el Greco, Sánchez Coello, Juan Fernandez de Navarret "El Mut" o Tintoretto o el Veronés. Tots ells pintors de gran reconeixement tant a Espanya com a Itàlia. Cal saber i no oblidar la vinculació d'Espanya amb Itàlia en l'epoca del Renaixement.

Però l'autor no és tal, sinó una autora: Sofonisba Anguissola, nascuda a Cremona l'any 1532 i morta l'any 1632, amb una vida inusitàdament llarga per l'època en què va viure. El seu pare, Amilcare Anguissola, noble provincià, seguint les normes d'educació de Baltasar de Castiglione, va aconseguir que les seves sis filles: Sofonisba, Elena, Llúcia, Europa, Anna Maria i Minerva, estudiessin llatí, música i pintura.

Sofonisba va aprendre la tècnica del retrat amb Bernardino Campi i Bernardino Gatti. Als vint-i-sis anys era ja tan coneguda que la seva fama va arribar a la cort de Felip II que la va invitar a formar part dels pintors de la cort espanyola.

Allà va passar els anys següents pintant sobre tot retrats de cort oficials, incloent-hi els de la reina Isabel de Valois i altres membres de la família real, com la germana de Felip II, Joana, i el seu fill, Don Carlos. Les pintures d'Isabel de Valois i d'Anna d'Àustria, la quarta dona de Felip II, són vibrants i plenes de vida.

Es va casar dues vegades, la primera, el 1571, amb Don Francisco de Moncada, amb una dot donada pel rei. Després de divuit anys a la cort espanyola, Sofonisba i el seu marit van abandonar Espanya en 1578, marxant a Palermo, on el seu marit va morir l'any següent. Va tenir tres fills i va poder compaginar la criança amb els seus viatges i les seves classes a la família real i la cort, junt amb el seu taller.

Mentre viatjava a Cremona per reunir-se amb la seva família, va conèixer a Orazio Lomellini. La seva família i els representants del rei a Itàlia s'oposaven a la boda perquè l'home no pertanyia a la noblesa, era molt més jove que Sofonisba i no tenia diners. Ella es va mantenir ferma i es va casar finalment. Tenia cinquanta anys quan ho va fer.

Després del segon casament va establir el seu taller a Gènova on va seguir pintant quaranta cinc anys més, fins prop de la seva mort el 1625.

Avui la llista de les seves obres va creixent a mesura que es van analitzant més quadres de l'època catalogats com anònims o atribuïts a d'altres pintors.

Però sabeu? He descobert que fins el 1988 (!!!) no existien fotografies dels seus treballs a cap publicació artística.

És que, ver y leer para creer..

-------------------

dimarts, 17 de juny del 2008

Guia per un llenguatge no sexista


En algunes pàgines trobareu aquest logotip:
En el blog ens expliquen:

"Entendemos por lenguaje sexista el uso exclusivo de uno de los dos géneros (en general el masculino) para referirse a ambos, excluyendo al otro (aunque sea, como en la mayoría de casos, involuntaria dicha exclusión). Los entes reguladores de las lenguas justifican el uso de dicho masculino por el principio de “economía lingüística”, dado que relacionan un lenguaje no sexista con las dob les formas (p.e. ciudadanas y ciudadanos, que por “economía lingüística” se usa sólo el masculino), lo cual es un falso tópico. Las dobles formas son, de hecho, el recurso menos recomendado en esta guía.

Así pues, usar el lenguaje de forma no sexista implica aprender a hablar de nuevo, como comentábamos en este posteo hace tiempo para explicar el proceso de aprendizaje."

L'adreça del blog és: http://sin-sexismos.blogresponsable.com/

Ens afegeixen una guia ràpida d'ús per començar a redactar de forma responsable

Espero que us sigui útil com a mi.

dissabte, 14 de juny del 2008

Remedios Varo & Leonora Carrington



Dues pintores surrealistes que m'agraden, per com pintaven, per com vivien, per com pensàven, per com es van enfrontrar als convencionalismes i van fer de l'art, la pintura i l'escriptura la seva forma de sortir de la discriminació i "del no ser".

Remedios Varó
era Gironina, nascuda a Anglès, comarca de La Selva, va formar-se a l'academia d'Art San Fernando de Madrid. Després de tenir diverses experiencies i un parell de matrimonis, s'introdueix en el cercle surrealista d'André Breton.
Durant la guerra pren part pel bàndol republicà i, cap al final, acaba fugint a França on és tancada en un camp de concetració d'ón aconsegueix sortir i fugir de la França ocupada cap a Mèxic amb Benjamín Péret, pintor, i la seva nova parella.

Remedios no se sent mai més Europea, té més experiencies amoroses i se sent cada vegada més mexicana, decideix quedar-se allà per sempre més.



Els seus quadres són bellíssims, onírics, plens de simbolisme, investigació sobre el subconscient i gust pels elements científics ja que era un altre dels seus grans interessos.
Les temàtiques són divereses: expressa pensaments femenis, pors vers la guerra, records infantils, vivències pròpies com el naixement dels seus fills i l'experiència de la maternitat (les poques figures realistes dels seus quadres són els seus nanos pintats en un llenç), també hi ha temes sobre filosofies i pensament oriental i meditació.
Penso que és una pintora summament interessant i que poca gent coneix profundament.

Va ser íntima amiga d'un altra pintora que m'atrau especialment: Leonora Carrington.



Leonora, a més de pintora, és escriptora, escultora i toca altres múltiples disciplines artístiques mal anomenades "menors", segurament perquè pertanyen al món femení des de temps immemorial.

Poc després de sortir de l'escola d'art coneix al pintor alemany Max Ernst, trobant-lo poc després a Paris, i amb qui establirà una relació sentimental. Allà, entra en el cercle surrealista i coneix a molts pintors diferents com Joan Miró y André Breton, també a Pablo Picasso y Salvador Dalí.

