La generació dels 80'. Els del NO FUTUR

Visc en un poble a mig camí, que no està ni a prop de la muntanya ni a prop del mar, que és mitjà, ni gros ni petit, que no puc dir que sigui ni bonic ni lleig, és un poble extens perquè està en una plana, no té molts edificis perquè gairebé tot son casetes, on queden horts, camps i algunes masies i vaques, on tenim un preciós estany.

Quan vaig aterrar aquí érem prop de 2.000 habitants, ara hem de ser 5.000 però no tots estem en l'àrea urbana, vivim molt repartits. Hi ha dos gran extensions d'urbanització boscosa, per tant, en l'àrea de nucli urbà crec que som al voltant dels mil i escaig. La població per edats es divideix en parts ben diferenciades: la gent més gran, és a dir, els avis i la resta. Aquesta resta som els fills dels nadius i els que hem anat arribant en els últims vint-i-cinc anys. Som habitants relativament joves, pobladors adults i els fills. Els adults ens dividim també en dos: Els adults joves d'entre vint-i-cinc i quaranta i els adults madurs d'entre quaranta i cinquanta i escaig. La major part dels adults tenim tots fills, perquè molts, no sé ben bé el perquè, han tingut els fills molt aviat i hi ha moltes parelles que tenen més de dos infants de mitjana. Per tant, també puc dir que visc en un poble de nens, adolescents i força jovent.

M'agrada el poble on visc. És un microcosmos on s'hi reflecteix tot el que es pot trobar en la gran ciutat però a petita escala i veig tot el què trobava abans però molt més proper, per tant se'm fa més evident. En fer-se'm més clara l'evidència de tot plegat em veig emmirallada en l'edat de les persones i m'he identificat nítidament amb la meva generació, molt, molt profundament.

La generació dels vuitanta. Quina generació més estranya que som. El nostre lema, en general, era el "NO futur". No tenim futur. Evidentment, no era així, hi havia de tot. Fou una generació eclèctica, com totes. Però quan es fan retrospectives musicals o d'estètica o culturals, un dels primers referents d'aquesta dècada es aquest, un lema punk, agafat quasi pels pèls, de l'inici dels vuitanta, desenvolupat i manipulat comercialment amb el pas dels anys fins als noranta. I en la maduresa de molts rostres veig als que foren antics joves desorientats dipositats en un món on encara estem sense un camí clarament traçat. Parlo d'aquests en concret perquè els que hem arribat cercant una nova població en la maduresa, fugint de les grans urbs som un exercit entre una altra tribu: els antics yupies, els esgotats que també cerquen noves vies i, per tant, sense brúixola ni sextant que els orienti per seguir caminant.

D'on partíem com a generació? Els nostres germans grans, si els teníem, i la gran part d'amics i amigues amb els que parlo són segons, tercers, mitjans, petits. Pocs de nosaltres érem fills únics, els nostres parents propers, havien traçat molts camins: Obert portes davant de la família, per tant ens van resultar, no dic fàcils, però sí més properes de trobar les finestres per on sortir; teníem menys pressió sexual perquè les nostres germanes s'havien manifestat al carrer i a les cases, havien escoltat els crits, sermons i discursos per nosaltres, s'havien atrevit a demanar o emprar la píndola, a viatjar a Londres si havia estat necessari; ens vam trobar amb més llibertat de premsa, menys censura a les pel·lícules, no vam anar a Perpinyà a veure pits i cuixa explícits en un film, vam assistir a la inauguració de les sales X; vàrem poder anar a manifestacions, però quasi tot estava fet. Se'ns va fer la feina, no acabada, és clar, ja que recordo tenir quinze anys i assistir en directe televisadament i per ràdio a un Cop d'Estat i respirar el terror, l'alè gairebé aturat i l'aire enrarit que va cobrir el país per unes hores. Però després d'allò, què ens quedava? Se'ns va acusar d'això precisament, de no tenir consciència, de no estar interessats en res, ni en la política, ni en el civisme, ni en l'ètica. Se'ns va titllar de desafectats, se'ns va anomenar frívols.

Ens va arribar una crisi ferotge però havíem passat una infància amb promeses de paradís, tothom ens deia que arribaríem a... On? Fórem la culminació amarga i desastrosa de la transició. Reconversions, tancaments, atur... Érem milions els que sortíem de les aules o els que ni tant sols arribàvem a elles i per poder treballar o muntar una casa amb mobles no ens donaven crèdits. Les hipoteques... Algú recorda l'índex del crèdit en aquell moment? Jo sí, va arribar a estar al 21% a finals dels 80'. Malgrat un pis valia una dècima part del que val ara, qui podia pagar-se una casa? Un lloguer, en una ciutat, on, amb què... Fórem la joventut de la crisi.

I ens vàrem desmadrar, sí, i què?

A nosaltres en va quedar el fi de festa, l'eufòria, la diversió. Fou una explosió. Recorda algú la Moguda madrilenya? Es va estendre com l'escuma, per què? No fou per esportivitat, fou perquè ja es coïa a tot arreu, petits moviments en llocs on va explosionar tot a la vegada i la seva màxima expressió va ser a Madrid, la proa de la nau. Jo recordo Galícia, gent de Granada, grups de Barcelona molt particulars. Tot diferenciat, però similar per tots els llocs, racons, pobles i ciutats de totes les mides i sinó s'aproximaven a les ciutats una mica més grans. Tot súbitament i contagiosament. Exagerat, havia de veure's, d'aquí aquella estètica tan extravagant, ja fos una tribu o una altra. Els colors o molt cridaners o negres absoluts; les ungles, el cabell o laci o de punta, o sobris esblanqueïts i precursors dels ara anomenats Gòtics (jajaja, me'n ric, han de tenir com a referents els grups post-punk, suposo, com els The Cure y afins, dic jo, amb aquella estètica malaltissa que mostraven i les seves cançons tristes sobre l'angoixa i mort) o els super horteres amb jaquetes de muscleres impossibles i colors desconeguts amb els increïbles i genials moviments dels cantats en els escenaris, amb veus úniques fins aleshores, el principi de l'electrònica d'ara, arrossegàvem tota la música de finals dels setanta, seguíem escoltant als grans, tots, Supertramp, Lou Reed, Led Zeppelin, Dire Straits i els hi sumàvem tot els que arribava de nou, fos de fora i l'espontani de casa. Bojeria i color, és el que jo recordo.

Si parlo de l'estètica, cap extravagància de les que he vist després ha aconseguit causar-me sorpresa, res del que pugui fer la gent actualment m'escandalitza ni em resulta distorsionat perquè fa vint-i-cinc anys ja ho vaig veure. Tenia companys d'institut que portaven rastes, llavors sí era estrany, Bob Marley era Déu. Ara fa que els nanos de tretze anys lliguin més amb les nines. Els pírcings? L'Helena, la vaig conèixer a segon, tenia un pare anglès que portava ferros triangulars a les celles, allò sí que em va impactar. Se m'omplien els ulls de frescor del perquè sí, de la barreja, els primers tatoos, de les primeres múltiples arracades. Penso en com li vaig fer els forats als lòbuls a la meva germana en cru, sense anestèsia, ni pistola de farmàcia, o en la perruquera de tota la vida que ens feia les crestes o les primeres rapades en forma d'espiga, en els sabatots masculins que portàvem les noies, en els barrets que no m'he tret des d'aleshores...

I aquella música estrident i rítmicament pesada. L'skà, per exemple, com ens feia saltar. L'actual hip-hop? Em ve al cap els primers acord de'n Kurtis Blow, aquell paio que parlava en lloc de cantar, un clar predecessor discotequer i cutre, de com va calar la seva cançó a les pistes i de quants remakes han fet de la seva cançó després. Veig imatges dels xavalets americans i francesos, de com ballaven pels carrers amb enormes radiocassetes el que més tard van batejar com a "breakdance", jo devia tenir aleshores quinze anys. Que durant els noranta es tiressin com a micos els músics i el propi públic a la massa de sota l'escenari o es trenquessin les guitarres al final d'una cançó.... alguns roquers antecessors dels punks ja ho havien fet. Ara tothom està que xala amb la música de carrer del Raval de Barcelona, amb la barreja musical d'arreu del món, què li preguntin als gitanos del barri de Gràcia que admetien a qui volgués seure en el "corrillo" o als músics del Soho de Londres o al de New York, quan no eren barris "chic" com ara, quan eren barris perillosos on pintors i músics desconeguts llogaven les grans naus a preus irrisoris i es barrejaven entre ells per fer precisament el que es fa ara a Barcelona convertint en el inllogable o incomprable el mateix Raval o el barri de la Rivera pel mateix motiu, per posar-los de moda, perquè ara, oh, són zones bohèmies i tope cools, on els nous i rics pobladors faran fora els artesans, els pintors i els músics que els han atret.

Enyoro aquell "Discos Castelló", la tenda que portava discos d'importació i on ens nodríem de música anglosaxona, la mare del corder pels vuitanters heavy, new age, thecnos, mods o de qualsevol tribu diversa àvida d'acords desconeguts i on se'ns permetia taral·lejar la cançó o cantar-la directament i, on, malgrat no sabessis el títol, l'autor o el nom de l'LP o senzill, et trobaven el vinil simplement en sentir els acords desafinats en solitari o a duet.

