Vista i oïda

Sempre he cregut que la música és important per acompanyar la lectura.
Hi ha texts, amb el seu fragment especial...

Siempre he creido que la música es importante para acompañar la lectura.
Hay textos, con su fragmento especial...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de juliol del 2009

Una altra pintora rebel: Dora Carrington

Una altra pintora descoberta gràcies a les meves professores i que també m'agrada moltíssim és Dora Carrington, més coneguda com a Carrington. Em va costar trobar la pel·lícula sobre la seva vida perquè ja havia sortir dels circuits habituals, finalment un amic me la va gravar, quedant gratament impactada per la qualitat del guió, el tractament dels personatges, la bellesa i la fermesa en la direcció i per l'actuació dels actors, gran, grandíssima. Podeu llegir la ressenya d'Antonio Tausiet.

Carrington (Dora de Hougton Carrington) va néixer a Hereford, Anglaterra el 29 de març el 1893 i va formar-se en una escola que promovia l'art. Els pares , a més, van pagar-li classes particulars de dibuix. Més tard va guanyar una beca per l'Slade School of Art de Londres on va conèixer als germans Paul y John Nash, Christopher R. N. Nevinson y mark Gertler. Tenia una bellesa andrògina, era una noia complexa, contradictòria, ferma i espontània en el seu comportament i, per tant, atractiva als ulls masculins que no cercaven noies de conductes victorianes i tots ells en algun moment van enamorar-se d'ella en algun moment, sobretot Gertrel, qui va anar-li al darrera durant anys. Durant aquesta època va produir força obres, sobretot a Omega Workshop, però no fou gaire coneguda en vida i poques vegades signava els seus quadres.

Carrington va fer-se núvia durant cinc anys de Mark Gertler, des dels 18 als 22, influint-se mútuament en la seva carrera artística. Mercès a aquesta relació coneix al Grup Bloombury, a través d'Ottoline Morrell, qui n'era benefactora i integrant. A casa de Vanessa Bell, la germana de Virginia Wolf i Clive Bell, crític d'art, coneix a Lytton Strachey i a la resta d'artistes amb qui va relacionar-se amb el pas dels anys. Strachey, també membre d'aquest grup eclèctic d'artistes, escriptors, crítics, economistes que intentaven evadir les normes victorianes i foren objectors davant la Gran Guerra de principi de segle, va escriure un llibre de biografies breus titulat "Victorians eminents" i va tenir relacions diverses, entre elles, amb l'economista Keynes o amb el pintor bisexual Duncan Grant, qui va conviure durant anys amb Vanessa Bell i amb qui va tenir una filla.

Aprofitant que l'amistat va anar aprofundint, Gertler li demana en un moment donat a Lytton Strachey que intenti intercedir amb Carrington, que li obri les idees, sense entendre que potser ella no tenia cap problema respecte al sexe sinó amb ell, per tal que la convencés perquè perdés la virginitat. Però el que va passar és que de tant conversar Lytton y Carrigton van enamorar-se perdudament i ella va abandonar Gertler el 1917.

El 1919, però, la Dora inicia una altra relació amb Ralph Partridge, i es casa amb ell el 1921. La qüestió és que Lytton també s'enamora d'ell i celebren el viatge de noces tots tres junts visitant Venècia.

La qüestió és que portaren els seus ideals i forma de viure als límits del què la moralitat victoriana podia admetre. Strachey seguia tenint les seves relacions homosexuals particulars, Ralph estava més temps a Londres que a la casa mútua i per tant tenia amants i Carrington va mantenir diverses relacions més o menys llargues, amb Gerald Brenan, un escriptor de llibres de viatges com "Al Sud de Granada" (1951) i molt amic de Ralph. Més tard va estar molt enamorada d'Henrietta Bingham, filla de l'embaixador americà, arribant a ésser triangular també amb el propi Sthachey perquè l'Henrietta havia estat amant d'ell anys abans.

S'han d'entendre que aquestes vivències no tant sols eren sota el punt de vista de la promiscuïtat sexual, la casa de la parella, o del tercet, i les trobades i reunions a Londres eren llocs on es compartia informació, notícies sobre Europa, de debat polític, intercanvi cultural i artístic, on es parlava i es debatia sobre literatura i on es pretenia combatre la moral de l'època, la religió i on es declarava vivament el pacifisme actiu de totes les maneres possibles. Hem de tenir en compte que eren persones educades, per tant adinerades, però sortides d'un àmbit escolar humanista i que havien torçat el camí que se'ls havia traçat, per tant creadors d'idees, tendències i corrents a seguir més tard per altra gent. En les biografies podreu llegir que un moviment tant compromès no es va tornar a donar fins la dècada dels seixanta.