Aleshores ja escribia, com un curiós relat sobre la seva presentació en societat als divuit anys, una història en to d'humor irònic molt divertit. En aquell moment escriu "La casa de la por" i participa junt amb Max Ernst en l'exposició Internacional de Surrealisme a París i Àmsterdam de 1938.

Participa en moviments antifeixistes actius contra l'ocupació nazi. Però en arribar la guerra entre França i Alemanya, el 1939, les autoritats col·laboracionistes, arresten en Max Ernst i provoca un episodi de depresió nerviosa, restablint-se ràpidament, només per veure's a continuació obligada a fugir cap a Espanya perseguida pels nazis.

A Espanya torna a sofrir un col·lapse nerviós i l'ingressen en un hospital psiquiàtric de Santander. Aquest episodi la marcarà per sempre i de manera decissiva en tota la seva obra posterior.

Quan aconsegueix escapar de l'hospital i pot arribar a Lisboa, l'acull l'ambaixada de Mèxic. Allà coneixerà a Renato Leduc, qui l'ajudarà a emigrar i acabarà casant-se amb ella, un any després. Tot i que el 1943 ja estaven divorciats.

A Mèxic pot reestablir els llaços amb diversos col·legues i amics surrealistes en l'exili: André Breton, Benjamí Péret, Alice Rahon, Wolfgang Paalen i Remedios Varo, amb qui establirà aquesta amistat tant duradora i fructificant.



Els seus quadres són plens de temes sobre mitologia celta, per relats sobre la seva mare i la seva dida, sobre mites i llegendes d'Irlanda. Creu que els relats sobre déus, dimonis, follets, ancians sabis, bruixots, esperits i animals són expressions dels aspectes primordials de l'ésser humà, representacions de l'inconscient.

Com tots els surrealistes es va interessar pel psicoanàlisi. Fonamentalment, igual que la Remedios Varo, per C.G.Jung.

També va aprofundir en les simbologies del Gòtic i el Renaixement, el Gnosticisme egipci, l'alquímia, la Càbala, El llibre dels morts, El Tarot, l'I Ching, fou deixeble de Gurdjieff, etc. Tot va influir en la seva obra.

Cap als anys quaranta fa quadres de grans dimensions i també treballa en il·lustracions d'Alicia en el país de les meravelles i temes sobre la maternitat.

Les seves influències més directes, a més de les seves amigues i amics, fóren autors del renaixement i El Bosco, en especial.

I ara, amb aquesta vida, amb aquestes obres, com és possible que hi hagi tanta, tantíssima gent que no les conegui? Van ser importantíssimes en el seu grup d'art, van crear noves obres, van influir en els seus companys, van ajudar a fer gran el surrealisme, però ningú les nombra sinó és en pàgines o en llibres especialitzats...

Per a més informació:

Remedios Varó a ArtCyclopedia
Eleonora Carrington a ArtCyclopedia
Surrealisme
Remedios & Carrington
Entrevista amb Leonora Carrington
http://es.wikipedia.org/wiki/Remedios_Varo
http://es.wikipedia.org/wiki/Leonora_Carrington

Per cert, no confongueu amb Dora Carrington, una altra pintora de vida excitant i obra excel·lent de qui us en parlaré un altre dia.

dilluns, 9 de juny del 2008

Els meu últims músics adquirits i la meva pintora de sempre

Casualitats n'hi ha i de molts tipus, però aquesta és la pera. Un dels meus grups preferits ha fet un nou àlbums i s'anomena "Viva la vida or Death and all His Friends", un homenatge al famós cuadre de la pintora Frida Kahlo. I la canço promocional es diu "Violet Hill".

Apa Violeta, que tens un turonet i una cançó...


Gaudiu-ne com jo... i Visca la vida!

dissabte, 7 de juny del 2008

El color verd, el color blau



Autor del video: "davidacoco"
http://es.youtube.com/user/davidacoco


Sempre feia bona olor a massatge d'acabat d'afaitar, sempre anava ben vestit, sempre ben pentinat, sempre amb les sabates netes i ben enllustrades, impecable, ben plantat.

Jo, com totes les nenes, el veia altíssim, i amb les mans grans, fermes. En això solia pensar mentre saltironejava intentant no trepitjar les línies vermelles i només encertar les blanques de l'inacabable sanefa de les voreres del passeig de davant dels tinglados.

Era una de les meves estones preferides, anar al port dels pescadors, passar la porta i sentir-me especial i important perquè podíem passar amb un lleuger senyal i una picada d'ull del meu pare al vigilant de la cabina de la tanca d'accés. Quin sentiment de transgressió! Aquella zona era pels estibadors i pels treballadors del peix i nosaltres podíem travessar la línia tranquil·lament un matí de dissabte.

Després caminàvem uns minuts entremig d'aquelles enormes naus plenes de ves a saber quants tresors duts en vaixells exòtics. Gaudia pensant en què hi devia haver dins. Què hi devien contenir? Ja feia temps que havia preguntat que era un "tinglado" i em sabia posseïdora d'un coneixement que no tots els infants tenien, només els que estàvem relacionats amb el port d'alguna manera. En aquells magatzems s'acumulava tot el què transportaven els vaixells de càrrega que atracaven als molls i tot barrejat. Imaginava llavors que devia ser de forma desordenada i en la meva ment veia imatges d'objectes inimaginables pels adults apilats en muntanyes descomunals on era difícil trobar-hi res. I em preguntava com podien localitzar res després. Vaig ser molt conscient ja des d'aleshores què volia dir el concepte: "esto es un tinglado".

Seguiem una mica més tot travessant uns rails estrets plens de males herbes de la via de càrrega per acabar desembocant en la placeta d'un petit moll. Allà s'hi situava la filera de petites casetes d'estris pels pescadors.

