Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dissabte, 7 de març del 2009

Els polzes verds



Fa anys, molts anys, vaig llegir un llibre que em va agradar molt. Em va agradar per la temàtica, antibelicista, innocent, però més aviat per sentir-me identificada amb el personatge, en Tistú.

En Tistú fa en la historia tot un seguit d'aprenentatges i d'accions que jo aleshores no vaig fer i altres que no podré fer mai, però té una qualitat que li serveix per resoldre un greu conflicte dins la historia narrada: posseeix un poder que li descobreix un jardiner amb qui comparteix un temps, li explica que té "els polzes verds", però que no ho pot veure ningú perquè el color i la traça són sota la pell, li ensenya que aquest fet li permet fer créixer plançons i plantes allà on hi hagi una llavor tot i que aquesta no sigui visible per ningú en un principi.

Em va agradar tant! Devia tenir deu o onze anys quan vaig devorar el volum. I em va fer recordar les agradables i llargues tardes amb la meva veïna, la senyora Mercè.

Al portal del costat de casa meva hi vivia una anciana de qui, no sé per quines circumstàncies, vaig fer-me'n còmplice i amiga intima, crec recordar que en principi per avorriment i després per una frase que ens encantava a les dues i que em repetia tot sovint: "Saps? En el fons tenim la mateixa edat, tu tens set anys, no? Doncs jo també, l'únic que tu tens el zero a l'esquerra i jo a la dreta". I ens petàvem de riure, ens preníem un got de llet, unes quantes galetes Maria i llegíem novel·les curtes de cent pàgines a mitges.

Al principi em cridava l'atenció perquè a casa seva tot era diferent. La cuina, el menjador, les cambres, fins i tot els balcons, perquè jo tenia la sort de tenir un pati amb arbres i això era un luxe en una gran ciutat. Però és que els seus petits balcons eren els jardins de Babilònia! Eren l'explosió de color enmig de la grisor de les parets i el verd dels pocs arbres circumdants. M'encantaven. I, a més, casa seva era plena de mobles antics de fusta d'arrel, fins i tot de caoba, pels quals jo passava les mans embadalida per la seva textura llisa i suau. Tenia una altra temptació: les seves filles, esportistes d'handbol del FCB en altres temps, tenien una petita habitació totalment dedicada al Barça: banderes, bufandes, pòsters de futbol,de basquet, fotografies dedicades, tot repartit en les parets i petits pedestals, copes dels seus tornejos, objectes fetitxe, era un santuari curiós i que no obrien a totes les mirades i on gairebé no es podia tocar res. Jo, cada vegada que podia, m'hi colava dins al·lucinada per la quantitat de coses que hi havia i quant net i brillant que ho tenien tot.

Si ho penso bé, l'àvia Mercè era una mica esquerpa, però ben de pressa va fer-me un espai dins les seves tardes i crec que esperava el toc de timbre diari, quan tornava de l'escola. Jo pujava com un llampec i ella es feia l'interessant per veure si li demanava galetes o la tassa de llet. Cada dia la mateixa pregunta: "Avui voldràs provar la llet d'ametlla o què?" I jo: "Ecs! Que no, que ja la vaig provar aquella vegada que vaig estar malalta i em fa vomitar, que no, no en vull!" I ella, pacientment, m'insistia: "I la llet amb Eco?" I jo posava els ulls en blanc: "El primer dia ja el vaig provar... Ostres, a mi, només m'agrada el Cola-Cao, encara no en tens? El pujo de casa?" I un dia, va aparèixer un petit potet de cacau en pols per mi, per la seva amiga, crec que el somriure que em va retornar devia reflectir la meva cara de felicitat exultant. Altres dies em sorprenia amb uns fabulosos vanos d'Esplugues de Francolí, oh, que bons, o amb uns carquinyolis ben cruixents, uf, encara en recordo el gust d'ametlla. De tant en tant, posava música amb una espècie de menjadiscs de tapa estrany que tenia i si no una radio antiga, de l'any de la picor, d'aquelles de botons grossos i altaveus amagats darrera una reixa de color beige.

