Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dijous, 1 de maig del 2008

Avui és la meva nit del perdó


Passejant per aquests mons enxarxats m'he trobat amb una breu nota que m'ha ajudat a poder escriure. Parlava d'una pràctica feta sobre el concepte del perdó:

Un psicòleg havia fet portar als pacients una bossa i tantes patates com persones creguessin els havien fet mal. Un cop en sessió els va fer escriure els noms en cadascuna de les patates i els va fer prometre que fins la següent reunió durien la bossa al damunt, fou un compromís ferm de treball.
Quan van tornar després d'uns dies, gairebé tots van reconèixer que havia estat una càrrega molt feixuga, pesada.( És clar, n'hi havia que havien dut molts tubercles). Amb aquesta al·legoria el terapeuta els va fer comprendre que dur a sobre el pes de la culpa, la ràbia, la ira fins i tot, contra un fet o una persona, del passat o del present, no era ni pràctic ni sa, ni per la ment ni per al cos; que era més lògic i sanador iniciar un procés de perdó, de perdó vertader. No volia dir d'oblid i de nova entrega, però si d'alliberar-se de la situació antiga i de la persona que encara els mantenia encadenats als antics esquemes d'actuació que no els deixaven avençar.

Quan l'he llegit em trobava embolicada en un garbull de sentiments efecte de la sorpresa per haver-los tingut i, francament, m'ha ajudat a entendre'ls millor.

Fa poc he rebut una visita sorpresa després de més de quatre anys, però no per això inesperada. Sabia que un matí, una tarda qualsevol, trobaria davant la porta un rostre conegut que em faria trontollar el fràgil equilibri aconseguit fins ara com a persona.

Les primeres paraules que he sentit han estat: "Vinc a demanar-vos perdó".
I jo he perdonat, però en silenci.
De tot cor.
I la meva ànima, si és que en tenim, ha sentit un alleujament que no puc descriure.
No he dit que perdonava de viva veu fins molt més tard, però he estat capaç de perdonar i m'ha agradat el que he sentit.

Malgrat perdonar he pogut, però, expressar tot el que pensava de la relació, imposar condicions, límits, no al perdó perquè aquest ja estava fet, sinó a la situació que s'estava donant i a la que, n'estava segura, es donaria a partir d'aquell moment. He sigut conscient en aquell moment que havia deixat la immaduresa totalment enrere.

Me n'he adonat que m'era igual que l'altre part no entengués la situació real. El meu punt d'observació era jo i els meus sentiments, les meves reaccions. La meva capacitat de perdó m'ha alleugerit una càrrega de culpa i de misèria que duia a la motxilla innecessàriament.

Qui pot perdonar ha superat la situació donada. No arrossego odi acumulat, ni rancúnia, ni culpa. Estic sanada i no em queden marques gaire visibles de les nafres sofertes. L'ésser agressor no té poder sobre mi, en canvi jo sí sobre ell, jo tinc la clau del perdó, sóc capaç de passar sobre les seves carències i alimentar-me dels meus recursos. Puc mirar-li els ulls i gaudir d'una interacció lleugera perquè vull que sigui així. Puc decidir si ha de passar o no. No m'altera el moment en què passa en present, ni la perspectiva de què passi, ni després quan ja ha passat. No tinc ferida oberta, no em calen tirites, ara ja no.

Aquest empoderament se li ha fet evident. De moment em respecta. M'estudia, m'observa, es comporta d'una manera discreta, compleix el pacte establert i així ja fa dies... I jo? Jo he perdonat i faig la meva vida amb normalitat. No he canviat horaris, ni activitats, ni actituds, ni visites d'amistats, ni res del què feia abans perquè hagi tornat a la meva vida algú que ja no hi era i l'absència de la qual se m'havia fet costum quotidiana, malgrat hi pensava de tant en tant.