M'embadalia mirant els interiors plens d'instruments estranys i reconeixibles de tantes vegades que els havia vist, nanses per peix, poperes, xarxes plegades i desplegades, de suros quadrats i en forma de rodella, hams de totes les mides, grandíssims peixos dissecats, un petit tauró també, o mandíbules blanques i ressecades pel temps i el vent, cistells de vímet i mimbre, cadiretes, tamborets i tot, curiosament pintat de blanc o blau. Les taules, les cadires i les portes d'un blau elèctric enlluernador, preciós, i els interiors i exteriors barroerament pintats amb calç.

Ja des de ben lluny l'olor m'embriagava, l'olor de mar i de peix, de tot tipus, bona i dolenta, de xarxa de pescador. Aquella olor penetrant que fan tots els ports on s'hi mou molta caixa i molta teca. Una fortor barrejada de peix, d'espina, de gasoil, d'oli i de podrit reconcentrat.

I jo, com a nena que era, causava atracció momentània. Els senyors que traginaven dins les cambretes polint eines o retorçant hams, que eren asseguts en cadiretes minúscules me n'oferien una dient-me que eren de la meva mida i les senyores que teixien les xarxes, un lloc al seu costat. Però jo ho refusava tot perquè tenia un plaer per satisfer. Em neguitejava per consumar-lo. Els meus peus inquiets frisaven per corretejar a munt i avall del moll seguint els metres i metres de xarxes blaves i verdes que s'estenien per tota la longitud del ciment i que en aquella edat tan curta em resultava increïble! Com podien ser tant llargues!

Corria, corria i comptava, comptava. Quants passos cap amunt? N'hi ha els mateixos cap avall? I tornava enrere, per un costat de les xarxes, per l'altre, entremig del regisell de les blaves amb suros taronges, entremig de les verdes amb suros blancs. I així fins que el pare em deia que anéssim a veure una altra imatge preferida.

Aleshores anàvem a veure les barques d'anxoves. Ah! Quin espectacle! Els meus ulls infantils no deixaven de sorprendre's cap de les vegades. Però quins llums tant grossos! I sempre feia les mateixes preguntes: "Per què són tant grans?" "I com és que són tan babaus els seitons?". Les passejàvem totes, no en deixàvem ni una. I jo mirava com estaven pintades: blanques amb una ratlla blava, blanques amb una ratlla verda, blanques amb dues ratlles blaves. No hi havia vermell, ni groc, ni negre, ni taronja, cap altre color, blau i verd, no entenia el per què. Vaig arribar a pensar que els pescadors no vèien tots els altres colors. També llegia tots els noms: Ma. del Carmen, Encarna, Ma. del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Diós, Ave María, Pilar, Ma. Carmen II i, fins i tot, una III, algunes amb noms molt mariners, però en general tot eren noms de santes i mares de Déu i tots, pintats en blau, les excepcions en color verd.

Després, quan acabàvem el petit moll giràvem cua i de tornada tocava entretenir-me en mirar com es teixia la xarxa, en intentar endevinar com aquells dits destres i hàbils aconseguien fer els nusos i plantejar-me si jo ja ho sabria fer de tant mirar-ho. A vegades ho preguntava i, indefectiblement, rebia la mateixa resposta: "Ui, nena, això és molt difícil, són anys d'aprenentatge. I si no ho fas bé pots provocar una desgràcia". "Ah, si?", responia incrédula. "Sí. Pots fer perdre la feina de tota una nit a molts homes i fer passar gana a les seves famílies", rebia en to greu. I, és clar, jo restava muda de la impressió.

A vegades, tenia l'oportunitat de veure com calafatejaven una barca i aleshores saltava d'alegria. Ua! Allò si que era diferent! Polien, rascaven, arrencaven, clavaven i després posaven aquella mena de potingue negra amb una brotxa feta un fàstic, pensava amb la meva pulcra ment, creia en aquell temps que els pinzells havien de ser perfectes com els de l'escola. Allà si que m'emboratllava d'olor, era d'asfalt. Era intensa i penetrant. A vegades posava el nas dins del pot i rebia un calvot patern per resposta.

I així acabava la visita. Tornàvem cap al passeig altre cop i tocava fi de festa. Ah! Unes olives farcides i una Fanta de taronja per mi i un vermouth Cinzano per a ell, amb una mica de gel. Ben asseguts en un bar amb caràcter entre mig de dos cartells increïbles fets de xapa metàl·lica de no recordo quina beguda alcohólica i de la CocaCola, d'aquells que encara cerco ara per fotografiar, que aconsegueixo trobar de tant en tant i que són un luxe per la vista i gust pel disseny gràfic.

Ara veig la imatge de la taula en groc intens, gairebé taronja, una imatge soleiada, potser era una plaça perquè recordo fulles d'arbres que ens donaven una lleugera ombra i que la tasca tenia porticons de fusta on hi penjaven els cartells. Potser fins i tot barrejo dies i visites. Potser les passejades al port no eren tan sovint com jo les recordo, potser van ser menys de les que crec que van ser...

Sí, la Violeta té raó, els records són visuals, olfactius i auditius, tàctils també, però sobretot són sentimentals.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Siempre olía bien, a masaje y a acabado de afeitar, siempre iba bien vestido, siempre bien peinado, siempre con los zapatos limpios y bien lustrosos, impecable, bien plantado.

Yo, cómo todas las niñas, le veía altísimo y con las manos grandes, firmes. En eso solía pensar mientras saltironeaba intentando no pisar las líneas rojas y sólo acertar las blancas de la inacabable cenefa de la acera del paseo cercano a los tinglados.

Era uno de mis ratos preferidos, ir al puerto de pescadores, pasar la puerta y sentirme especial y importante porqué podíamos pasar con una ligera señal y un guiño de ojos de mi padre al vigilante de la cabina de la verja de acceso. ¡Qué sentimiento de transgresión! Aquella zona sólo era para los estibadores y trabajadores del puerto y nosotros podíamos atravesar la línea tranquilamente una mañana de sábado.