La Dora fou una retratista i una paisatgista excepcional, amb experiència, va treballar intensament en arts aplicades i decoratives, va pintar tot tipus de superfícies que trobés al seu abast. Va fer cartells, va pintar teles i mobles, va decorar vaixelles. Va dissenyar la biblioteca de la casa a Ham, Wilshire on va viure amb Strachey i Partridge. Va dedicar-se en cos i anima a aquella llar per fer-la seva i que tothom la trobés còmode i personal.

L'única reflexió a fer és sobre l'enamorament desmesurat que va sentir per Stracher, en la pel·lícula queda prou reflectit i en la Biografia publicada el 1995 per Edicions B, de Michael Holroyd, també. Davant la seva manera de viure i sentir, alliberada i sense tabús, podem pensar que al mateix temps vivia d'una forma sotmesa al costat de Lytton. En un moment donat ella expressa que se sent enamorada del seu cervell i l'admira, quelcom semblant al que li va passar a la Frida amb en Diego Ribera. Penso que en el fons, va fer el que va voler, si volia dedicar-se a viure tenint compte i cura d'algú molt delicat de salut i sentir-se necessària ho va fer i quan li calia sentir-se lliure i volar, també. El lligam invisible que tothom pot tenir en la parella era diferent, la corda era llarga i podia ser tallada en tot moment i, crec amb honradesa, que la tisora la tenia ella i que per això no la va tallar mai.

Altres persones critiquen que deixés penjada una part de la seva producció per dedicar tant de temps a les seves relacions personals, però segueixo insistint que seguint la filosofia del Grup que coneixia i al qual no va acabar de pertànyer mai, va fer el que creia i volia fer. Si prens les pròpies decisions i fas el que creus que has de fer, qui té dret a dir-te el contrari? Sembla ser que alguns dels membres del Grup la pressionaven perquè no tingués aquell tipus de vida i, opino, que quan més li deien més s'hi revelava, tot i que la titllessin de tradicionalista. Jo no veig que fos gens tradicional. Fou coherent, i molt, amb l'ideari, potser la que més, però no la van entendre. Lliure albir.

La salut d'Strachey va empitjorar i en els moments de més gravetat ella va intentar suïcidar-se per no poder veure com anava morint, essent salvada en l'últim moment pel seu marit, Ralph.

Al final, Lytton va sucumbir a la malaltia i ella incapaç de suportar la seva absència, el 1932, dos mesos després, va aconseguir matar-se d'un tret d'escopeta. Aquesta vegada Ralph Partridge no va ser-hi a temps. Per tant, va viure i va morir com i quan li va donar la gana.

Tot i que ha estat una pintora més coneguda pel gran públic per una pel·lícula que per les seves obres, val la pena que la descobriu. Com la resta de pintores que poc a poc us vaig presentant, va ser un personatge trencador, contradictori, que demanava llibertat i sortir-se del paper atribuït. Tenia un traç excepcional i un toc particular. La seva mirada descobreix de nou els paisatges i la psicologia dels personatges.

A partir de la dècada dels '70 se la va començar a redescobrir i les crítiques i valoracions que ha rebut des d'aleshores són sempre positives. Com no!

La pintora hipnotitzada

--------------------------------------------------
Otra pintora rebelde: Dora Carrington


Otra pintora que aprecié gracias a mis profesoras y que también me gusta muchísimo es Dora Carrington, más conocida como Carrington a secas. Me costó encontrar la película sobre su vida porqué ya había salido de los circuitos habituales, finalmente un amigo me la gravó, quedando gratamente impactada por la calidad del guión, el tratamiento de los personajes, la belleza y firmeza en la dirección y por la actuación de los actores, grandes, grandísimos. Podéis leer la reseña de Antonio Tausiet.

Carrington (Dora de Hougton Carrington) nació en Herford, Inglaterra el 29 de marzo de 1893 y se formó en una escuela que promovía el arte. Más tarde sus padres, le pagaron clases particulares de dibujo. Siendo adolescente todavía, ganó una beca para la Slade School of Art de Londres donde conoció a los hermanos Paul y John Nash, Crhistopher R. N. Nevinson y Mark Gertler. Tenía una belleza andrógina, era una chica compleja, contradictoria, firme y espontanea en su comportamiento y, por tanto, atractiva a los ojos masculinos que no buscaban chicas de conductas victorianas y todos ellos en algún momento se enamoraron de ella, sobretodo Gertrel, quién la cortejó durante años. En esa época produjo muchas obras, sobretodo para Omega Workshop, pero nunca fue muy conocida en vida y pocas veces firmó sus cuadros.

