Avui he trobat a la premsa que a New York s'exposaran més de 700 dibuixos, il·lustracions, titelles i material variat de l'artista nordamericà.
Tot seguint m'he posat a rastrejar, rascar, i he trobat una pàgina interessant: Tim Burton's Town, dedicada integrament al director, il·lustrador i guionista Tim Burton, un home que trobo artísticament innovador, amb una creativitat sense fi, amb gustos per la Hammer i escriptors que coincideixen amb els meus, amb actors fetitxes que m'encanten. En fi un web que m'ha fet passar una estona agradable.
Com no fascinar-se per un personatge, més que per la persona, com ell... tímid, introvertit, misteriós, però amb aquest món interior que traspua tant especial, particular i explosiu?
Bé, que en gaudiu una estona.
La hipnotitzada Burtonejada.
------------------------------------------ El genial Tim Burton
Hoy he encontrado en la prensa que en New York se expondrán más de 700 dibujos, ilustraciones, títeres y material variado del artista estadounidense.
Rastreando, rascando, he encontrado una página interesante: Tim Burton's Town, dedicada íntegramente al director, ilustrador y guionista Tim Burton, un hombre que encuentro artísticamente innovador, con una creatividad sin fin, con gustos por la Hammer y escritores que coinciden con los míos, con actores fetiches que me encantan. En fín, una web que me ha hecho pasar un rato agradable.
¿Cómo no fascinarse por un personaje, más que por la persona, como él? Tímido, introvertido, misterioso, pero con ese mundo interior que traspasa tan especial, particular pero, a la vez, tan explosivo.
Una altra pintora descoberta gràcies a les meves professores i que també m'agrada moltíssim és Dora Carrington, més coneguda com a Carrington. Em va costar trobar la pel·lícula sobre la seva vida perquè ja havia sortir dels circuits habituals, finalment un amic me la va gravar, quedant gratament impactada per la qualitat del guió, el tractament dels personatges, la bellesa i la fermesa en la direcció i per l'actuació dels actors, gran, grandíssima. Podeu llegir la ressenya d'Antonio Tausiet.
Carrington (Dora de Hougton Carrington) va néixer a Hereford, Anglaterra el 29 de març el 1893 i va formar-se en una escola que promovia l'art. Els pares , a més, van pagar-li classes particulars de dibuix. Més tard va guanyar una beca per l'Slade School of Art de Londres on va conèixer als germans Paul y John Nash, Christopher R. N. Nevinson y mark Gertler. Tenia una bellesa andrògina, era una noia complexa, contradictòria, ferma i espontània en el seu comportament i, per tant, atractiva als ulls masculins que no cercaven noies de conductes victorianes i tots ells en algun moment van enamorar-se d'ella en algun moment, sobretot Gertrel, qui va anar-li al darrera durant anys. Durant aquesta època va produir força obres, sobretot a Omega Workshop, però no fou gaire coneguda en vida i poques vegades signava els seus quadres.
Carrington va fer-se núvia durant cinc anys de Mark Gertler, des dels 18 als 22, influint-se mútuament en la seva carrera artística. Mercès a aquesta relació coneix al Grup Bloombury, a través d'Ottoline Morrell, qui n'era benefactora i integrant. A casa de Vanessa Bell, la germana de Virginia Wolf i Clive Bell, crític d'art, coneix a Lytton Strachey i a la resta d'artistes amb qui va relacionar-se amb el pas dels anys. Strachey, també membre d'aquest grup eclèctic d'artistes, escriptors, crítics, economistes que intentaven evadir les normes victorianes i foren objectors davant la Gran Guerra de principi de segle, va escriure un llibre de biografies breus titulat "Victorians eminents" i va tenir relacions diverses, entre elles, amb l'economista Keynes o amb el pintor bisexual Duncan Grant, qui va conviure durant anys amb Vanessa Bell i amb qui va tenir una filla.
Aprofitant que l'amistat va anar aprofundint, Gertler li demana en un moment donat a Lytton Strachey que intenti intercedir amb Carrington, que li obri les idees, sense entendre que potser ella no tenia cap problema respecte al sexe sinó amb ell, per tal que la convencés perquè perdés la virginitat. Però el que va passar és que de tant conversar Lytton y Carrigton van enamorar-se perdudament i ella va abandonar Gertler el 1917.
El 1919, però, la Dora inicia una altra relació amb Ralph Partridge, i es casa amb ell el 1921. La qüestió és que Lytton també s'enamora d'ell i celebren el viatge de noces tots tres junts visitant Venècia.