Hi havia tanta gent i tant diferent! Les superwomen i els supermen que caminaven amb ínfules de poderosos ja des de secundària reclamant el seu lloc en el món, cridant als quatre vents que "eren" advocats o economistes en potència i que el seu únic objectiu en la vida era guanyar quanta més pasta millor. El seu model era posar-se les sabates esportives per anar a la feina i el vestit a l'oficina, somiaven en entrar a ESADE, provar la droga del futur, en aquell temps impossible per la seva butxaca, ser milionaris, imitar als brokers de Wall Street i, certament, anaven de fills de la gran puta per la vida. Foren els orígens dels booms immobiliaris cutres posteriors (perquè els grans, els enormes estafadors, no estudiaven en Instituts públics, si us plau!). Foren aprenents de la pesta dels Marios Condes i Cia. Blufs il·lusoris post transició que no volien saber tampoc res de política, però tampoc res sobre viure la vida, l'alegria, la música i el viva la virgen. Són els que ara no voten el que voto jo o els que es van quedar pel camí i que també han fet un gir en la seva trajectòria de 180 graus o els que senten la seva vida com un fracàs absolut.

Molts érem els que anàvem d'un costat a un altre d'una setmana a la següent o segons el dia. Tenies amics de tot tipus, des del que era un "roquer" amb un tupè impossible i unes botes negres de punta imponent, un amic "mod" sense possibilitat de tenir mai una lambretta però amb un uniforme impecable de trenca verd-caqui preciosament cuidada i cabells ben tallats a serrell absolutament recte i, segons el moment o el que havia pres, amb cara d'existencialista o excitat. Altres vegades parlaves amb el teu amic boig pel "hard rock" que discutia amb el purista "heavy", altres amb els pulcres "thecnos" de corbateta negra de cuir estreta i camisa blanca de coll astronòmic i pantaló lànguid o amb els new age vestits d'"Adam and the Ants" que duien casaques d'estil rus o afrancesat i metxes als cabells amb milers de colors, et creuaves converses amb els "new heappy" de cabassos gegantins i espardenyes de pagès lligades tíbia a munt... Ah, i com oblidar-me de les Madoníssimes de torn, les que s'enfundaven guants de reixeta i subjectadors de puntes negres fins a la cintura, faldilles amb milers de capes de gassa i sabates de taló d'agulla capaços d'assassinar amb una sola trepitjar el dit d'un peu aliè. O els de pantaló pitillo i samarretes de ratlles horitzontals amples, imitant a l'increiblement eixut cantant de Tequila o els cuirs, les sense comparació "Creuades" negres amb imperdibles i ferros, portades amb botes plenes de cibelles, els barrets verds i grocs jamaicans...

La cervesa Voll Damm, la més forta, ni Estrella ni San Miguel, la Voll era la es bevia. Hi havia qui no prenia res, n'hi havia que prenia de tot. Tots estudiaven o no. Érem joves i inexperts, com tothom en un moment de la seva vida.

Actualment veig rostres d'antics adolescents heavy que encara tremolen quan surt el nou disc "Black Ice" dels AC/DC, dones de quaranta i escaig que em fan l'ullet quan descobrim un nou grup anglès de pop fresc i innovador perquè ens agrada la música anglosaxona, perquè a més de l'espanyola, aquella va pesar contundentment, i a elles i a mi encara ens agrada ensenyar les puntes dels sostenidor perquè aleshores les cantants ho feien i ens ha quedat el tic, malgrat ja no ens agradi aquella música. Veig somriures perquè els lèggins tornen a estar de moda i perquè odiem les potes d'elefant que s'han portat fins ara. Tinc un amic punkarra d'incògnit que fa un temps que es permet tornar a portar l'orella plena d'anells. Hi ha veïns que ensenyen els tatuatges orgullosos perquè veuen que altre gent ho fa i a la feina no els diuen res i no se'ls distribueix en tribus com aleshores. Dones "pircenjades" per tot arreu que, a més, estan guapíssimes i que porten el cabell amb tots els colors del món.

Ara tots ens escandalitzem amb la droga de disseny i, amb franquesa, és un perill i una gran preocupació, però ningú recorda el desastre de les èpoques passades. La gent dels vuitanta sap més per vella que per diable. El final de la dècada fou arrasadora i tots tenim notícia d'algú en la seva vida o alguna resta pel camí: conegut, amic, parent, germà o inclús alguna part de la seva pròpia vida. Ara veig mestresses de casa o professionals i pares de família conscienciats amb l'educació dels seus fills. Tant si observo la part més suau com la més dura, la gent de tot tipus. Veig als que es van implicar a fons i no van baixar cap el més fosc i els que van arribar a extrems decadents, observo parelles que mig somriuen de costat recordant moments de complicitat i rostres de precaució compungida mentre comenten com fer que els seus fills no fumin i les seves filles no es droguin. Experiència empírica, conversa amb els fills i intents de comprensió. Els pares i les mares d'avui pateixen més per l'alcohol que per les drogues, puc dir que és un fet.

Sobre el sexe, què dir? Després de tot el passat. La veritat és que ho portem bastat bé. Veig una visió bastant relaxada i oberta, al menys en el meu entorn proper. Sí comprovo que s'intenta informar als adolescents: "Tu, noi, no siguis capgròs, posat una goma que ja hi ha prou morts i nens no estimats en aquest món cardat!", aquest és l'últim comentari d'un amic a la piscina pública. O un altre d'una amiga que em va fer somriure: "Nena, el paquet a la bossa i si ha de ser que sigui amb goma i si no se'l vol posar li dius que no, però NO. Feu una cosa." I va moure la ma. "Si no hi ha goma no hi ha poma". Jajaja, té uns punts... La SIDA com a colofó a la juerga dels 80' i principis dels 90' va deixar marcada petjada en la generació d'aquestes parelles.

I malgrat tot l'anterior, que vam ser el que vam ser, un grup de mig eixelebrats, no vàrem ser uns ineptes. Som els que votem ara, els que opinem ara, els que comprem, als que, curiosament, fa temps que m'hi he fixat, se'ns està dirigint la publicitat de forma brutal i enutjosa. Em molesta i molt. Tots els anuncis apunten a la nostra franja d'edat: Els cotxes, els electrodomèstics, les cremes, l'estètica, l'electrònica... Ens posen la música adequada. Em ve a la memòria el primer en el que hi vaig ser conscient: un en el que sonava Roxy Music i quan tendra em vaig posar, com em va cabrejar que em toquessin la fibra per vendre'm un puto cotxe d'aquella manera. Els publicistes saben un ou sobre tàrgets i, per suposat, nosaltres som una franja importantíssima de consumidors, som el fruit de mitjans del baby boom, una excel·lència en la procreació, una població ingent, els que vam fer rebentar les aules i les vam fer explotar. Per exemple, quan vaig entrar a l'Institut, l'alumnat era entre diürn i nocturn d'aproximadament 2.000, 11 aules de primer de BUP en diürn, la meva de 36, de les més buides, vaig tenir sort.

Som una generació d'adaptats, els que quan vam entrar a treballar vam haver de reciclar-nos de cop a la tecnologia a toc de xiulet, conforme anava entrant, aquells que ho sabem tot però que no tenim títol de res, la major part dels coneixements adquirits són a la feina i com autodidactes. Som la generació entre els revolucionaris i els tecnològics. Vam passar pel BUB els uns, altres tenien el coet al darrera del cul perquè estaven amb un peu en l'ensenyament antic i el nou BUP, pura adaptació contínua. Ara hi ha els graus professionals, aleshores hi havia una Formació Professional pèssima. Després ens anomenaven desconcertats. Vam ser els nens, nois, joves de la crisi, ja ho he dit.

Puc especular i dir que ara som els adults madurs de la crisi. Els diaris s'han passat mesos, no perdó, anys, parlant dels mil·leuristes, gent jove, de vint-i-escaig anys, amb carrera universitària o no, però ben preparats, que viu amb els pares, que no han tingut gaire temps per treballar perquè estaven estudiant per formar-se - ho sento per ells perquè al no tenir experiència no són tractats correctament en el seu lloc de treball, però no han treballat com nosaltres ho fèiem aleshores - però tenen ordinador, ipod, play station, habitació pròpia, entren i surten, algú els renta la roba, no els manca el plat a taula, segur que donen un cop de mà, només faltaria! Però tenen aixopluc. Sí, els reconec la mala jugada que no puguin sortir de casa seva amb l'edat que tenen, però jo vaig sortir amb dues bosses ronyoses, la meva persona i el sou, així vaig començar el meu camí en solitari. Com és vol començar una vida? Dependrà del nivell d'exigència, potser?

Conec parelles, homes i dones sols, amb contractes escombraria, amb horaris impossibles, amb fills, amb cases per pagar i amb sous que passen, si es que passen, com a molt cent o dos-cents euros per sobre de mil euros, però ningú parla d'ells en els diaris públics del dia a dia. A aquestes parelles, a nosaltres, als madurets d'ara, als que tenim trenta i molts, quaranta i pocs o i molts, als de cinquanta, aquests ens van vendre una moto: no ens llogaven cases, no hi havia cases a lloguer i les que hi havia tenien el mateix preu o més car que el preu de venda amb hipoteca, ens van vendre la moto del crèdit hipotecari, ara ens tanquen les empreses, ens posen a l'atur i, tal i com quan vam ser joves, tornem a estar en crisi i no ens tornen a donar crèdits i, ni tant sols, podem vendre les cases per sortir de l'embolic. Som una generació que probablement no millorarem la dels nostres pares, al menys de moment. Fa anys dèiem: No Futur, no tenim futur. Potser era cert que no en teníem de futur?