Después caminábamos unos minutos en medio de aquellas enormes naves llenas de ves a saber cuantos tesoros traídos en barcos exóticos. Gozaba pensando en qué debía haber dentro. ¿Qué contenían? Ya hacía tiempo que había preguntado qué era un “tinglado” y me sabía poseedora de un conocimiento que no todos los niños tenían, sólo los que estábamos relacionados con el puerto de alguna manera. En aquellos almacenes se acumulaba todo lo qué transportaban los cargueros que atracaban en los muelles y todo mezclado. Me imaginaba entonces que todo estaba metido allí de forma desordenada y en la mente veía imágenes de objetos inimaginables para los adultos apilados en montañas descomunales donde era difícil encontrar nada. Y me preguntaba cómo podían localizar algo después. Fui muy consciente, ya desde entonces, de lo que quería decir el concepto: “esto es un tinglado”.

Seguíamos un poco más atravesando unos raíles estrechos llenos de malas hierbas de la vía de carga interna para acabar desembocando en la placeta del pequeño muelle. Allí se situaba una hilera de pequeñas casetas de herramientas para los pescadores.

Me embelesaba mirando los interiores llenos de instrumentos extraños y reconocibles de tantas veces que los había visto: nasas para el pescado, pulperas, redes dobladas y desdobladas, corchos y plomos cuadrados y en forma de rosquilla, anzuelos de todos los tamaños, grandísimos pescados disecados, un pequeño tiburón también, o mandíbulas blancas y resecadas por el viento y el tiempo, cestos de vímet y de mimbre, sillitas, taburetes y todo, curiosamente pintado de blanco o azul. Las mesas, sillas y las puertas de un azul añil deslumbrante, precioso, y los interiores y exteriores bastamente encalados.

Ya desde bien lejos el olor me embriagaba, el olor de mar y de pescado, de todo tipo, bueno y malo, de red de pescador. Aquel olor penetrante de todos los puertos del mundo donde se mueve mucha caja. Un hedor mezclado de peces, de espina, de gasoil, de aceite de motor y de podredumbre antigua, reseca y concentrada.

Y yo, cómo niña que era, causaba una momentánea atracción. Los señores atareados dentro de sus camaritas puliendo herramientas o retorciendo anzuelos, que estaban sentados en minúsculas sillas me ofrecían una diciéndome que era de mi tamaño y las señoras que tejían las redes, un sitio a su lado. Pero yo lo rechazaba todo porqué tenía un placer por satisfacer. Tenía prisa por consumarlo. Mis pies inquietos se morían por corretear arriba y abajo del muelle siguiendo los metros y metros de redes azules y verdes que se extendían por toda la longitud del cemento y que en aquella edad tan corta me resultaba increíble. ¡Cómo podían ser tan largas!

Corría, corría y contaba, contaba. ¿Cuántos pasos hacía arriba? ¿Hay los mismos hacía abajo? Y volvía atrás, por un lado de las redes, por el otro, entremedio de las tiras de color azul con corchos naranjas, en medio de las verdes con corchos blancos. Y así hasta que mi padre me decía que fuésemos a ver otra imagen preferida.

Tocaban las barcas de anchoas. ¡Ah, qué espectáculo! Mis ojos infantiles no dejaban de sorprenderse en ninguna visita. ¡Pero que luces tan enormes! Siempre hacia las mismas preguntas: “¿Por qué son tan grandes?” “¿Y, cómo es que son tan tontos los boquerones?”. Las paseábamos todas, no dejábamos ni una. Yo miraba cómo estaban pintadas: blancas con una raya azul, blancas con una raya verde, blancas con dos rayas azules, quizás. No había rojo, ni amarillo, ni negro, ni naranja, ningún otro color, sólo azul y verde, no entendía el por qué. Llegué a pensar que los pescadores no veían bien todos los colores. También leía los nombres: Mª del Carmen, Encarna, Mª del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Dios, Ave María, Pilar, Mª Carme II y, hasta, una III, algunas con nombres muy marineros, pero en general con nombres de santas y vírgenes diversas y pintados en azul, las excepciones en color verde.

Después, cuando acabábamos el pequeño muelle dábamos media vuelta y era el momento para que me entretuviese en mirar cómo se tejía la red, en intentar adivinar cómo aquellos diestros y hábiles dedos conseguían anudar las cuerdas y plantearme si yo sabría hacerlo de tanto mirar. A veces lo preguntaba y, indefectiblemente, recibía la misma respuesta: “Uy, niña, esto es muy difícil, son años de aprendizaje. Y si no lo haces bien puedes provocar una desgracia”. “Ah sí?”, respondía incrédula. “Sí. Puedes hacer que muchos hombres pierdan una noche de trabajo y hacer pasar hambre a sus familias”, recibía en tono grave. Y claro, yo quedaba muda de la impresión.

A veces, tenía la oportunidad de ver cómo calafateaban una barca y entonces saltaba de alegría. ¡Ua! ¡Aquello sí que era diferente! Pulían, rascaban, arrancaban, clavaban y después ponían aquella especie de engrudo negro con una brocha hecha un asco, pensaba yo, con mi pulcra mente porqué creía, en aquel tiempo, que los pinceles debían ser perfectos cómo los de la escuela. Allá sí que me empapaba de olor, era cómo de asfalto. Era intensa y penetrante. A veces, ponía la nariz dentro del pote y recibía un 'capirote' paterno por respuesta.

Y así acababa la visita. Volvíamos hacía el paseo otra vez y tocaba el fin de fiesta. Ay, unas aceitunas rellenas y una fanta de naranja para mi y un vermouth Cinzano para él, con un poco de hielo. Bien sentados en un bar con carácter en medio de dos carteles increíbles hechos de chapa metálica, uno de no recuerdo qué bebida alcohólica y otro de la CocaCola, de aquellos que todavía busco por ahí para fotografiar, que consigo encontrar de tanto en tanto y que son un lujo para la vista y un gusto por el diseño gráfico.