La qüestió és que portaren els seus ideals i forma de viure als límits del què la moralitat victoriana podia admetre. Strachey seguia tenint les seves relacions homosexuals particulars, Ralph estava més temps a Londres que a la casa mútua i per tant tenia amants i Carrington va mantenir diverses relacions més o menys llargues, amb Gerald Brenan, un escriptor de llibres de viatges com "Al Sud de Granada" (1951) i molt amic de Ralph. Més tard va estar molt enamorada d'Henrietta Bingham, filla de l'embaixador americà, arribant a ésser triangular també amb el propi Sthachey perquè l'Henrietta havia estat amant d'ell anys abans.
S'han d'entendre que aquestes vivències no tant sols eren sota el punt de vista de la promiscuïtat sexual, la casa de la parella, o del tercet, i les trobades i reunions a Londres eren llocs on es compartia informació, notícies sobre Europa, de debat polític, intercanvi cultural i artístic, on es parlava i es debatia sobre literatura i on es pretenia combatre la moral de l'època, la religió i on es declarava vivament el pacifisme actiu de totes les maneres possibles. Hem de tenir en compte que eren persones educades, per tant adinerades, però sortides d'un àmbit escolar humanista i que havien torçat el camí que se'ls havia traçat, per tant creadors d'idees, tendències i corrents a seguir més tard per altra gent. En les biografies podreu llegir que un moviment tant compromès no es va tornar a donar fins la dècada dels seixanta.
La Dora fou una retratista i una paisatgista excepcional, amb experiència, va treballar intensament en arts aplicades i decoratives, va pintar tot tipus de superfícies que trobés al seu abast. Va fer cartells, va pintar teles i mobles, va decorar vaixelles. Va dissenyar la biblioteca de la casa a Ham, Wilshire on va viure amb Strachey i Partridge. Va dedicar-se en cos i anima a aquella llar per fer-la seva i que tothom la trobés còmode i personal.
L'única reflexió a fer és sobre l'enamorament desmesurat que va sentir per Stracher, en la pel·lícula queda prou reflectit i en la Biografia publicada el 1995 per Edicions B, de Michael Holroyd, també. Davant la seva manera de viure i sentir, alliberada i sense tabús, podem pensar que al mateix temps vivia d'una forma sotmesa al costat de Lytton. En un moment donat ella expressa que se sent enamorada del seu cervell i l'admira, quelcom semblant al que li va passar a la Frida amb en Diego Ribera. Penso que en el fons, va fer el que va voler, si volia dedicar-se a viure tenint compte i cura d'algú molt delicat de salut i sentir-se necessària ho va fer i quan li calia sentir-se lliure i volar, també. El lligam invisible que tothom pot tenir en la parella era diferent, la corda era llarga i podia ser tallada en tot moment i, crec amb honradesa, que la tisora la tenia ella i que per això no la va tallar mai.
Altres persones critiquen que deixés penjada una part de la seva producció per dedicar tant de temps a les seves relacions personals, però segueixo insistint que seguint la filosofia del Grup que coneixia i al qual no va acabar de pertànyer mai, va fer el que creia i volia fer. Si prens les pròpies decisions i fas el que creus que has de fer, qui té dret a dir-te el contrari? Sembla ser que alguns dels membres del Grup la pressionaven perquè no tingués aquell tipus de vida i, opino, que quan més li deien més s'hi revelava, tot i que la titllessin de tradicionalista. Jo no veig que fos gens tradicional. Fou coherent, i molt, amb l'ideari, potser la que més, però no la van entendre. Lliure albir.
La salut d'Strachey va empitjorar i en els moments de més gravetat ella va intentar suïcidar-se per no poder veure com anava morint, essent salvada en l'últim moment pel seu marit, Ralph.
Al final, Lytton va sucumbir a la malaltia i ella incapaç de suportar la seva absència, el 1932, dos mesos després, va aconseguir matar-se d'un tret d'escopeta. Aquesta vegada Ralph Partridge no va ser-hi a temps. Per tant, va viure i va morir com i quan li va donar la gana.
Tot i que ha estat una pintora més coneguda pel gran públic per una pel·lícula que per les seves obres, val la pena que la descobriu. Com la resta de pintores que poc a poc us vaig presentant, va ser un personatge trencador, contradictori, que demanava llibertat i sortir-se del paper atribuït. Tenia un traç excepcional i un toc particular. La seva mirada descobreix de nou els paisatges i la psicologia dels personatges.
