Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dimarts, 2 de desembre de 2008

Recuperar la taca i oblidar el fastigueig

A vegades, un vol escriure i no pot. A vegades, un vol dir i no sap com. A vegades, una vol expressar-se i resta muda. I així passen els dies, un darrera l’altre i se sumen setmanes i finalment els mesos.

Amb la pintura passa el mateix. Tot sovint tens un impuls creatiu desinhibit irresistible que t’obliga a prendre els pinzells arravatada i crees un peça magnífica però inacabada i per poder-la finalitzar tornes a veure dissoldre’s el temps al teu voltant.

Tots els processos creatius comporten compromís i perseverança. I, tal i com va expressar un dels més grans genis de la pintura, la inspiració t’ha de trobar treballant. Però costa i molt, com tot. Quan tens una vida de les anomenades “reals” al darrera, una família i múltiples obligacions, no és gens fàcil. Fins i tot quan t’hi dediques professionalment.

Perquè en quan ho vols fer per vocació, i compte que dic per “vocació”, arribes a ser-ne, com ja he dit, de “professional”. Malgrat molts dels creadors i tota la parafernàlia que els envolta ho vulguin disfressar d’eufemismes varis, la seva definició és aquesta: porten l’etiqueta de “pintors”, “escultores”, “arquitectes”, “fotògrafes”, “dissenyadors”, “coreògrafes”... i pot arribar el fastigueig pel que es fa i tot el que els envolta.

I se’m pot titllar de desconeixedora del tema. Bé, crec que no és el cas. No conec a tothom i és del tot possible, és clar. És del tot probable. Tant de bo sigui així. Només puc parlar des del meu punt de vista i només és una opinió.

Al principi, quan es comença, fins i tot temps després i segons els projectes, es té aquella embranzida que tot ho arrasa i l’esperança de sortir-se’n i poder viure de la pròpia creació, és un objectiu encoratjador, però, i m’agradaria que algú m’ho refutés, hi ha èpoques de negació, de perplexitat davant el mercadeig amb la pròpia obra i d’esgotament vers les companyies que es tenen i per la pròpia tasca.

Com en totes les feines, caram! Com en tot el que no tingui un incentiu atractiu i acabi esdevenint rutinari... Com en tot el que no tingui una recompensa. I no hem refereixo a la material, sinó a la íntima, aquella insubstancial i que cadascú sap i comptabilitza. Un hom sap què pot satisfer-lo.

Hauríem de recordar que cal pintar per pintar i no perquè portem l’etiqueta de pintors i s’espera la propera exposició; escriure com ho fèiem al principi perquè tenim coses a dir i no pels compromisos adquirits amb les editorials; seguir imaginant allò que ens agradaria de debò i tornar-ho a intentar, mentre dissenyem cases adossades. Evitar el fastigueig.

Confesso que vaig cedir, confesso que no vaig poder més i enlloc de rebel•lar-me davant el que feia temps que observava, vaig deixar de crear. I és un altre dels errors que he comés en els últims anys. M’ha costat quatre anys tornar a agafar un pinzell seriosament. I en fer-ho me n’he adonat que feia tant de temps que no “parlava” amb el meu llenguatge! Sense l’expressió plàstica estava incompleta, absolutament mancada d’una part intrínseca a la meva personalitat. Quatre anys sense ni una línia, ni un borrall, ni una taca de color... Ara em sembla incomprensible i inimaginable. M’és igual tenir idees o no, que sigui bo o dolent (qui posa el cartell sobre això, per cert?), només vull tacar i gratar.

Recomanació per a navegants creatius: Canvieu d’estratègia i reconduïu el vaixell però no naufragueu. Després costa molt tornar a reconstruir-vos ni que sigui un petit bot de petit calatge.

La pintora hipnotitzada