Era un lectora compulsiva de novel·les minúscules d'en Marcial Lafuente Estefania, totes de western, on a la desena pàgina ja n'havien mort vint. Deia que les novel·les d'amor i les fotonovel·les, que aleshores se n'editaven moltes, eren cursis, avorrides i irreals, que la vida era molt dura i allò estava ple de figaflors, bledes solejades i masclistes llepats. Així apilava tot el seguit de novel·les que les filles li anaven canviant en els llibres d'antic, i, és clar, com que ho feia en cistellets al costat del sofà jo n'agafava alguna i competíem a veure qui acumulava més herois, més atracaments a bancs, més robatoris de vaques o cavalls i més cadàvers al final de la setmana. Fins i tot criticàvem si el pistoler, caça recompenses, serif o rànger que ens havia tocat era més xulo que l'altre. Per això em deuen agradar tant els "espagueti western". Per això i pel cinema de reestrena a doble sessió amb canvi de programa dos cops per setmana del meu barri.

La Mercè feia moltes coses, però si havia de fer quelcom concret a la tarda mai no m'ho anunciava abans i em trobava amb una activitat sorpresa, però en la que, per si de cas pujava i m'hi apuntava, havia comptat amb mi. I la que relaciona el conte de Tistú amb ella és una que després vàrem repetir al llarg dels anys: Tenir cura del seu particular jardí de barana i balcó.

Un dia després de berenar em va posar una mena de drapot com a petit davantalet, de la meva mida, i en el petit rentador del balcó, en una tauleta preparada per treballar estaven preparades tot un seguit d'eines ordenades i una pila de testos de plàstic petitons uns a sobre els altres. Jo estava expectant. Ens vam passar la tarda, omplint els testos amb piletes de terra. Imagineu-vos-ho, quin gaudi per una nena, potinejar entre fangueig, però ella m'ho feia fer ben acuradament amb l'eina adequada. Som jardineres, em deia. Aixafàvem el pilanets suaument amb el cul d'un altre test, vam posar-los tots en files, no sé quants en vam preparar, més de seixanta. Després pausadament, lentament, em va agafar el petit polze i em va dir molt seriosa: Ara has de fer un forat just al mig sense arribar a tocar el fons, ho has de fer amb compte perquè després veuràs que hi posarem. Quina cerimònia, m'ho vaig prendre com si fos la feina més important de l'any. Anava fent els forats concentradament tal i com m'havia explicat.

Després, com per art de màgia, van aparèixer unes bosses amb fotografies de flors a l'exterior i a dins plenes de llavors. Vam anar posant-ne una a cada testet com si de la favera màgica es tractés. Una a una. I les vam cobrir amb un grapat de terra per tornar a aplanar-la sense prémer gaire fort. Tot seguit vam regar-ho lleugerament amb una regadora minúscula i vam enllestir la neteja de l'espai.

Quina olor a terra fèrtil, de tant en tant aproximava el meu nas per aspirar fortament encantada. Les mans embrutides de promesa de vida futura. Me les mirava sabent que al cap d'un temps d'allà brotaria el jardí balconer del darrera de la senyora Mercè, que lluiria esplendorós i el podria veure'l de resquitllada des del meu pati i el del balcó del carrer em faria l'honor de la benvinguda en arribar del col·legi ja des de la cantonada del carrer.

Els dies posteriors van ser d'impaciència absoluta, de mirada diària, de regadora, amb lleugeresaaaa, em deia. I de sobte, els plançons. I després, destriar-los. Per què? Perquè, veus aquí? Hem posat més d'una llavor, ara toca escollir el plançó més sa i deixar que creixi més fort, però si anem amb compte, la que trèiem també es pot aprofitar posant-la en un altre test, donant-li una oportunitat i veient a veure si prospera, el prepares? Dies més tard, una paraula estranya: Ara hem de d'escapçar. El què? Jo no entenia res. Sí, dona, ara hem d'escapçar la punteta perquè sinó es faran llargues, llargues i no trauran branques, quantes més branquetes, més flors. Mira, es fa així. I apa, a xafar la punta de la tija dels plançons. I per fi, trasplantar les plantes fortes i sanes perquè les arrels sobresortien dels petits tests als més grans i definitius o a les jardineres. Allò si que era potinejar i embrutir-se bé. Vam acabar ben porques i suades.

