Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

divendres, 6 de març de 2009

Avui ho entenc tot, d'ahir no em recordo i demà no sé



Eternament capficats, inevitablement planificant, per sempre objectivant. Patim pel futur pensant sota el punt de vista de la por a l'error. Si tot va bé tindrem el que un hom anomena la vida de cara però el més probable, el que és lògic i esperable, és trobar-nos a cada pas amb una errada, una traba o, ben al contrari, amb un nou benefici. Si restem immòvils, si no movem ni un dit per no fer-nos mal, també arribaran irremeiablement, perquè la quotidianitat ens els presenta malgrat no els cerquem. La diferència és que sense moviment conscient som víctimes de les circumstàncies i simples titelles de les situacions. En canvi, si optem per ser actors i executors de l'acció, com a mínim tenim l'alternativa d'escollir la bifurcació en les cruïlles que anem trobant.

Vivim en l'etern present perquè el passat ha deixat de ser i el futur encara no ha arribat, per tant és inabastable, incomprensible i imprevisible. Així podem pensar que qualsevol planificació serà sempre sota la norma fixa del canvi. Mai res sortirà ben bé com ens ho proposem, cap fet sortirà exactament com volem, tot variarà segons els petits detalls intermitjos.

Present per sempre, l'ara, eternament visible i vivible, infinitament fent-se i reconstruïnt-se. El que vam fer ahir ja no serveix per demà, ni tant sols per avui mateix, perquè quan ens adormim deixa d'existir per esdevenir el nores i tornar a iniciar-se quan obrim els ulls.

Fa temps, quan estudiava, vaig aprendre que les cel·lules, totes elles especialitzades, neixen, creixen, es reproduexen i moren i així eternament substituint-se les unes a les altres, reemplaçant-se. Per tant, cada uns quants anys deixem de ser la mateixa persona per ser físicament una altra. També he sabut que la memòria és selectiva i que només guarda allò que li cal per sobreviure i que ho fa de forma resumida i simbòlica; tot per retornar al present els records enxarxats i simplificats en el moment què ens calgui, així: com podem saber que el què creiem es cert veritablement? Així mateix, he llegit, no fa pas gaire, que el fet de somiar ens ajuda en aquest procés de selecció, per destriar la pols de la palla, per arxivar només el necessari i no omplir el disc dur innecessàriament. I tots somiem moltíssim encara que no ho recordem.

Arribo a la conclusió, que cada dia que passa som diferents, estem renovats físicament en alguna part del nostre cos i les pautes de comportament d'ahir probablement no serveixen per avui i de ben segur menys per demà. Ara bé, com esdevenir congruents i conseqüents amb la pròpia personalitat, caràcter i compromisos presos? Remenant en la memòria emmagatzemada potser? És clar, però tenint en compte que aquesta pot ser sesgada i ser manipulada per les pròpies idees, pels sentiments del moment, les circumstàncies del present i les expectatives creades. Hi afegirem nova informació, però sabent que tot és mutable i no hi ha res inamovible.

Ja fa més de tretze anys que vaig pintar un quadre anomenat "No facis plans", una obra plena de plànols i dibuixos de línies paral·leles, perpendiculars i línies de fuga, enganxats primer i esquinçats després, tot plegat recobert de taques de color i parafina ratllada i embrutada. Aleshores la meva expressió plàstica em deia per instint el que més tard, amb insistència, m'ha confirmat la cognició.

----------------------------------------------------------


Eternamente preocupados, inevitablemente planificando, para siempre objetivando. Sufrimos por el futuro pensando bajo el punto de vista del miedo al error. Si todo va bien tendremos lo que nombramos la vida de cara, pero lo más probable, lo que es lógico y esperable, es encontrarnos a cada paso con un error, una traba o, bien al contrario, con un nuevo beneficio. Si restamos inmóviles, si no movemos ni un dedo para no hacernos daño, también llegaran igualmente y inevitablemente, porque la cotidianidad nos los presenta aunque no los busquemos. La diferencia es que sin movimiento consciente somos víctimas de las circunstancias y simples marionetas de las situaciones. En cambio, si optamos por ser actores y ejecutores de la acción, como mínimo tenemos la alternativa de escoger la bifurcación en los cruces que nos vamos encontrando.

Vivimos en el eterno presente porque el pasado ha dejado de ser y el futuro todavía no ha llegado, por tanto es inalcanzable, incomprensible e imprevisible. Así podemos pensar que cualquier planificación será siempre bajo la norma fija del cambio. Nunca nada saldrá tal y cómo nos lo propongamos, ningún hecho saldrá exactamente como queremos, todo variará según los pequeños detalles intermedios.

Presente para siempre, el ahora, eternamente visible y vivible, infinitamente haciéndose y reconstruyéndose. Lo que dijimos ayer ya no sirve para mañana, ni tan siquiera para hoy mismo, porqué cuando nos dormimos deja de existir para pasar a ser la nada y volver a iniciarse cuando abrimos los ojos.

Hace tiempo, cuando estudiaba, aprendí que las células, todas ellas especializadas, nacen, crecen, se reproducen y mueren y así eternamente sustituyéndose las unas a las otras, reemplazándose. Por tanto, cada unos cuantos años dejamos de ser la misma persona para ser físicamente otra. También he sabido que la memoria es selectiva y que sólo guarda aquello que necesita para sobrevivir y que lo hace de forma resumida y simbólica; todo para retornar al presente los recuerdos en red y simplificados en el momento que nos haga falta, así: ¿como podemos saber que lo qué creemos es cierto verdaderamente? Así mismo, he leído, no hace mucho, que el hecho de soñar nos ayuda en el proceso de selección, para separar el polvo de la paja, para archivar solo lo necesario y no llenar el disco duro innecesariamente. Y todos soñamos muchísimo aunque no lo recordemos.

Llego a la conclusión, que cada día que pasa somos diferentes, estamos renovados externa e internamente en alguna parte de nuestro cuerpo y las pautas de comportamiento de ayer probablemente no sirven para hoy y seguramente menos para mañana. Pero, ¿cómo ser congruentes y consecuentes con la propia personalidad, carácter y compromisos tomados? ¿Rebuscando en la memoria almacenada quizás? Claro, pero teniendo en cuenta que ésta será sesgada y estará manipulada por las propias ideas, por los sentimientos del momento, las circunstancias del presente y las expectativas creadas. Añadiremos información, pero sabiendo que todo es mutable y no hay nada inamovible.

Ya hace más de trece años que pinte un cuadro nombrado “No hagas planes”, una obra llena de planos y dibujos de líneas paralelas, perpenticulares y líneas de fuga, enganchados primero y rotos después, todo ello recubierto de manchas de color y parafina rayada y manchada. Entonces mi expresión plástica me decía por instinto lo que más tarde, con insistencia, me confirma la cognición.