Ens van acusar de materialistes i de ser uns cafres. Que fóssim uns barandes durant un temps, que no volguéssim saber la gran majoria res sobre política durant uns anys és probable que sigui veritat per a un sector de la generació. Però parlo amb molta gent i molt diversa, de tota condició i amb maneres de viure antagòniques. Veig que tenim les coses clares a la nostra manera, per herència familiar que hi va deixar el seu pòsit, dels nostres avis, dels nostres pares i mares, dels nostres germans, per l'educació rebuda que ja estava canviant, per nostres mestres joves i innovadors, per la llibertat que vam tenir l'oportunitat de gaudir durant aquells anys, perquè fórem menys puritans inclòs del que s'ha estat més tard. Tot junt ha provocat que siguem persones amb consciència i posicionament polític i social - perquè la política és fa cada dia i en totes les decisions que es prenen dia a dia, no només en el que s'opina cada quatre anys: Quan es reclama per escrit, quan no s'admet un abús, quan es denuncia un professional d'un estament públic... - A ningú li crida l'atenció la quantitat de fundacions, associacions, ONG i entitats d'ajut solidari, l'anomenat quart sector, que hi ha actualment? Si bé és cert que hi ha molt joves implicats, la gran part d'aquests ens estan dirigits per gent que fou adolescent i jove en els vuitanta.

Potser en el que no creguem sigui en els polítics com a persones i en els partits com a paraigües de suport, estem desencantats. Crec que no tenim la innocència, la qual vam envejar sempre en el fons, ni la creença en aquella Ítaca preciosa en la que creien els nostres germans, en aquell "fer possible l'impossible" vers la política que els arrossegava i perquè en aquell moment els era absolutament necessari i, sense ella no haguessin pogut aconseguir moltes de les coses que aconseguiren en els àmbits públic, sindical, social i familiar. Aquesta feina la van deixar feta a grans trets, l'institucional, i ja van deixar persones per portar-la a termini.

Quan l'instrument, el mecanisme, l'eina està creada, potser és necessari innovar i redissenyar els gadgets per millorar i aquest ha de ser el que ens toca a nosaltres ara, però des de l'altre banda, des d'ara, des d'un punt social, perquè sinó no és possible ser neutral i tenir una visió general i de conjunt, essent a la vegada capaços d'anar peça a peça reconstruint parts del trencaclosques, treballant en xarxa per millorar l'engranatge mentre no ens pringuem les mans amb la merda que expulsa el que ja està brutament degenerat.

En fi, crec que després de reflectir-me, observar i reflexionar, el que més feliç em fa és veure que després del temps de desordre, desencantament i un cert caos, seguim sent el que érem i, molt més amb l'edat que tenim ara, perquè a la llarga seguim fent el que ens dóna la gana i seguim pensant com aleshores: "La gent que miri, que parli i nosaltres a la nostra".

La hipnotitzada a la que li manca el pírcing

---------------------

La generación de los 80'. Los del NO FUTUR

Vivo en un pueblo a medio camino, que no está ni en la montaña ni en el mar, que es mediano, ni grande ni pequeño, que no puedo decir que sea ni feo ni bonito, es un pueblo extenso porque está en una llanura, no tiene muchos edificios porqué casi todo son casitas, donde todavía quedan huertos, campos y algunas masías y vacas, dónde tenemos un estanque precioso.

Cuando aterricé en él eramos cerca de 2.000 habitantes, ahora debemos llegar a 5.000 pero no todos estamos en el área urbana, vivimos muy repartidos. Hay dos grandes extensiones de urbanización boscosa, por tanto, en el zona de núcleo urbano creo que rondaremos los mil y pico. La población por edades se divide en partes bien diferenciadas: la gente mayor, es decir, los ancianos y el resto. Ese resto somos los hijos de los nativos y los que hemos llegado de fuera en los últimos veinticinco años. Somos habitantes relativamente jóvenes, pobladores adultos y sus hijos. Los adultos nos dividimos también en dos: Los adultos jóvenes de entre veinticinco y cuarenta y los adultos maduros de entre cuarenta y cincuenta y pico. La mayoría de los adultos tenemos todos hijos, porqué muchos, no sé porqué, han tenido hijos de muy jóvenes y hay muchas parejas que pasan de dos niños de promedio. Por tanto también puedo decir que vivo en un pueblo de niños, adolescentes y muy joven.

Me gusta el pueblo donde vivo. Es un microcosmos donde veo reflejado todo lo que se puede encontrar en la gran ciudad pero en pequeña escala y veo todo lo que encontraba antes pero mucho más cercano, por tanto se me hace más evidente. En hacérseme más clara la evidencia de todo, me veo reflejada en la edad de las personas y me he identificado nítidamente con mi generación, muy, muy profundamente.

La generación de los ochenta. Qué generación más extraña somos. Nuestro lema, en general, era el "No Futuro". No tenemos futuro. Evidentemente no era así, había de todo. Fue una generación ecléctica, como todas. Pero cuando se hacen retrospectivas musicales o de estética o culturales, uno de los primeros referentes a esta década es este, un lema punk, agarrado casi por los pelos, del inicio de los ochenta, desarrollado y manipulado comercialmente con el paso de los años hasta los noventa. Y en la madurez de muchos rostros veo a los que fueron antiguos jóvenes desorientados depositados en un mundo donde todavía estamos sin un camino claramente trazado. Hablo de estos en concreto porqué los que hemos llegado buscando una nueva población en la madurez, huyendo de las grandes urbes somos un ejercito entre otra tribu: los antiguos yupies, los agotados que también buscan nuevas vías y, por tanto, sin brújula ni sextante que les oriente para seguir andando.

¿De dónde partíamos como generación? Nuestros hermanos mayores, si los teníamos, y la gran parte de amigos y amigas con los que hablo son segundos, terceros, medianos, pequeños, la gran mayoría no eramos hijos únicos, nuestros parientes cercanos, habían trazado muchos caminos: Abierto puertas delante de la familia, por tanto nos resulto, no digo fácil, pero sí más próximas las ventanas por donde poder salir; teníamos menos presión sexual porqué nuestras hermanas se habían manifestado en la calle y en las casas, habían oído los gritos, monsergas y discursos por nosotras, se habían atrevido a pedir o usar la píldora, a viajar a Londres si había sido necesario; nos encontramos con más libertad de prensa, menos censura en las películas, no fuimos a Perpiñan para ver tetas o sexo explícito en un film, asistimos a la inauguración de las salas X; pudimos acudir a manifestaciones, pero casi todo estaba hecho. Se nos hizo el trabajo, no acabado claro pues recuerdo tener quince años y asistir en directo a un golpe de Estado y respirar el pavor, el desaliento y el aire enrarecido que cubrió el país por unas horas. Más después de aquello, ¿qué nos quedaba? Se nos acusó de eso precisamente, de no tener consciencia, de no estar interesados en nada, ni en la política, ni en el civismo, ni en la ética. Se nos tildó de desafectados, se nos llamó frívolos.

Nos llegó una crisis feroz pero habíamos pasado la infancia con promesas de paraíso, todo el mundo decía que llegaríamos a...¿dónde? Fuimos la culminación amarga i desastrosa de la transición. Reconversiones, cierres, paro, eramos millones los que salíamos de las aulas o los que ni tan sólo llegábamos a ellas y no nos daban créditos. Las hipotecas ¿alguien recuerda el índice del crédito por aquel entonces? Yo sí, llegó a estar a finales de los 80' al 21%. Aunque un piso valía una décima parte de lo que vale ahora, ¿quién podía pagarse una casa? Un alquiler, en una ciudad, ¿dónde? ¿con qué? Fuimos la juventud de la crisis.

Y nos desmadramos, sí ¿y qué?

A nosotros nos quedó el fin de fiesta, la euforia, la diversión. Fue una explosión. ¿Recuerda alguien la Movida madrileña? Se extendió cómo la espuma, ¿porqué? No fue por deportividad, fue porqué ya se cocía en todas partes, pequeños movimientos en distintos lugares que explosionaron a la vez y su máxima expresión fue Madrid, la proa de la nave. Yo recuerdo Galícia, gente de Granada, grupos de Barcelona muy particulares. Todo diferenciado, pero similar por todos lados y súbito y contagioso. Exagerado, debía verse, de ahí aquella estética tan extravagante ya fuese una tribu u otra. Los colores: O muy chillones o negros absolutos, las uñas, el pelo, o lacio o de punta, o sobrios blanquecinos y precursores de los ahora llamados Góticos (jajaja, me río, deben tener cómo referentes a los grupos post-punk, supongo, cómo los The Cure y grupos afines, digo yo, con aquella estética enfermiza que mostraban y sus canciones tristes sobre angustia y muerte) o los super horteras con chaquetas de hombreras imposibles y colores desconocidos con los increíbles y geniales movimientos de los cantantes en los escenarios, con una voces únicas hasta entonces, el principio de la electrónica de ahora, arrastrábamos toda la música de finales de los setenta, seguíamos escuchando a los grandes, todos, Supertramp, Lou Reed, Led Zeppelin, Dire Straits y sumábamos todo los que llegaba, lo de fuera y lo espontáneo de casa. Locura y color, es lo que yo recuerdo.

Si hablo de la estética, ninguna extravagancia de las que he visto después ha conseguido causarme sorpresa, nada de lo que pueda hacer la gente actualmente me escandaliza ni me resulta distorsionado porqué hace veinticinco años ya lo ví. Tenía compañeros de instituto que llebavan rastas, entonces sí era raro, Bob Marley era Diós. Ahora hace que los nenes de trece años liguen más con las chavalas. ¿Los piercings? Helena, la conocí en segundo, tenía un padre inglés con las cejas llenas de tachuelas triangulares, eso sí me impactó. Me llenaban los ojos la frescura del porqué sí, la mezcla, los primeros tatuajes, los primeros múltiples pendientes, cómo le hice el agujero a mi hermana de cuajo sin anestésia, ni pistola de farmacia, las crestas de la peluquera de toda la vida, las primeras rapadas en forma de espiga, los zapatones, los sombreros que no me he quitado desde entonces...