A partir de la dècada dels '70 se la va començar a redescobrir i les crítiques i valoracions que ha rebut des d'aleshores són sempre positives. Com no!
La pintora hipnotitzada
-------------------------------------------------- Otra pintora rebelde: Dora Carrington
Otra pintora que aprecié gracias a mis profesoras y que también me gusta muchísimo es Dora Carrington, más conocida como Carrington a secas. Me costó encontrar la película sobre su vida porqué ya había salido de los circuitos habituales, finalmente un amigo me la gravó, quedando gratamente impactada por la calidad del guión, el tratamiento de los personajes, la belleza y firmeza en la dirección y por la actuación de los actores, grandes, grandísimos. Podéis leer la reseña de Antonio Tausiet.
Carrington (Dora de Hougton Carrington) nació en Herford, Inglaterra el 29 de marzo de 1893 y se formó en una escuela que promovía el arte. Más tarde sus padres, le pagaron clases particulares de dibujo. Siendo adolescente todavía, ganó una beca para la Slade School of Art de Londres donde conoció a los hermanos Paul y John Nash, Crhistopher R. N. Nevinson y Mark Gertler. Tenía una belleza andrógina, era una chica compleja, contradictoria, firme y espontanea en su comportamiento y, por tanto, atractiva a los ojos masculinos que no buscaban chicas de conductas victorianas y todos ellos en algún momento se enamoraron de ella, sobretodo Gertrel, quién la cortejó durante años. En esa época produjo muchas obras, sobretodo para Omega Workshop, pero nunca fue muy conocida en vida y pocas veces firmó sus cuadros.
Carrington se ennovia durante cinco años con Mark Gertler, aproximadamente desde los 18 a los 22, influyéndose mutuamente en su carrera artística. Gracias a esta relación conoce al Grupo Blombury, a través de Ottoline Morell, benefactora e integrante de todos ellos. En casa de Vanessa Bell, hermana de Virginia Wolf, y de Clive Bell, crítico de Arte, conoce a a Lytton Strache y al resto de artistas con quién pudo relacionarse con el paso de los años. Strachey, también miembro de este grupo ecléctico de artistas, escritores, críticos, economistas que intentaban evadir las normas victorianas y fueron objetores delante de la Gran Guerra de principio de siglo, escribió un libro de biografías breves titulado "Victorianos eminentes" y tuvo relaciones diversas, entre ellas, con el economista Keynes o con el pintor bisexual Duncan Grant, quién convivió a su vez con durante años con Vanessa Bell y con la que tuvo una hija. Aprovechando que la amistad fue profundizando, Gertler le pide en un momento dado a Lytton Strachey que intente interceder entre él y Dora, que le abra las ideas, sin entender que quizás ella no tenía ningún problema respecto al sexo sinó con él, que la convenza para que pierda la virginidad. Pero lo que pasa es que de tanto conversar Lytton y Carrington se enamoraran perdidamente y ella abandona a Gertler en 1917.
En 1919, Carrington inicia otra relación con Ralph Partridge y se casan en el año 1921, siendo escandaloso para la época que Lytton también se enamore de Ralph y celebren el viaje de novios los tres juntos y encantados de la vida visitando Venecia.
La cuestión es que llevaron sus ideales y forma de vida sin esconderse y rozando todos los límites que la moralidad victoriana podía admitir. Strachey seguia teniendo sus relaciones homosexuales particulares, Ralph estaba más tiempo en Londres que en la casa mútua y por tanto tenía amantes y Carrington mantuvo diversas relaciones más o menos largas, con Gerald Brenan, un escritor de libros de viajes, como "Al sur de Granada" de 1951, y muy amigo de Ralph. Más tarde estuvo muy enamorada de Henrietta Bingham, hija del embajador americano, llegando a ser triangular también con el propio Strachey porqué Henrietta había sido amante de él tiempo atrás y con otras mujeres de su época y de su círculo social y cultural.