Ahora veo la imagen de la mesa en amarillo intenso, casi naranja, una imagen soleada, quizás era una plaza porqué recuerdo hojas de árboles que nos daban una ligera sombra y que la tasca tenía unos porticones de madera de dónde colgaban los carteles. Es posible que hasta mezcle días y visitas. Es posible, incluso, que los paseos por el puerto no fuesen tan a menudo cómo yo los recuerdo, quizás fueron menos de los que creo que fueron…

Sí, Violeta tiene razón, los recuerdos son visuales, olfativos y auditivos, táctiles también, pero sobretodo son sentimentales.

divendres, 6 de juny del 2008

Recuperar-se vers la felicitat




Avui llegint l’article de la Violeta sobre les seves lectures, he vist el llibre d’en Punset que vaig devorar l’estiu passat, un tractat sobre la felicitat. Quin concepte més difícil! I quin èxit de vendes. Tothom volíem la recepta per a la felicitat però, tot i que està expressada, crec que és molt difícil de guisar. Estic d’acord amb la Violeta, a l’Eduard se li en và l’olla de tant en tant, però quin home tant curiós per llegir, és un recercador nat. És clar, que jo no sé si em posaria a pensar en la felicitat de les amebes, les pobres, malgrat també tenen dret elles tant úniques i solitàries.

He reflexionat sobre la felicitat durant nits llarguíssimes i tinc idees pròpies. Sé que no són tant espectaculars ni tant expertes com les de l’intel·lectual Punset, però són les meves i són fruit de la pròpia experiència, fet que, estic convençuda, ell valoraria en gran mesura.

Sovint davant d’un fet traumàtic ens preguntem què fer amb la nostra vida a partir d’aquell moment. I no sabem per on començar, ni tant sols som capaços de formular les preguntes oportunes. No sabem, tampoc, mirar-nos al mirall per sincerar-nos i dir-nos el que ens hem de dir. No podem, no som capaços d’enfrontar-nos als ulls dels éssers que ens estimen i oferir-los la sinceritat dels nostres sentiments caòtics.

Després d’un temps de buidor tot es posa al seu lloc de forma natural, però molt lentament, seguint un procés d’evolució com el creixement seguit al llarg de les edats de la persona: has de passar per un temps de retorn que jo anomeno de tornada a la seu materna on restes inactiva, gairebé en posició fetal, física i/o mentalment, no vols que ningú interfereixi en el què sents i en el què penses, observes com els nadons àvids de noves experiències perquè tot et resulta nou, el teu punt d’observació ha canviat, et qüestiones coses que abans mai t’havies preguntat, escoltes noves veus, sents les paraules que hom et dirigeix des d’un altre punt de vista, dubtes de les veritats inamovibles i de les mentides que s’amaguen rere les frases expressades.

També, just després, hi ha una mena d’època de desencantament ja què veus venir la gent abans que vinguin, és a dir, tot sovint caus que quan les persones van tu ja hi has tornat, i no és pas per un sentiment de supèrbia, sinó com una mena de sentiment de saber-te amb un bagatge i una experiència diferent a la bossa per la què els altres no hi han passat, sensació altrament injusta perquè, en realitat, mai acabem de conèixer del tot i a fons als que tenim al voltant i no sabem els seus secrets.

Poc després canvia i el desencantament passa a ser humilitat perquè reconeixes les pròpies limitacions, les carències i, tot depenent de la causa que t’ha avocat a la situació en què et trobes, saps el per què hi has desembocat, ho saps malgrat en un principi no ho veies clar. Acabes sincerant-te i veient-te tal com ets i pots començar-te a emmirallar. I et veus amb un rostre nou.

Et veus com ets en realitat i t’acabes agradant. T’acabes estimant. Perquè saps les teves mancances, saps què t’has de perdonar, què et cal realment per sobreviure, què per fer contents als què tens al costat i si de debò els vols conservar i vols seguir sentint-te bé, estimant, sentint-te acompanyada i donar tot el què tens de bo, has de sincerar-te i excusar-te per tot el dolor causat, i tanmateix, també has de saber demanar el què et cal i exigir el que no vols que et passi.

També acabes prenen posicionament clar sobre el què no t’agrada i aprens a passar de tot allò que et disgusta i et sorprens gratament quan veus que ja no t’importa. Passes per damunt i ni tant sols t’irrita, ja no t’emprenya tant allò que abans t’emprenyava, ja no t’altera allò que abans et treia de polleguera. Deixes de cercar la perfecció perquè has entès, per fi, que allò perfecte és l’imperfecte.

La felicitat consisteix en la recerca del què et fa sentir bé i obviar el què et fa sentir malament. Consisteix en què si hi ha quelcom que creus que val la pena que gastis les teves forces per enfrontar-t’hi malgrat sàpigues que tens una bona part de la batalla perduda vols guanyar encara que sigui un pas, perquè és just que ho facis i és totalment injust el contrari. Has aprés que no vols sentir més bajanades, ni paraules buides, ni frases pretesament innocents però molt verinoses en realitat, que no estàs disposada a passar per situacions hipòcrites, ni vols que facin mal a les persones que estimes. Rau en aprendre que no pots caure bé a tothom i que hi ha gent que, tot i saber que teniu coses en comú i que t’acabarà agradant, l’has de deixar passar perquè porta un camí diferent al teu.

Per fi acabes comprenent que la teva felicitat no té perquè ser la dels altres, és un sentiment tant propi i tant íntim que és únic. Mai podràs ser feliç intentant fer feliços als altres. Pots alleugerir càrregues, pots ser l’eterna guaridora, l’eterna protectora, l’eterna companya, et sentiràs bé, et sentiràs tot l’anterior, però per molt que t’esforcis en fer que els altres ho siguin si els altres no volen ser feliços no ho seran mai. És una qüestió de voluntat i d’autoaprenentatge.

