Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dilluns, 30 de juny del 2008

El vot femení / El voto femenino

Mirava avui un programa sobre el parlament de la meva Comunitat Autònoma i algunes diputades ens recordaven que només fa 75 anys que les dones podem votar al nostre país.
Sovint cal fer memòria del passat per interpretar el present i encarar el futur. El dret de vot per a les dones no va ser fàcil. Primer es va aconseguir per a les solteres emancipades i les vídues no ho van aconseguir fins el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. No podien votar les casades amb la increible raó d’”evitar les disputes entre cònjuges”.
Amb la II República es va atorgar a la dona el dret de ser elegible però no electora. Aquest dret va facilitar l’accés a les Corts espanyoles de Clara Campoamor i Victoria Kent. Una i altra defensaven postures diferents. La primera, decididament a favor de vot i la segona, amb reticències, perquè creia que les dones eren majoritàriament conservadores i podrien votar en contra de la República. Sortosament Campoamor es va sortir amb la seva i l’1 de octubre de 1931 es va aprovar el dret de vot per a la dona.
Només 75 anys, la meva mare en té 72, la tieta àvia dels meus fills 89! Les germanes grans de les dues van haver-se d'esperar per poder-ho fer i les nostres àvies segur. Com podem deixar d'anar a votar? Tot i que l'abstenció és un dret absolutament democràtic i que algun cop he practicat, conscientment, la desidia no. Debem respecte a les dones que van lluitar perquè poguéssim exercir-lo nosaltres ara i les nostres filles i les futures generacions.
Set dècades i mitja no és res, és una generació, un suspir en el temps, no arriba a un segle i a més, aquestes dones que van lluitar tant, van passar-se 40 anys sense poguer-lo exercir com calia degut a la dictadura que va esdevenir després.
Deuen estar contentes perquè van aconseguir algunes coses però deuen indignar-se encara per les mateixes coses pel que ens seguim indignant ara. La paritat per exemple? La manca de dones en els llocs de responsabilitat tot i que som munió en molts camps com la sanitat, l'ensenyament, la investigació, ...
En fi, de moment, s'ha aprovat una Llei per celebrar-ho durant aquest any. A mi aquestes coses em rebenten, malgrat reconec que serveixen per fer-nos visibles. Com a mínim hi haurà gent que se n'assabentarà del fet.

-------------------------------
Miraba hoy un programa sobre el Parlamento de mi Comunidad Autónoma y algunas diputadas nos recordaban que hace solo 75 años que las mujeres puedes notar en nuestro país.

A menudo hace falta recordar el pasado por interpretar el presente y encarar el futuro. El derecho de voto para las mujeres no fue fácil. Primero se consiguió para las solteras emancipadas pero las viudas no lo consiguieron hasta el 1924, durante la dictadura de Primo de Rivera. No podían votar las casadas por la increíble razón de "evitar disputas entre cónyuges".

Con la II República se otorgó a la mujer el derecho de ser elegible pero no electora. Con este derecho se facilitó el acceso a las Cortes españolas de Clara Campoamor y Victoria Kent. Una y otra tenían opiniones muy distintas. La primera, decididamente a favor del voto y la segunda, con reticencias ya que creía que las mujeres eran mayoritariamente conservadoras y podrían votar en contra de la República. Por suerte Campoamor se salió con la suya y el 1 de octubre de 1931 se aprobó el derecho de voto para la mujer.

Solo 75 años. Mi madre tiene ahora 72, la tía-abuela de mis hijos 89. Las hermanas mayores de las dos tuvieron que esperar para poderlo hacer y nuestras abuelas seguro. ¿Cómo podemos dejar de preocuparnos por la política? Todo y que la abstención es un derecho absolutamente democrático y que alguna vez he practicado, conscientemente además, la desidia no lo es. Debemos respetar a las mujeres que lucharon para que pudiésemos ejercerlo hoy nosotras y nuestras hijas y las futuras generaciones.

Siete décadas y media no son nada, es una generación, un suspiro en el tiempo, no llega a un siglo y, además, pasaron 40 años sin poderlo ejercer por la dictadura que vino después.

Deben estar contentas porque consiguieron algunas cosas, pero deben indignarse todavía por las mismas cosas por las que nos seguimos indignando nosotras ahora. La paridad, por ejemplo; la falta de mujeres en los sitios de responsabilidad a pesar de ser multitud en muchos campos como la sanidad, la enseñanza, la investigación, etc.

En fin, de momento, se ha aprobado una Ley para celebrarlo durante este año. A mi estas cosas me revientan, todo y que reconozco que sirven para hacernos visibles. Como mínimo, habrá gente que se enterará del hecho.