A les amistats abandonades... Quan et sents qüestionada per la música

Come up to meet you, tell you I’m sorry,
You don’t know how lovely you are.
I had to find you, tell you I need you,
Tell you I set you apart.

Tell me your secrets and ask me your questions,
Oh, lets go back to the start.
Running in circles, coming in tales,
Heads are a science apart.

Nobody said it was easy,
It's such a shame for us to part.
Nobody said it was easy,
No-one ever said it would be this hard,
Oh take me back to the start.

I was just guessing at numbers and figures,
Pulling your puzzles apart.
Questions of science, science and progress,
Do not speak as loud as my heart.

And tell me you love me, come back and haunt me,
Oh and I rush to the start.
Running in circles, chasing tails,
And coming back as we are.

Nobody said it was easy,
oh its such a shame for us to part.
Nobody said it was easy,
No-one ever said it would be so hard.

Im going back to the start.

"Pujo a conéixer-te, a dir-te que ho sento
No saps quant adorable arribes a ser
Vaig haver de trobar-te, dir-te que et necessito
I dir-te que vaig ser jo qui vaig allunyar-te
Digues-me els teus secrets i pregunta'm

Oh, tornem a començar!

Corrent en cercles, perseguint-nos,
dirigint-nos a una ciència desconeguda
Ningú va dir que fos fàcil
Es tant llastimós allunyar-nos
Ningú va dir que fos fàcil
Ningú em va dir mai que seria així de dur

Oh, porta'm de nou al principi!

Justament ho acabo d'interpretar,
en els nombres i figures,
desxifrant els enigmes.
Preguntes científiques,
ciència i progrés...

No arriben a parlar tant fort com el meu Cor!
Digues que m'estimes, torna i visita'm!

Oh, em dono pressa per començar!
Corrent en cercles, perseguint-nos
Tornant, tal i com som

Ningú va dir que seria fàcil.
És llastimós que ens allunyéssim.
Ningú va dir que fos fàcil.
Mai ningú va dir que seria així de dur

Oh, porta'm altre cop al principi

Estic tornant a començar..."

Fa una nit fastigosa de poc dormir i molta boira

Prenc l'anéssim got de llet sola amb sucre ben calent i reflexiono sobre la reacció de les persones davant el diagnòstic mèdic, només em quedo aquí, no vull anar més enllà, perquè podria fer-ho: pensar en la relació metge-pacient o la voluntat de comprensió de la comunitat sanitària davant de malalties poc reconegudes o només especular sobre el tacte mostrat pels no especialistes davant el subjecte diagnosticat.

Acabo d'escurar el got i me n'adono, és curiós, només m'ho sembla a mi o tinc l'estranya percepció que solen ser dones les que es troben sempre en aquesta situació? Arribo a la conclusió que el dolor té nom de dona. El dolor és femeni, és de color rosa o violeta, de qualsevol dels colors de la gamma càlida... però tendint cap a unes lleugeres gradacions fredes perquè, el mal, com deien les iaies, el dolor, apaga la persona.

M'encanto mirant la cullera a dins la tassa, tota plena de sucre humitejat de llet, recordant que durant aquests últims temps he estat vegetant, el dolor m’ha paralitzat. El dolor físic i el mental. El dolor et deixa KO i et fa entrar en un bucle sense interruptor de sortida. Et fa sentir terroritzada perquè saps que si t'atreveixes a fer quelcom de més després et trobaràs pitjor i no goses executar cap acció. El teu cap et diu que has d'actuar, que hi ha coses de la quotidianitat que són factibles i assumibles, però el cos resta inactiu, no et respon i t’arribes a insultar i a compadir, a perdonar, a excusar.

(Frida Kahlo - La columna rota)

Més tard quan et tornes a plantejar que has de moure't perquè ho vols, perquè és la teva voluntat, perquè tu pots, perquè la propera vegada sí que podràs i ho faràs, incompleixes la promesa i et traeixes amargament i així una i una altra vegada. S’assembla tant a la depressió! Deixes gairebé de respirar , de pensar, per estalviar esforços, ni tant sols obres els ulls per no moure ni les parpelles, ni sents, ni recordes, vius en l'eterna pèrdua de memòria, no fas ni despesa de saliva, tens la boca seca per no haver de fer l'esforç ni de tragar-ne...