Se debe entender que estas vivencias no sólo eran sólo bajo el punto de vida de la promiscuidad sexual. En la casa de la pareja o terceto, y los encuentros y reuniones en Londres eran lugares dónde se compartía información, noticias sobre Europa, de debate político, intercambio cultural y artístico, donde se hablaba y se debatía sobre literatura y dónde se pretendía combatir la doble e hipócrita moral de la época, intentando vivir al límite pero sin esconderse, mostrandose tal y como eran y vivian como forma demostrativa de sus ideas, repudiaban la religión y se declaraba vívidament el pacifismo activo de todas las maneras posibles. Hemos de tener en cuenta que eran personas educadas academicamente hablando, quiere decir por tanto adineradas, pudientes y contradictorias en consecuencia, pero surgidas de un ámbito humanista y, así, habían torcido conscientemente el camino que se les había trazado en sus familias y rango de "clase". Fueron portadoras de ideas, tendencias y corrientes a seguir más tarde por otra gente. En las biografías podemos leer que un movimiento tan comprometido no se volvio a dar hasta la década de los sesenta.
Dora Carrington fue retratista y una paisajista excepcional, con experiencia, trabajó intensamente en artes aplicadas y decorativas, pintó todo tipo de superficies que encontraba cerca de ella. Pintó carteles, telas y muebles, decoró vajillas. Diseñó la biblioteca de la casa en Ham, Wilshire donde vivió con Strachey y Partridge. Se dedicó en cuerpo y alma a aquel hogar para hacerlo suyo, para que todo aquel que llegase lo encontrase cómodo y personal.
La única reflexión a hacer es sobre el enamoramiento desmesurado que sintió por Stracher, en la película queda suficientemente reflejado y en la biografia de Michael Holroyd, publicada en 1995 por Ediciones B, también. Observando su manera de vivir y sentir, liberada y sin tabús, podemos pensar que al mismo tiempo estaba de una alguna manera sometida a Lytton. En algún momento expresó que se enamoró de su cerebro y lo admiraba por ello, algo similar a lo que le pasaba a Frida con Diego Ribera, aunque el nivel de pasión y vivencias era muy distinto. Pienso que en el fondo, a pesar de esa primera impresión, Carrington hizo lo que quiso. Si ella deseó dedicarse a ser cuidadora de alguien de salud muy delicada y sintiéndose necesaria ¿quién tenía derecho a negarle esa manera de vivir? Los humanos somos complicados y todos somos testigos de algunas relaciones cuidador-necesitado. Cuando quiso sentirse libre y volar, también pudo hacerlo. Esa atadura invisible que existia era una cuerda larga y podia ser cortada en cualquier instante y, creo honradamente, que las tijeras estuvieron en su mano siempre, por eso no la cortó jamás.
Otras personas critican que dejase colgada su producción artística para dedicar tanto tiempo a sus pasiones, pero insisto, que siguiendo la filosofía de los comprometidos con el Grupo Blombury, a los que conocía a fondo pero una "asociación" o "club" a la que no acabó de pertenecer nunca en cuerpo y alma, vivió como creia y como pensaba que debía vivir. Si tomó decisiones y creyó en lo que hizo ¿alguien tenía derecho a contradecirla? Parece ser que algunos de los miembros de Blombury la presionaban para que llevase otro tipo de vida. Opino, que cuanto más insistian ella más se revelaba, aunque la tildasen de tradicionalista. No veo que lo fuese. Fue coherente, y mucho, con el ideario, quizás la que más, "yo deseo, esto creo, él me necesita, así hago y ejecuto", pero no la entendieron. Ejerció plenamente el libre albedrío.
La salud de Strachey fue empeorando y en los momentos de más gravedad ella intentó suicidarse por no querer ni aguantar ver como moría. Ralph la salvó en el último momento cuando la encontró en el garaje medio asfixiada por el humo del tubo de escape.
Al final, Lytton Strachey sucumbió a la enfermedad y en 1932, incapaz de soportar su ausencia, dos meses después, consiguió matarse de un tiro de escopeta. Ralph Partridge no estuvo a su lado en aquel momento. Por tanto, vivió y murió como y cuando a ella le pareció bien.
Todo y que ha sido más conocida para el gran público por una película que por sus obras, vale la pena que la investigueis. Como el resto de pintoras que poco a poco os voy presentando, fue un personaje rompedor, contradictorio, que pedia libertad y salirse del papel atribuido. Tenía un trazo excepcional y un toque particular. Su mirada descubre de nuevo el paisaje y la psicología de los personajes pintados.
A partir de la década de los '70 empezó a ser redescubierta y las críticas y valoraciones que ha recibido desde entonces son siempre positivas. ¡Cómo no!