Es pot ser feliç enmig de la misèria més extrema, i sé que per això puc i haig de ser discutida per qualsevol que em llegeixi... Però algú que aconsegueix sortir de la pitjor situació i passar a una altra de nova, lleugerament diferent, que arriba a conèixer-se a ell mateix i pot sentir-se digne en algun moment de la seva vida pot explicar el mateix. El sentiment de felicitat esdevé en quan un es respecta i pren les pròpies decisions, quan un se sent persona, un ésser individual amb capacitat per dur les regnes i, alguna vegada, encara que només sigui un cop, lliure per canviar quelcom de la seva trajectòria, fins i tot, pensar la forma en què vol morir.

Qui no s’ha sentit infeliç per ser presoner de la seva pròpia vida? Fent patir als que té al costat. Als estimats de tot tipus, les parelles, els pares i mares, els fills i filles, els amics, els parents, qui sigui que es pugui posar aquí. Poden arribar a culpar-se de com ens sentim nosaltres, però si som completament sincers, si els sabem explicar que hem estat conscients dels camins presos, què sabem quan vam prendre les decisions, què sabem quan vam dir NO i que ho vam fer quan ho havíem de dir, què vam decidir anys abans ser conseqüents amb les vies d’accés agafades, tots ells ens acaben entenent, perquè, a més, necessiten creure's-ho. Ens hem de plantar i cridar si cal: Sóc aquí perquè així ho vaig voler!! En tot cas hem de ser francs i si fem introspecció, tots som presoners només de nosaltres mateixos, no som reus de ningú més.

La felicitat o la infelicitat és pròpia i, com se sol dir, intransferible, no depèn de cap altra persona que no sigui un mateix i de l'actitud davant les circumstàncies de la vida. Llàstima que això triguem tant de temps a aprendre-ho. Hi ha gent que triga tota una vida i n'hi ha d'altres que no arriben a veure-ho mai.

----------------------------------------------------------------------------------
Recuperarse yendo hacía la felicidad

Hoy, leyendo el artículo de Violeta sobre sus lecturas, he visto el libro de Punset que leí el verano pasado, el Tratado sobre la felicidad. ¡Qué difícil el concepto! Y qué éxito de ventas. Todo el mundo queríamos la receta para la felicidad pero, aunque está expresada, creo que es difícil guisarla. Estoy de acuerdo con Violeta, a Eduardo se le va la olla de tanto en tanto, pero es un hombre tan curioso para leer, un buscador nato. Claro que no sé yo si me pondría a pensar en la felicidad de las amebas, las pobres, aunque también tienen derecho ellas tan únicas y solitarias.

He reflexionado sobre la felicidad durante largas noches y tengo mis propias ideas. Se que no son tan espectaculares ni tan expertas cómo las del intelectual Punset, pero son las mías y son fruto de la propia experiencia, hecho que, estoy convencida, él valoraría en gran medida.

A menudo, delante de un hecho traumático nos preguntamos qué hacer con nuestra vida a partir de ese momento. No sabemos por dónde empezar, ni siquiera somos capaces de formular las preguntas oportunas. No sabemos tampoco, mirarnos al espejo para sincerarnos y decirnos lo que nos debemos decir. No podemos, no somos capaces, de enfrentarnos a los ojos de los seres que queremos y ofrecerles la sinceridad de nuestros sentimientos caóticos.

Después de un tiempo de vacío todo se vuelve a situar en su sitio de forma natural, pero muy lentamente, siguiendo un proceso de evolución como el crecimiento seguido a lo largo de las edades de la persona: debes pasar un tiempo de retorno que yo llamo de vuelta al seno materno, yaces inactiva, casi en posición fetal, física y/o mentalmente, no quieres que nadie interfiera en lo que sientes y en lo que piensas. Observas cómo los bebés ávidos de nuevas experiencias porqué todo te resulta nuevo, tu punto de observación ha cambiado, te cuestionas cosas que antes casi nunca te habías preguntado, escuchas nuevas voces, oyes distintas las palabras que la gente te dirige, dudas de las verdades inamovibles y de las mentiras que se esconden detrás de las frases expresadas.

Luego, justo después, hay una época de un cierto desencanto ya que ves venir a la gente antes de que lleguen, es decir, muy a menudo caes en que las personas van cuando tú ya estás de vuelta. Y no es por un sentimiento de soberbia, sino por saberte con un bagaje, con una experiencia en el bolso diferente por la que ellos no han pasado, y todo ello injustamente, claro está, ya que, en realidad, nunca acabas de saber los secretos de los que tienes alrededor.

A continuación todo cambia de nuevo y del desencanto pasas a la humildad porqué reconoces las propias limitaciones, las carencias y, todo depende de la causa que te ha avocado a la situación en la que te encuentras, sabes el por qué has desembocado ahí, lo sabes aunque no lo admitas en un principio o no lo veas claro. Acabas sincerándote y viéndote tal y cómo eres pudiendo entonces mirarte otra vez en el espejo. Y te ves con un rostro nuevo.

Te ves cómo eres en realidad y te acabas gustando. Te acabas queriendo. Porqué sabes tus debilidades, sabes que te has perdonado, por fin, qué necesitas para sobrevivir, qué para contentar a los que tienes a tu lado y si de verdad los quieres conservar y quieres sentirte bien amando, sintiéndote acompañada y dando todo lo que tienes de bueno, debes sincerarte y excusarte por todo el dolor causado, y así mismo, también debes demandar lo que te hace falta y exigir que no pase lo que no quieres que te pase.

También acabas tomando posiciones claras sobre lo que no te gusta y aprendes a pasar sobre aquello que te disgusta y te sorprendes gratamente pensando que ya no te importa. Pasas por encima y ni siquera te irrita, ya no te cabrea aquello que antes te cabreaba, ya no te altera lo que antes te desquiciaba. Dejas de buscar la perfección porqué has entendido, finalmente, que aquello perfecto, es lo imperfecto.