Y aquella música exagerada, el skà, cómo nos hacía saltar. ¿El hip hop de ahora? Me vienen a la mente los primeros acordes de Kurtis Blow, aquel tio que hablaba en vez de cantar, un claro predecesor discotero y cutre, de cómo caló su canción en las pistas. Pienso en los chavales de calle americanos y franceses, de cómo bailaban en las calles lo que más tarde se llamo "breakdance", yo tenía quince años. Que ahora se tiren como monos sobre el público en los conciertos o que rompan guitarras sobre el escenario... ya lo hacían los roqueros anteriores a los punk. O la mezcla callejera de la "nueva" música Barcelonesa, que se lo pregunten a los gitanos de Gracia, que acogían a quién se apuntase en el "corrillo" pá cantar, o en el Soho londinense o en el de New York cuando era lo qué era, un sitio peligroso, barato, que acogía músicos, pintores y gente sin pasta, antes de convertirse en el barrio pijo qué es desde hace unos años, tal y como le ha pasado al de la Ribera y al Rabal de Barcelona.

Recuerdo Discos Castelló, la tienda que traía discos de importación y donde nos nutríamos de música anglosajona, la madre del cordero para los ochenteros heavys, new age, thecnos, mods o de cualquier tribu diversa ávida de acordes desconocidos y dónde se nos permitía tararear la canción o cantarla y donde, aunque no supieses el título, el autor o el nombre del LP o sencillo, te encontraban el vinilo simplemente con oír los acordes desafinados en solitario o a duo.

¡Había tanta gente y tan distinta! La superwomen y los supermen que andaban con ínfulas de poderosos ya desde secundaria reclamando su lugar en el mundo, gritando a los cuatro vientos que "eran" abogados o economistas en ciernes y que su único objetivo en la vida era ganar cuanta más billetes mejor. Su modelo era ponerse zapato deportivo para ir al trabajo y el traje en la oficina, soñaban con entrar en ESADE, probar la droga del futuro, por entonces imposible para su bolsillo, ser millorarios, imitar a los brokers de Wall Street y ciertamente andaban de hijos de la gran puta por la vida. Fueron los origenes de los booms immobiliaros cutres posteriores (claro, porqué los grandes, los enormes estafadores, no estudiaban en Institutos Públicos, ¡Por favor!). Fueron aprendices de la peste de los Marios Condes y Cia. Blufs ilusiorios post transición que no querían saber tampoco nada de política, pero tampoco nada sobre vivir la vida, la alegría, la música y el viva la virgen, los que ahora no votan lo que voto yo o los que se quedaron por el camino y que también han girado su trayectoría 180 grados o los que sienten su vida como un fracaso absoluto.

Muchos eramos los que andábamos de un lado a otro de una semana a otra o según el día. Tenías amigos de todo tipo, desde el que era un "roquer" con un tupé imposible y unas botas negras de punta imponente, un amigo "mod" sin posibilidad de tener jamás una lambretta pero con un uniforme impecable de trenca verde-caqui preciosamente cuidada y cabellos bien cortados a flequillo absolutamento recto y, según el momento o lo que había tomado, con cara de existencialista o excitado. Otras veces hablabas con tu amigo loco por el "hard rock" que discutía con el purista "heavy", otras con los pulcros "thecnos" de corbatita de cuero estrecha y negra y camisa blanca, de cuello astronòmico y pantalón languido o con el new age vestido de "Adam and the Ants" con su cassaca estilo russo o francés y sus mechas de punta con miles de colores, otras con el "new heappy" de capazo gigantesco y alpagatas de payes atadas hasta casi la rodilla... Ah, y no quiero olvidarme de las "Madonnissssisssimas" de turno, las que se enfundaban guantes de rejilla y sujetadores de puntilla negros y ballenas hasta la cintura, faldas con miles de capas de gassa y zapatos con tacón de aguja capaces de asesinar con solo pisar un dedo del pié ajeno o los de pantalón pitillo y camisetas de rayas horizontales anchas, imitando al increiblemente enjuto cantante de Tequila o los cueros, las sin par "Cruzadas" con sus imperdibles, chichetas llevadas con botas llenas de hebillas, los gorros jamaicanos amarillos y verdes...

La cerveza Voll Damm, la más fuerte, ni Estrella, ni San Miguel, la Voll era la que se bebia. Había quién tomaba de todo, los había que no tomaban nada. Todos estudíabamos, o no. Eramos jóvenes e inexpertos, como todo el mundo en un momento de su vida.

Actualmente veo rostros de antiguos adolescentes heavy que todavía tiemblan cuando sale el nuevo disco "Black Ice" de los AC/DC, mujeres de cuarenta y pico que me guiñan un ojo cuando descubrimos un nuevo grupo inglés de pop fresco y innovador porque nos gusta la música anglosajona, porqué además de la española, ésta pesó contundentemente. A las que les gusta enseñar las puntas del sostén porqué entonces las cantantes lo hacían y les ha quedado el tic, aunque ya no les guste su música. Veo sonrisas porqué los leggins vuelven a estar de moda y porqué odian las patas de elefante que se han llevado hasta ahora. Tengo un amigo punkarra de incognito que hace un tiempo se ha permitido volver a ponerse cuatro o cinco anillos en la oreja. Hay vecinos que enseñan sus tatuajes orgullosos porqué ven que todo el mundo lleva lo que quiere y en el trabajo nadie dice nada y ya no se les distribuye en "tribus" como entonces. Mujeres "peircingneadas" por todas partes que, además, estan guapísimas y con el pelo con todos los colores del mundo.

Todos nos escandalizamos con la droga de diseño, pero nadie recuerda el desastre de las épocas pasadas. La gente de los ochenta sabe más por diablo que por vieja. El final de la década fue arrasadora y quién más y quién menos dejo a alguien por el camino: algún conocido, amigo, pariente, hermanos, algunos parte de su vida. Ahora veo amas de casa y padres de família concienciados en la educación de sus hijos. Tanto si observo la parte más suave como la más dura, la gente de todo tipo. Veo a los que se implicaron a fondo y no bajaron hacía lo oscuro y los que llegaron a extremos decadentes, observo parejas que se medio sonrien de lado recordando momentos de complicidad y rostros de precaución compungida mientras comentan cómo hacer que sus hijos no fumen y sus hijas no se droguen. Experiencia empírica, conversación con sus hijos e intentos de comprensión. Los padres y madres de hoy están más preocupados per el alcohol que por las drogas, puedo decir que es un hecho.

Sobre el sexo. ¿Qué decir? Después de las experiencias pasadas. La verdad es que lo llevamos bastante bien. Veo una visión bastante relajada y abierta, al menos en mi entorno próximo. Sí compruebo que se intenta informar a la prole: "Tú, chaval, no seas cafre, ponte una goma que ya hay bastantes muertos y críos no queridos en este mundo de Diós", ese es el último comentario de un amigo en la piscina pública. O otro de una amiga que me partió de risa: "Nena, el paquete en la bolso y si tiene que ser, que sea con goma y si no se lo quiere poner, dices que no. Haceis esto" Y lo adornó con un gesto explícito. Y siguió: "Sinó hi ha goma no hi ha poma" Traducción: "Sinó hay goma no hay manzana". El SIDA como colofón a la juerga de los 80' y principios de los 90' dejo marcada huella en la generación de estas parejas.

Y aún todo lo anterior, que fuimos lo que fuimos, un grupo de descerebrados, no fuimos unos ineptos, somos los que votamos ahora, los que opinamos ahora, los que compramos, a los que, curiosamente, hace tiempo que me he fijado, se nos está dirigiendo la publicidad de forma brutal y enojosa. Me molesta y mucho. Todos los anuncios apuntan a nuestra franja de edat: Los coches, los electrodomésticos, las cremas, la estética, la electrónica... Nos ponen la música adecuada. Me viene a la memória el primero en el que caí, uno en el que sonaba Roxy Music y cuan tierna me puse y cuanto me cabreó que me tocasen la fibra para venderme un puto coche de aquella manera. Los publicistas saben un huevo sobre targets y, por supuesto, nosotros somos una franja importantísima de consumidores, somos el fruto de mediados del baby boom, una exceléncia en la proceación, una población ingente, los que hicimos rebentar la aulas y las rebosamos. Cuando entré en el Instituto su alumnado total era, entre diurno y nocturno, de aproximadamente 2.000, 11 aulas de primero de BUP en diurno, la mía de 36, de las más vacias, tuve suerte.

Somos esa generación de adaptados, los que cuando entramos a trabajar tuvimos que reciclarnos de golpe a la tecnología a toque de pito, conforme entraba, esos que lo sabemos todo pero no estamos titulados. Somos la generación entre los revolucionarios y los tecnológicos, eramos los jóvenes autodidáctas, los que pasamos por el BUP unos y los que tenían el cohete en el culo porqué estaban con un pié en la enseñanza antigua o en el BUP. Unos desconcertados.

Podríamos especular y decir que ahora somos los adultos maduros de la crisis. Los diarios se han pasado meses, no, perdón años, hablando de los mileuristas, gente joven, de veintipico años, con carrera universitaria, que vive con los padres, que han trabajado mucho para poder formarse, lo siento por ellos, porqué al no tener experiencia no son tratados correctamente en un lugar de trabajo, que tienen ordenador, ipod, play station, habitación propia, que entra, que sale, a quién se les lava la ropa, no les falta el plato en la mesa... Sí creo que es una putada que no puedan salir de casa. Pero a la contra, conozco parejas, hombres y mujeres con contratos basura, que cobran cien o doscientos euros más sobre esos mil euros, con casa y gastos para pagar, dos hijos y sobre quien nadie habla en los diarios cada día. Hoy en día tenemos treinta y muchos, cuarenta y tantos y largos y volvemos a estar en crisis, nos cierran las empresas, hasta hace poco no nos alquilaban casas porqué estaban al mismo precio que las compras y nos vendieron las motos de las hipotecas, ahora no nos vuelven a dar crédito como entonces. Somos una generación que probablemente no mejoraremos la de nuestros padres, al menos de momento. Entonces creíamos no tener futuro. ¿Quizás era cierto que no teníamos ese futuro?