Carrington se ennovia durante cinco años con Mark Gertler, aproximadamente desde los 18 a los 22, influyéndose mutuamente en su carrera artística. Gracias a esta relación conoce al Grupo Blombury, a través de Ottoline Morell, benefactora e integrante de todos ellos. En casa de Vanessa Bell, hermana de Virginia Wolf, y de Clive Bell, crítico de Arte, conoce a a Lytton Strache y al resto de artistas con quién pudo relacionarse con el paso de los años. Strachey, también miembro de este grupo ecléctico de artistas, escritores, críticos, economistas que intentaban evadir las normas victorianas y fueron objetores delante de la Gran Guerra de principio de siglo, escribió un libro de biografías breves titulado "Victorianos eminentes" y tuvo relaciones diversas, entre ellas, con el economista Keynes o con el pintor bisexual Duncan Grant, quién convivió a su vez con durante años con Vanessa Bell y con la que tuvo una hija.

Aprovechando que la amistad fue profundizando, Gertler le pide en un momento dado a Lytton Strachey que intente interceder entre él y Dora, que le abra las ideas, sin entender que quizás ella no tenía ningún problema respecto al sexo sinó con él, que la convenza para que pierda la virginidad. Pero lo que pasa es que de tanto conversar Lytton y Carrington se enamoraran perdidamente y ella abandona a Gertler en 1917.

En 1919, Carrington inicia otra relación con Ralph Partridge y se casan en el año 1921, siendo escandaloso para la época que Lytton también se enamore de Ralph y celebren el viaje de novios los tres juntos y encantados de la vida visitando Venecia.

La cuestión es que llevaron sus ideales y forma de vida sin esconderse y rozando todos los límites que la moralidad victoriana podía admitir. Strachey seguia teniendo sus relaciones homosexuales particulares, Ralph estaba más tiempo en Londres que en la casa mútua y por tanto tenía amantes y Carrington mantuvo diversas relaciones más o menos largas, con Gerald Brenan, un escritor de libros de viajes, como "Al sur de Granada" de 1951, y muy amigo de Ralph. Más tarde estuvo muy enamorada de Henrietta Bingham, hija del embajador americano, llegando a ser triangular también con el propio Strachey porqué Henrietta había sido amante de él tiempo atrás y con otras mujeres de su época y de su círculo social y cultural.

Se debe entender que estas vivencias no sólo eran sólo bajo el punto de vida de la promiscuidad sexual. En la casa de la pareja o terceto, y los encuentros y reuniones en Londres eran lugares dónde se compartía información, noticias sobre Europa, de debate político, intercambio cultural y artístico, donde se hablaba y se debatía sobre literatura y dónde se pretendía combatir la doble e hipócrita moral de la época, intentando vivir al límite pero sin esconderse, mostrandose tal y como eran y vivian como forma demostrativa de sus ideas, repudiaban la religión y se declaraba vívidament el pacifismo activo de todas las maneras posibles. Hemos de tener en cuenta que eran personas educadas academicamente hablando, quiere decir por tanto adineradas, pudientes y contradictorias en consecuencia, pero surgidas de un ámbito humanista y, así, habían torcido conscientemente el camino que se les había trazado en sus familias y rango de "clase". Fueron portadoras de ideas, tendencias y corrientes a seguir más tarde por otra gente. En las biografías podemos leer que un movimiento tan comprometido no se volvio a dar hasta la década de los sesenta.

Dora Carrington fue retratista y una paisajista excepcional, con experiencia, trabajó intensamente en artes aplicadas y decorativas, pintó todo tipo de superficies que encontraba cerca de ella. Pintó carteles, telas y muebles, decoró vajillas. Diseñó la biblioteca de la casa en Ham, Wilshire donde vivió con Strachey y Partridge. Se dedicó en cuerpo y alma a aquel hogar para hacerlo suyo, para que todo aquel que llegase lo encontrase cómodo y personal.