Les sessions es repetien a principi de primavera per esqueixar geranis, gardènies, fins i tot ho vam intentar amb els rosers, feina difícil, ja que s'havia de fer posant la tija del revés i cobrint l'esqueix amb una bossa de plàstic fins que brotés. Cada setmana l'ajudava a regar i a treure les fulles seques i les flors pansides perquè feia lleig i portava malalties a les plantes, deia ella tota assenyada. Durant la tardor en podàvem unes i a finals d'hivern les altres.

Així des de llavors ençà que el llibre i l'anciana van convertir-me en una amant dels jardins. Molt més tard, ja adulta, vaig conèixer una dona alemanya que em va explicar que al seu país a les persones que tenen traça amb les plantes se'ls anomena així, com en la narració de'n Tistú, se'ls afalaga dient-los: "Tens els polzes verds". Bé, així doncs, en el fons no anava gaire desencaminada en la meva percepció preadolescent. La veritat, la dolça veritat és que sempre que miro, toco, podo, oloro o planto quelcom penso en les tardes solejades de complicitat, berenars, converses, companyia i lectura amb la tolerant i jove republicana, la meva veïna, la meva amiga, la que tenia la meva mateixa edat, només que per causes del temps i l'espai teníem els dígits de la unitat canviats d'esquerra a dreta i a l'inrevés, la senyora Mercè.

---------------------------------


Hace años, muchos años, leí un libro que me gusto mucho. Me gusto por la temática, antibelicista, inocente, pero más porqué me sentí identificada con el personaje, Tistú, que por otra cosa.

Tistú realiza en la historia aprendizajes y acciones que yo entonces no hice y otras que no podré hacer nunca, pero tiene una cualidad que le sirve para resolver un grave conflicto dentro de la narración: posee un poder que le descubre un jardinero con quién comparte un tiempo, le explica que tiene "los pulgares verdes", pero que nadie puede verlo porqué el color y su trazo están bajo la piel, le enseña que esto le permite hacer crecer plantas, esquejes, allá dónde exista una semilla aunque esta no sea visible por nadie en un principio.

¡Me gustó tanto! Debía tener diez u once años cuando devoré el volumen. Y me hizo recordar las largas y agradables tardes con mi vecina, la señora Mercè.

En el portal de al lado de mi casa vivía una anciana de quién, no sé porqué circunstancias, me hice cómplice y amiga íntima, creo recordar que al principio fue por aburrimiento y después por una frase que nos encantaba a las dos y que me repetía a menudo: "¿Sabes? En el fondo tenemos la misma edad, tú tienes siete años, ¿no? Pues yo también, únicamente que tu tienes el cero en la izquierda y yo en la derecha". Y nos partíamos de risa, nos tomábamos un vaso de leche, unas cuantas galletas María y leíamos novelas cortas de cien páginas a medias.

Cuando empecé a entrar en su casa todo me llamaba la atención porqué en su hogar cualquier cosa era distinta. La cocina, el comedor, las habitaciones, hasta los balcones, porqué yo tenía la suerte de vivir en una casa con patio y árboles y eso era un lujo en una gran ciudad. ¡Pero sus balcones eran los jardines de Babilonia! Eran la explosión de color en medio del gris de las paredes y el verde de los pocos árboles circundantes. Me encantaban. Y, además, su casa estaba llena de antiguos muebles de madera de raíz, algunos de caoba, por los cuales yo pasaba mis pequeñísimas manos boquiabierta por su textura lisa y suave. Tenía otra tentación que la hacía rabiar un poco: sus hijas, deportistas de balonmano del FCB en otros tiempos, tenían una habitación dedicada totalmente al Barça, banderas, bufandas, pósters de futbol, de baloncesto, fotografías dedicadas, todo repartido en las paredes, en cuadros, en pedestales, copas de sus torneos, objetos fetiche; era un santuario curioso y que no abrían a todas las miradas y dónde casi no se podía tocar nada, pero yo, cada vez que podía, me escabullía dentro alucinada por la cantidad de cosas y cuan limpio y brillante que lo tenían todo.

