SOROLLS / RUIDOS

Criden fort,
com si tot aquest volum de veu
els donés la raó.
Preparats,
per marcar-nos les tendències noves
que ens porten enguany.

Paga,
i et donaran tot el que mai has necessitat
Sempre,
a preus ajustats.

Són per tot,
a les bústies, els vagons de metro,
i les sales d´estar.
Als carrers,
i a la gira de l´artista
que ha empenyorat la moral.

Saben
els teus punts febles,
les vegades que vas al banc.
Obres
l´ordinador i ja t´han caçat.

Sona la cançó
que més m´estimo d´aquest món
però ara és per vendre
i quan la sento és només soroll.

Sembla car
però el producte que t´imposen
té un disseny especial.
Anunciat,
amb campanyes agressives
fetes per professionals.

Roba, presidenciables fent ganyotes,
plans de pensions.
Mòbils,
amb forma de consolador.

Sona la cançó
que més m´estimo d´aquest món
però ara és per vendre,
ara vol vendre'm
merda.

Sóna la cançó,
que em va ajudar a menjar-me el món,
però ara la sento
i quan la sento...

Tria bé la samarreta
que t´has de posar demà.
Per mostrar que encara penses
o només ser un anunci ambulant.

Sona la cançó
que més m´estimo d´aquest món
però ara és per vendre
ara vol vendre'm merda.

Sona la cançó
que em va ajudar a menjar-me el món
Però ara la sento
i quan la sento és només Soroll

------------------------------------

RUIDO

Gritan fuerte,
como si todo ese volumen de voz
les diese la razón.
Preparados,
para marcarnos las tendencias nuevas
que nos traen actualmente.

Paga,
y te darán todo lo que nunca has necesitado.
Siempre,
a precios ajustados.

Están por todas partes,
en los buzones, en los vagones de metro,
y en las salas de estar.
En las calles,
y en la gira del artista
que ha empeñado la moral.

Saben
tus puntos débiles,
las veces que vas al banco.
Abres
el ordenador y ya te han cazado.

Suena la canción
que amo más de este mundo
pero ahora es para vender
y cuando la oigo es solo ruido.

Parece caro
pero el producto que te imponen
tiene un diseño especial
Anunciado,
con campañas agresivas
hechas por profesionales.

Ropa, presidenciales haciendo muecas,
planes de pensiones.
Móviles,
con forma de consolador.

Suena la canción
que amo más en este mundo
pero ahora es para venderme,
ahora quiere venderme
mierda.

Suena la canción,
que me ayudo a comerme el mundo,
que ahora la oigo
y cuando la siento...

Escoge bien la camiseta
que te debes poner mañana.
Para mostrar que todavía piensas
o sólo ser un anuncio ambulante.

Suena la canción
que amo más de este mundo
pero ahora es para venderme
ahora quiere venderme mierda.

Suena la canción
que me ayudó a comerme el mundo
Pero ahora la oigo
y cuando la oigo solo es RUIDO.

KYRIELEISON, per aquest món tant embolicat...

Veig cada dia els Telenotícies de diverses cadenes, llegeixo els diaris, escolto la radio i fa poc m'ha arribat a les mans la canço del genial Quimi Portet. Què adequada!



Veo cada día los Noticiarios en las diversas cadenas de TV, leo periódicos, oigo la radio y hace poco me ha llegado a las manos la canción del genial Quimi Portet. Que adecuada. Dice así:

Señor o Señora,
todopoderoso,
no seáis bestia y no nos hagáis sufrir.
Si cuidáis de este mundo inútil,
no puede decirse que lo hayáis conseguido.

Si a veces te vienen ganas de blasfemar y de gritar insultos varios;
respira hondo, no pierdas el tiempo porque es cabrearse contra un trozo de roca.

Kyrieleison, kyrieleison

Ser altísimo,
ya no somos jóvenes,
hemos tenido tiempo para reflexionar
y hemos observado que si hay un conflicto
lo suele ganar el más animal.

Señor o Señora,
seáis quién seáis, haced que alguna vez pierdan los malos;
hasta los guionistas lo hacen en el cine, así nos enredan en el Cine Club.

Kyrieleison, kyrieleison

Señor o Señora,
todopoderoso,
no seáis bestia y no nos hagáis sufrir.
Si sois el responsable de este Casino,
nadie puede decirnos que lo hayáis conseguido.