La única reflexión a hacer es sobre el enamoramiento desmesurado que sintió por Stracher, en la película queda suficientemente reflejado y en la biografia de Michael Holroyd, publicada en 1995 por Ediciones B, también. Observando su manera de vivir y sentir, liberada y sin tabús, podemos pensar que al mismo tiempo estaba de una alguna manera sometida a Lytton. En algún momento expresó que se enamoró de su cerebro y lo admiraba por ello, algo similar a lo que le pasaba a Frida con Diego Ribera, aunque el nivel de pasión y vivencias era muy distinto. Pienso que en el fondo, a pesar de esa primera impresión, Carrington hizo lo que quiso. Si ella deseó dedicarse a ser cuidadora de alguien de salud muy delicada y sintiéndose necesaria ¿quién tenía derecho a negarle esa manera de vivir? Los humanos somos complicados y todos somos testigos de algunas relaciones cuidador-necesitado. Cuando quiso sentirse libre y volar, también pudo hacerlo. Esa atadura invisible que existia era una cuerda larga y podia ser cortada en cualquier instante y, creo honradamente, que las tijeras estuvieron en su mano siempre, por eso no la cortó jamás.

Otras personas critican que dejase colgada su producción artística para dedicar tanto tiempo a sus pasiones, pero insisto, que siguiendo la filosofía de los comprometidos con el Grupo Blombury, a los que conocía a fondo pero una "asociación" o "club" a la que no acabó de pertenecer nunca en cuerpo y alma, vivió como creia y como pensaba que debía vivir. Si tomó decisiones y creyó en lo que hizo ¿alguien tenía derecho a contradecirla? Parece ser que algunos de los miembros de Blombury la presionaban para que llevase otro tipo de vida. Opino, que cuanto más insistian ella más se revelaba, aunque la tildasen de tradicionalista. No veo que lo fuese. Fue coherente, y mucho, con el ideario, quizás la que más, "yo deseo, esto creo, él me necesita, así hago y ejecuto", pero no la entendieron. Ejerció plenamente el libre albedrío.

La salud de Strachey fue empeorando y en los momentos de más gravedad ella intentó suicidarse por no querer ni aguantar ver como moría. Ralph la salvó en el último momento cuando la encontró en el garaje medio asfixiada por el humo del tubo de escape.

Al final, Lytton Strachey sucumbió a la enfermedad y en 1932, incapaz de soportar su ausencia, dos meses después, consiguió matarse de un tiro de escopeta. Ralph Partridge no estuvo a su lado en aquel momento. Por tanto, vivió y murió como y cuando a ella le pareció bien.

Todo y que ha sido más conocida para el gran público por una película que por sus obras, vale la pena que la investigueis. Como el resto de pintoras que poco a poco os voy presentando, fue un personaje rompedor, contradictorio, que pedia libertad y salirse del papel atribuido. Tenía un trazo excepcional y un toque particular. Su mirada descubre de nuevo el paisaje y la psicología de los personajes pintados.

A partir de la década de los '70 empezó a ser redescubierta y las críticas y valoraciones que ha recibido desde entonces son siempre positivas. ¡Cómo no!

La pintora hipnotitzada

dissabte, 14 de juny del 2008

Remedios Varo & Leonora Carrington



Dues pintores surrealistes que m'agraden, per com pintaven, per com vivien, per com pensàven, per com es van enfrontrar als convencionalismes i van fer de l'art, la pintura i l'escriptura la seva forma de sortir de la discriminació i "del no ser".

Remedios Varó
era Gironina, nascuda a Anglès, comarca de La Selva, va formar-se a l'academia d'Art San Fernando de Madrid. Després de tenir diverses experiencies i un parell de matrimonis, s'introdueix en el cercle surrealista d'André Breton.
Durant la guerra pren part pel bàndol republicà i, cap al final, acaba fugint a França on és tancada en un camp de concetració d'ón aconsegueix sortir i fugir de la França ocupada cap a Mèxic amb Benjamín Péret, pintor, i la seva nova parella.

Remedios no se sent mai més Europea, té més experiencies amoroses i se sent cada vegada més mexicana, decideix quedar-se allà per sempre més.



Els seus quadres són bellíssims, onírics, plens de simbolisme, investigació sobre el subconscient i gust pels elements científics ja que era un altre dels seus grans interessos.
Les temàtiques són divereses: expressa pensaments femenis, pors vers la guerra, records infantils, vivències pròpies com el naixement dels seus fills i l'experiència de la maternitat (les poques figures realistes dels seus quadres són els seus nanos pintats en un llenç), també hi ha temes sobre filosofies i pensament oriental i meditació.
Penso que és una pintora summament interessant i que poca gent coneix profundament.

Va ser íntima amiga d'un altra pintora que m'atrau especialment: Leonora Carrington.



