Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dijous, 17 d’abril de 2008

L'altra història de l'art


Pentino la xarxa cercant noms i notícies sobre pintura i artistes i trobo un article sobre el llibre de l'Angeles Caso "Las olvidadas" (Editorial Planeta) on parla de la meitat de la història que no se'ns ha explicat mai i que, si hem volgut saber, hem hagut de rescatar pels nostres propis mitjans o per la iniciativa d'alguna persona que tenia la intencionalitat expressa i la suficient vocació com per donar-la a conèixer.

Quan l'he llegit, no he pogut evitar recordar una mestra de l'escola d'art que ens va fer adquirir una petita joia: "Deu segles de creativitat femenina. Una altra història de l'Art", de la Bea Porqueres, publicat en la serie Quaderns per a la Coeducació de la Universitat Autònoma de Barcelona. I dic que és una perla, perquè és un petit llibret però on s'explica breument, amb concisió però amb una claredat, objectivitat i transparència allò que ja intuïa: que hi mancaven fragments a allò que estava estudiant... Com podia ser que només un 50% de la humanitat fos creadora d'objectes pràctics, bells i estètics? Era possible? Mai les dones havien estan capaces de pintar, esculpir i crear edificis? Mai? L'explicació que havia rebut era que, excepte honroses excepcions havien estat tant oprimides que no hi havia una creació de suficient qualitat com per a ser tinguda en compte.

Aquest petit quadern va ser il·luminador en els meus inicis com a pintora: no és que no hi haguessin pintores, artistes en general, és que estaven obviades, com sabem que ha passat i passa en tantes d'altres coses. El silenci, la no paraula, els sense-nom no existeixen, no hi ha dones, no hi ha nens, no hi ha fam, no hi ha penúries si no es nombren. Res no és si la història l'esborra dels seus anyals.

Penso en les imatges que vaig veure en temples egipcis... Uns faraons esborraren les representacions dels seus avantpassats que no interessaven o no varen escriure els noms en els cartutxs de les parets on s'hi reflectiren les dinasties; en com es picaren brutalment els relleus de l'única faraona (i no dic reina) egípcia Hatshepsut en el Temple de Der El Bahari i, en canvi, van conservar el rostre del seu arquitecte; en com segles més tard els coptes esborraren les imatges egípcies, en com els àrabs ho feren amb les cristianes, en els temples construïts sobre les runes dels altres o desfent les pedres d'uns per crear els altres.

La Bea, recordo, reflexiona també sobre l'ús dels mots. Si una dona arriba a ser reconeguda socialment o culturalment se li donen atributs no femenins: per exemple, "la seva pintura (escultura, arquitectura, obra...) té una força viril, gairebé masculina, no sembla sorgida de la ma d'una dona..." i, esmentava, segueix passant. He trobat algú que ho escriu també a Jardines de Babilònia.

Llegir el seu treball em va dur a conèixer-la. Calia una xerrada a l'escola i vaig suggerir que fos ella qui vingués a donar-la. Em van encarregar les gestions per aconseguir-ho. Encara fou millor què llegir-la! Vam saber que estava dedicant els seus anys de professora a recopilar fotografies i imatges de les obres que trobava en qualsevol racó, museu, galeria, llibres per crear un arxiu de diapositives i ens en va mostrar una part. Ningú podria dir mai més que aquelles dones no havien existit davant d'ella. Va voler transmetre'ns que som i hem estat presents, que totes les artistes recopilades eren les nostres "avantpassades", dels homes i les dones, que teníem un passat artístic digne i variat, ric, de qualitat i amb una quantitat d'obres inaudita, que, en resum, les dones teníem tot el dret a crear i ser reconegudes, si volíem.

Vaig creure que en tot tipus d'activitat havia passat el mateix i després de fer recerca, em vaig decidir a llegir "Mujer, arte y sociedad", de Whitney Chadwick. Aquí vaig comprendre que la repercussió en la història artística està sempre associada a si la dona té pare, marit o autor masculí suposadament parent. Sovint va haver dones que crearen obres que van ser atribuïdes a pintors homes, penjades en museus i tingudes en compte després. Un fet inqüestionable és que l'estar o no presents en la historiografia era proporcional a la seva voluntat de seguir o no seguir les regles establertes per a elles. Quant més s'enfrontaren o aprengueren a transitar pel seguit de limitacions imposades més repercussió tingueren.

Ara enlloc de pintores puc ser capaç de sentir-me encara més aliada de les cuineres, modistes, dissenyadores, polítiques, arquitectes, advocadesses, juristes, sindicalistes, ramaderes, agricultores, religioses, artesanes, filòsofes, informàtiques, científiques, mestres i pedagogues, pensadores, creadores i treballadores del metall, de les fàbriques i de qualsevol racó del món on passen desapercebudes algunes però que són pilars de l'economia familiar i dels seus països, veure les que s'afanen en sobresortir i demostrar que es pot fer qualsevol cosa, com per exemple ser ministre d'un govern passant per sobre les crítiques i els intents de ridiculitzar-ne la tasca per raó de gènere i no per l'eficàcia. Totes saben que han de demostrar que són perfectes i excel·lents en el que fan, perquè sinó no les tenen en compte.