Nos acusaron de materialistas y de ser unos cafres, que fuéramos unos barandas durante un tiempo, que no quisieramos saber la gran mayoría nada sobre política durante unos años es probable que sea verdad para un sector de la generación. Pero hablo mucho con mucha gente y muy diversa, de toda condición y con maneras de vivir antagónicas, veo que tenemos las cosas claras a nuestra manera, por herencia familiar, de nuestros abuelos, de nuestros padres y madres, de nuestros hermanos, por la educació recibida - a mí jamás nadie me pegó en mi escuela -, por nuestros maestros, por la libertad que tuvimos la oportunidad de gozar en aquellos años, porqué fuimos menos puritanos de lo que se ha sido incluso más tarde . Todo junto ha provocado que seamos personas con conciencia y posicionamento político y social. ¿A nadie le llama la atención la cantidad de fundaciones, asociaciones, ONG y entidades de ayuda solidaria, el llamado cuarto sector, que hay actualmente? Si bien es cierto que hay muchos jóvenes implicados, la gran parte de estas empresas estan dirigidas por gente que fue adolescente y joven en los ochenta.

Quizás en lo que no creamos sea en los políticos como personas y en los partidos com paraguas de soporte, estamos desencantados. Creo que no tenemos la inocencia, la cual siempre envidiamos en el fondo, ni la creencia en aquella Ítaca preciosa en la que creían nuestros hermanos, en aquel "hacer posible lo imposible" en la política que les arrastraba, porqué en aquel momento les era absolutamente necesario y, sin ella no hubiesen podido conseguir muchas de las cosas que consiguieron en los ámbitos público, sindical, social y familiar. Este trabajo estaba hecho a grandes rasgos, el institucional, y ya había personas para llevarlo a cabo.

Cuando el instrumento, el mecanismo, la herramienta está creada, quizás es necesario innovar y rediseñar los gadgets para mejorarlo y esto debe ser lo que nos toca a nosotros ahora, pero desde otro lado, desde fuera, desde un punto social, porqué sinó no es posible ser neutral y tener una visión general y de conjunto, siendo a la vez capaces de ir pieza a pieza reconstruyendo partes del rompecabezas, trabajando en red para mejorar el engranage mientras no nos pringamos las manos con la mierda que expulsa lo que ya está suciamente degenerado.

En fin, creo que después de reflejarme, observar y reflexionar, lo que me hace más feliz es ver que después del tiempo de desorden, desencanto y un cierto caos, seguimos siendo lo que eramos y mucho más con la edad que tenemos ahora porque, a la larga, seguimos haciendo lo que nos da la gana y seguimos pensando como entonces: "La gente que mire, que hable y nosotros a la nuestra".

La hipnotizada a la que le falta el piercing

Els polzes verds

Fa anys, molts anys, vaig llegir un llibre que em va agradar molt. Em va agradar per la temàtica, antibelicista, innocent, però més aviat per sentir-me identificada amb el personatge, en Tistú.

En Tistú fa en la historia tot un seguit d'aprenentatges i d'accions que jo aleshores no vaig fer i altres que no podré fer mai, però té una qualitat que li serveix per resoldre un greu conflicte dins la historia narrada: posseeix un poder que li descobreix un jardiner amb qui comparteix un temps, li explica que té "els polzes verds", però que no ho pot veure ningú perquè el color i la traça són sota la pell, li ensenya que aquest fet li permet fer créixer plançons i plantes allà on hi hagi una llavor tot i que aquesta no sigui visible per ningú en un principi.

Em va agradar tant! Devia tenir deu o onze anys quan vaig devorar el volum. I em va fer recordar les agradables i llargues tardes amb la meva veïna, la senyora Mercè.

Al portal del costat de casa meva hi vivia una anciana de qui, no sé per quines circumstàncies, vaig fer-me'n còmplice i amiga intima, crec recordar que en principi per avorriment i després per una frase que ens encantava a les dues i que em repetia tot sovint: "Saps? En el fons tenim la mateixa edat, tu tens set anys, no? Doncs jo també, l'únic que tu tens el zero a l'esquerra i jo a la dreta". I ens petàvem de riure, ens preníem un got de llet, unes quantes galetes Maria i llegíem novel·les curtes de cent pàgines a mitges.

Al principi em cridava l'atenció perquè a casa seva tot era diferent. La cuina, el menjador, les cambres, fins i tot els balcons, perquè jo tenia la sort de tenir un pati amb arbres i això era un luxe en una gran ciutat. Però és que els seus petits balcons eren els jardins de Babilònia! Eren l'explosió de color enmig de la grisor de les parets i el verd dels pocs arbres circumdants. M'encantaven. I, a més, casa seva era plena de mobles antics de fusta d'arrel, fins i tot de caoba, pels quals jo passava les mans embadalida per la seva textura llisa i suau. Tenia una altra temptació: les seves filles, esportistes d'handbol del FCB en altres temps, tenien una petita habitació totalment dedicada al Barça: banderes, bufandes, pòsters de futbol,de basquet, fotografies dedicades, tot repartit en les parets i petits pedestals, copes dels seus tornejos, objectes fetitxe, era un santuari curiós i que no obrien a totes les mirades i on gairebé no es podia tocar res. Jo, cada vegada que podia, m'hi colava dins al·lucinada per la quantitat de coses que hi havia i quant net i brillant que ho tenien tot.

Si ho penso bé, l'àvia Mercè era una mica esquerpa, però ben de pressa va fer-me un espai dins les seves tardes i crec que esperava el toc de timbre diari, quan tornava de l'escola. Jo pujava com un llampec i ella es feia l'interessant per veure si li demanava galetes o la tassa de llet. Cada dia la mateixa pregunta: "Avui voldràs provar la llet d'ametlla o què?" I jo: "Ecs! Que no, que ja la vaig provar aquella vegada que vaig estar malalta i em fa vomitar, que no, no en vull!" I ella, pacientment, m'insistia: "I la llet amb Eco?" I jo posava els ulls en blanc: "El primer dia ja el vaig provar... Ostres, a mi, només m'agrada el Cola-Cao, encara no en tens? El pujo de casa?" I un dia, va aparèixer un petit potet de cacau en pols per mi, per la seva amiga, crec que el somriure que em va retornar devia reflectir la meva cara de felicitat exultant. Altres dies em sorprenia amb uns fabulosos vanos d'Esplugues de Francolí, oh, que bons, o amb uns carquinyolis ben cruixents, uf, encara en recordo el gust d'ametlla. De tant en tant, posava música amb una espècie de menjadiscs de tapa estrany que tenia i si no una radio antiga, de l'any de la picor, d'aquelles de botons grossos i altaveus amagats darrera una reixa de color beige.

Era un lectora compulsiva de novel·les minúscules d'en Marcial Lafuente Estefania, totes de western, on a la desena pàgina ja n'havien mort vint. Deia que les novel·les d'amor i les fotonovel·les, que aleshores se n'editaven moltes, eren cursis, avorrides i irreals, que la vida era molt dura i allò estava ple de figaflors, bledes solejades i masclistes llepats. Així apilava tot el seguit de novel·les que les filles li anaven canviant en els llibres d'antic, i, és clar, com que ho feia en cistellets al costat del sofà jo n'agafava alguna i competíem a veure qui acumulava més herois, més atracaments a bancs, més robatoris de vaques o cavalls i més cadàvers al final de la setmana. Fins i tot criticàvem si el pistoler, caça recompenses, serif o rànger que ens havia tocat era més xulo que l'altre. Per això em deuen agradar tant els "espagueti western". Per això i pel cinema de reestrena a doble sessió amb canvi de programa dos cops per setmana del meu barri.

La Mercè feia moltes coses, però si havia de fer quelcom concret a la tarda mai no m'ho anunciava abans i em trobava amb una activitat sorpresa, però en la que, per si de cas pujava i m'hi apuntava, havia comptat amb mi. I la que relaciona el conte de Tistú amb ella és una que després vàrem repetir al llarg dels anys: Tenir cura del seu particular jardí de barana i balcó.

Un dia després de berenar em va posar una mena de drapot com a petit davantalet, de la meva mida, i en el petit rentador del balcó, en una tauleta preparada per treballar estaven preparades tot un seguit d'eines ordenades i una pila de testos de plàstic petitons uns a sobre els altres. Jo estava expectant. Ens vam passar la tarda, omplint els testos amb piletes de terra. Imagineu-vos-ho, quin gaudi per una nena, potinejar entre fangueig, però ella m'ho feia fer ben acuradament amb l'eina adequada. Som jardineres, em deia. Aixafàvem el pilanets suaument amb el cul d'un altre test, vam posar-los tots en files, no sé quants en vam preparar, més de seixanta. Després pausadament, lentament, em va agafar el petit polze i em va dir molt seriosa: Ara has de fer un forat just al mig sense arribar a tocar el fons, ho has de fer amb compte perquè després veuràs que hi posarem. Quina cerimònia, m'ho vaig prendre com si fos la feina més important de l'any. Anava fent els forats concentradament tal i com m'havia explicat.

Després, com per art de màgia, van aparèixer unes bosses amb fotografies de flors a l'exterior i a dins plenes de llavors. Vam anar posant-ne una a cada testet com si de la favera màgica es tractés. Una a una. I les vam cobrir amb un grapat de terra per tornar a aplanar-la sense prémer gaire fort. Tot seguit vam regar-ho lleugerament amb una regadora minúscula i vam enllestir la neteja de l'espai.

