Mirava avui un programa sobre el parlament de la meva Comunitat Autònoma i algunes diputades ens recordaven que només fa 75 anys que les dones podem votar al nostre país.
Sovint cal fer memòria del passat per interpretar el present i encarar el futur. El dret de vot per a les dones no va ser fàcil. Primer es va aconseguir per a les solteres emancipades i les vídues no ho van aconseguir fins el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. No podien votar les casades amb la increible raó d’”evitar les disputes entre cònjuges”.
Amb la II República es va atorgar a la dona el dret de ser elegible però no electora. Aquest dret va facilitar l’accés a les Corts espanyoles de Clara Campoamor i Victoria Kent. Una i altra defensaven postures diferents. La primera, decididament a favor de vot i la segona, amb reticències, perquè creia que les dones eren majoritàriament conservadores i podrien votar en contra de la República. Sortosament Campoamor es va sortir amb la seva i l’1 de octubre de 1931 es va aprovar el dret de vot per a la dona.
Només 75 anys, la meva mare en té 72, la tieta àvia dels meus fills 89! Les germanes grans de les dues van haver-se d'esperar per poder-ho fer i les nostres àvies segur. Com podem deixar d'anar a votar? Tot i que l'abstenció és un dret absolutament democràtic i que algun cop he practicat, conscientment, la desidia no. Debem respecte a les dones que van lluitar perquè poguéssim exercir-lo nosaltres ara i les nostres filles i les futures generacions.
Set dècades i mitja no és res, és una generació, un suspir en el temps, no arriba a un segle i a més, aquestes dones que van lluitar tant, van passar-se 40 anys sense poguer-lo exercir com calia degut a la dictadura que va esdevenir després.
Deuen estar contentes perquè van aconseguir algunes coses però deuen indignar-se encara per les mateixes coses pel que ens seguim indignant ara. La paritat per exemple? La manca de dones en els llocs de responsabilitat tot i que som munió en molts camps com la sanitat, l'ensenyament, la investigació, ...
En fi, de moment, s'ha aprovat una Llei per celebrar-ho durant aquest any. A mi aquestes coses em rebenten, malgrat reconec que serveixen per fer-nos visibles. Com a mínim hi haurà gent que se n'assabentarà del fet.
-------------------------------
Miraba hoy un programa sobre el Parlamento de mi Comunidad Autónoma y algunas diputadas nos recordaban que hace solo 75 años que las mujeres puedes notar en nuestro país.
A menudo hace falta recordar el pasado por interpretar el presente y encarar el futuro. El derecho de voto para las mujeres no fue fácil. Primero se consiguió para las solteras emancipadas pero las viudas no lo consiguieron hasta el 1924, durante la dictadura de Primo de Rivera. No podían votar las casadas por la increíble razón de "evitar disputas entre cónyuges".
Con la II República se otorgó a la mujer el derecho de ser elegible pero no electora. Con este derecho se facilitó el acceso a las Cortes españolas de Clara Campoamor y Victoria Kent. Una y otra tenían opiniones muy distintas. La primera, decididamente a favor del voto y la segunda, con reticencias ya que creía que las mujeres eran mayoritariamente conservadoras y podrían votar en contra de la República. Por suerte Campoamor se salió con la suya y el 1 de octubre de 1931 se aprobó el derecho de voto para la mujer.
Solo 75 años. Mi madre tiene ahora 72, la tía-abuela de mis hijos 89. Las hermanas mayores de las dos tuvieron que esperar para poderlo hacer y nuestras abuelas seguro. ¿Cómo podemos dejar de preocuparnos por la política? Todo y que la abstención es un derecho absolutamente democrático y que alguna vez he practicado, conscientemente además, la desidia no lo es. Debemos respetar a las mujeres que lucharon para que pudiésemos ejercerlo hoy nosotras y nuestras hijas y las futuras generaciones.
Siete décadas y media no son nada, es una generación, un suspiro en el tiempo, no llega a un siglo y, además, pasaron 40 años sin poderlo ejercer por la dictadura que vino después.
Deben estar contentas porque consiguieron algunas cosas, pero deben indignarse todavía por las mismas cosas por las que nos seguimos indignando nosotras ahora. La paridad, por ejemplo; la falta de mujeres en los sitios de responsabilidad a pesar de ser multitud en muchos campos como la sanidad, la enseñanza, la investigación, etc.
En fin, de momento, se ha aprobado una Ley para celebrarlo durante este año. A mi estas cosas me revientan, todo y que reconozco que sirven para hacernos visibles. Como mínimo, habrá gente que se enterará del hecho.