Leonora, a més de pintora, és escriptora, escultora i toca altres múltiples disciplines artístiques mal anomenades "menors", segurament perquè pertanyen al món femení des de temps immemorial.

Poc després de sortir de l'escola d'art coneix al pintor alemany Max Ernst, trobant-lo poc després a Paris, i amb qui establirà una relació sentimental. Allà, entra en el cercle surrealista i coneix a molts pintors diferents com Joan Miró y André Breton, també a Pablo Picasso y Salvador Dalí.

Aleshores ja escribia, com un curiós relat sobre la seva presentació en societat als divuit anys, una història en to d'humor irònic molt divertit. En aquell moment escriu "La casa de la por" i participa junt amb Max Ernst en l'exposició Internacional de Surrealisme a París i Àmsterdam de 1938.

Participa en moviments antifeixistes actius contra l'ocupació nazi. Però en arribar la guerra entre França i Alemanya, el 1939, les autoritats col·laboracionistes, arresten en Max Ernst i provoca un episodi de depresió nerviosa, restablint-se ràpidament, només per veure's a continuació obligada a fugir cap a Espanya perseguida pels nazis.

A Espanya torna a sofrir un col·lapse nerviós i l'ingressen en un hospital psiquiàtric de Santander. Aquest episodi la marcarà per sempre i de manera decissiva en tota la seva obra posterior.

Quan aconsegueix escapar de l'hospital i pot arribar a Lisboa, l'acull l'ambaixada de Mèxic. Allà coneixerà a Renato Leduc, qui l'ajudarà a emigrar i acabarà casant-se amb ella, un any després. Tot i que el 1943 ja estaven divorciats.

A Mèxic pot reestablir els llaços amb diversos col·legues i amics surrealistes en l'exili: André Breton, Benjamí Péret, Alice Rahon, Wolfgang Paalen i Remedios Varo, amb qui establirà aquesta amistat tant duradora i fructificant.



Els seus quadres són plens de temes sobre mitologia celta, per relats sobre la seva mare i la seva dida, sobre mites i llegendes d'Irlanda. Creu que els relats sobre déus, dimonis, follets, ancians sabis, bruixots, esperits i animals són expressions dels aspectes primordials de l'ésser humà, representacions de l'inconscient.

Com tots els surrealistes es va interessar pel psicoanàlisi. Fonamentalment, igual que la Remedios Varo, per C.G.Jung.

També va aprofundir en les simbologies del Gòtic i el Renaixement, el Gnosticisme egipci, l'alquímia, la Càbala, El llibre dels morts, El Tarot, l'I Ching, fou deixeble de Gurdjieff, etc. Tot va influir en la seva obra.

Cap als anys quaranta fa quadres de grans dimensions i també treballa en il·lustracions d'Alicia en el país de les meravelles i temes sobre la maternitat.

Les seves influències més directes, a més de les seves amigues i amics, fóren autors del renaixement i El Bosco, en especial.

I ara, amb aquesta vida, amb aquestes obres, com és possible que hi hagi tanta, tantíssima gent que no les conegui? Van ser importantíssimes en el seu grup d'art, van crear noves obres, van influir en els seus companys, van ajudar a fer gran el surrealisme, però ningú les nombra sinó és en pàgines o en llibres especialitzats...

Per a més informació:

Remedios Varó a ArtCyclopedia
Eleonora Carrington a ArtCyclopedia
Surrealisme
Remedios & Carrington
Entrevista amb Leonora Carrington
http://es.wikipedia.org/wiki/Remedios_Varo
http://es.wikipedia.org/wiki/Leonora_Carrington

Per cert, no confongueu amb Dora Carrington, una altra pintora de vida excitant i obra excel·lent de qui us en parlaré un altre dia.

dijous, 17 d’abril del 2008

L'altra història de l'art


Pentino la xarxa cercant noms i notícies sobre pintura i artistes i trobo un article sobre el llibre de l'Angeles Caso "Las olvidadas" (Editorial Planeta) on parla de la meitat de la història que no se'ns ha explicat mai i que, si hem volgut saber, hem hagut de rescatar pels nostres propis mitjans o per la iniciativa d'alguna persona que tenia la intencionalitat expressa i la suficient vocació com per donar-la a conèixer.

