Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

divendres, 6 de juny del 2008

Recuperar-se vers la felicitat




Avui llegint l’article de la Violeta sobre les seves lectures, he vist el llibre d’en Punset que vaig devorar l’estiu passat, un tractat sobre la felicitat. Quin concepte més difícil! I quin èxit de vendes. Tothom volíem la recepta per a la felicitat però, tot i que està expressada, crec que és molt difícil de guisar. Estic d’acord amb la Violeta, a l’Eduard se li en và l’olla de tant en tant, però quin home tant curiós per llegir, és un recercador nat. És clar, que jo no sé si em posaria a pensar en la felicitat de les amebes, les pobres, malgrat també tenen dret elles tant úniques i solitàries.

He reflexionat sobre la felicitat durant nits llarguíssimes i tinc idees pròpies. Sé que no són tant espectaculars ni tant expertes com les de l’intel·lectual Punset, però són les meves i són fruit de la pròpia experiència, fet que, estic convençuda, ell valoraria en gran mesura.

Sovint davant d’un fet traumàtic ens preguntem què fer amb la nostra vida a partir d’aquell moment. I no sabem per on començar, ni tant sols som capaços de formular les preguntes oportunes. No sabem, tampoc, mirar-nos al mirall per sincerar-nos i dir-nos el que ens hem de dir. No podem, no som capaços d’enfrontar-nos als ulls dels éssers que ens estimen i oferir-los la sinceritat dels nostres sentiments caòtics.

Després d’un temps de buidor tot es posa al seu lloc de forma natural, però molt lentament, seguint un procés d’evolució com el creixement seguit al llarg de les edats de la persona: has de passar per un temps de retorn que jo anomeno de tornada a la seu materna on restes inactiva, gairebé en posició fetal, física i/o mentalment, no vols que ningú interfereixi en el què sents i en el què penses, observes com els nadons àvids de noves experiències perquè tot et resulta nou, el teu punt d’observació ha canviat, et qüestiones coses que abans mai t’havies preguntat, escoltes noves veus, sents les paraules que hom et dirigeix des d’un altre punt de vista, dubtes de les veritats inamovibles i de les mentides que s’amaguen rere les frases expressades.

També, just després, hi ha una mena d’època de desencantament ja què veus venir la gent abans que vinguin, és a dir, tot sovint caus que quan les persones van tu ja hi has tornat, i no és pas per un sentiment de supèrbia, sinó com una mena de sentiment de saber-te amb un bagatge i una experiència diferent a la bossa per la què els altres no hi han passat, sensació altrament injusta perquè, en realitat, mai acabem de conèixer del tot i a fons als que tenim al voltant i no sabem els seus secrets.

Poc després canvia i el desencantament passa a ser humilitat perquè reconeixes les pròpies limitacions, les carències i, tot depenent de la causa que t’ha avocat a la situació en què et trobes, saps el per què hi has desembocat, ho saps malgrat en un principi no ho veies clar. Acabes sincerant-te i veient-te tal com ets i pots començar-te a emmirallar. I et veus amb un rostre nou.

Et veus com ets en realitat i t’acabes agradant. T’acabes estimant. Perquè saps les teves mancances, saps què t’has de perdonar, què et cal realment per sobreviure, què per fer contents als què tens al costat i si de debò els vols conservar i vols seguir sentint-te bé, estimant, sentint-te acompanyada i donar tot el què tens de bo, has de sincerar-te i excusar-te per tot el dolor causat, i tanmateix, també has de saber demanar el què et cal i exigir el que no vols que et passi.

També acabes prenen posicionament clar sobre el què no t’agrada i aprens a passar de tot allò que et disgusta i et sorprens gratament quan veus que ja no t’importa. Passes per damunt i ni tant sols t’irrita, ja no t’emprenya tant allò que abans t’emprenyava, ja no t’altera allò que abans et treia de polleguera. Deixes de cercar la perfecció perquè has entès, per fi, que allò perfecte és l’imperfecte.

La felicitat consisteix en la recerca del què et fa sentir bé i obviar el què et fa sentir malament. Consisteix en què si hi ha quelcom que creus que val la pena que gastis les teves forces per enfrontar-t’hi malgrat sàpigues que tens una bona part de la batalla perduda vols guanyar encara que sigui un pas, perquè és just que ho facis i és totalment injust el contrari. Has aprés que no vols sentir més bajanades, ni paraules buides, ni frases pretesament innocents però molt verinoses en realitat, que no estàs disposada a passar per situacions hipòcrites, ni vols que facin mal a les persones que estimes. Rau en aprendre que no pots caure bé a tothom i que hi ha gent que, tot i saber que teniu coses en comú i que t’acabarà agradant, l’has de deixar passar perquè porta un camí diferent al teu.