Si lo pienso bien, la abuela Mercè era un poco arisca, pero rápidamente me hizo un hueco en sus tardes y creo que esperaba el toque de timbre diario, cuando volvía de la escuela. Yo subía como un rayo y ella se hacía la interesante para ver si le pedía galletas o la taza de leche cotidiana. Cada día la misma pregunta: "¿Qué, hoy querrás probar la leche de almendras?" Y yo: "¡Puaj! Que no, que ya la probé aquella vez que estuve mala y me hace vomitar, que asco. ¡No quiero! A mí sólo me gusta el Cola-Cao, ¿todavía no tienes? ¿Voy a casa a buscarlo?" Y ella, pacientemente, me insistía: "Y en la leche, ¿un poco de Eco?" Y yo con los ojos en blanco: "...Que ya lo probéee el primer día, ostras, leche sola y ya está". Y un día, apareció un pequeño bote de cacao en polvo para mí, para su amiga, creo que la sonrisa que me devolvió reflejaba plenamente mi cara de felicidad exhultante. Otros días me sorprendía con unos fabulosos "Vanos de Esplugues de Francolí", oh, que buenos, o con unos Carquinyolis bien crujientes, uf, todavía recuerdo el sabor a almendra. De tanto en tanto, merendábamos al son de la música de una especie de comediscos de tapa extraña que tenía y sino de una radio antigua, de aquellas de botones grandes y altavoces detrás de una reja de color beige.

Era una lectora compulsiva de novelas minúsculas de Marcial Lafuente Estefanía, todas de western, dónde en la décima página ya habían muerto veinte. Decía que las novelas de amor y las fotonovelas, que entonces se editaban mucho, eran cursis, aburridas e irreales, que la vida era muy dura y aquello estaba lleno de pavas, pijas y machistas relamidos. Así apilaba un montonazo de novelitas que las hijas le compraban o cambiaban en los libros de antiguo, y, claro, como lo hacía en cestos al lado del sofá yo cogía alguna y competíamos a ver quién acumulaba más héroes, más atracos a bancos, más robos de vacas, caballos y más cadáveres al final de la semana. Hasta criticábamos si el pistolero, caza recompensas, sheriff o ranger que nos había tocado era más chulo que el otro. Por eso me deben gustar tanto los "spaghetti western". Por eso y por el cine de reestreno a doble sesión con cambio de programa dos veces por semana de mi barrio.

Mercè hacía muchas cosas, pero si tenía algo concreto por la tarde nunca me lo anunciaba con antelación y me encontraba con una actividad sorpresa, pero en la que, por si acaso subía y me apuntaba, había contado conmigo. Y la que relaciona el cuento de Tistú con ella es una que después repetimos a lo largo de los años: Tener cuidado de su particular jardín de barandilla y balcón.