Aquest retrat de Felip II s'ha vist una i una altra vegada, però segurament no sabem de quines mans va sorgir. Potser ens podem preguntar si és de Tizià, el Greco, Sánchez Coello, Juan Fernandez de Navarret "El Mut" o Tintoretto o el Veronés. Tots ells pintors de gran reconeixement tant a Espanya com a Itàlia. Cal saber i no oblidar la vinculació d'Espanya amb Itàlia en l'epoca del Renaixement.
Però l'autor no és tal, sinó una autora: Sofonisba Anguissola, nascuda a Cremona l'any 1532 i morta l'any 1632, amb una vida inusitàdament llarga per l'època en què va viure. El seu pare, Amilcare Anguissola, noble provincià, seguint les normes d'educació de Baltasar de Castiglione, va aconseguir que les seves sis filles: Sofonisba, Elena, Llúcia, Europa, Anna Maria i Minerva, estudiessin llatí, música i pintura.
Sofonisba va aprendre la tècnica del retrat amb Bernardino Campi i Bernardino Gatti. Als vint-i-sis anys era ja tan coneguda que la seva fama va arribar a la cort de Felip II que la va invitar a formar part dels pintors de la cort espanyola.
Allà va passar els anys següents pintant sobre tot retrats de cort oficials, incloent-hi els de la reina Isabel de Valois i altres membres de la família real, com la germana de Felip II, Joana, i el seu fill, Don Carlos. Les pintures d'Isabel de Valois i d'Anna d'Àustria, la quarta dona de Felip II, són vibrants i plenes de vida.
Es va casar dues vegades, la primera, el 1571, amb Don Francisco de Moncada, amb una dot donada pel rei. Després de divuit anys a la cort espanyola, Sofonisba i el seu marit van abandonar Espanya en 1578, marxant a Palermo, on el seu marit va morir l'any següent. Va tenir tres fills i va poder compaginar la criança amb els seus viatges i les seves classes a la família real i la cort, junt amb el seu taller.
Mentre viatjava a Cremona per reunir-se amb la seva família, va conèixer a Orazio Lomellini. La seva família i els representants del rei a Itàlia s'oposaven a la boda perquè l'home no pertanyia a la noblesa, era molt més jove que Sofonisba i no tenia diners. Ella es va mantenir ferma i es va casar finalment. Tenia cinquanta anys quan ho va fer.
Després del segon casament va establir el seu taller a Gènova on va seguir pintant quaranta cinc anys més, fins prop de la seva mort el 1625.
Avui la llista de les seves obres va creixent a mesura que es van analitzant més quadres de l'època catalogats com anònims o atribuïts a d'altres pintors.
Però sabeu? He descobert que fins el 1988 (!!!) no existien fotografies dels seus treballs a cap publicació artística.
En algunes pàgines trobareu aquest logotip: En el blog ens expliquen:
"Entendemos por lenguaje sexista el uso exclusivo de uno de los dos géneros (en general el masculino) para referirse a ambos, excluyendo al otro (aunque sea, como en la mayoría de casos, involuntaria dicha exclusión). Los entes reguladores de las lenguas justifican el uso de dicho masculino por el principio de “economía lingüística”, dado que relacionan un lenguaje no sexista con las dob les formas (p.e. ciudadanas y ciudadanos, que por “economía lingüística” se usa sólo el masculino), lo cual es un falso tópico. Las dobles formas son, de hecho, el recurso menos recomendado en esta guía.
Así pues, usar el lenguaje de forma no sexista implica aprender a hablar de nuevo, como comentábamos en este posteo hace tiempo para explicar el proceso de aprendizaje."
Dues pintores surrealistes que m'agraden, per com pintaven, per com vivien, per com pensàven, per com es van enfrontrar als convencionalismes i van fer de l'art, la pintura i l'escriptura la seva forma de sortir de la discriminació i "del no ser". Remedios Varó era Gironina, nascuda a Anglès, comarca de La Selva, va formar-se a l'academia d'Art San Fernando de Madrid. Després de tenir diverses experiencies i un parell de matrimonis, s'introdueix en el cercle surrealista d'André Breton. Durant la guerra pren part pel bàndol republicà i, cap al final, acaba fugint a França on és tancada en un camp de concetració d'ón aconsegueix sortir i fugir de la França ocupada cap a Mèxic amb Benjamín Péret, pintor, i la seva nova parella.
Remedios no se sent mai més Europea, té més experiencies amoroses i se sent cada vegada més mexicana, decideix quedar-se allà per sempre més.
