Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dissabte, 7 de juny del 2008

El color verd, el color blau



Autor del video: "davidacoco"
http://es.youtube.com/user/davidacoco


Sempre feia bona olor a massatge d'acabat d'afaitar, sempre anava ben vestit, sempre ben pentinat, sempre amb les sabates netes i ben enllustrades, impecable, ben plantat.

Jo, com totes les nenes, el veia altíssim, i amb les mans grans, fermes. En això solia pensar mentre saltironejava intentant no trepitjar les línies vermelles i només encertar les blanques de l'inacabable sanefa de les voreres del passeig de davant dels tinglados.

Era una de les meves estones preferides, anar al port dels pescadors, passar la porta i sentir-me especial i important perquè podíem passar amb un lleuger senyal i una picada d'ull del meu pare al vigilant de la cabina de la tanca d'accés. Quin sentiment de transgressió! Aquella zona era pels estibadors i pels treballadors del peix i nosaltres podíem travessar la línia tranquil·lament un matí de dissabte.

Després caminàvem uns minuts entremig d'aquelles enormes naus plenes de ves a saber quants tresors duts en vaixells exòtics. Gaudia pensant en què hi devia haver dins. Què hi devien contenir? Ja feia temps que havia preguntat que era un "tinglado" i em sabia posseïdora d'un coneixement que no tots els infants tenien, només els que estàvem relacionats amb el port d'alguna manera. En aquells magatzems s'acumulava tot el què transportaven els vaixells de càrrega que atracaven als molls i tot barrejat. Imaginava llavors que devia ser de forma desordenada i en la meva ment veia imatges d'objectes inimaginables pels adults apilats en muntanyes descomunals on era difícil trobar-hi res. I em preguntava com podien localitzar res després. Vaig ser molt conscient ja des d'aleshores què volia dir el concepte: "esto es un tinglado".

Seguiem una mica més tot travessant uns rails estrets plens de males herbes de la via de càrrega per acabar desembocant en la placeta d'un petit moll. Allà s'hi situava la filera de petites casetes d'estris pels pescadors.

M'embadalia mirant els interiors plens d'instruments estranys i reconeixibles de tantes vegades que els havia vist, nanses per peix, poperes, xarxes plegades i desplegades, de suros quadrats i en forma de rodella, hams de totes les mides, grandíssims peixos dissecats, un petit tauró també, o mandíbules blanques i ressecades pel temps i el vent, cistells de vímet i mimbre, cadiretes, tamborets i tot, curiosament pintat de blanc o blau. Les taules, les cadires i les portes d'un blau elèctric enlluernador, preciós, i els interiors i exteriors barroerament pintats amb calç.

Ja des de ben lluny l'olor m'embriagava, l'olor de mar i de peix, de tot tipus, bona i dolenta, de xarxa de pescador. Aquella olor penetrant que fan tots els ports on s'hi mou molta caixa i molta teca. Una fortor barrejada de peix, d'espina, de gasoil, d'oli i de podrit reconcentrat.

I jo, com a nena que era, causava atracció momentània. Els senyors que traginaven dins les cambretes polint eines o retorçant hams, que eren asseguts en cadiretes minúscules me n'oferien una dient-me que eren de la meva mida i les senyores que teixien les xarxes, un lloc al seu costat. Però jo ho refusava tot perquè tenia un plaer per satisfer. Em neguitejava per consumar-lo. Els meus peus inquiets frisaven per corretejar a munt i avall del moll seguint els metres i metres de xarxes blaves i verdes que s'estenien per tota la longitud del ciment i que en aquella edat tan curta em resultava increïble! Com podien ser tant llargues!

Corria, corria i comptava, comptava. Quants passos cap amunt? N'hi ha els mateixos cap avall? I tornava enrere, per un costat de les xarxes, per l'altre, entremig del regisell de les blaves amb suros taronges, entremig de les verdes amb suros blancs. I així fins que el pare em deia que anéssim a veure una altra imatge preferida.

Aleshores anàvem a veure les barques d'anxoves. Ah! Quin espectacle! Els meus ulls infantils no deixaven de sorprendre's cap de les vegades. Però quins llums tant grossos! I sempre feia les mateixes preguntes: "Per què són tant grans?" "I com és que són tan babaus els seitons?". Les passejàvem totes, no en deixàvem ni una. I jo mirava com estaven pintades: blanques amb una ratlla blava, blanques amb una ratlla verda, blanques amb dues ratlles blaves. No hi havia vermell, ni groc, ni negre, ni taronja, cap altre color, blau i verd, no entenia el per què. Vaig arribar a pensar que els pescadors no vèien tots els altres colors. També llegia tots els noms: Ma. del Carmen, Encarna, Ma. del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Diós, Ave María, Pilar, Ma. Carmen II i, fins i tot, una III, algunes amb noms molt mariners, però en general tot eren noms de santes i mares de Déu i tots, pintats en blau, les excepcions en color verd.

