Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

dilluns, 2 de juny del 2008

Ai, aquests ulls... Ay, esos ojos...



Dolça la música, dolça la cancó, dolcíssima la veu, de les més dolces. És d'una sensibilitat exquisida. Excusa perfecta per parlar d'amor en una nit com aquesta...

L'amor és estrany. Tant aviat ens volem morir com ens volem cremar en les seves flames eternament. No hi ha sentiment més contradictori que aquest. Ai, l'amour, l'amour, quin sentiment, quin patiment, quina sensació d'estar viu... Com l'enyorem quan no el tenim i com l'odiem quan el sentim perquè no som nosaltres, no ens sentim individus sinó bojos i seguidores del sensesentit.

Al principi és com estar en un procés hipnòtic on l'objecte que ens ajuda a entrar en l'estat de semiinconsciència és l'altre, els ulls del qual són els que ens ajuden a sortir de nosaltres per entrar en un altre nivell i passar a formar part d'una altre cosa que pretenem que sigui una de sola.

En algun altre lloc vaig llegir que si no es dóna per les dues parts és quan el teatre, l'obra, la dansa o el ball, la representació es converteix en tragèdia i després d'algun temps de vida, hi estic del tot d'acord. Però si no és aquesta la circumstància, si passa que tots dos entren en aquesta mena de bogeria i estat de 'gràcia', es produeix la hipnosi.

L'enamorament fa que tota la nostra atenció, tot el nostre focus sensorial estigui activat vers el subjecte estimat i que tot el que queda en la perifèria dels dos resti fora del camp de recepció. Estem hipnotitzats, estem idiotitzades, vivim per l'altre, respirem l'aire que exala, ens movem quan l'altre es mou i no hi ha res més gran ni important que aquell que és contrari i complementari alhora.

Res és més bonic que aquells ulls que ens atrauen, després podem gaudir amb la resta, però allò que fa que quedem embaucats, empresonades per la seva personalitat, que trobem arrasadora, és la mirada. El primer que ens pren, allò que ens encadena i ens deixa als seus peus, és la intensitat d'aquests dos fars que ens cremen. Fan que ens hi fixem, que ens aproximem, que investiguem, que provem i quan podem ens hi quedem.

Amb una mirada ens pot dir que ens estima, cridar-nos que ens desitja, mormolar-nos que ens veurem en un moment, confessar-nos que no pot viure sense nosaltres, i tanmateix, tot seguit, ens pot rebutjar, ens pot escopir, només mirant-nos, el seu odi més profund, ens pot dir que ens menyspreua, ens pot expressar la seva negació i la seva indiferència. Amb els ulls tots ens estimem i ens odiem, restem sotmesos a la seva influència.

Passen els anys i si seguim al costat de qui vam deixar que ens prengués la pretesa indepedència, aquests dos forats a la seva consciència i inconsciència segueixen dient-nos tot el que cal saber. Coneixem a qui tenim al costat pel gest, però, com no, pel que diuen els seus ulls. Ens diuen que està cansat, que està avorrit, que no vol seguir o, tot sovint, que ens segueix estimant, que encara ens desitja, que ens vol confortar. Un sol aleteig de les seves pestanyes i sabem si qui té al costat és de la seva estima o si està disconforme amb la situació donada.

Si en els moments més importants o els més íntims no pots o no vols o no aconsegueixes mirar al fons de la seva nineta, si no aconsegueixes veure el seu cristal·li absolutament transparent, plantejat si aquell moment exaltat de suggestibilitat ja l'has superat.

Tinc uns ulls al costat dels més bells que he vist. El color em segueix embruixant. La intensitat, l'energia, fins i tot, la seva inquietut, m'atrapa. No he vist uns ulls més bonics enlloc, els ulls més atractius. Tenen color de verd oliva, sovint de verd selvàtic, un verd alegre i dolç, viu i tendre alhora, brillant de seda amb llum de lluna, de pintura craquelada de quadre antic o de plàstica innovadora. Em segueixen sorprenent cada dia. Tot sovint són volcànics i terribles, tot sovint són acollidors i adorables, són els seus, els meus ulls. Són meus i seus perquè resto encara hipnotitzada per ells, envolcallada encara per aquesta eterna boira que provoca la barreja de sentiments de qui està sortosament, voluntàriament i perdudament suggestionada per qui els posseix.

Això és una declaració d'amor absoluta i hipnòtica perquè estimo els seus ulls sincers i penetrants.