Els seus quadres són bellíssims, onírics, plens de simbolisme, investigació sobre el subconscient i gust pels elements científics ja que era un altre dels seus grans interessos. Les temàtiques són divereses: expressa pensaments femenis, pors vers la guerra, records infantils, vivències pròpies com el naixement dels seus fills i l'experiència de la maternitat (les poques figures realistes dels seus quadres són els seus nanos pintats en un llenç), també hi ha temes sobre filosofies i pensament oriental i meditació. Penso que és una pintora summament interessant i que poca gent coneix profundament.
Va ser íntima amiga d'un altra pintora que m'atrau especialment: Leonora Carrington.
Leonora, a més de pintora, és escriptora, escultora i toca altres múltiples disciplines artístiques mal anomenades "menors", segurament perquè pertanyen al món femení des de temps immemorial.
Poc després de sortir de l'escola d'art coneix al pintor alemany Max Ernst, trobant-lo poc després a Paris, i amb qui establirà una relació sentimental. Allà, entra en el cercle surrealista i coneix a molts pintors diferents com Joan Miró y André Breton, també a Pablo Picasso y Salvador Dalí.
Aleshores ja escribia, com un curiós relat sobre la seva presentació en societat als divuit anys, una història en to d'humor irònic molt divertit. En aquell moment escriu "La casa de la por" i participa junt amb Max Ernst en l'exposició Internacional de Surrealisme a París i Àmsterdam de 1938.
Participa en moviments antifeixistes actius contra l'ocupació nazi. Però en arribar la guerra entre França i Alemanya, el 1939, les autoritats col·laboracionistes, arresten en Max Ernst i provoca un episodi de depresió nerviosa, restablint-se ràpidament, només per veure's a continuació obligada a fugir cap a Espanya perseguida pels nazis.
A Espanya torna a sofrir un col·lapse nerviós i l'ingressen en un hospital psiquiàtric de Santander. Aquest episodi la marcarà per sempre i de manera decissiva en tota la seva obra posterior.
Quan aconsegueix escapar de l'hospital i pot arribar a Lisboa, l'acull l'ambaixada de Mèxic. Allà coneixerà a Renato Leduc, qui l'ajudarà a emigrar i acabarà casant-se amb ella, un any després. Tot i que el 1943 ja estaven divorciats.
A Mèxic pot reestablir els llaços amb diversos col·legues i amics surrealistes en l'exili: André Breton, Benjamí Péret, Alice Rahon, Wolfgang Paalen i Remedios Varo, amb qui establirà aquesta amistat tant duradora i fructificant.
Els seus quadres són plens de temes sobre mitologia celta, per relats sobre la seva mare i la seva dida, sobre mites i llegendes d'Irlanda. Creu que els relats sobre déus, dimonis, follets, ancians sabis, bruixots, esperits i animals són expressions dels aspectes primordials de l'ésser humà, representacions de l'inconscient.
Com tots els surrealistes es va interessar pel psicoanàlisi. Fonamentalment, igual que la Remedios Varo, per C.G.Jung.
També va aprofundir en les simbologies del Gòtic i el Renaixement, el Gnosticisme egipci, l'alquímia, la Càbala, El llibre dels morts, El Tarot, l'I Ching, fou deixeble de Gurdjieff, etc. Tot va influir en la seva obra.
Cap als anys quaranta fa quadres de grans dimensions i també treballa en il·lustracions d'Alicia en el país de les meravelles i temes sobre la maternitat.
Les seves influències més directes, a més de les seves amigues i amics, fóren autors del renaixement i El Bosco, en especial.
I ara, amb aquesta vida, amb aquestes obres, com és possible que hi hagi tanta, tantíssima gent que no les conegui? Van ser importantíssimes en el seu grup d'art, van crear noves obres, van influir en els seus companys, van ajudar a fer gran el surrealisme, però ningú les nombra sinó és en pàgines o en llibres especialitzats...
Casualitats n'hi ha i de molts tipus, però aquesta és la pera. Un dels meus grups preferits ha fet un nou àlbums i s'anomena "Viva la vida or Death and all His Friends", un homenatge al famós cuadre de la pintora Frida Kahlo. I la canço promocional es diu "Violet Hill".
Sempre feia bona olor a massatge d'acabat d'afaitar, sempre anava ben vestit, sempre ben pentinat, sempre amb les sabates netes i ben enllustrades, impecable, ben plantat.
Jo, com totes les nenes, el veia altíssim, i amb les mans grans, fermes. En això solia pensar mentre saltironejava intentant no trepitjar les línies vermelles i només encertar les blanques de l'inacabable sanefa de les voreres del passeig de davant dels tinglados.