Sents que abuses del teu entorn, que qui tens al costat no et mereix. Et dius que com pot ser que encara t’aguanti i t'estimi, i al mateix temps, et convences a tu mateixa que no es deu apreciar gaire com a individu perquè està amb tu. O, tot sovint, que et compadeix i l’odïes per això, perquè tu, l'últim que desitges és compassió.

Gires i gires, i tornes a entrar en el cercle continu i sinistre, arribes a sentir que ets agressora, malvada i alevosa, perquè ho fas conscientment gaudint del teu poder de persuasió, del teu poder com a necessitada. Arribes a convèncer-te, que no estimes ningú, que ets una egoista i, en ocasions, pots donar la raó a algú que en el teu passat ja t’ho havia dit. T'acuses: "... en el fons deu ser veritat que sóc una 'bruixa'... " I així eternament. Vomitant autocompassió, gaudint el sadisme del poder sobre el guaridor i del masoquisme que et dona l'engoliment golafre de la culpa.

Tot plegat un abonament que fa arrels fortes i profundes. Com tot bon compostament, abans no madura, abans no està llest per ser extret i poder ser útil un cop reciclat, fa molta, moltíssima pudor.

Fa boira i fred humit. Tinc calfreds virtuals, perquè la casa és confortable. Déu ser el record del que ha estat i ja no és.

El dolor és persistent perquè té bones branques. Fa uns dies però, vaig observar que començaven a brotar uns botons que anunciaven primavera, potser siguin flors. És bona època, tot just mitjan mes de març. Fa mesos vaig aconseguir unes bones podadores, perfectes per arrels. Vull podar-ho tot, llençar tot el que és podrit i deixar créixer el nous brots, deixar que tot es renovi, deixar enrere el cansament físic i la ira. Seguint els consells d'una amiga he llençat les bosses d'hormones d'arrelament, totes,per ser poc ecològiques.

A vegades cridaries, però de ràbia, i no ho fas perquè no serveix de res, només perquè et faci mal alguna cosa més i fas un llarguíssim silenci...

---------------------------------------------------------------------------------

Tomo el enésimo vaso de leche bien caliente con azúcar y reflexiono sobre la reacción de las personas delante del diagnóstico médico, sólo me quedo ahí, no quiero ir más allá, porqué podría hacerlo: pensar en la relación médico-paciente o la voluntad de comprensión de la comunidad sanitaria delante de enfermedades poco reconocidas o sólo especular sobre el tacto demostrado por los no especialistas delante del sujeto diagnosticado.

Me acabo el vaso y me doy cuenta, es curioso, ¿sólo me lo parece a mí o tengo la extraña percepción que suelen ser mujeres las que se encuentran siempre en esta situación? Llego a la conclusión que el dolor tiene nombre de mujer. El dolor es femenino, es de color rosa o violeta, de cualquiera de los colores de la gama cálida... pero tendiendo hacia unas ligeras gradaciones frías porqué, el dolor, cómo decían las abuelas, apaga la persona.

Me encanto mirando la cuchara dentro de la taza, llena de azúcar humedecido de leche, recordando que desde hace un tiempo he estado vegetando, el dolor me ha paralizado. El dolor físico y el mental. El dolor te deja KO y te aboca a un bucle sin interruptor de salida. Te hace sentir aterrorizada porqué sabes que si te atreves a hacer algo de más después te encontrarás peor y no osas ejecutar ninguna acción. Tu cabeza te ordena que debes actuar, que hay cosas de la cotidianeidad que son factibles y asumibles, pero el resto del cuerpo yace inactivo, no responde. Entonces es cuando te llegas a insultar y a compadecer, a perdonar, a excusar poco después.

Más tarde, cuando te vuelves a plantear que debes moverte porqué lo quieres, porqué es tu voluntad, porqué tu puedes, porqué la próxima vez si que lo conseguirás y lo harás, incumples la promesa y te traicionas amargamente una y otra vez. ¡Se parece tanto a la depresión! Dejas casi de respirar, de pensar, para ahorrar esfuerzo, casi ni abres los ojos para no mover los párpados, ni oyes, ni recuerdas, vives en la eterna pérdida de memoria, no gastas saliva, tienes la boca seca para no esforzarte ni en tragarla...

Sientes que abusas de tu entorno, que quién tienes al lado no te merece. Te dices que cómo puede ser que todavía te aguante y te quiera y, al mismo tiempo, te convences a ti misma que no se debe apreciar mucho cómo individuo porqué está contigo. O, muy a menudo, que te compadece y lo odias por eso, porqué tú, lo último que deseas es compasión.