Després, quan acabàvem el petit moll giràvem cua i de tornada tocava entretenir-me en mirar com es teixia la xarxa, en intentar endevinar com aquells dits destres i hàbils aconseguien fer els nusos i plantejar-me si jo ja ho sabria fer de tant mirar-ho. A vegades ho preguntava i, indefectiblement, rebia la mateixa resposta: "Ui, nena, això és molt difícil, són anys d'aprenentatge. I si no ho fas bé pots provocar una desgràcia". "Ah, si?", responia incrédula. "Sí. Pots fer perdre la feina de tota una nit a molts homes i fer passar gana a les seves famílies", rebia en to greu. I, és clar, jo restava muda de la impressió.

A vegades, tenia l'oportunitat de veure com calafatejaven una barca i aleshores saltava d'alegria. Ua! Allò si que era diferent! Polien, rascaven, arrencaven, clavaven i després posaven aquella mena de potingue negra amb una brotxa feta un fàstic, pensava amb la meva pulcra ment, creia en aquell temps que els pinzells havien de ser perfectes com els de l'escola. Allà si que m'emboratllava d'olor, era d'asfalt. Era intensa i penetrant. A vegades posava el nas dins del pot i rebia un calvot patern per resposta.

I així acabava la visita. Tornàvem cap al passeig altre cop i tocava fi de festa. Ah! Unes olives farcides i una Fanta de taronja per mi i un vermouth Cinzano per a ell, amb una mica de gel. Ben asseguts en un bar amb caràcter entre mig de dos cartells increïbles fets de xapa metàl·lica de no recordo quina beguda alcohólica i de la CocaCola, d'aquells que encara cerco ara per fotografiar, que aconsegueixo trobar de tant en tant i que són un luxe per la vista i gust pel disseny gràfic.

Ara veig la imatge de la taula en groc intens, gairebé taronja, una imatge soleiada, potser era una plaça perquè recordo fulles d'arbres que ens donaven una lleugera ombra i que la tasca tenia porticons de fusta on hi penjaven els cartells. Potser fins i tot barrejo dies i visites. Potser les passejades al port no eren tan sovint com jo les recordo, potser van ser menys de les que crec que van ser...

Sí, la Violeta té raó, els records són visuals, olfactius i auditius, tàctils també, però sobretot són sentimentals.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Siempre olía bien, a masaje y a acabado de afeitar, siempre iba bien vestido, siempre bien peinado, siempre con los zapatos limpios y bien lustrosos, impecable, bien plantado.

Yo, cómo todas las niñas, le veía altísimo y con las manos grandes, firmes. En eso solía pensar mientras saltironeaba intentando no pisar las líneas rojas y sólo acertar las blancas de la inacabable cenefa de la acera del paseo cercano a los tinglados.

Era uno de mis ratos preferidos, ir al puerto de pescadores, pasar la puerta y sentirme especial y importante porqué podíamos pasar con una ligera señal y un guiño de ojos de mi padre al vigilante de la cabina de la verja de acceso. ¡Qué sentimiento de transgresión! Aquella zona sólo era para los estibadores y trabajadores del puerto y nosotros podíamos atravesar la línea tranquilamente una mañana de sábado.

Después caminábamos unos minutos en medio de aquellas enormes naves llenas de ves a saber cuantos tesoros traídos en barcos exóticos. Gozaba pensando en qué debía haber dentro. ¿Qué contenían? Ya hacía tiempo que había preguntado qué era un “tinglado” y me sabía poseedora de un conocimiento que no todos los niños tenían, sólo los que estábamos relacionados con el puerto de alguna manera. En aquellos almacenes se acumulaba todo lo qué transportaban los cargueros que atracaban en los muelles y todo mezclado. Me imaginaba entonces que todo estaba metido allí de forma desordenada y en la mente veía imágenes de objetos inimaginables para los adultos apilados en montañas descomunales donde era difícil encontrar nada. Y me preguntaba cómo podían localizar algo después. Fui muy consciente, ya desde entonces, de lo que quería decir el concepto: “esto es un tinglado”.

Seguíamos un poco más atravesando unos raíles estrechos llenos de malas hierbas de la vía de carga interna para acabar desembocando en la placeta del pequeño muelle. Allí se situaba una hilera de pequeñas casetas de herramientas para los pescadores.

Me embelesaba mirando los interiores llenos de instrumentos extraños y reconocibles de tantas veces que los había visto: nasas para el pescado, pulperas, redes dobladas y desdobladas, corchos y plomos cuadrados y en forma de rosquilla, anzuelos de todos los tamaños, grandísimos pescados disecados, un pequeño tiburón también, o mandíbulas blancas y resecadas por el viento y el tiempo, cestos de vímet y de mimbre, sillitas, taburetes y todo, curiosamente pintado de blanco o azul. Las mesas, sillas y las puertas de un azul añil deslumbrante, precioso, y los interiores y exteriores bastamente encalados.