Kyrieleison, kyrieleison

Te sueño tehuana revolucionaria coyoacana y visionaria...

Fent navegació horitzontal en xarxa trobes unes coses...

I ara em veig tot el dia per casa: "...la la la la laaaa Frida Kahlo mujer enigmática, voluptuosa, surrealistaaa....expresiva del alma artísticaaaa.....fantasiosa, folklorista. Que no, que no te olvide este pueblooo, lalalala Te sueño tehuana revolucionariaaa... coyoacana y visionaria... la la la la la la"

je je je je
----------------------------------------------------------------------

Navegando en horizontal por la red encuentras unas cosas...

Y ahora me veo todo el santo día por casa:"...la la la la laaaa Frida Kahlo mujer enigmática, voluptuosa, surrealistaaa....expresiva del alma artísticaaaa.....fantasiosa, folklorista. Que no, que no te olvide este pueblooo, lalalala Te sueño tehuana revolucionariaaa... coyoacana y visionaria... la la la la la la"

je je je je

Plorem poc i, tot sovint, riem menys encara

(Em segueix agradant tant aquesta veu irreverent que té en Robert Smith i la frescura de la cançó!
Si és que era un ginyapo quan la cantava: The Cure a canaltrans)



Plorem poc i riem menys encara.

Jo tinc sort, visc en una comunitat on la mandíbula sol moure's sovint, ric moltíssim, per bajanades i fins i tot de coses serioses, per la política municipal, de la de l'oposició, dels que mirem, dels que ens miren, de la fila que fem quan protestem, de la que fem quan no protestem, dels comentaris, perquè ens diem el nom del gos per coses que no venen al cas i, a sobre, després ens ho expliquem, perquè ens coneixem tots i no ens coneixem gens en realitat i els malentesos fan que t'acabis confonent i t'hagis de riure fins i tot de la teva ombra...

De tant en tant rebo a la bústia una cartolina que m'anuncia qui s'ha mort al poble, confesso que no és que rigui, però no deixo de pensar que és curiós. Així saps que la iaeta de cal Pepet, que era la tieta de la Pepeta, la sogra de la Marieta, mare de'n Josepet ha traspassat i et quedes una mica feta pols. Ara ja estic acostumada, però al principi, em xocava, certament. A més, dia sí, dia no, en rebia una i és clar vaig començar a sospitar si aquí hi passava alguna cosa extraordinària.

Des de casa escolto sorolls estranys com les cançons que la veïna posa del Manolo Escolar i que canta a tot drap des del pati o els que al principi tenia dificultats per identificar d'un petit gimnàs d'un altre conciutadà, als que ja m'he acostumat i que ja m'indiquen que són mitja tarda, ara m'estranya el dia que no ho fa i els enyoro, o els suaus acords del piano de la professora de música o el so dels dissabtes al matí de la pilota de bàsquet del veí adolescent , també se quan l'altre senyora del carrer del darrere rep la visita de la seva neboda petita . A vegades em sorprenc amb el so dels trens quan de lluny, de molt lluny, estant asseguda tranquil·la sento, de sobte, el sobresalt de la remor: "meeeeec, piupiiiii" i endevinant que passa el tren de càrrega de les 00:50 h per l'estació del poble. Al·lucino perquè és com de western, no s'acaba mai, és com de "300.000.000" de vagons, com diu el meu fill (a qui el 300.000.000 deu ser l'equivalent a "tropocientosmil" i ell el suma al darrere del nombre que vol).

Ara, tot just fa un mes que en sortir al meu carrer em somric perquè al llarg de les voreres hi ha una activitat inusitada. De sobte tots els meus veïns s'han posat a fer reformes: obres a les tanques del jardí, obres al garaig, obres a la cuina, obres al terra o han aixecat el sòl de l'entrada, del darrera, construeixen porxos, destrueixen porxos, tanquen entrades o hi afegeixen façana... És com si un paràsit extraterrestre anomenat Monopoli-faci-reformes-a-totes-les-seves-cases s'hagués apoderat dels benvolguts cohabitants de població.