Per fi acabes comprenent que la teva felicitat no té perquè ser la dels altres, és un sentiment tant propi i tant íntim que és únic. Mai podràs ser feliç intentant fer feliços als altres. Pots alleugerir càrregues, pots ser l’eterna guaridora, l’eterna protectora, l’eterna companya, et sentiràs bé, et sentiràs tot l’anterior, però per molt que t’esforcis en fer que els altres ho siguin si els altres no volen ser feliços no ho seran mai. És una qüestió de voluntat i d’autoaprenentatge.

Es pot ser feliç enmig de la misèria més extrema, i sé que per això puc i haig de ser discutida per qualsevol que em llegeixi... Però algú que aconsegueix sortir de la pitjor situació i passar a una altra de nova, lleugerament diferent, que arriba a conèixer-se a ell mateix i pot sentir-se digne en algun moment de la seva vida pot explicar el mateix. El sentiment de felicitat esdevé en quan un es respecta i pren les pròpies decisions, quan un se sent persona, un ésser individual amb capacitat per dur les regnes i, alguna vegada, encara que només sigui un cop, lliure per canviar quelcom de la seva trajectòria, fins i tot, pensar la forma en què vol morir.

Qui no s’ha sentit infeliç per ser presoner de la seva pròpia vida? Fent patir als que té al costat. Als estimats de tot tipus, les parelles, els pares i mares, els fills i filles, els amics, els parents, qui sigui que es pugui posar aquí. Poden arribar a culpar-se de com ens sentim nosaltres, però si som completament sincers, si els sabem explicar que hem estat conscients dels camins presos, què sabem quan vam prendre les decisions, què sabem quan vam dir NO i que ho vam fer quan ho havíem de dir, què vam decidir anys abans ser conseqüents amb les vies d’accés agafades, tots ells ens acaben entenent, perquè, a més, necessiten creure's-ho. Ens hem de plantar i cridar si cal: Sóc aquí perquè així ho vaig voler!! En tot cas hem de ser francs i si fem introspecció, tots som presoners només de nosaltres mateixos, no som reus de ningú més.

La felicitat o la infelicitat és pròpia i, com se sol dir, intransferible, no depèn de cap altra persona que no sigui un mateix i de l'actitud davant les circumstàncies de la vida. Llàstima que això triguem tant de temps a aprendre-ho. Hi ha gent que triga tota una vida i n'hi ha d'altres que no arriben a veure-ho mai.

----------------------------------------------------------------------------------
Recuperarse yendo hacía la felicidad

Hoy, leyendo el artículo de Violeta sobre sus lecturas, he visto el libro de Punset que leí el verano pasado, el Tratado sobre la felicidad. ¡Qué difícil el concepto! Y qué éxito de ventas. Todo el mundo queríamos la receta para la felicidad pero, aunque está expresada, creo que es difícil guisarla. Estoy de acuerdo con Violeta, a Eduardo se le va la olla de tanto en tanto, pero es un hombre tan curioso para leer, un buscador nato. Claro que no sé yo si me pondría a pensar en la felicidad de las amebas, las pobres, aunque también tienen derecho ellas tan únicas y solitarias.

He reflexionado sobre la felicidad durante largas noches y tengo mis propias ideas. Se que no son tan espectaculares ni tan expertas cómo las del intelectual Punset, pero son las mías y son fruto de la propia experiencia, hecho que, estoy convencida, él valoraría en gran medida.

A menudo, delante de un hecho traumático nos preguntamos qué hacer con nuestra vida a partir de ese momento. No sabemos por dónde empezar, ni siquiera somos capaces de formular las preguntas oportunas. No sabemos tampoco, mirarnos al espejo para sincerarnos y decirnos lo que nos debemos decir. No podemos, no somos capaces, de enfrentarnos a los ojos de los seres que queremos y ofrecerles la sinceridad de nuestros sentimientos caóticos.

Después de un tiempo de vacío todo se vuelve a situar en su sitio de forma natural, pero muy lentamente, siguiendo un proceso de evolución como el crecimiento seguido a lo largo de las edades de la persona: debes pasar un tiempo de retorno que yo llamo de vuelta al seno materno, yaces inactiva, casi en posición fetal, física y/o mentalmente, no quieres que nadie interfiera en lo que sientes y en lo que piensas. Observas cómo los bebés ávidos de nuevas experiencias porqué todo te resulta nuevo, tu punto de observación ha cambiado, te cuestionas cosas que antes casi nunca te habías preguntado, escuchas nuevas voces, oyes distintas las palabras que la gente te dirige, dudas de las verdades inamovibles y de las mentiras que se esconden detrás de las frases expresadas.

Luego, justo después, hay una época de un cierto desencanto ya que ves venir a la gente antes de que lleguen, es decir, muy a menudo caes en que las personas van cuando tú ya estás de vuelta. Y no es por un sentimiento de soberbia, sino por saberte con un bagaje, con una experiencia en el bolso diferente por la que ellos no han pasado, y todo ello injustamente, claro está, ya que, en realidad, nunca acabas de saber los secretos de los que tienes alrededor.