Giras y giras, y vuelves a entrar en el círculo continuo y siniestro, llegas a sentirte agresora, malvada y alevosa, porqué eres consciente del goce de tu poder de persuasión, de tu poder cómo necesitada. Llegas a convencerte que no quieres a nadie, que eres una egoísta y, en ocasiones, puedes dar la razón a alguien que en tu pasado ya te lo dijo. Te acusas: "...en el fondo debe ser verdad que soy una bruja". Y así eternamente. Vomitando autocompasión, gozando del sadismo del poder sobre el cuidador y del masoquismo que te da engullir con gula la culpa.

Todo junto es un abono que echa raíces fuertes y profundas. Cómo todo buen compost, antes no madura, antes no está listo para ser extraído y ser útil una vez reciclado, apesta, apesta mucho.
Noto la niebla y su frío húmedo. Tengo escalofríos virtuales, debes ser eso, porqué la casa es confortable. Debe ser el recuerdo de lo que ha sido y ya no es.

El dolor es persistente porqué tiene buenas ramas. Hace unos días observe, no obstante, que comenzaban a brotar unos botoncillos que anunciaban primavera, quizá sean flores. Es buena época, justo mediados mes de marzo. Hace unos meses conseguí unas podadoras, perfectas para raíces. Quiero podarlo todo, tirar todo lo que está podrido y dejar crecer los brotes nuevos, dejar que todo se renueve, dejar atrás el cansancio físico y la ira. Siguiendo los consejos de una amiga he tirado las bolsas de hormonas de enraizamiento, todas, por ser poco ecológicas.

A veces, gritarías, pero de rabia, y no te atreves porqué no sirve de nada, sólo para que te duela alguna cosa más y haces un larguísimo silencio...

M'agrada... / Me gusta...

La imatge pintada, la dibuixada, la fotogràfica, l'estudiada i l'espontània, l'abstracta i alguna figurativa.
L'herència i el pòsit del passat que trobem arreu del món escampat sota i sobre terra, en forma de pintura, escultura, edifici o paisatge
Els llibres vells plens de pols i ditades perquè em fan somiar amb els seus antics posseïdors i imaginar històries impossibles amables o desgraciades.
Els llibres nous plens d'olor a tinta i de sons entre les pàgines acabades d'obrir, de tacte avellutat perquè el temps encara no l'ha fet aspre.
Els contes infantils il·lustrats plens de color amb formes extravagants i exagerades.
Els contes per adults de final sorprenent, pel seu regust agredolç; les novel·les de lectura ràpida i les que em fan plorar de ràbia; els llibres desconeguts; els tractats de filosofia i els catàlegs de pintura.Conèixer la pintora que la història ha obviat i que sempre és una troballa
Els tractats i assatjos sobre el comportament humà i la històriaSaber cada dia alguna cosa nova i diferent
Dibuixar i pintar, fotografiarEstimar, petonejar i abraçar els meus fills
Ser estimada, petonejada i abraçada pels meus fills
Els petons del meu company de vida

------------------------------------------

La imagen pintada, la dibujada, la fotográfica, la estudiada y la espontanea, la abstracta y alguna figurativa.
La herencia y el pósito del pasado que encontramos en cualquier parte del mundo extendido debajo y sobre la tierra, en forma de pintura, escultura, edificio o paisaje.
Los libros viejos llenos de polvo y huellas porque me hacen soñar en sus antiguos poseedores e imaginar historias imposibles amabes o desgraciadas.
Los libros nuevos con su olor a tinta y de sonidos entre las páginas acabadas de abrir, de tacto aterciopelado porque el tiempo todavía no lo ha vuelto áspero.
Los cuentos infantiles ilustrados llenos de color con formas extravagantes y exageradas.
Los cuentos para adultos de final sorprendente, por su regusto agridulce. Las novelas de lectura rápida y las que me hacen llorar de rabia. Los libros desconocidos; los tratados de filosofía y los catálogos de pintura.
Los tratados y ensayos sobre el comportamiento humano y la historia 
Conocer a la pintora que la historia ha obviado y que siempre es un hallazgo.
Saber cada día alguna cosa nueva y diferente
Dibujar y pintar, fotografiar
Amar, besar y abrazar a mi hija y a mi hijo
Ser amada, besada y abrazada por ellos
Los besos y el amor de mi compañero de vida