Hi ha gent que té precioses bugaderies i jo tinc un preciós estudi... petit, però acollidor, on hi tinc pinzells, porqueries, gots, restes de pintures seca, fulls, esbossos, draps bruts, llapis, ceres acolorides i mig trencades de tant fer-les servir, aquarel·les, bastidors, llençs, papers, fotografies interessants, retalls de revistes que empro pels collages, branques i què se jo trobat pel carrer per enganxar sobre les fustes, pigments i tot preparat per un home que m'estima perquè el faci servir quan puc. És una cambra de cara al jardí, amb olor a flors de gessamí i amb llum de tarda daurada, calor i una petita ombra d'un pruner bord vermellós. Què més puc desitjar... Només poder pintar.
Hay gente que tiene preciosas lavanderías y yo tengo un precioso estudio... pequeño, pero acogedor, donde tengo pinceles, porquerías varias, vasos, restos de pintura seca, hojas, esbozos, trapos sucios, lápices, ceras de colores y medio rotas de tanto usarlas, acuarelas, bastidores, lienzos, papeles, fotografías que me interesan, recortes de revistas que uso para mis collages, ramas y qué sé yo encontrado por la calle para pegar sobre las maderas, pigmentos y todo preparado por un hombre que me quiere para que pueda usarlo cuando pueda. Es una habitación de cara al jardín, con olor a flores de jazmín y con luz de tarde dorada, calor y una pequeña sombra de un prunus rojizo. Qué más puedo desear... Sólo poder pintar.
M'extasio mirant els meus pots de pigments multicolors a punt per ser barrejats amb els aglutinants i poder fer les pròpies pintures.
Ara tot just fa una setmana que estic pintant febrilment i estic contenta, molt contenta.
Me quedo extasiada mirando mis tarros de pigmentos multicolores a punto de ser mezclados con los aglutinantes y poder crear mis propias pinturas.
Ahora, justo hace una semana, estoy pintando febrilmente y estoy contenta, muy contenta
A vegades, un vol escriure i no pot. A vegades, un vol dir i no sap com. A vegades, una vol expressar-se i resta muda. I així passen els dies, un darrera l’altre i se sumen setmanes i finalment els mesos.
Amb la pintura passa el mateix. Tot sovint tens un impuls creatiu desinhibit irresistible que t’obliga a prendre els pinzells arravatada i crees un peça magnífica però inacabada i per poder-la finalitzar tornes a veure dissoldre’s el temps al teu voltant.
Tots els processos creatius comporten compromís i perseverança. I, tal i com va expressar un dels més grans genis de la pintura, la inspiració t’ha de trobar treballant. Però costa i molt, com tot. Quan tens una vida de les anomenades “reals” al darrera, una família i múltiples obligacions, no és gens fàcil. Fins i tot quan t’hi dediques professionalment.
Perquè en quan ho vols fer per vocació, i compte que dic per “vocació”, arribes a ser-ne, com ja he dit, de “professional”. Malgrat molts dels creadors i tota la parafernàlia que els envolta ho vulguin disfressar d’eufemismes varis, la seva definició és aquesta: porten l’etiqueta de “pintors”, “escultores”, “arquitectes”, “fotògrafes”, “dissenyadors”, “coreògrafes”... i pot arribar el fastigueig pel que es fa i tot el que els envolta.
I se’m pot titllar de desconeixedora del tema. Bé, crec que no és el cas. No conec a tothom i és del tot possible, és clar. És del tot probable. Tant de bo sigui així. Només puc parlar des del meu punt de vista i només és una opinió.
Al principi, quan es comença, fins i tot temps després i segons els projectes, es té aquella embranzida que tot ho arrasa i l’esperança de sortir-se’n i poder viure de la pròpia creació, és un objectiu encoratjador, però, i m’agradaria que algú m’ho refutés, hi ha èpoques de negació, de perplexitat davant el mercadeig amb la pròpia obra i d’esgotament vers les companyies que es tenen i per la pròpia tasca.
Com en totes les feines, caram! Com en tot el que no tingui un incentiu atractiu i acabi esdevenint rutinari... Com en tot el que no tingui una recompensa. I no hem refereixo a la material, sinó a la íntima, aquella insubstancial i que cadascú sap i comptabilitza. Un hom sap què pot satisfer-lo.
Hauríem de recordar que cal pintar per pintar i no perquè portem l’etiqueta de pintors i s’espera la propera exposició; escriure com ho fèiem al principi perquè tenim coses a dir i no pels compromisos adquirits amb les editorials; seguir imaginant allò que ens agradaria de debò i tornar-ho a intentar, mentre dissenyem cases adossades. Evitar el fastigueig.