Ya desde bien lejos el olor me embriagaba, el olor de mar y de pescado, de todo tipo, bueno y malo, de red de pescador. Aquel olor penetrante de todos los puertos del mundo donde se mueve mucha caja. Un hedor mezclado de peces, de espina, de gasoil, de aceite de motor y de podredumbre antigua, reseca y concentrada.

Y yo, cómo niña que era, causaba una momentánea atracción. Los señores atareados dentro de sus camaritas puliendo herramientas o retorciendo anzuelos, que estaban sentados en minúsculas sillas me ofrecían una diciéndome que era de mi tamaño y las señoras que tejían las redes, un sitio a su lado. Pero yo lo rechazaba todo porqué tenía un placer por satisfacer. Tenía prisa por consumarlo. Mis pies inquietos se morían por corretear arriba y abajo del muelle siguiendo los metros y metros de redes azules y verdes que se extendían por toda la longitud del cemento y que en aquella edad tan corta me resultaba increíble. ¡Cómo podían ser tan largas!

Corría, corría y contaba, contaba. ¿Cuántos pasos hacía arriba? ¿Hay los mismos hacía abajo? Y volvía atrás, por un lado de las redes, por el otro, entremedio de las tiras de color azul con corchos naranjas, en medio de las verdes con corchos blancos. Y así hasta que mi padre me decía que fuésemos a ver otra imagen preferida.

Tocaban las barcas de anchoas. ¡Ah, qué espectáculo! Mis ojos infantiles no dejaban de sorprenderse en ninguna visita. ¡Pero que luces tan enormes! Siempre hacia las mismas preguntas: “¿Por qué son tan grandes?” “¿Y, cómo es que son tan tontos los boquerones?”. Las paseábamos todas, no dejábamos ni una. Yo miraba cómo estaban pintadas: blancas con una raya azul, blancas con una raya verde, blancas con dos rayas azules, quizás. No había rojo, ni amarillo, ni negro, ni naranja, ningún otro color, sólo azul y verde, no entendía el por qué. Llegué a pensar que los pescadores no veían bien todos los colores. También leía los nombres: Mª del Carmen, Encarna, Mª del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Dios, Ave María, Pilar, Mª Carme II y, hasta, una III, algunas con nombres muy marineros, pero en general con nombres de santas y vírgenes diversas y pintados en azul, las excepciones en color verde.

Después, cuando acabábamos el pequeño muelle dábamos media vuelta y era el momento para que me entretuviese en mirar cómo se tejía la red, en intentar adivinar cómo aquellos diestros y hábiles dedos conseguían anudar las cuerdas y plantearme si yo sabría hacerlo de tanto mirar. A veces lo preguntaba y, indefectiblemente, recibía la misma respuesta: “Uy, niña, esto es muy difícil, son años de aprendizaje. Y si no lo haces bien puedes provocar una desgracia”. “Ah sí?”, respondía incrédula. “Sí. Puedes hacer que muchos hombres pierdan una noche de trabajo y hacer pasar hambre a sus familias”, recibía en tono grave. Y claro, yo quedaba muda de la impresión.

A veces, tenía la oportunidad de ver cómo calafateaban una barca y entonces saltaba de alegría. ¡Ua! ¡Aquello sí que era diferente! Pulían, rascaban, arrancaban, clavaban y después ponían aquella especie de engrudo negro con una brocha hecha un asco, pensaba yo, con mi pulcra mente porqué creía, en aquel tiempo, que los pinceles debían ser perfectos cómo los de la escuela. Allá sí que me empapaba de olor, era cómo de asfalto. Era intensa y penetrante. A veces, ponía la nariz dentro del pote y recibía un 'capirote' paterno por respuesta.

Y así acababa la visita. Volvíamos hacía el paseo otra vez y tocaba el fin de fiesta. Ay, unas aceitunas rellenas y una fanta de naranja para mi y un vermouth Cinzano para él, con un poco de hielo. Bien sentados en un bar con carácter en medio de dos carteles increíbles hechos de chapa metálica, uno de no recuerdo qué bebida alcohólica y otro de la CocaCola, de aquellos que todavía busco por ahí para fotografiar, que consigo encontrar de tanto en tanto y que son un lujo para la vista y un gusto por el diseño gráfico.

Ahora veo la imagen de la mesa en amarillo intenso, casi naranja, una imagen soleada, quizás era una plaza porqué recuerdo hojas de árboles que nos daban una ligera sombra y que la tasca tenía unos porticones de madera de dónde colgaban los carteles. Es posible que hasta mezcle días y visitas. Es posible, incluso, que los paseos por el puerto no fuesen tan a menudo cómo yo los recuerdo, quizás fueron menos de los que creo que fueron…

Sí, Violeta tiene razón, los recuerdos son visuales, olfativos y auditivos, táctiles también, pero sobretodo son sentimentales.