Era una de les meves estones preferides, anar al port dels pescadors, passar la porta i sentir-me especial i important perquè podíem passar amb un lleuger senyal i una picada d'ull del meu pare al vigilant de la cabina de la tanca d'accés. Quin sentiment de transgressió! Aquella zona era pels estibadors i pels treballadors del peix i nosaltres podíem travessar la línia tranquil·lament un matí de dissabte.
Després caminàvem uns minuts entremig d'aquelles enormes naus plenes de ves a saber quants tresors duts en vaixells exòtics. Gaudia pensant en què hi devia haver dins. Què hi devien contenir? Ja feia temps que havia preguntat que era un "tinglado" i em sabia posseïdora d'un coneixement que no tots els infants tenien, només els que estàvem relacionats amb el port d'alguna manera. En aquells magatzems s'acumulava tot el què transportaven els vaixells de càrrega que atracaven als molls i tot barrejat. Imaginava llavors que devia ser de forma desordenada i en la meva ment veia imatges d'objectes inimaginables pels adults apilats en muntanyes descomunals on era difícil trobar-hi res. I em preguntava com podien localitzar res després. Vaig ser molt conscient ja des d'aleshores què volia dir el concepte: "esto es un tinglado".
Seguiem una mica més tot travessant uns rails estrets plens de males herbes de la via de càrrega per acabar desembocant en la placeta d'un petit moll. Allà s'hi situava la filera de petites casetes d'estris pels pescadors.
M'embadalia mirant els interiors plens d'instruments estranys i reconeixibles de tantes vegades que els havia vist, nanses per peix, poperes, xarxes plegades i desplegades, de suros quadrats i en forma de rodella, hams de totes les mides, grandíssims peixos dissecats, un petit tauró també, o mandíbules blanques i ressecades pel temps i el vent, cistells de vímet i mimbre, cadiretes, tamborets i tot, curiosament pintat de blanc o blau. Les taules, les cadires i les portes d'un blau elèctric enlluernador, preciós, i els interiors i exteriors barroerament pintats amb calç.
Ja des de ben lluny l'olor m'embriagava, l'olor de mar i de peix, de tot tipus, bona i dolenta, de xarxa de pescador. Aquella olor penetrant que fan tots els ports on s'hi mou molta caixa i molta teca. Una fortor barrejada de peix, d'espina, de gasoil, d'oli i de podrit reconcentrat.
I jo, com a nena que era, causava atracció momentània. Els senyors que traginaven dins les cambretes polint eines o retorçant hams, que eren asseguts en cadiretes minúscules me n'oferien una dient-me que eren de la meva mida i les senyores que teixien les xarxes, un lloc al seu costat. Però jo ho refusava tot perquè tenia un plaer per satisfer. Em neguitejava per consumar-lo. Els meus peus inquiets frisaven per corretejar a munt i avall del moll seguint els metres i metres de xarxes blaves i verdes que s'estenien per tota la longitud del ciment i que en aquella edat tan curta em resultava increïble! Com podien ser tant llargues!
Corria, corria i comptava, comptava. Quants passos cap amunt? N'hi ha els mateixos cap avall? I tornava enrere, per un costat de les xarxes, per l'altre, entremig del regisell de les blaves amb suros taronges, entremig de les verdes amb suros blancs. I així fins que el pare em deia que anéssim a veure una altra imatge preferida.
Aleshores anàvem a veure les barques d'anxoves. Ah! Quin espectacle! Els meus ulls infantils no deixaven de sorprendre's cap de les vegades. Però quins llums tant grossos! I sempre feia les mateixes preguntes: "Per què són tant grans?" "I com és que són tan babaus els seitons?". Les passejàvem totes, no en deixàvem ni una. I jo mirava com estaven pintades: blanques amb una ratlla blava, blanques amb una ratlla verda, blanques amb dues ratlles blaves. No hi havia vermell, ni groc, ni negre, ni taronja, cap altre color, blau i verd, no entenia el per què. Vaig arribar a pensar que els pescadors no vèien tots els altres colors. També llegia tots els noms: Ma. del Carmen, Encarna, Ma. del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Diós, Ave María, Pilar, Ma. Carmen II i, fins i tot, una III, algunes amb noms molt mariners, però en general tot eren noms de santes i mares de Déu i tots, pintats en blau, les excepcions en color verd.
Després, quan acabàvem el petit moll giràvem cua i de tornada tocava entretenir-me en mirar com es teixia la xarxa, en intentar endevinar com aquells dits destres i hàbils aconseguien fer els nusos i plantejar-me si jo ja ho sabria fer de tant mirar-ho. A vegades ho preguntava i, indefectiblement, rebia la mateixa resposta: "Ui, nena, això és molt difícil, són anys d'aprenentatge. I si no ho fas bé pots provocar una desgràcia". "Ah, si?", responia incrédula. "Sí. Pots fer perdre la feina de tota una nit a molts homes i fer passar gana a les seves famílies", rebia en to greu. I, és clar, jo restava muda de la impressió.
