Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dissabte, 10 de maig del 2008

Sobre l'odi



He llegit l'article de'n David Trueba "La máquina de odiar":

"La envidia es de color verde

Algo debes estar haciendo mal si no hay nadie que critique con saña lo que haces.

"LA MÁQUINA DE ODIAR"

Gente que odia: Hay gente que no da un paso sin su máquina de odiar. Es una especie de barbacoa rodante anexa a ellos donde las brasas al rojo vivo alimentan su rencor, su bilis, sus complejos, su falta de iniciativa, su miseria. La gente que odia preserva su posible energía de diversión, de generosidad, de humildad, para fortalecer con lo no gastado su ingenio para el mal. Los que odian consideran que quien ocupa un lugar lo hace a costa del sitio que les corresponde a ellos, que el que sobresale lo logra porque ellos no asoman, que el éxito del otro es la razón de su fracaso. Conciben el mundo como un sistema de cupos, ignorantes de que la vida ofrece infinitas oportunidades y que la satisfacción es un estado personal e intransferible. Los que odian se desesperan sintiéndose los desafortunados en un fantasmal sistema de vasos comunicantes. Y cuando, alguna tarde, se miran al espejo y comprueban que el lugar que ocupan es tal vez el que merecen, entonces ponen a funcionar la máquina de odiar.

Puesta en marcha: Todos poseemos una máquina de odiar, la diferencia es que sólo algunos la han escogido como aliada para recorrer la vida. Se suben a ella, se guarecen tras ella, porque saben que la lava que escupe a diestro y siniestro les protegerá. Que el humo de su crematorio les impide verse a sí mismos. Su salpicadura, aunque hiere, se cura con el tiempo. El odio, no. El odio permanece, crece, se gangrena. La máquina del odio es una trituradora de sentimientos, todo le vale para extraer la esencia paranoica, esa que le permitirá ejercer el daño creyéndose en posesión de la verdad. Esa que les lleva a confundir infantilmente justicia con egolatría. En un mundo que crece desmesuradamente, que propone modelos a veces inalcanzables, que fomenta las sensaciones de fracaso y soledad, algunos optan por lo más fácil: poner a funcionar la máquina de odiar como remedio de todos sus males, como corrección de los desperfectos comprensibles de un sistema imperfecto.

Autodefensa: Si alguna vez les asalta alguno de esos individuos que accionan su máquina de odiar como un organillo, si les increpa ya sea desde el anonimato o amparado en su cobardía, si aprovecha un descuido en la defensa para clavarles el estoque, si consigue incluso formar un coro con quienes no le quieren bien o armar un batallón de odiantes profesionales, paciencia. El odio es una energía retroalimentaria, que acaba devorando a su propio dueño, que no tiene recursos frente al desprecio, que carece de futuro pues se nutre de pasado. Y sepan que aunque algunas veces, en el curso de la vida, vence el odio, el que odia siempre acaba por perder.

(artículo de David Trueba publicado en el Semanario "El Dominical" el 19 de Enero de 2003)"



És de color verd perquè el seu producte és purulent i llefiscós. Però què difícil és restar tranquil·lament en la posició d'autodefensa. Quantes vegades ens hem pogut sentir agredits?

Últimament em sento víctima d'una d'aquestes màquines i estic aconseguint, com puc, mantenir-me estàtica i no fer res. Però segueixo opinant que és molt complicat. Estic totalment d'acord en que aquest tipus "d'individus" són dignes de compassió perquè, n'estic gairebé segura, han de patir molt. Recrear-se, recoure's i rostir-se en l'odi ha de ser fruit d'una frustració infinita, d'una insatisfacció personal insalvable, d'una incapacitat per entendre's a ells mateixos i al demés que se'm fa gairebé incomprensible i poc envejable.

Normalment solen ser observadors nats, escoltadors i bons estrategues, alguns arriben a aconseguir passar desapercebuts durant un temps, ja que han d'estudiar l'objecte del seu odi abans de posar en marxa la maquinària. També han de ser manipuladors, bons comunicadors i tenir bona capacitat de lideratge per poder transmetre l'odi als altres en la justa mesura i de tal manera que sorgeixi efecte. Sovint saben delegar perquè fan actuar als altres i ells queden en segon terme, amagats rere els executors imbècils i autòmats.

Per tot l'anterior, estic d'acord amb l'article sobre el desgast d'energia, si enfoquessin els esforços en altres coses podrien aconseguir el que volguessin i no malbaratarien els seus valuosos recursos intentant destruir el pròxim contínuament.

Jo completaria la columna afegint-hi que, a vegades, abans d'arribar a l'odi poden passar per diversos estadis: primer la sorpresa, després l'admiració, algunes vegades fins i tot la veneració, posteriorment la gelosia, l'enveja i finalment l'odi directe.

Aleshores dins del procés d'odi hi ha diversos subestadis: estudi dels punts febles, dels amics i enemics, estudi de l'entorn, primera posada en marxa amb extensió de rumors, petites frases, comentaris entre els enemics per tal que escampin el que calgui, la segona fase consisteix en escoltar els propis comentaris en boques alienes i aleshores aprofitar per comentar-ho als amics de l'afectat/ada, fins i tot al propi objecte d'odi per observar-ne la reacció i fer les correccions necessàries, més tard i depenent d'això últim, adoptarà una posició d'atac frontal o de víctima innocent per tal de ser defensat pel grup i demostrar així la malícia de l'altre o restarà senzillament en segon terme gaudint de l'espectacle i posant més llenya al foc, esperant la ruïna, el desgast i caiguda en desgràcia del pobre incaut.


També, sempre ho he dit de viva veu, opino com l'articulista, penso que deuen ser persones amb molts problemes, externs o interns, amb molts desequilibris emocionals, sentimentals i d'autoestima. Com pot ser sinó que tinguin temps per observar, estudiar i estar tant atents a tots els detalls dels altres? O, si més no, han de ser personatges extremadament avorrits de la seva vida...

Tots, també ho esmenta en D. Trueba, hem pogut caure en aquest parany perquè venim dotats per defecte amb aquest enginy estrany que ens capacita per odiar, però com en tot, n'hi ha que hem sabut o sabem (perquè ningú sap que ens pot passar en el futur) sortir
, més o menys il·lesos, del parany que ens ha parat per tenir un atac d'odi contra una altra persona; fins i tot, és possible que molts haguem sabut demanar perdó a temps. Si ens ha passat, ara podem identificar ràpidament els indicis de la posada en marxa i apagar l'interruptor quan cal.

El problema és trobar-te molt sovint tipus d'aquesta mena... A vegades, pel teu tarannà, per la teva manera de fer, perquè no segueixes els jocs de les crítiques, perquè no t'agrada apuntar
a "dues mans" contra algú, perquè fas el teu parer i aquest no és el seu i perquè, a sobre, ets una mica extravagant te'n vas trobant pel camí.

Uf!, és summament pesat, de debò! A vegades em venen ganes de posar en marxa la meva...