Un día, después de merendar, me puso una especie de trapo a guisa de delantal, de mi tamaño, y en el pequeño lavadero de su balcón trasero, en una mesita preparada para trabajar estaban ordenadas un montón de herramientas y tiestos de plástico unos sobre otros. Yo estaba expectante. Nos pasamos la tarde, llenando las macetas con montoncitos de tierra. Imaginad que felicidad para una niña, trapichear entre barrillo, pero ella me hacía trabajar cuidadosamente con la paleta adecuada a cada medida. Somos jardineras, me decía. Aplanábamos suavemente los piloncitos con la base de los otros tiestos, más tarde los pusimos todos en fila, no sé cuántos preparamos, quizás más de sesenta. Después, pausadamente, lentamente, me cogió el pequeño pulgar y me dijo muy seria y mirándome a los ojos: Ahora, debes hacer un agujero justo en medio de cada macetita, sin llegar a tocar el fondo, con mucho cuidado, porqué después verás lo que pondremos. Qué ceremonia, me lo tomé cómo si fuese el trabajo más importante del año. Hacía los agujeritos concentradamente, en silencio, tal y cómo me había explicado. Y de repente, por arte de magia, aparecieron unas bolsitas con fotografías de flores en el exterior y rellenas de semillas. Fuimos poniendo una a una en cada recipiente cómo si de las habas mágicas se trataran. Una a una. Las cubrimos con un puñado de tierra para volver a aplanarla sin apretar mucho, las regamos ligeramente con una minúscula regadora y limpiamos el espacio en un santiamén.

Qué olor a tierra fértil. De tanto en tanto, mientras pasaba la tarde, aproximaba mi nariz para aspirar fuertemente encantada. Las manos ensuciadas de promesa de vida futura. Me las miraba sabiendo que al cabo de un tiempo de allí brotaría el jardín trasero de balcón de la señora Mercè, que luciría esplendoroso para mi y que lo podría ver de canto desde mi patio y el del balcón de la calle me haría el honor de la bienvenida al llegar del colegio ya desde la esquina de la calle.

Los días posteriores fueron de impaciencia absoluta, de mirada diaria, de regadora, con ligerezaaaa, me decía. Y de repente, los plantones. Y después, a seleccionarlos. ¿Por qué? Porqué hemos puesto más de una semilla, ahora toca escoger la plantita más sana y dejar que crezca más fuerte, pero si vamos con cuidado, la que saquemos también se puede aprovechar poniéndola en otro tiesto, dándole una oportunidad y viendo a ver si prospera, ¿lo preparas? Días más tarde, a pinzar la planta. ¿El qué? Yo no entendía nada. Sí, mujer, ahora debemos chafar la puntita un poquito porqué sino se hacen largas, largas y no sacan ramas, cuantas más ramas más flores. Mira, se hace así. Y venga, a pinzar la punta de aquellos troncos blanditos. Y por fin, cuando las plantas estaban bien hermosas, sus raíces sobresalían casi por los agujeros de los minúsculos tiestos, llegó la hora de trasplantarlos a su emplazamiento final: o las macetas o las jardineras. Aquello si que fue ensuciarse y guarrear a gusto. Acabamos las dos bien sudadas.

Las sesiones se repetían al principio de primavera para esquejar geranios, gardenias, plantar semillas, hasta lo intentamos con un rosal, trabajo difícil, ya que se debe hacer poniendo el esqueje del revés y cubrirlo con una bolsita de plástico y vigilarlo mucho para que brote. Cada semana la ayudaba a regar y a sacar las hojas secas y las flores marchitas porqué quedaba feo y traía enfermedades a las plantas, decía ella con mucho acierto. Durante el otoño podábamos unas y a finales de invierno las otras.

Así, desde entonces hasta ahora, que el sencillo libro y la anciana me convirtieron en una amante de los jardines. Mucho más tarde, ya adulta, conocí una mujer alemana que me explicó que en su país a las personas que tienen maña con las plantas se las nombra así, como en la narración de Tistú, se las agasaja diciéndoles: "Tienes los pulgares verdes". Bien, quizás, en el fondo no anduve muy desencaminada en mi percepción preadolescente. La verdad, la dulce verdad, es que siempre que miro, toco, podo, huelo o planto algo me vienen recuerdos de las soleadas tardes de complicidad, meriendas, conversaciones, compañía y lectura con la tolerante y joven republicana, mi vecina, mi amiga, la que tenía mi misma edad, sólo que por causas del tiempo y del espacio teníamos los dígitos de la unidad cambiados de izquierda a derecha y viceversa, la señora Mercè.