A vegades, tenia l'oportunitat de veure com calafatejaven una barca i aleshores saltava d'alegria. Ua! Allò si que era diferent! Polien, rascaven, arrencaven, clavaven i després posaven aquella mena de potingue negra amb una brotxa feta un fàstic, pensava amb la meva pulcra ment, creia en aquell temps que els pinzells havien de ser perfectes com els de l'escola. Allà si que m'emboratllava d'olor, era d'asfalt. Era intensa i penetrant. A vegades posava el nas dins del pot i rebia un calvot patern per resposta.
I així acabava la visita. Tornàvem cap al passeig altre cop i tocava fi de festa. Ah! Unes olives farcides i una Fanta de taronja per mi i un vermouth Cinzano per a ell, amb una mica de gel. Ben asseguts en un bar amb caràcter entre mig de dos cartells increïbles fets de xapa metàl·lica de no recordo quina beguda alcohólica i de la CocaCola, d'aquells que encara cerco ara per fotografiar, que aconsegueixo trobar de tant en tant i que són un luxe per la vista i gust pel disseny gràfic.
Ara veig la imatge de la taula en groc intens, gairebé taronja, una imatge soleiada, potser era una plaça perquè recordo fulles d'arbres que ens donaven una lleugera ombra i que la tasca tenia porticons de fusta on hi penjaven els cartells. Potser fins i tot barrejo dies i visites. Potser les passejades al port no eren tan sovint com jo les recordo, potser van ser menys de les que crec que van ser...
Sí, la Violeta té raó, els records són visuals, olfactius i auditius, tàctils també, però sobretot són sentimentals.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------ Siempre olía bien, a masaje y a acabado de afeitar, siempre iba bien vestido, siempre bien peinado, siempre con los zapatos limpios y bien lustrosos, impecable, bien plantado.
Yo, cómo todas las niñas, le veía altísimo y con las manos grandes, firmes. En eso solía pensar mientras saltironeaba intentando no pisar las líneas rojas y sólo acertar las blancas de la inacabable cenefa de la acera del paseo cercano a los tinglados.
Era uno de mis ratos preferidos, ir al puerto de pescadores, pasar la puerta y sentirme especial y importante porqué podíamos pasar con una ligera señal y un guiño de ojos de mi padre al vigilante de la cabina de la verja de acceso. ¡Qué sentimiento de transgresión! Aquella zona sólo era para los estibadores y trabajadores del puerto y nosotros podíamos atravesar la línea tranquilamente una mañana de sábado.
Después caminábamos unos minutos en medio de aquellas enormes naves llenas de ves a saber cuantos tesoros traídos en barcos exóticos. Gozaba pensando en qué debía haber dentro. ¿Qué contenían? Ya hacía tiempo que había preguntado qué era un “tinglado” y me sabía poseedora de un conocimiento que no todos los niños tenían, sólo los que estábamos relacionados con el puerto de alguna manera. En aquellos almacenes se acumulaba todo lo qué transportaban los cargueros que atracaban en los muelles y todo mezclado. Me imaginaba entonces que todo estaba metido allí de forma desordenada y en la mente veía imágenes de objetos inimaginables para los adultos apilados en montañas descomunales donde era difícil encontrar nada. Y me preguntaba cómo podían localizar algo después. Fui muy consciente, ya desde entonces, de lo que quería decir el concepto: “esto es un tinglado”.
Seguíamos un poco más atravesando unos raíles estrechos llenos de malas hierbas de la vía de carga interna para acabar desembocando en la placeta del pequeño muelle. Allí se situaba una hilera de pequeñas casetas de herramientas para los pescadores.
Me embelesaba mirando los interiores llenos de instrumentos extraños y reconocibles de tantas veces que los había visto: nasas para el pescado, pulperas, redes dobladas y desdobladas, corchos y plomos cuadrados y en forma de rosquilla, anzuelos de todos los tamaños, grandísimos pescados disecados, un pequeño tiburón también, o mandíbulas blancas y resecadas por el viento y el tiempo, cestos de vímet y de mimbre, sillitas, taburetes y todo, curiosamente pintado de blanco o azul. Las mesas, sillas y las puertas de un azul añil deslumbrante, precioso, y los interiores y exteriores bastamente encalados.
Ya desde bien lejos el olor me embriagaba, el olor de mar y de pescado, de todo tipo, bueno y malo, de red de pescador. Aquel olor penetrante de todos los puertos del mundo donde se mueve mucha caja. Un hedor mezclado de peces, de espina, de gasoil, de aceite de motor y de podredumbre antigua, reseca y concentrada.