És estrany, però de tant en tant, aquestes coses els hi passen alhora. L'any passat van ser les instal·lacions de descalsificadors per l'aigua. Va ser com unes febres tropicals estranyes. I l'any anterior les alarmes... Contínuament veies operaris de companyies a munt i avall traginant objectes estrambòtics que anaven ficant dins de les cases... Durant l'afer de les alarmes observava, és clar, que pujaven escales, fixaven cables i tots al mateix temps. En fi, un cacau de pols, de sorolls, de gent just abans de l'estiu...

Així que no ho puc evitar, em peto. Me'n ric. M'ho passo bé. La gent va fent i va vivint. Veig que va a volades, com jo. Fa coses diferents però va a cops d'acció i afició, cadascú al seu estil. Al bon temps, apa! a fer obres! Què no plou, doncs arraso el jardí! Què m'avorreixo, reformo la cuina! I alè, anar vivint, que són dos dies...

La gent té ganes de ser feliç, de passar-s'ho bé, de gaudir d'una estona de distensió, no vol problemes ni tristeses. Com ahir per exemple, que em vaig passar la tarda rient, vaig riure com una bleda mentre mullava una veïna amb un got d'aigua i més tard posava la cara dins d'un cubell de líquid brut d'altres cares per treure un caramel. Després, per sopar, encara vaig riure més i avui... Avui estic com una Reina!

Visca la Reina!

I avui no permeto que se'm passegin per aquí republicans a xafar-me la jornada de reinona.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

(¡Me sigue gustando tanto la voz irreverente de Robert Smith y la frescura de la canción!
Si es que era un giñapo cuando la cantaba: The Cure en Canaltrans)

Los chicos no lloran, ay, ahora, últimamente, las chicas tampoco...


Lloramos poco y nos reímos menos aún

Yo tengo suerte, vivo en una comunidad donde la mandíbula suele moverse a menudo, rió muchísimo, por tonterías y hasta de cosas serias, por la política municipal, por la de la oposición, de los que miramos, de los que nos miran, de la pinta que hacemos cuando protestamos, de la que hacemos cuando no protestamos, de los comentarios, porqué nos llamamos por el nombre del cerdo por cosas que no vienen al caso y, encima, después nos lo explicamos a la cara, porqué nos conocemos todos y no nos conocemos nada en realidad y los malentendidos hacen que acabemos confundiéndonos y tengamos que reírnos hasta de nuestra propia sombra.

De tanto en tanto recibo en mi buzón un tarjetón que me anuncia quién se ha muerto en el pueblo, confieso que no es que me ría, pero no dejo de pensar que es curioso. Así se que la abuela de Casa Pepo, que era la tía de Lola, la suegra de Marieta, madre de Josepet ha traspasado y me quedo un poco perjudicada y hecha polvo. Además, día sí, día también, me llega una y, claro, hace tiempo empecé a sospechar si aquí pasaba alguna cosa extraordinaria.

Desde mi casa oigo ruidos extraños como las canciones que la vecina pone de Manolo Escobar y que canta a todo trapo en el patio o los que al principio tenía dificultades para identificar de un pequeño y particular gimnasio de otro conciudadano a los que ya me he acostumbrado y que me indican que es media tarde, que ahora me extraña el día que no los oigo y los añoro o los suaves acordes del piano de la profesora de música o el sonido de sábado por la mañana de la pelota de básquet del vecino adolescente, también se cuando la señora, la de la calle de atrás, recibe visita de su pequeña sobrina. A veces, me sorprendo con el sonido lejano de los trenes cuando desde lejos, muy lejos, estando sentada tranquilamente me sorprende su eco: "meeeec, piupiiii" y adivino que pasa el tren de carga de las 00:50 h por la estación. Alucino porqué es cómo de western, no se acaba nunca, es cómo de "300.000.000" de vagones, como dice mi hijo (a quién el 300.000.000 le debe parecer el equivalente a "tropocientosmil").

Ahora, justo hace un mes, al salir a mi calle me sonrío porqué a lo largo de las aceras hay una actividad inusitada. De repente todos mis vecinos se han puesto a hacer reformas: obras en las vallas del jardín, obras en el garaje, obras en la cocina, obras en el suelo o han levantado la entrada o la parte de atrás, construyen o destruyen porches, cierran entradas o añaden fachada... Es cómo si un parásito extraterrestre llamado Monopoli-haga-reformas-en-todas-sus-casas se hubiese apoderado de los queridos cohabitantes de población.