Quan l'he llegit, no he pogut evitar recordar una mestra de l'escola d'art que ens va fer adquirir una petita joia: "Deu segles de creativitat femenina. Una altra història de l'Art", de la Bea Porqueres, publicat en la serie Quaderns per a la Coeducació de la Universitat Autònoma de Barcelona. I dic que és una perla, perquè és un petit llibret però on s'explica breument, amb concisió però amb una claredat, objectivitat i transparència allò que ja intuïa: que hi mancaven fragments a allò que estava estudiant... Com podia ser que només un 50% de la humanitat fos creadora d'objectes pràctics, bells i estètics? Era possible? Mai les dones havien estan capaces de pintar, esculpir i crear edificis? Mai? L'explicació que havia rebut era que, excepte honroses excepcions havien estat tant oprimides que no hi havia una creació de suficient qualitat com per a ser tinguda en compte.

Aquest petit quadern va ser il·luminador en els meus inicis com a pintora: no és que no hi haguessin pintores, artistes en general, és que estaven obviades, com sabem que ha passat i passa en tantes d'altres coses. El silenci, la no paraula, els sense-nom no existeixen, no hi ha dones, no hi ha nens, no hi ha fam, no hi ha penúries si no es nombren. Res no és si la història l'esborra dels seus anyals.

Penso en les imatges que vaig veure en temples egipcis... Uns faraons esborraren les representacions dels seus avantpassats que no interessaven o no varen escriure els noms en els cartutxs de les parets on s'hi reflectiren les dinasties; en com es picaren brutalment els relleus de l'única faraona (i no dic reina) egípcia Hatshepsut en el Temple de Der El Bahari i, en canvi, van conservar el rostre del seu arquitecte; en com segles més tard els coptes esborraren les imatges egípcies, en com els àrabs ho feren amb les cristianes, en els temples construïts sobre les runes dels altres o desfent les pedres d'uns per crear els altres.

La Bea, recordo, reflexiona també sobre l'ús dels mots. Si una dona arriba a ser reconeguda socialment o culturalment se li donen atributs no femenins: per exemple, "la seva pintura (escultura, arquitectura, obra...) té una força viril, gairebé masculina, no sembla sorgida de la ma d'una dona..." i, esmentava, segueix passant. He trobat algú que ho escriu també a Jardines de Babilònia.

Llegir el seu treball em va dur a conèixer-la. Calia una xerrada a l'escola i vaig suggerir que fos ella qui vingués a donar-la. Em van encarregar les gestions per aconseguir-ho. Encara fou millor què llegir-la! Vam saber que estava dedicant els seus anys de professora a recopilar fotografies i imatges de les obres que trobava en qualsevol racó, museu, galeria, llibres per crear un arxiu de diapositives i ens en va mostrar una part. Ningú podria dir mai més que aquelles dones no havien existit davant d'ella. Va voler transmetre'ns que som i hem estat presents, que totes les artistes recopilades eren les nostres "avantpassades", dels homes i les dones, que teníem un passat artístic digne i variat, ric, de qualitat i amb una quantitat d'obres inaudita, que, en resum, les dones teníem tot el dret a crear i ser reconegudes, si volíem.

Vaig creure que en tot tipus d'activitat havia passat el mateix i després de fer recerca, em vaig decidir a llegir "Mujer, arte y sociedad", de Whitney Chadwick. Aquí vaig comprendre que la repercussió en la història artística està sempre associada a si la dona té pare, marit o autor masculí suposadament parent. Sovint va haver dones que crearen obres que van ser atribuïdes a pintors homes, penjades en museus i tingudes en compte després. Un fet inqüestionable és que l'estar o no presents en la historiografia era proporcional a la seva voluntat de seguir o no seguir les regles establertes per a elles. Quant més s'enfrontaren o aprengueren a transitar pel seguit de limitacions imposades més repercussió tingueren.

Ara enlloc de pintores puc ser capaç de sentir-me encara més aliada de les cuineres, modistes, dissenyadores, polítiques, arquitectes, advocadesses, juristes, sindicalistes, ramaderes, agricultores, religioses, artesanes, filòsofes, informàtiques, científiques, mestres i pedagogues, pensadores, creadores i treballadores del metall, de les fàbriques i de qualsevol racó del món on passen desapercebudes algunes però que són pilars de l'economia familiar i dels seus països, veure les que s'afanen en sobresortir i demostrar que es pot fer qualsevol cosa, com per exemple ser ministre d'un govern passant per sobre les crítiques i els intents de ridiculitzar-ne la tasca per raó de gènere i no per l'eficàcia. Totes saben que han de demostrar que són perfectes i excel·lents en el que fan, perquè sinó no les tenen en compte.