Y yo, cómo niña que era, causaba una momentánea atracción. Los señores atareados dentro de sus camaritas puliendo herramientas o retorciendo anzuelos, que estaban sentados en minúsculas sillas me ofrecían una diciéndome que era de mi tamaño y las señoras que tejían las redes, un sitio a su lado. Pero yo lo rechazaba todo porqué tenía un placer por satisfacer. Tenía prisa por consumarlo. Mis pies inquietos se morían por corretear arriba y abajo del muelle siguiendo los metros y metros de redes azules y verdes que se extendían por toda la longitud del cemento y que en aquella edad tan corta me resultaba increíble. ¡Cómo podían ser tan largas!
Corría, corría y contaba, contaba. ¿Cuántos pasos hacía arriba? ¿Hay los mismos hacía abajo? Y volvía atrás, por un lado de las redes, por el otro, entremedio de las tiras de color azul con corchos naranjas, en medio de las verdes con corchos blancos. Y así hasta que mi padre me decía que fuésemos a ver otra imagen preferida.
Tocaban las barcas de anchoas. ¡Ah, qué espectáculo! Mis ojos infantiles no dejaban de sorprenderse en ninguna visita. ¡Pero que luces tan enormes! Siempre hacia las mismas preguntas: “¿Por qué son tan grandes?” “¿Y, cómo es que son tan tontos los boquerones?”. Las paseábamos todas, no dejábamos ni una. Yo miraba cómo estaban pintadas: blancas con una raya azul, blancas con una raya verde, blancas con dos rayas azules, quizás. No había rojo, ni amarillo, ni negro, ni naranja, ningún otro color, sólo azul y verde, no entendía el por qué. Llegué a pensar que los pescadores no veían bien todos los colores. También leía los nombres: Mª del Carmen, Encarna, Mª del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Dios, Ave María, Pilar, Mª Carme II y, hasta, una III, algunas con nombres muy marineros, pero en general con nombres de santas y vírgenes diversas y pintados en azul, las excepciones en color verde.
Después, cuando acabábamos el pequeño muelle dábamos media vuelta y era el momento para que me entretuviese en mirar cómo se tejía la red, en intentar adivinar cómo aquellos diestros y hábiles dedos conseguían anudar las cuerdas y plantearme si yo sabría hacerlo de tanto mirar. A veces lo preguntaba y, indefectiblemente, recibía la misma respuesta: “Uy, niña, esto es muy difícil, son años de aprendizaje. Y si no lo haces bien puedes provocar una desgracia”. “Ah sí?”, respondía incrédula. “Sí. Puedes hacer que muchos hombres pierdan una noche de trabajo y hacer pasar hambre a sus familias”, recibía en tono grave. Y claro, yo quedaba muda de la impresión.
A veces, tenía la oportunidad de ver cómo calafateaban una barca y entonces saltaba de alegría. ¡Ua! ¡Aquello sí que era diferente! Pulían, rascaban, arrancaban, clavaban y después ponían aquella especie de engrudo negro con una brocha hecha un asco, pensaba yo, con mi pulcra mente porqué creía, en aquel tiempo, que los pinceles debían ser perfectos cómo los de la escuela. Allá sí que me empapaba de olor, era cómo de asfalto. Era intensa y penetrante. A veces, ponía la nariz dentro del pote y recibía un 'capirote' paterno por respuesta.
Y así acababa la visita. Volvíamos hacía el paseo otra vez y tocaba el fin de fiesta. Ay, unas aceitunas rellenas y una fanta de naranja para mi y un vermouth Cinzano para él, con un poco de hielo. Bien sentados en un bar con carácter en medio de dos carteles increíbles hechos de chapa metálica, uno de no recuerdo qué bebida alcohólica y otro de la CocaCola, de aquellos que todavía busco por ahí para fotografiar, que consigo encontrar de tanto en tanto y que son un lujo para la vista y un gusto por el diseño gráfico.
Ahora veo la imagen de la mesa en amarillo intenso, casi naranja, una imagen soleada, quizás era una plaza porqué recuerdo hojas de árboles que nos daban una ligera sombra y que la tasca tenía unos porticones de madera de dónde colgaban los carteles. Es posible que hasta mezcle días y visitas. Es posible, incluso, que los paseos por el puerto no fuesen tan a menudo cómo yo los recuerdo, quizás fueron menos de los que creo que fueron…
Sí, Violeta tiene razón, los recuerdos son visuales, olfativos y auditivos, táctiles también, pero sobretodo son sentimentales.