La felicidad consiste en la búsqueda de lo que te hace sentir bien y obviar lo que te hace sentir mal. Consiste en que si hay algo por lo que crees que vale la pena gastar tus fuerzas para enfrentarte, todo y sabiendo que tienes una buena parte de la batalla perdida, quieres ganar aunque sea un paso, porqué es justo que lo hagas y es totalmente injusto lo contrario. Has aprendido que no quieres oír más tonterías, ni palabras vacías, ni frases pretendidamente inocentes pero muy venenosas en realidad, que no estás dispuesta a pasar por situaciones hipócritas, ni quieres que dañen a tus personas queridas. Radica en aprender que no puedes caerle bien a todo el mundo y que hay gente que, todo y saber, que tenéis cosas en común y que te acabará gustando le has de dejar ir porqué lleva un camino diferente al tuyo.

Por fin acabas comprendiendo que tu felicidad no tiene porqué ser la de los demás, que es un sentimiento tan propio y tan íntimo que es único. Jamás podrás ser feliz intentando hacer feliz a toda costa a los otros. Puedes aligerar sus cargas, puedes ser la eterna curadora, la eterna protectora, la eterna compañera y cuidadora, te sentirás bien, te sentirás todo lo anterior, pero por mucho que te esfuerces en hacer que los otros sean felices, si los otros no quieren no lo serán jamás. Es una cuestión de voluntad i de autoaprendizaje.

Se puede ser feliz en medio de la miseria más extrema, y se que con esto puedo ser y debo ser discutida por cualquiera que me lea… Pero alguien que consigue salir de la peor situación y pasar a otra nueva, sólo ligeramente distinta, que llega a conocerse un poco y puede sentirse digno en algún momento de su vida puede explicar lo mismo. El sentimiento de felicidad se produce cuando uno se respeta y toma sus propias decisiones, cuando uno se siente persona, un ser individual con capacidad para llevar las riendas y, alguna vez, aunque sólo sea una vez, libre para cambiar algo de su trayectoria, por ejemplo, pensar en la forma de su propia muerte.

¿Quién no se ha sentido infeliz por ser prisionero de su propia vida? Haciendo sufrir a los que tiene a su lado. A los queridos de todo tipo: pareja, padre, madre, hijos, hijas, amigos, parientes, quién sea que pueda estar anotado aquí. Pueden llegar a culparse de cómo nos sentimos nosotros, entonces, si somos sinceros, si les sabemos explicar que hemos sido conscientes de los caminos tomados, que sabemos cuándo elegimos, que sabemos conscientemente cuando dijimos NO y que lo hicimos cuando lo debiamos hacer, que decidimos hace años ser consecuentes con las vías de acceso tomadas, todos ellos nos acabaran entendiendo, porqué, además, necesitan creerlo. Debemos plantarnos y gritar si hace falta: ¡Estoy aquí porqué así lo he querido! ¡Porqué yo lo he decidido! En todo caso debemos ser francos y si hacemos introspección, todos somos prisioneros de nosotros mismos, no somos reos de nadie más.

La felicidad o la infelicidad es propia y, cómo suele decirse, intransferible, no depende de ninguna otra persona que no sea una misma y de la actitud delante de las circunstancias de la vida. Lástima que tardemos tanto tiempo en aprenderlo. Hay gente que tarda toda una vida y hay otros que no llegan a verlo nunca.

dilluns, 2 de juny del 2008

Ai, aquests ulls... Ay, esos ojos...



Dolça la música, dolça la cancó, dolcíssima la veu, de les més dolces. És d'una sensibilitat exquisida. Excusa perfecta per parlar d'amor en una nit com aquesta...

L'amor és estrany. Tant aviat ens volem morir com ens volem cremar en les seves flames eternament. No hi ha sentiment més contradictori que aquest. Ai, l'amour, l'amour, quin sentiment, quin patiment, quina sensació d'estar viu... Com l'enyorem quan no el tenim i com l'odiem quan el sentim perquè no som nosaltres, no ens sentim individus sinó bojos i seguidores del sensesentit.

Al principi és com estar en un procés hipnòtic on l'objecte que ens ajuda a entrar en l'estat de semiinconsciència és l'altre, els ulls del qual són els que ens ajuden a sortir de nosaltres per entrar en un altre nivell i passar a formar part d'una altre cosa que pretenem que sigui una de sola.

En algun altre lloc vaig llegir que si no es dóna per les dues parts és quan el teatre, l'obra, la dansa o el ball, la representació es converteix en tragèdia i després d'algun temps de vida, hi estic del tot d'acord. Però si no és aquesta la circumstància, si passa que tots dos entren en aquesta mena de bogeria i estat de 'gràcia', es produeix la hipnosi.

L'enamorament fa que tota la nostra atenció, tot el nostre focus sensorial estigui activat vers el subjecte estimat i que tot el que queda en la perifèria dels dos resti fora del camp de recepció. Estem hipnotitzats, estem idiotitzades, vivim per l'altre, respirem l'aire que exala, ens movem quan l'altre es mou i no hi ha res més gran ni important que aquell que és contrari i complementari alhora.

Res és més bonic que aquells ulls que ens atrauen, després podem gaudir amb la resta, però allò que fa que quedem embaucats, empresonades per la seva personalitat, que trobem arrasadora, és la mirada. El primer que ens pren, allò que ens encadena i ens deixa als seus peus, és la intensitat d'aquests dos fars que ens cremen. Fan que ens hi fixem, que ens aproximem, que investiguem, que provem i quan podem ens hi quedem.

Amb una mirada ens pot dir que ens estima, cridar-nos que ens desitja, mormolar-nos que ens veurem en un moment, confessar-nos que no pot viure sense nosaltres, i tanmateix, tot seguit, ens pot rebutjar, ens pot escopir, només mirant-nos, el seu odi més profund, ens pot dir que ens menyspreua, ens pot expressar la seva negació i la seva indiferència. Amb els ulls tots ens estimem i ens odiem, restem sotmesos a la seva influència.