Avui és la meva nit del perdó i decideixo perdonar a qualsevol que m'hagi fet mal, són lliures!
Decideixo perdonar-me a mi mateixa per qualsevol mal que hagi fet a algú altre i a partir d'ara, soc lliure de pensament.
Perquè m'ho mereixo, perquè hi tinc tot el dret, perquè el passat és això mateix, passat, i no vull portar pesos a la bossa, perquè no tinc cap nom per escriure enlloc.
Avui he decidit deslliurar-me de tot el que m'oprimeix el cor i sentir-me deslliurada dels últims pesos que em queden sobre les espatlles.
A partir d'ara no m'interessa omplir cap bossa més, decideixo que hi tindre un forat en el seu fons i que de tant en tant hi cauran les noves pedres que hi entrin, tal i com m'havia passat tota la vida... sempre he portat les bosses foradades, però hi havia racons on s'hi quedaven còdols enganxats que feien un mal indescriptible. En la nova bossa no hi haurà racons amagats, totes les pedres cauran, així ho vull a partir d'ara.

Ara se que tinc capacitat de perdó, però que també tinc memòria i prou recursos com per afrontar situacions que no acabin esdevenint llavor per l'odi.

Avui m'he perdonat i he perdonat a tothom. Bé, ho confesso, no soc sincera, excepte als dictadors de tota mena (públics i privats) perquè en són molt conscients, i tot i això, no fan res per evitar-ho.

He dit.
-----------------------------------------------------------------------------
Hoy es mi noche del perdón


Paseando por estos mundos enredados he encontrado una breve nota que me ha ayudado a poder escribir. Hablaba de una práctica hecha sobre el concepto del perdón:
Un psicólogo había propuesto a sus pacientes traer a la consulta una bolsa y tantas patatas cómo personas creyeran ellos i ellas que les hubiesen hecho daño. Ya en sesión les hizo escribir los nombres de cada uno de sus “agresores” en distintas patatas y les pidió la promesa de llevar la bolsa en todas sus acciones diarias hasta la siguiente reunión, fue un compromiso firme de trabajo.

Cuando volvieron, después de unos días, casi todos reconocieron que había sido una carga muy pesada, onerosa, claro, hubo quién trajo muchos tubérculos consigo. Con esta alegoría el terapeuta les quiso hacer comprender que llevar encima el peso de la culpa, la rabia, incluida la ira, contra un hecho o una persona del pasado o del presente no era ni práctico ni sano. No lo era ni para la mente ni para el cuerpo, era más lógico y sanador iniciar un proceso de perdón, de perdón verdadero. No quería decir olvido y nueva entrega, pero si de liberación de la situación antigua y de la persona que todavía les mantenía encadenados a los antiguos esquemas de actuación que no les dejaban avanzar.

Cuando lo he leído me encontraba enredada en sentimientos resultado de la misma sorpresa por haberlos tenido y, francamente, me ha ayudado a entenderlos mejor.

Hace poco he recibido una visita repentina después de más de cuatro años, pero no por eso inesperada. Sabía que una mañana, una tarde cualquiera, encontraría delante de mi puerta un rostro conocido que haría temblar el frágil equilibrio conseguido hasta ahora como persona.

Las primeras palabras que he oído han sido: “Vengo a pediros perdón”.
Y yo he perdonado, pero en silencio.
De todo corazón.

Y mi alma, si es que la tenemos, ha sentido un alivio que no puedo describir.
No he dicho que perdonaba de viva voz hasta mucho más tarde, pero he sido capaz de perdonar y me ha gustado lo que he sentido.

He podido, aunque he perdonado, expresar todo lo que pensaba de la relación, imponer condiciones, límites, no al perdón porqué este ya estaba dado, sino a la situación que se estaba dando y a la que, estaba segura, se daría a partir de aquel momento. He sido consciente en ese mismo instante que dejaba la inmadurez totalmente atrás.

Me he dado cuenta que me daba igual que la otra parte no entendiera la situación real. Mi punto de observación era yo y mis sentimientos, mis reacciones. Mi capacidad de perdón me ha aligerado de una carga de culpa y de miseria que llevaba en la mochila innecesariamente.