Es extraño, pero de tanto en tanto, estas cosas les pasan a la vez. El año pasado fueron las instalaciones de descalsificadores para el agua. Fueron cómo unas fiebres tropicales extrañas. Y el año anterior las alarmas... continuamente veía operarios de compañías arriba y abajo acarreando objetos estrambóticos que metían dentro de las casas... Durante el caso de las alarmas observaba, está claro, que subían escaleras, fijaban cables y todos al mismo tiempo. En fin, un cacao de polvo, de ruidos, de gente justo antes del verano.

Así que no lo puedo evitar, me parto. Me río. Me lo paso bien. La gente va haciendo y va viviendo. Viendo que va a voladas, cómo yo. Hace cosas diferentes pero va a golpes de acción y de afición, cada uno en su estilo. Al buen tiempo, ¡venga! ¡Vamos a hacer obras! Que no llueve, pues arraso el jardín, qué me aburro, reformo la cocina. Y ¡alé!, a continuar viviendo, que son dos días...

Y la gente tiene ganas de ser feliz, de pasárselo bien, de gozar de un rato de distensión, no quiere problemas ni tristezas. Cómo ayer por ejemplo, que me pasé la tarde riendo, me reí cómo una tonta mientras mojaba una vecina con un vaso de agua y más tarde ponía la cara dentro de un cubo de líquido sucio de otras caras para sacar un caramelo. Después, para cenar, todavía me reí más y hoy... ¡Hoy estoy cómo una Reina!

¡Viva la Reina!

Y hoy, por un día, no permito que se me paseen por aquí republicanos a chafarme la jornada de reinona.

Curiositats...

I es que m'encanta que la gent es deixi anar!
L'he trobat tant divertida!
Tant transcendent que em posava jo amb aquesta cançó...



Versió Reggae de la cançó "Insurrección" cantada por "Los Peatones" grup ocasional de 20 minuts de durada, format per l'"El último de la fila" y "Radio futura"

XD

De les cançons més boniques

Què ho farà que per més anys que passin segueix sonant bé o millor encara... perquè aquí està renovada:

Dues veus precioses cantant a duet. Magnífica...

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

A les amistats abandonades... Quan et sents qüestionada per la música

Come up to meet you, tell you I’m sorry,
You don’t know how lovely you are.
I had to find you, tell you I need you,
Tell you I set you apart.

Tell me your secrets and ask me your questions,
Oh, lets go back to the start.
Running in circles, coming in tales,
Heads are a science apart.

Nobody said it was easy,
It's such a shame for us to part.
Nobody said it was easy,
No-one ever said it would be this hard,
Oh take me back to the start.

I was just guessing at numbers and figures,
Pulling your puzzles apart.
Questions of science, science and progress,
Do not speak as loud as my heart.

And tell me you love me, come back and haunt me,
Oh and I rush to the start.
Running in circles, chasing tails,
And coming back as we are.

Nobody said it was easy,
oh its such a shame for us to part.
Nobody said it was easy,
No-one ever said it would be so hard.

Im going back to the start.

"Pujo a conéixer-te, a dir-te que ho sento
No saps quant adorable arribes a ser
Vaig haver de trobar-te, dir-te que et necessito
I dir-te que vaig ser jo qui vaig allunyar-te
Digues-me els teus secrets i pregunta'm

Oh, tornem a començar!

Corrent en cercles, perseguint-nos,
dirigint-nos a una ciència desconeguda
Ningú va dir que fos fàcil
Es tant llastimós allunyar-nos
Ningú va dir que fos fàcil
Ningú em va dir mai que seria així de dur

Oh, porta'm de nou al principi!

Justament ho acabo d'interpretar,
en els nombres i figures,
desxifrant els enigmes.
Preguntes científiques,
ciència i progrés...

No arriben a parlar tant fort com el meu Cor!
Digues que m'estimes, torna i visita'm!

Oh, em dono pressa per començar!
Corrent en cercles, perseguint-nos
Tornant, tal i com som

Ningú va dir que seria fàcil.
És llastimós que ens allunyéssim.
Ningú va dir que fos fàcil.
Mai ningú va dir que seria així de dur

Oh, porta'm altre cop al principi

Estic tornant a començar..."