Quina olor a terra fèrtil, de tant en tant aproximava el meu nas per aspirar fortament encantada. Les mans embrutides de promesa de vida futura. Me les mirava sabent que al cap d'un temps d'allà brotaria el jardí balconer del darrera de la senyora Mercè, que lluiria esplendorós i el podria veure'l de resquitllada des del meu pati i el del balcó del carrer em faria l'honor de la benvinguda en arribar del col·legi ja des de la cantonada del carrer.

Els dies posteriors van ser d'impaciència absoluta, de mirada diària, de regadora, amb lleugeresaaaa, em deia. I de sobte, els plançons. I després, destriar-los. Per què? Perquè, veus aquí? Hem posat més d'una llavor, ara toca escollir el plançó més sa i deixar que creixi més fort, però si anem amb compte, la que trèiem també es pot aprofitar posant-la en un altre test, donant-li una oportunitat i veient a veure si prospera, el prepares? Dies més tard, una paraula estranya: Ara hem de d'escapçar. El què? Jo no entenia res. Sí, dona, ara hem d'escapçar la punteta perquè sinó es faran llargues, llargues i no trauran branques, quantes més branquetes, més flors. Mira, es fa així. I apa, a xafar la punta de la tija dels plançons. I per fi, trasplantar les plantes fortes i sanes perquè les arrels sobresortien dels petits tests als més grans i definitius o a les jardineres. Allò si que era potinejar i embrutir-se bé. Vam acabar ben porques i suades.

Les sessions es repetien a principi de primavera per esqueixar geranis, gardènies, fins i tot ho vam intentar amb els rosers, feina difícil, ja que s'havia de fer posant la tija del revés i cobrint l'esqueix amb una bossa de plàstic fins que brotés. Cada setmana l'ajudava a regar i a treure les fulles seques i les flors pansides perquè feia lleig i portava malalties a les plantes, deia ella tota assenyada. Durant la tardor en podàvem unes i a finals d'hivern les altres.

Així des de llavors ençà que el llibre i l'anciana van convertir-me en una amant dels jardins. Molt més tard, ja adulta, vaig conèixer una dona alemanya que em va explicar que al seu país a les persones que tenen traça amb les plantes se'ls anomena així, com en la narració de'n Tistú, se'ls afalaga dient-los: "Tens els polzes verds". Bé, així doncs, en el fons no anava gaire desencaminada en la meva percepció preadolescent. La veritat, la dolça veritat és que sempre que miro, toco, podo, oloro o planto quelcom penso en les tardes solejades de complicitat, berenars, converses, companyia i lectura amb la tolerant i jove republicana, la meva veïna, la meva amiga, la que tenia la meva mateixa edat, només que per causes del temps i l'espai teníem els dígits de la unitat canviats d'esquerra a dreta i a l'inrevés, la senyora Mercè.

---------------------------------


Hace años, muchos años, leí un libro que me gusto mucho. Me gusto por la temática, antibelicista, inocente, pero más porqué me sentí identificada con el personaje, Tistú, que por otra cosa.

Tistú realiza en la historia aprendizajes y acciones que yo entonces no hice y otras que no podré hacer nunca, pero tiene una cualidad que le sirve para resolver un grave conflicto dentro de la narración: posee un poder que le descubre un jardinero con quién comparte un tiempo, le explica que tiene "los pulgares verdes", pero que nadie puede verlo porqué el color y su trazo están bajo la piel, le enseña que esto le permite hacer crecer plantas, esquejes, allá dónde exista una semilla aunque esta no sea visible por nadie en un principio.

¡Me gustó tanto! Debía tener diez u once años cuando devoré el volumen. Y me hizo recordar las largas y agradables tardes con mi vecina, la señora Mercè.

En el portal de al lado de mi casa vivía una anciana de quién, no sé porqué circunstancias, me hice cómplice y amiga íntima, creo recordar que al principio fue por aburrimiento y después por una frase que nos encantaba a las dos y que me repetía a menudo: "¿Sabes? En el fondo tenemos la misma edad, tú tienes siete años, ¿no? Pues yo también, únicamente que tu tienes el cero en la izquierda y yo en la derecha". Y nos partíamos de risa, nos tomábamos un vaso de leche, unas cuantas galletas María y leíamos novelas cortas de cien páginas a medias.

Cuando empecé a entrar en su casa todo me llamaba la atención porqué en su hogar cualquier cosa era distinta. La cocina, el comedor, las habitaciones, hasta los balcones, porqué yo tenía la suerte de vivir en una casa con patio y árboles y eso era un lujo en una gran ciudad. ¡Pero sus balcones eran los jardines de Babilonia! Eran la explosión de color en medio del gris de las paredes y el verde de los pocos árboles circundantes. Me encantaban. Y, además, su casa estaba llena de antiguos muebles de madera de raíz, algunos de caoba, por los cuales yo pasaba mis pequeñísimas manos boquiabierta por su textura lisa y suave. Tenía otra tentación que la hacía rabiar un poco: sus hijas, deportistas de balonmano del FCB en otros tiempos, tenían una habitación dedicada totalmente al Barça, banderas, bufandas, pósters de futbol, de baloncesto, fotografías dedicadas, todo repartido en las paredes, en cuadros, en pedestales, copas de sus torneos, objetos fetiche; era un santuario curioso y que no abrían a todas las miradas y dónde casi no se podía tocar nada, pero yo, cada vez que podía, me escabullía dentro alucinada por la cantidad de cosas y cuan limpio y brillante que lo tenían todo.

Si lo pienso bien, la abuela Mercè era un poco arisca, pero rápidamente me hizo un hueco en sus tardes y creo que esperaba el toque de timbre diario, cuando volvía de la escuela. Yo subía como un rayo y ella se hacía la interesante para ver si le pedía galletas o la taza de leche cotidiana. Cada día la misma pregunta: "¿Qué, hoy querrás probar la leche de almendras?" Y yo: "¡Puaj! Que no, que ya la probé aquella vez que estuve mala y me hace vomitar, que asco. ¡No quiero! A mí sólo me gusta el Cola-Cao, ¿todavía no tienes? ¿Voy a casa a buscarlo?" Y ella, pacientemente, me insistía: "Y en la leche, ¿un poco de Eco?" Y yo con los ojos en blanco: "...Que ya lo probéee el primer día, ostras, leche sola y ya está". Y un día, apareció un pequeño bote de cacao en polvo para mí, para su amiga, creo que la sonrisa que me devolvió reflejaba plenamente mi cara de felicidad exhultante. Otros días me sorprendía con unos fabulosos "Vanos de Esplugues de Francolí", oh, que buenos, o con unos Carquinyolis bien crujientes, uf, todavía recuerdo el sabor a almendra. De tanto en tanto, merendábamos al son de la música de una especie de comediscos de tapa extraña que tenía y sino de una radio antigua, de aquellas de botones grandes y altavoces detrás de una reja de color beige.

Era una lectora compulsiva de novelas minúsculas de Marcial Lafuente Estefanía, todas de western, dónde en la décima página ya habían muerto veinte. Decía que las novelas de amor y las fotonovelas, que entonces se editaban mucho, eran cursis, aburridas e irreales, que la vida era muy dura y aquello estaba lleno de pavas, pijas y machistas relamidos. Así apilaba un montonazo de novelitas que las hijas le compraban o cambiaban en los libros de antiguo, y, claro, como lo hacía en cestos al lado del sofá yo cogía alguna y competíamos a ver quién acumulaba más héroes, más atracos a bancos, más robos de vacas, caballos y más cadáveres al final de la semana. Hasta criticábamos si el pistolero, caza recompensas, sheriff o ranger que nos había tocado era más chulo que el otro. Por eso me deben gustar tanto los "spaghetti western". Por eso y por el cine de reestreno a doble sesión con cambio de programa dos veces por semana de mi barrio.

Mercè hacía muchas cosas, pero si tenía algo concreto por la tarde nunca me lo anunciaba con antelación y me encontraba con una actividad sorpresa, pero en la que, por si acaso subía y me apuntaba, había contado conmigo. Y la que relaciona el cuento de Tistú con ella es una que después repetimos a lo largo de los años: Tener cuidado de su particular jardín de barandilla y balcón.

Un día, después de merendar, me puso una especie de trapo a guisa de delantal, de mi tamaño, y en el pequeño lavadero de su balcón trasero, en una mesita preparada para trabajar estaban ordenadas un montón de herramientas y tiestos de plástico unos sobre otros. Yo estaba expectante. Nos pasamos la tarde, llenando las macetas con montoncitos de tierra. Imaginad que felicidad para una niña, trapichear entre barrillo, pero ella me hacía trabajar cuidadosamente con la paleta adecuada a cada medida. Somos jardineras, me decía. Aplanábamos suavemente los piloncitos con la base de los otros tiestos, más tarde los pusimos todos en fila, no sé cuántos preparamos, quizás más de sesenta. Después, pausadamente, lentamente, me cogió el pequeño pulgar y me dijo muy seria y mirándome a los ojos: Ahora, debes hacer un agujero justo en medio de cada macetita, sin llegar a tocar el fondo, con mucho cuidado, porqué después verás lo que pondremos. Qué ceremonia, me lo tomé cómo si fuese el trabajo más importante del año. Hacía los agujeritos concentradamente, en silencio, tal y cómo me había explicado. Y de repente, por arte de magia, aparecieron unas bolsitas con fotografías de flores en el exterior y rellenas de semillas. Fuimos poniendo una a una en cada recipiente cómo si de las habas mágicas se trataran. Una a una. Las cubrimos con un puñado de tierra para volver a aplanarla sin apretar mucho, las regamos ligeramente con una minúscula regadora y limpiamos el espacio en un santiamén.

Qué olor a tierra fértil. De tanto en tanto, mientras pasaba la tarde, aproximaba mi nariz para aspirar fuertemente encantada. Las manos ensuciadas de promesa de vida futura. Me las miraba sabiendo que al cabo de un tiempo de allí brotaría el jardín trasero de balcón de la señora Mercè, que luciría esplendoroso para mi y que lo podría ver de canto desde mi patio y el del balcón de la calle me haría el honor de la bienvenida al llegar del colegio ya desde la esquina de la calle.

