Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dissabte, 17 de maig del 2008

L'escombrador de tristeses...


Les meves mans sobre l'enorme panxa de mel·lic sortint, com un botó, sentint com un ésser viu ja gairebé format es movia sense parar d'un costat a l'altre és una de les sensacions més agradables que pugui descriure.

Hem vaig passar els dos embarassos cantant aquesta cançó, a soles, acompanyada pel meu company, a la dutxa, al llit. Després, quan vaig alletar els nadons, també. Sense adonar-me'n la tararejava, la mormolava, a vegades nomes la música... suau molt suau, com per dir-los que tot aniria bé, que els havia esperat tranquil·la, i que faria el que fos per esborrar qualsevol entrebanc del seu davant.

Ara que són una mica més grans penso que això segueix sent el que desitjo però que, amb franquesa, és il·lusori. Acabes sabent que sí, que estaràs tot el temps que puguis al seu costat, el que et permeti la vida, però primer has de créixer i conèixer-te bé a tu mateixa, has de saber on ets i qui ets, fer-te mare o pare, en l'altre cas. En definitiva, els fills et fan madurar vulguis o no perquè així és l'evolució i la demanda que tenen per naturalesa, és la seva necessitat la que fa que tu canviïs. Si no arribes a aquest punt, no serà fàcil per cap de les dues parts seguir en el camí i, tot i això, no serà planer.

Més tard endevines definitivament que ho hauràs de fer respectant que serà mentre ells vulguin, fins que a ells els hi calgui i, sobretot, quan ells t'ho demanin. Que en algun moment s'haurà de tallar aquest cordó umbilical invisible que ens uneix i emprar la tisora sense recança.

Me n'adono que els adults som acompanyants d'éssers necessitats i vulnerables en els primers anys de vida, però després, conforme vaig observant desenvolupar-se la meva filla i el meu fill, cadascun amb les seves diferències, personalitat i caràcter, reconec que van fent via i que acabaré sent consellera, un recolzament als seus dubtes, una espatlla on plorar i un coixí on rebotar. Espero també, podré ser testimoni de la seva maduració com a persones, de com canvien, de com van arribant a les alegries, van digerint les frustracions, assumint les limitacions i, com no, gaudiré de com van aconseguint les seves fites i desitjos.

Espero transmetre prou valors com perquè aprenguin a ser lliures de pensament i de sentiments, només això, però mentrestant, si puc, intentaré seguir escombrant els núvols del seu davant.