Dolça la música, dolça la cancó, dolcíssima la veu, de les més dolces. És d'una sensibilitat exquisida. Excusa perfecta per parlar d'amor en una nit com aquesta...
L'amor és estrany. Tant aviat ens volem morir com ens volem cremar en les seves flames eternament. No hi ha sentiment més contradictori que aquest. Ai, l'amour, l'amour, quin sentiment, quin patiment, quina sensació d'estar viu... Com l'enyorem quan no el tenim i com l'odiem quan el sentim perquè no som nosaltres, no ens sentim individus sinó bojos i seguidores del sensesentit.
Al principi és com estar en un procés hipnòtic on l'objecte que ens ajuda a entrar en l'estat de semiinconsciència és l'altre, els ulls del qual són els que ens ajuden a sortir de nosaltres per entrar en un altre nivell i passar a formar part d'una altre cosa que pretenem que sigui una de sola.
En algun altre lloc vaig llegir que si no es dóna per les dues parts és quan el teatre, l'obra, la dansa o el ball, la representació es converteix en tragèdia i després d'algun temps de vida, hi estic del tot d'acord. Però si no és aquesta la circumstància, si passa que tots dos entren en aquesta mena de bogeria i estat de 'gràcia', es produeix la hipnosi.
L'enamorament fa que tota la nostra atenció, tot el nostre focus sensorial estigui activat vers el subjecte estimat i que tot el que queda en la perifèria dels dos resti fora del camp de recepció. Estem hipnotitzats, estem idiotitzades, vivim per l'altre, respirem l'aire que exala, ens movem quan l'altre es mou i no hi ha res més gran ni important que aquell que és contrari i complementari alhora.
Res és més bonic que aquells ulls que ens atrauen, després podem gaudir amb la resta, però allò que fa que quedem embaucats, empresonades per la seva personalitat, que trobem arrasadora, és la mirada. El primer que ens pren, allò que ens encadena i ens deixa als seus peus, és la intensitat d'aquests dos fars que ens cremen. Fan que ens hi fixem, que ens aproximem, que investiguem, que provem i quan podem ens hi quedem.
Amb una mirada ens pot dir que ens estima, cridar-nos que ens desitja, mormolar-nos que ens veurem en un moment, confessar-nos que no pot viure sense nosaltres, i tanmateix, tot seguit, ens pot rebutjar, ens pot escopir, només mirant-nos, el seu odi més profund, ens pot dir que ens menyspreua, ens pot expressar la seva negació i la seva indiferència. Amb els ulls tots ens estimem i ens odiem, restem sotmesos a la seva influència.
Passen els anys i si seguim al costat de qui vam deixar que ens prengués la pretesa indepedència, aquests dos forats a la seva consciència i inconsciència segueixen dient-nos tot el que cal saber. Coneixem a qui tenim al costat pel gest, però, com no, pel que diuen els seus ulls. Ens diuen que està cansat, que està avorrit, que no vol seguir o, tot sovint, que ens segueix estimant, que encara ens desitja, que ens vol confortar. Un sol aleteig de les seves pestanyes i sabem si qui té al costat és de la seva estima o si està disconforme amb la situació donada.
Si en els moments més importants o els més íntims no pots o no vols o no aconsegueixes mirar al fons de la seva nineta, si no aconsegueixes veure el seu cristal·li absolutament transparent, plantejat si aquell moment exaltat de suggestibilitat ja l'has superat.
Tinc uns ulls al costat dels més bells que he vist. El color em segueix embruixant. La intensitat, l'energia, fins i tot, la seva inquietut, m'atrapa. No he vist uns ulls més bonics enlloc, els ulls més atractius. Tenen color de verd oliva, sovint de verd selvàtic, un verd alegre i dolç, viu i tendre alhora, brillant de seda amb llum de lluna, de pintura craquelada de quadre antic o de plàstica innovadora. Em segueixen sorprenent cada dia. Tot sovint són volcànics i terribles, tot sovint són acollidors i adorables, són els seus, els meus ulls. Són meus i seus perquè resto encara hipnotitzada per ells, envolcallada encara per aquesta eterna boira que provoca la barreja de sentiments de qui està sortosament, voluntàriament i perdudament suggestionada per qui els posseix.
Això és una declaració d'amor absoluta i hipnòtica perquè estimo els seus ulls sincers i penetrants.
Dulce la música, dulce la canción, dulcísima la voz, de las más dulces. Es de una sensibilidad exquisita. Excusa perfecta para hablar de amor en una noche como esta...