Los días posteriores fueron de impaciencia absoluta, de mirada diaria, de regadora, con ligerezaaaa, me decía. Y de repente, los plantones. Y después, a seleccionarlos. ¿Por qué? Porqué hemos puesto más de una semilla, ahora toca escoger la plantita más sana y dejar que crezca más fuerte, pero si vamos con cuidado, la que saquemos también se puede aprovechar poniéndola en otro tiesto, dándole una oportunidad y viendo a ver si prospera, ¿lo preparas? Días más tarde, a pinzar la planta. ¿El qué? Yo no entendía nada. Sí, mujer, ahora debemos chafar la puntita un poquito porqué sino se hacen largas, largas y no sacan ramas, cuantas más ramas más flores. Mira, se hace así. Y venga, a pinzar la punta de aquellos troncos blanditos. Y por fin, cuando las plantas estaban bien hermosas, sus raíces sobresalían casi por los agujeros de los minúsculos tiestos, llegó la hora de trasplantarlos a su emplazamiento final: o las macetas o las jardineras. Aquello si que fue ensuciarse y guarrear a gusto. Acabamos las dos bien sudadas.

Las sesiones se repetían al principio de primavera para esquejar geranios, gardenias, plantar semillas, hasta lo intentamos con un rosal, trabajo difícil, ya que se debe hacer poniendo el esqueje del revés y cubrirlo con una bolsita de plástico y vigilarlo mucho para que brote. Cada semana la ayudaba a regar y a sacar las hojas secas y las flores marchitas porqué quedaba feo y traía enfermedades a las plantas, decía ella con mucho acierto. Durante el otoño podábamos unas y a finales de invierno las otras.

Así, desde entonces hasta ahora, que el sencillo libro y la anciana me convirtieron en una amante de los jardines. Mucho más tarde, ya adulta, conocí una mujer alemana que me explicó que en su país a las personas que tienen maña con las plantas se las nombra así, como en la narración de Tistú, se las agasaja diciéndoles: "Tienes los pulgares verdes". Bien, quizás, en el fondo no anduve muy desencaminada en mi percepción preadolescente. La verdad, la dulce verdad, es que siempre que miro, toco, podo, huelo o planto algo me vienen recuerdos de las soleadas tardes de complicidad, meriendas, conversaciones, compañía y lectura con la tolerante y joven republicana, mi vecina, mi amiga, la que tenía mi misma edad, sólo que por causas del tiempo y del espacio teníamos los dígitos de la unidad cambiados de izquierda a derecha y viceversa, la señora Mercè.

El color verd, el color blau

Autor del video: "davidacoco"
http://es.youtube.com/user/davidacoco

Sempre feia bona olor a massatge d'acabat d'afaitar, sempre anava ben vestit, sempre ben pentinat, sempre amb les sabates netes i ben enllustrades, impecable, ben plantat.

Jo, com totes les nenes, el veia altíssim, i amb les mans grans, fermes. En això solia pensar mentre saltironejava intentant no trepitjar les línies vermelles i només encertar les blanques de l'inacabable sanefa de les voreres del passeig de davant dels tinglados.

Era una de les meves estones preferides, anar al port dels pescadors, passar la porta i sentir-me especial i important perquè podíem passar amb un lleuger senyal i una picada d'ull del meu pare al vigilant de la cabina de la tanca d'accés. Quin sentiment de transgressió! Aquella zona era pels estibadors i pels treballadors del peix i nosaltres podíem travessar la línia tranquil·lament un matí de dissabte.

Després caminàvem uns minuts entremig d'aquelles enormes naus plenes de ves a saber quants tresors duts en vaixells exòtics. Gaudia pensant en què hi devia haver dins. Què hi devien contenir? Ja feia temps que havia preguntat que era un "tinglado" i em sabia posseïdora d'un coneixement que no tots els infants tenien, només els que estàvem relacionats amb el port d'alguna manera. En aquells magatzems s'acumulava tot el què transportaven els vaixells de càrrega que atracaven als molls i tot barrejat. Imaginava llavors que devia ser de forma desordenada i en la meva ment veia imatges d'objectes inimaginables pels adults apilats en muntanyes descomunals on era difícil trobar-hi res. I em preguntava com podien localitzar res després. Vaig ser molt conscient ja des d'aleshores què volia dir el concepte: "esto es un tinglado".

Seguiem una mica més tot travessant uns rails estrets plens de males herbes de la via de càrrega per acabar desembocant en la placeta d'un petit moll. Allà s'hi situava la filera de petites casetes d'estris pels pescadors.

M'embadalia mirant els interiors plens d'instruments estranys i reconeixibles de tantes vegades que els havia vist, nanses per peix, poperes, xarxes plegades i desplegades, de suros quadrats i en forma de rodella, hams de totes les mides, grandíssims peixos dissecats, un petit tauró també, o mandíbules blanques i ressecades pel temps i el vent, cistells de vímet i mimbre, cadiretes, tamborets i tot, curiosament pintat de blanc o blau. Les taules, les cadires i les portes d'un blau elèctric enlluernador, preciós, i els interiors i exteriors barroerament pintats amb calç.

Ja des de ben lluny l'olor m'embriagava, l'olor de mar i de peix, de tot tipus, bona i dolenta, de xarxa de pescador. Aquella olor penetrant que fan tots els ports on s'hi mou molta caixa i molta teca. Una fortor barrejada de peix, d'espina, de gasoil, d'oli i de podrit reconcentrat.

I jo, com a nena que era, causava atracció momentània. Els senyors que traginaven dins les cambretes polint eines o retorçant hams, que eren asseguts en cadiretes minúscules me n'oferien una dient-me que eren de la meva mida i les senyores que teixien les xarxes, un lloc al seu costat. Però jo ho refusava tot perquè tenia un plaer per satisfer. Em neguitejava per consumar-lo. Els meus peus inquiets frisaven per corretejar a munt i avall del moll seguint els metres i metres de xarxes blaves i verdes que s'estenien per tota la longitud del ciment i que en aquella edat tan curta em resultava increïble! Com podien ser tant llargues!

Corria, corria i comptava, comptava. Quants passos cap amunt? N'hi ha els mateixos cap avall? I tornava enrere, per un costat de les xarxes, per l'altre, entremig del regisell de les blaves amb suros taronges, entremig de les verdes amb suros blancs. I així fins que el pare em deia que anéssim a veure una altra imatge preferida.

Aleshores anàvem a veure les barques d'anxoves. Ah! Quin espectacle! Els meus ulls infantils no deixaven de sorprendre's cap de les vegades. Però quins llums tant grossos! I sempre feia les mateixes preguntes: "Per què són tant grans?" "I com és que són tan babaus els seitons?". Les passejàvem totes, no en deixàvem ni una. I jo mirava com estaven pintades: blanques amb una ratlla blava, blanques amb una ratlla verda, blanques amb dues ratlles blaves. No hi havia vermell, ni groc, ni negre, ni taronja, cap altre color, blau i verd, no entenia el per què. Vaig arribar a pensar que els pescadors no vèien tots els altres colors. També llegia tots els noms: Ma. del Carmen, Encarna, Ma. del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Diós, Ave María, Pilar, Ma. Carmen II i, fins i tot, una III, algunes amb noms molt mariners, però en general tot eren noms de santes i mares de Déu i tots, pintats en blau, les excepcions en color verd.

Després, quan acabàvem el petit moll giràvem cua i de tornada tocava entretenir-me en mirar com es teixia la xarxa, en intentar endevinar com aquells dits destres i hàbils aconseguien fer els nusos i plantejar-me si jo ja ho sabria fer de tant mirar-ho. A vegades ho preguntava i, indefectiblement, rebia la mateixa resposta: "Ui, nena, això és molt difícil, són anys d'aprenentatge. I si no ho fas bé pots provocar una desgràcia". "Ah, si?", responia incrédula. "Sí. Pots fer perdre la feina de tota una nit a molts homes i fer passar gana a les seves famílies", rebia en to greu. I, és clar, jo restava muda de la impressió.

A vegades, tenia l'oportunitat de veure com calafatejaven una barca i aleshores saltava d'alegria. Ua! Allò si que era diferent! Polien, rascaven, arrencaven, clavaven i després posaven aquella mena de potingue negra amb una brotxa feta un fàstic, pensava amb la meva pulcra ment, creia en aquell temps que els pinzells havien de ser perfectes com els de l'escola. Allà si que m'emboratllava d'olor, era d'asfalt. Era intensa i penetrant. A vegades posava el nas dins del pot i rebia un calvot patern per resposta.

I així acabava la visita. Tornàvem cap al passeig altre cop i tocava fi de festa. Ah! Unes olives farcides i una Fanta de taronja per mi i un vermouth Cinzano per a ell, amb una mica de gel. Ben asseguts en un bar amb caràcter entre mig de dos cartells increïbles fets de xapa metàl·lica de no recordo quina beguda alcohólica i de la CocaCola, d'aquells que encara cerco ara per fotografiar, que aconsegueixo trobar de tant en tant i que són un luxe per la vista i gust pel disseny gràfic.

Ara veig la imatge de la taula en groc intens, gairebé taronja, una imatge soleiada, potser era una plaça perquè recordo fulles d'arbres que ens donaven una lleugera ombra i que la tasca tenia porticons de fusta on hi penjaven els cartells. Potser fins i tot barrejo dies i visites. Potser les passejades al port no eren tan sovint com jo les recordo, potser van ser menys de les que crec que van ser...