La hipnotitzada enamorada

-----------------------------------------------------------------------------------------


Dulce la música, dulce la canción, dulcísima la voz, de las más dulces. Es de una sensibilidad exquisita. Excusa perfecta para hablar de amor en una noche como esta...

El amor es extraño. Tan pronto queremos morir de amor como arder en sus llamas eternamente. No hay un sentimiento más contradictorio que este. Ay, l'amour, l'amour, qué emoción, qué sufrimiento, que sensación de estar vivo... Cuanto lo añoramos cuando no lo tenemos y cómo lo odiamos cuando lo sentimos porqué no somos nosotros, no nos sentimos individuos, sino locos y seguidoras del sinsentido.

Al principio es cómo estar en un proceso hipnótico porque el objeto de nuestra atención, el que nos ayuda a entrar en el estado de semiinconsciencia, es el otro, los ojos del cual son los que nos apremian para salir de nosotros y entrar en otro nivel pasando a formar parte de otra cosa que pretendemos que sea una sola.

En otro lugar leí que si no se da por las dos partes es cuando el teatro, la obra, la danza o el baile, la representación se convierte en tragedia y, después de algún tiempo de vida, estoy totalmente de acuerdo. Pero si no se da esta circunstancia, si pasa que los dos entran en esta especie de locura y estado de "gracia", se produce la hipnosis.

El enamoramiento hace que toda nuestra atención, todo nuestro foco sensorial este activado hacia el sujeto amado y que todo lo que queda en la periferia de ambos esté fuera del campo de recepción. Estamos hipnotizados, estamos idiotizadas, vivimos para el otro, respiramos el aire que exhala, nos movemos cuando el otro se mueve y no hay nada más grande ni tan importante que aquel que es contrario y complementario a la vez.

Nada es más bello que esos ojos que nos atraen, después podemos gozar con todo lo demás, pero aquello que hace que quedemos embaucados, aprisionadas por su personalidad y que la creamos arrasadora, es la mirada. Lo primero que nos toma, que nos prende, aquello que nos encadena y nos deja a sus pies, es la intensidad de esos dos faros que nos queman. Hacen que nos fijemos, que nos aproximemos, que investiguemos, que probemos y cuando podamos nos quedemos.

Con una mirada nos puede decir que nos ama, gritarnos que nos desea, susurrarnos que nos veremos de aquí a un momento, confesarnos que no puede vivir sin nosotros, y al mismo tiempo, inmediatamente después, nos puede rechazar, nos puede escupir, mirándonos, su odio más profundo, nos puede decir que nos desprecia, nos puede expresar su negación y su indiferencia. Con los ojos todos nos queremos y nos odiamos, quedamos sometidos a su influencia.

Pasan los años y si seguimos al lado de quién dejamos que nos tomara la pretendida independencia, esas dos lámparas de su consciencia e inconsciencia, siguen diciéndonos todo lo que hace falta saber. Conocemos a quién tenemos al lado por el gesto, pero, como no, por lo que dicen sus ojos. Nos confiesan que está cansado, que está aburrido, que no quiere seguir la andadura o, muy a menudo, casi siempre, que nos sigue queriendo, que todavía nos busca, que nos quiere confortar. Un solo aleteo de sus pestañas y sabemos si quién tiene al lado es de su estima o si está disconforme con la situación dada.

Si en los momentos más importantes o los más íntimos no puedes o no quieres o no consigues mirar el fondo de su iris, si no consigues ver su cristalino absolutamente transparente, plantéate si aquel momento exaltado de sugestibilidad lo has superado ya.

Tengo unos ojos a mi lado bellísimos, los más hermosos de los que he podido ver jamás. Su color me sigue embrujando. La intensidad, la energía, hasta su inquietud, me atrapan. No he visto unos ojos más cautivadores en ningún lugar, los ojos más atractivos. Tienen color de verde aceituna, a menudo verde selvático, un verde alegre y dulce, vivo y tierno a la vez, brillante de seda marrón claro con luz de luna, de pintura craquelada de cuadro antiguo o de plástica innovadora. Me siguen sorprendiendo cada día. Muy a menudo son volcánicos y terribles, acogedores y adorables, son los suyos, son los míos. Son míos y suyos porqué todavía estoy hipnotizada por los sentimientos de ésta que está, por suerte, voluntariamente y perdidamente sugestionada por quién los posee.

Esto es una declaración de amor absoluta e hipnótica porqué quiero, amo, sus ojos sinceros y penetrantes.

La hipnotizada enamorada