A continuación todo cambia de nuevo y del desencanto pasas a la humildad porqué reconoces las propias limitaciones, las carencias y, todo depende de la causa que te ha avocado a la situación en la que te encuentras, sabes el por qué has desembocado ahí, lo sabes aunque no lo admitas en un principio o no lo veas claro. Acabas sincerándote y viéndote tal y cómo eres pudiendo entonces mirarte otra vez en el espejo. Y te ves con un rostro nuevo.

Te ves cómo eres en realidad y te acabas gustando. Te acabas queriendo. Porqué sabes tus debilidades, sabes que te has perdonado, por fin, qué necesitas para sobrevivir, qué para contentar a los que tienes a tu lado y si de verdad los quieres conservar y quieres sentirte bien amando, sintiéndote acompañada y dando todo lo que tienes de bueno, debes sincerarte y excusarte por todo el dolor causado, y así mismo, también debes demandar lo que te hace falta y exigir que no pase lo que no quieres que te pase.

También acabas tomando posiciones claras sobre lo que no te gusta y aprendes a pasar sobre aquello que te disgusta y te sorprendes gratamente pensando que ya no te importa. Pasas por encima y ni siquera te irrita, ya no te cabrea aquello que antes te cabreaba, ya no te altera lo que antes te desquiciaba. Dejas de buscar la perfección porqué has entendido, finalmente, que aquello perfecto, es lo imperfecto.

La felicidad consiste en la búsqueda de lo que te hace sentir bien y obviar lo que te hace sentir mal. Consiste en que si hay algo por lo que crees que vale la pena gastar tus fuerzas para enfrentarte, todo y sabiendo que tienes una buena parte de la batalla perdida, quieres ganar aunque sea un paso, porqué es justo que lo hagas y es totalmente injusto lo contrario. Has aprendido que no quieres oír más tonterías, ni palabras vacías, ni frases pretendidamente inocentes pero muy venenosas en realidad, que no estás dispuesta a pasar por situaciones hipócritas, ni quieres que dañen a tus personas queridas. Radica en aprender que no puedes caerle bien a todo el mundo y que hay gente que, todo y saber, que tenéis cosas en común y que te acabará gustando le has de dejar ir porqué lleva un camino diferente al tuyo.

Por fin acabas comprendiendo que tu felicidad no tiene porqué ser la de los demás, que es un sentimiento tan propio y tan íntimo que es único. Jamás podrás ser feliz intentando hacer feliz a toda costa a los otros. Puedes aligerar sus cargas, puedes ser la eterna curadora, la eterna protectora, la eterna compañera y cuidadora, te sentirás bien, te sentirás todo lo anterior, pero por mucho que te esfuerces en hacer que los otros sean felices, si los otros no quieren no lo serán jamás. Es una cuestión de voluntad i de autoaprendizaje.

Se puede ser feliz en medio de la miseria más extrema, y se que con esto puedo ser y debo ser discutida por cualquiera que me lea… Pero alguien que consigue salir de la peor situación y pasar a otra nueva, sólo ligeramente distinta, que llega a conocerse un poco y puede sentirse digno en algún momento de su vida puede explicar lo mismo. El sentimiento de felicidad se produce cuando uno se respeta y toma sus propias decisiones, cuando uno se siente persona, un ser individual con capacidad para llevar las riendas y, alguna vez, aunque sólo sea una vez, libre para cambiar algo de su trayectoria, por ejemplo, pensar en la forma de su propia muerte.

¿Quién no se ha sentido infeliz por ser prisionero de su propia vida? Haciendo sufrir a los que tiene a su lado. A los queridos de todo tipo: pareja, padre, madre, hijos, hijas, amigos, parientes, quién sea que pueda estar anotado aquí. Pueden llegar a culparse de cómo nos sentimos nosotros, entonces, si somos sinceros, si les sabemos explicar que hemos sido conscientes de los caminos tomados, que sabemos cuándo elegimos, que sabemos conscientemente cuando dijimos NO y que lo hicimos cuando lo debiamos hacer, que decidimos hace años ser consecuentes con las vías de acceso tomadas, todos ellos nos acabaran entendiendo, porqué, además, necesitan creerlo. Debemos plantarnos y gritar si hace falta: ¡Estoy aquí porqué así lo he querido! ¡Porqué yo lo he decidido! En todo caso debemos ser francos y si hacemos introspección, todos somos prisioneros de nosotros mismos, no somos reos de nadie más.

La felicidad o la infelicidad es propia y, cómo suele decirse, intransferible, no depende de ninguna otra persona que no sea una misma y de la actitud delante de las circunstancias de la vida. Lástima que tardemos tanto tiempo en aprenderlo. Hay gente que tarda toda una vida y hay otros que no llegan a verlo nunca.

1 comentari:

Violeta Turpin ha dit...

Mi amiga virtual, Merche, me ha embarcado en esto de los “memes”. Bueno, a ver que me sale...
Este meme trata de: Escribir seis cosas sin importancia que nos hagan felices, incluir el enlace de la persona que nos ha elegido, hacer constar las reglas en el blog, elegir seis personas para continuar el desafío y avisar a estas personas con el correspondiente comentario.
Besos, Violeta