El amor es extraño. Tan pronto queremos morir de amor como arder en sus llamas eternamente. No hay un sentimiento más contradictorio que este. Ay, l'amour, l'amour, qué emoción, qué sufrimiento, que sensación de estar vivo... Cuanto lo añoramos cuando no lo tenemos y cómo lo odiamos cuando lo sentimos porqué no somos nosotros, no nos sentimos individuos, sino locos y seguidoras del sinsentido.
Al principio es cómo estar en un proceso hipnótico porque el objeto de nuestra atención, el que nos ayuda a entrar en el estado de semiinconsciencia, es el otro, los ojos del cual son los que nos apremian para salir de nosotros y entrar en otro nivel pasando a formar parte de otra cosa que pretendemos que sea una sola.
En otro lugar leí que si no se da por las dos partes es cuando el teatro, la obra, la danza o el baile, la representación se convierte en tragedia y, después de algún tiempo de vida, estoy totalmente de acuerdo. Pero si no se da esta circunstancia, si pasa que los dos entran en esta especie de locura y estado de "gracia", se produce la hipnosis.
El enamoramiento hace que toda nuestra atención, todo nuestro foco sensorial este activado hacia el sujeto amado y que todo lo que queda en la periferia de ambos esté fuera del campo de recepción. Estamos hipnotizados, estamos idiotizadas, vivimos para el otro, respiramos el aire que exhala, nos movemos cuando el otro se mueve y no hay nada más grande ni tan importante que aquel que es contrario y complementario a la vez.
Nada es más bello que esos ojos que nos atraen, después podemos gozar con todo lo demás, pero aquello que hace que quedemos embaucados, aprisionadas por su personalidad y que la creamos arrasadora, es la mirada. Lo primero que nos toma, que nos prende, aquello que nos encadena y nos deja a sus pies, es la intensidad de esos dos faros que nos queman. Hacen que nos fijemos, que nos aproximemos, que investiguemos, que probemos y cuando podamos nos quedemos.
Con una mirada nos puede decir que nos ama, gritarnos que nos desea, susurrarnos que nos veremos de aquí a un momento, confesarnos que no puede vivir sin nosotros, y al mismo tiempo, inmediatamente después, nos puede rechazar, nos puede escupir, mirándonos, su odio más profundo, nos puede decir que nos desprecia, nos puede expresar su negación y su indiferencia. Con los ojos todos nos queremos y nos odiamos, quedamos sometidos a su influencia.
Pasan los años y si seguimos al lado de quién dejamos que nos tomara la pretendida independencia, esas dos lámparas de su consciencia e inconsciencia, siguen diciéndonos todo lo que hace falta saber. Conocemos a quién tenemos al lado por el gesto, pero, como no, por lo que dicen sus ojos. Nos confiesan que está cansado, que está aburrido, que no quiere seguir la andadura o, muy a menudo, casi siempre, que nos sigue queriendo, que todavía nos busca, que nos quiere confortar. Un solo aleteo de sus pestañas y sabemos si quién tiene al lado es de su estima o si está disconforme con la situación dada.
Si en los momentos más importantes o los más íntimos no puedes o no quieres o no consigues mirar el fondo de su iris, si no consigues ver su cristalino absolutamente transparente, plantéate si aquel momento exaltado de sugestibilidad lo has superado ya.
Tengo unos ojos a mi lado bellísimos, los más hermosos de los que he podido ver jamás. Su color me sigue embrujando. La intensidad, la energía, hasta su inquietud, me atrapan. No he visto unos ojos más cautivadores en ningún lugar, los ojos más atractivos. Tienen color de verde aceituna, a menudo verde selvático, un verde alegre y dulce, vivo y tierno a la vez, brillante de seda marrón claro con luz de luna, de pintura craquelada de cuadro antiguo o de plástica innovadora. Me siguen sorprendiendo cada día. Muy a menudo son volcánicos y terribles, acogedores y adorables, son los suyos, son los míos. Son míos y suyos porqué todavía estoy hipnotizada por los sentimientos de ésta que está, por suerte, voluntariamente y perdidamente sugestionada por quién los posee.
Esto es una declaración de amor absoluta e hipnótica porqué quiero, amo, sus ojos sinceros y penetrantes.
una llibreta intimista, adequada a l'hora en que s'escriu.
Sóc lletra-ferida perquè m'agraden les seves múltiples formes, els diversos sentits que adopta, la seva grafia, m'atrapen els mots que conforma i les històries que completa.
Gaudeixo amb les imatges pintades i impreses. Em segresten les fotografies i els àlbums que recreo amb elles.
Sovintejo les converses, però també els silencis, els somriures i les paraules gruixudes dites quan toca.
De tant en tant, entro en hipnosi profunda i aparec per aquí...