Sí, la Violeta té raó, els records són visuals, olfactius i auditius, tàctils també, però sobretot són sentimentals.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Siempre olía bien, a masaje y a acabado de afeitar, siempre iba bien vestido, siempre bien peinado, siempre con los zapatos limpios y bien lustrosos, impecable, bien plantado.

Yo, cómo todas las niñas, le veía altísimo y con las manos grandes, firmes. En eso solía pensar mientras saltironeaba intentando no pisar las líneas rojas y sólo acertar las blancas de la inacabable cenefa de la acera del paseo cercano a los tinglados.

Era uno de mis ratos preferidos, ir al puerto de pescadores, pasar la puerta y sentirme especial y importante porqué podíamos pasar con una ligera señal y un guiño de ojos de mi padre al vigilante de la cabina de la verja de acceso. ¡Qué sentimiento de transgresión! Aquella zona sólo era para los estibadores y trabajadores del puerto y nosotros podíamos atravesar la línea tranquilamente una mañana de sábado.

Después caminábamos unos minutos en medio de aquellas enormes naves llenas de ves a saber cuantos tesoros traídos en barcos exóticos. Gozaba pensando en qué debía haber dentro. ¿Qué contenían? Ya hacía tiempo que había preguntado qué era un “tinglado” y me sabía poseedora de un conocimiento que no todos los niños tenían, sólo los que estábamos relacionados con el puerto de alguna manera. En aquellos almacenes se acumulaba todo lo qué transportaban los cargueros que atracaban en los muelles y todo mezclado. Me imaginaba entonces que todo estaba metido allí de forma desordenada y en la mente veía imágenes de objetos inimaginables para los adultos apilados en montañas descomunales donde era difícil encontrar nada. Y me preguntaba cómo podían localizar algo después. Fui muy consciente, ya desde entonces, de lo que quería decir el concepto: “esto es un tinglado”.

Seguíamos un poco más atravesando unos raíles estrechos llenos de malas hierbas de la vía de carga interna para acabar desembocando en la placeta del pequeño muelle. Allí se situaba una hilera de pequeñas casetas de herramientas para los pescadores.

Me embelesaba mirando los interiores llenos de instrumentos extraños y reconocibles de tantas veces que los había visto: nasas para el pescado, pulperas, redes dobladas y desdobladas, corchos y plomos cuadrados y en forma de rosquilla, anzuelos de todos los tamaños, grandísimos pescados disecados, un pequeño tiburón también, o mandíbulas blancas y resecadas por el viento y el tiempo, cestos de vímet y de mimbre, sillitas, taburetes y todo, curiosamente pintado de blanco o azul. Las mesas, sillas y las puertas de un azul añil deslumbrante, precioso, y los interiores y exteriores bastamente encalados.

Ya desde bien lejos el olor me embriagaba, el olor de mar y de pescado, de todo tipo, bueno y malo, de red de pescador. Aquel olor penetrante de todos los puertos del mundo donde se mueve mucha caja. Un hedor mezclado de peces, de espina, de gasoil, de aceite de motor y de podredumbre antigua, reseca y concentrada.

Y yo, cómo niña que era, causaba una momentánea atracción. Los señores atareados dentro de sus camaritas puliendo herramientas o retorciendo anzuelos, que estaban sentados en minúsculas sillas me ofrecían una diciéndome que era de mi tamaño y las señoras que tejían las redes, un sitio a su lado. Pero yo lo rechazaba todo porqué tenía un placer por satisfacer. Tenía prisa por consumarlo. Mis pies inquietos se morían por corretear arriba y abajo del muelle siguiendo los metros y metros de redes azules y verdes que se extendían por toda la longitud del cemento y que en aquella edad tan corta me resultaba increíble. ¡Cómo podían ser tan largas!

Corría, corría y contaba, contaba. ¿Cuántos pasos hacía arriba? ¿Hay los mismos hacía abajo? Y volvía atrás, por un lado de las redes, por el otro, entremedio de las tiras de color azul con corchos naranjas, en medio de las verdes con corchos blancos. Y así hasta que mi padre me decía que fuésemos a ver otra imagen preferida.

Tocaban las barcas de anchoas. ¡Ah, qué espectáculo! Mis ojos infantiles no dejaban de sorprenderse en ninguna visita. ¡Pero que luces tan enormes! Siempre hacia las mismas preguntas: “¿Por qué son tan grandes?” “¿Y, cómo es que son tan tontos los boquerones?”. Las paseábamos todas, no dejábamos ni una. Yo miraba cómo estaban pintadas: blancas con una raya azul, blancas con una raya verde, blancas con dos rayas azules, quizás. No había rojo, ni amarillo, ni negro, ni naranja, ningún otro color, sólo azul y verde, no entendía el por qué. Llegué a pensar que los pescadores no veían bien todos los colores. También leía los nombres: Mª del Carmen, Encarna, Mª del Mar, Santísima Trinidad, Madre de Dios, Ave María, Pilar, Mª Carme II y, hasta, una III, algunas con nombres muy marineros, pero en general con nombres de santas y vírgenes diversas y pintados en azul, las excepciones en color verde.

Después, cuando acabábamos el pequeño muelle dábamos media vuelta y era el momento para que me entretuviese en mirar cómo se tejía la red, en intentar adivinar cómo aquellos diestros y hábiles dedos conseguían anudar las cuerdas y plantearme si yo sabría hacerlo de tanto mirar. A veces lo preguntaba y, indefectiblemente, recibía la misma respuesta: “Uy, niña, esto es muy difícil, son años de aprendizaje. Y si no lo haces bien puedes provocar una desgracia”. “Ah sí?”, respondía incrédula. “Sí. Puedes hacer que muchos hombres pierdan una noche de trabajo y hacer pasar hambre a sus familias”, recibía en tono grave. Y claro, yo quedaba muda de la impresión.

A veces, tenía la oportunidad de ver cómo calafateaban una barca y entonces saltaba de alegría. ¡Ua! ¡Aquello sí que era diferente! Pulían, rascaban, arrancaban, clavaban y después ponían aquella especie de engrudo negro con una brocha hecha un asco, pensaba yo, con mi pulcra mente porqué creía, en aquel tiempo, que los pinceles debían ser perfectos cómo los de la escuela. Allá sí que me empapaba de olor, era cómo de asfalto. Era intensa y penetrante. A veces, ponía la nariz dentro del pote y recibía un 'capirote' paterno por respuesta.

Y así acababa la visita. Volvíamos hacía el paseo otra vez y tocaba el fin de fiesta. Ay, unas aceitunas rellenas y una fanta de naranja para mi y un vermouth Cinzano para él, con un poco de hielo. Bien sentados en un bar con carácter en medio de dos carteles increíbles hechos de chapa metálica, uno de no recuerdo qué bebida alcohólica y otro de la CocaCola, de aquellos que todavía busco por ahí para fotografiar, que consigo encontrar de tanto en tanto y que son un lujo para la vista y un gusto por el diseño gráfico.

Ahora veo la imagen de la mesa en amarillo intenso, casi naranja, una imagen soleada, quizás era una plaza porqué recuerdo hojas de árboles que nos daban una ligera sombra y que la tasca tenía unos porticones de madera de dónde colgaban los carteles. Es posible que hasta mezcle días y visitas. Es posible, incluso, que los paseos por el puerto no fuesen tan a menudo cómo yo los recuerdo, quizás fueron menos de los que creo que fueron…

Sí, Violeta tiene razón, los recuerdos son visuales, olfativos y auditivos, táctiles también, pero sobretodo son sentimentales.

L'escombrador de tristeses...

Les meves mans sobre l'enorme panxa de mel·lic sortint, com un botó, sentint com un ésser viu ja gairebé format es movia sense parar d'un costat a l'altre és una de les sensacions més agradables que pugui descriure.

Hem vaig passar els dos embarassos cantant aquesta cançó, a soles, acompanyada pel meu company, a la dutxa, al llit. Després, quan vaig alletar els nadons, també. Sense adonar-me'n la tararejava, la mormolava, a vegades nomes la música... suau molt suau, com per dir-los que tot aniria bé, que els havia esperat tranquil·la, i que faria el que fos per esborrar qualsevol entrebanc del seu davant.

Ara que són una mica més grans penso que això segueix sent el que desitjo però que, amb franquesa, és il·lusori. Acabes sabent que sí, que estaràs tot el temps que puguis al seu costat, el que et permeti la vida, però primer has de créixer i conèixer-te bé a tu mateixa, has de saber on ets i qui ets, fer-te mare o pare, en l'altre cas. En definitiva, els fills et fan madurar vulguis o no perquè així és l'evolució i la demanda que tenen per naturalesa, és la seva necessitat la que fa que tu canviïs. Si no arribes a aquest punt, no serà fàcil per cap de les dues parts seguir en el camí i, tot i això, no serà planer.

Més tard endevines definitivament que ho hauràs de fer respectant que serà mentre ells vulguin, fins que a ells els hi calgui i, sobretot, quan ells t'ho demanin. Que en algun moment s'haurà de tallar aquest cordó umbilical invisible que ens uneix i emprar la tisora sense recança.

Me n'adono que els adults som acompanyants d'éssers necessitats i vulnerables en els primers anys de vida, però després, conforme vaig observant desenvolupar-se la meva filla i el meu fill, cadascun amb les seves diferències, personalitat i caràcter, reconec que van fent via i que acabaré sent consellera, un recolzament als seus dubtes, una espatlla on plorar i un coixí on rebotar. Espero també, podré ser testimoni de la seva maduració com a persones, de com canvien, de com van arribant a les alegries, van digerint les frustracions, assumint les limitacions i, com no, gaudiré de com van aconseguint les seves fites i desitjos.

Espero transmetre prou valors com perquè aprenguin a ser lliures de pensament i de sentiments, només això, però mentrestant, si puc, intentaré seguir escombrant els núvols del seu davant.