Passen els anys i si seguim al costat de qui vam deixar que ens prengués la pretesa indepedència, aquests dos forats a la seva consciència i inconsciència segueixen dient-nos tot el que cal saber. Coneixem a qui tenim al costat pel gest, però, com no, pel que diuen els seus ulls. Ens diuen que està cansat, que està avorrit, que no vol seguir o, tot sovint, que ens segueix estimant, que encara ens desitja, que ens vol confortar. Un sol aleteig de les seves pestanyes i sabem si qui té al costat és de la seva estima o si està disconforme amb la situació donada.

Si en els moments més importants o els més íntims no pots o no vols o no aconsegueixes mirar al fons de la seva nineta, si no aconsegueixes veure el seu cristal·li absolutament transparent, plantejat si aquell moment exaltat de suggestibilitat ja l'has superat.

Tinc uns ulls al costat dels més bells que he vist. El color em segueix embruixant. La intensitat, l'energia, fins i tot, la seva inquietut, m'atrapa. No he vist uns ulls més bonics enlloc, els ulls més atractius. Tenen color de verd oliva, sovint de verd selvàtic, un verd alegre i dolç, viu i tendre alhora, brillant de seda amb llum de lluna, de pintura craquelada de quadre antic o de plàstica innovadora. Em segueixen sorprenent cada dia. Tot sovint són volcànics i terribles, tot sovint són acollidors i adorables, són els seus, els meus ulls. Són meus i seus perquè resto encara hipnotitzada per ells, envolcallada encara per aquesta eterna boira que provoca la barreja de sentiments de qui està sortosament, voluntàriament i perdudament suggestionada per qui els posseix.

Això és una declaració d'amor absoluta i hipnòtica perquè estimo els seus ulls sincers i penetrants.

La hipnotitzada enamorada

-----------------------------------------------------------------------------------------


Dulce la música, dulce la canción, dulcísima la voz, de las más dulces. Es de una sensibilidad exquisita. Excusa perfecta para hablar de amor en una noche como esta...

El amor es extraño. Tan pronto queremos morir de amor como arder en sus llamas eternamente. No hay un sentimiento más contradictorio que este. Ay, l'amour, l'amour, qué emoción, qué sufrimiento, que sensación de estar vivo... Cuanto lo añoramos cuando no lo tenemos y cómo lo odiamos cuando lo sentimos porqué no somos nosotros, no nos sentimos individuos, sino locos y seguidoras del sinsentido.

Al principio es cómo estar en un proceso hipnótico porque el objeto de nuestra atención, el que nos ayuda a entrar en el estado de semiinconsciencia, es el otro, los ojos del cual son los que nos apremian para salir de nosotros y entrar en otro nivel pasando a formar parte de otra cosa que pretendemos que sea una sola.

En otro lugar leí que si no se da por las dos partes es cuando el teatro, la obra, la danza o el baile, la representación se convierte en tragedia y, después de algún tiempo de vida, estoy totalmente de acuerdo. Pero si no se da esta circunstancia, si pasa que los dos entran en esta especie de locura y estado de "gracia", se produce la hipnosis.

El enamoramiento hace que toda nuestra atención, todo nuestro foco sensorial este activado hacia el sujeto amado y que todo lo que queda en la periferia de ambos esté fuera del campo de recepción. Estamos hipnotizados, estamos idiotizadas, vivimos para el otro, respiramos el aire que exhala, nos movemos cuando el otro se mueve y no hay nada más grande ni tan importante que aquel que es contrario y complementario a la vez.

Nada es más bello que esos ojos que nos atraen, después podemos gozar con todo lo demás, pero aquello que hace que quedemos embaucados, aprisionadas por su personalidad y que la creamos arrasadora, es la mirada. Lo primero que nos toma, que nos prende, aquello que nos encadena y nos deja a sus pies, es la intensidad de esos dos faros que nos queman. Hacen que nos fijemos, que nos aproximemos, que investiguemos, que probemos y cuando podamos nos quedemos.

Con una mirada nos puede decir que nos ama, gritarnos que nos desea, susurrarnos que nos veremos de aquí a un momento, confesarnos que no puede vivir sin nosotros, y al mismo tiempo, inmediatamente después, nos puede rechazar, nos puede escupir, mirándonos, su odio más profundo, nos puede decir que nos desprecia, nos puede expresar su negación y su indiferencia. Con los ojos todos nos queremos y nos odiamos, quedamos sometidos a su influencia.

Pasan los años y si seguimos al lado de quién dejamos que nos tomara la pretendida independencia, esas dos lámparas de su consciencia e inconsciencia, siguen diciéndonos todo lo que hace falta saber. Conocemos a quién tenemos al lado por el gesto, pero, como no, por lo que dicen sus ojos. Nos confiesan que está cansado, que está aburrido, que no quiere seguir la andadura o, muy a menudo, casi siempre, que nos sigue queriendo, que todavía nos busca, que nos quiere confortar. Un solo aleteo de sus pestañas y sabemos si quién tiene al lado es de su estima o si está disconforme con la situación dada.

Si en los momentos más importantes o los más íntimos no puedes o no quieres o no consigues mirar el fondo de su iris, si no consigues ver su cristalino absolutamente transparente, plantéate si aquel momento exaltado de sugestibilidad lo has superado ya.

Tengo unos ojos a mi lado bellísimos, los más hermosos de los que he podido ver jamás. Su color me sigue embrujando. La intensidad, la energía, hasta su inquietud, me atrapan. No he visto unos ojos más cautivadores en ningún lugar, los ojos más atractivos. Tienen color de verde aceituna, a menudo verde selvático, un verde alegre y dulce, vivo y tierno a la vez, brillante de seda marrón claro con luz de luna, de pintura craquelada de cuadro antiguo o de plástica innovadora. Me siguen sorprendiendo cada día. Muy a menudo son volcánicos y terribles, acogedores y adorables, son los suyos, son los míos. Son míos y suyos porqué todavía estoy hipnotizada por los sentimientos de ésta que está, por suerte, voluntariamente y perdidamente sugestionada por quién los posee.

Esto es una declaración de amor absoluta e hipnótica porqué quiero, amo, sus ojos sinceros y penetrantes.

La hipnotizada enamorada