Quién puede perdonar ha superado la situación dada. No arrastro odio acumulado, ni rencor, ni culpa. Estoy sanada y no me quedan marcas muy visibles de las llagas sufridas. El ser agresor no tiene poder sobre mi, en cambio yo si sobre él, yo tengo la llave del perdón, soy capaz de pasar sobre sus carencias y alimentarme de mis recursos. Puedo mirarle a los ojos y gozar de una interacción ligera porqué quiero que sea así. Puedo decidir si debe pasar o no. No me altera el momento en que pasa en presente, ni la perspectiva de que pase, ni después cuando ya ha pasado. No tengo herida abierta, no necesito tiritas, ahora ya no.

Este empoderamiento se le ha hecho evidente. De momento me respeta. Me estudia, me observa, se comporta de una manera discreta, cumple el pacto establecido y así ya hace días... ¿Y yo? Yo he perdonado y hago mi vida con normalidad. No he cambiado horarios, ni actividades, ni actitudes, ni visitas de amistades, ni nada de lo que hacía antes porqué haya vuelto a mi vida alguien que ya no estaba y la ausencia de la cual se me había hecho costumbre cotidiana, aunque pensase en ella de tanto en tanto.

Hoy es mi noche del perdón y decido perdonar a cualquiera que me haya hecho daño, ¡son libres! Decido perdonarme a mi misma por cualquier dolor que haya podido causar a cualquier otro y, a partir de ahora, soy libre de pensamiento.

Porqué me lo merezco, porqué tengo ese derecho, porqué el pasado es eso mismo, pasado, y no quiero llevar pesos en la bolsa, porqué no tengo ningún nombre para escribir en ningún sitio.
Hoy he decidido librarme de todo lo que me oprime el corazón y sentirme libre de los últimos pesos que me quedan sobre los hombros.

A partir de hoy no me interesa llenar ninguna bolsa más, decido que tendré un agujero en su fondo y que de tanto en tanto caerán las nuevas piedras que entren, tal y como me había pasado toda la vida… siempre he llevado las bolsas huecas, pero quedaban rincones donde se atascaban piedras enganchadas que ejercían una presión y un dolor indescriptible. En mi nueva bolsa no habrán rincones escondidos, todas las piedras caerán, así lo quiero a partir de ahora.

Ahora se que tengo capacidad para el perdón, pero también tengo memoria y suficientes recursos cómo para afrontar situaciones que no acaben siendo poso ni semilla para el odio.

Hoy me he perdonado y he perdonado a todo el mundo. Bien, lo confieso, no soy sincera, excepto a los dictadores de todo tipo (públicos y privados) porqué son muy conscientes y, todo y con eso, no hacen nada para evitarlo.

He dicho.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola , només dir-te en 1º lloc que m'agrada molt que obris aquests sentiments al aire i que jo sigui part del mateix.
En 2º lloc, A que s'hi viu millor quan experimentes el que escrius en aquest article?
El procés per arribar és reparador, penso jo
Joan de les bicis

Violeta Turpin ha dit...

Querida Hermana Hipnotizada: Me ha gustado mucho tu escrito y la capacidad de comunicar sentimientos tan íntimos. A Concha, le ha encantado tu entrada y es fiel seguidora tuya. Desde la última colonia británica en Europa, un besazo violeta.

Anònim ha dit...

Gràcies Joan!
Obro els sentiments perquè intueixo que molts els hem tingut. Moltes vegades llegim articles d'altres que ens diuen el que ja pensem. I perquè no fer-ho de "viva veu".
Ja saps que no sóc una persona vergonyosa. No explico res que no hagi parlat amb amics i coneguts.
A aquestes alçades, amb la nostra edat, que vols que et digui, segons què ja ha quedat enrere.
El bloc és més per gust literari que per ús confessionari. De fet, segurament, hi haurà coses que seran veritat i altres que seran mentida però el suficientment realistes com per què em permetin una reflexió i que millor que en primera persona?

Anònim ha dit...

¡Estimada Violeta!

No me ha costado nunca expresar lo que siento, ¡tú lo sabes bien, flor de jardín! Sólo debo sentirlo para poder expresarlo o con palabras o con la pintura. Ahora no pinto tanto, pues me dedico a la letra (con mejor o peor resultado). Que le voy a hacer... si yo nací en el Mediterraneo, guapa, cómo tú.

Dile a Concha que me escriba si le apetece. Aquí se admite a todo el mundo.

Un beso nocturno e hipnótico.