Confesso que vaig cedir, confesso que no vaig poder més i enlloc de rebel•lar-me davant el que feia temps que observava, vaig deixar de crear. I és un altre dels errors que he comés en els últims anys. M’ha costat quatre anys tornar a agafar un pinzell seriosament. I en fer-ho me n’he adonat que feia tant de temps que no “parlava” amb el meu llenguatge! Sense l’expressió plàstica estava incompleta, absolutament mancada d’una part intrínseca a la meva personalitat. Quatre anys sense ni una línia, ni un borrall, ni una taca de color... Ara em sembla incomprensible i inimaginable. M’és igual tenir idees o no, que sigui bo o dolent (qui posa el cartell sobre això, per cert?), només vull tacar i gratar.
Recomanació per a navegants creatius: Canvieu d’estratègia i reconduïu el vaixell però no naufragueu. Després costa molt tornar a reconstruir-vos ni que sigui un petit bot de petit calatge.
Dues pintores surrealistes que m'agraden, per com pintaven, per com vivien, per com pensàven, per com es van enfrontrar als convencionalismes i van fer de l'art, la pintura i l'escriptura la seva forma de sortir de la discriminació i "del no ser". Remedios Varó era Gironina, nascuda a Anglès, comarca de La Selva, va formar-se a l'academia d'Art San Fernando de Madrid. Després de tenir diverses experiencies i un parell de matrimonis, s'introdueix en el cercle surrealista d'André Breton. Durant la guerra pren part pel bàndol republicà i, cap al final, acaba fugint a França on és tancada en un camp de concetració d'ón aconsegueix sortir i fugir de la França ocupada cap a Mèxic amb Benjamín Péret, pintor, i la seva nova parella.
Remedios no se sent mai més Europea, té més experiencies amoroses i se sent cada vegada més mexicana, decideix quedar-se allà per sempre més.
Els seus quadres són bellíssims, onírics, plens de simbolisme, investigació sobre el subconscient i gust pels elements científics ja que era un altre dels seus grans interessos. Les temàtiques són divereses: expressa pensaments femenis, pors vers la guerra, records infantils, vivències pròpies com el naixement dels seus fills i l'experiència de la maternitat (les poques figures realistes dels seus quadres són els seus nanos pintats en un llenç), també hi ha temes sobre filosofies i pensament oriental i meditació. Penso que és una pintora summament interessant i que poca gent coneix profundament.
Va ser íntima amiga d'un altra pintora que m'atrau especialment: Leonora Carrington.
Leonora, a més de pintora, és escriptora, escultora i toca altres múltiples disciplines artístiques mal anomenades "menors", segurament perquè pertanyen al món femení des de temps immemorial.
Poc després de sortir de l'escola d'art coneix al pintor alemany Max Ernst, trobant-lo poc després a Paris, i amb qui establirà una relació sentimental. Allà, entra en el cercle surrealista i coneix a molts pintors diferents com Joan Miró y André Breton, també a Pablo Picasso y Salvador Dalí.
Aleshores ja escribia, com un curiós relat sobre la seva presentació en societat als divuit anys, una història en to d'humor irònic molt divertit. En aquell moment escriu "La casa de la por" i participa junt amb Max Ernst en l'exposició Internacional de Surrealisme a París i Àmsterdam de 1938.
Participa en moviments antifeixistes actius contra l'ocupació nazi. Però en arribar la guerra entre França i Alemanya, el 1939, les autoritats col·laboracionistes, arresten en Max Ernst i provoca un episodi de depresió nerviosa, restablint-se ràpidament, només per veure's a continuació obligada a fugir cap a Espanya perseguida pels nazis.
A Espanya torna a sofrir un col·lapse nerviós i l'ingressen en un hospital psiquiàtric de Santander. Aquest episodi la marcarà per sempre i de manera decissiva en tota la seva obra posterior.
Quan aconsegueix escapar de l'hospital i pot arribar a Lisboa, l'acull l'ambaixada de Mèxic. Allà coneixerà a Renato Leduc, qui l'ajudarà a emigrar i acabarà casant-se amb ella, un any després. Tot i que el 1943 ja estaven divorciats.
A Mèxic pot reestablir els llaços amb diversos col·legues i amics surrealistes en l'exili: André Breton, Benjamí Péret, Alice Rahon, Wolfgang Paalen i Remedios Varo, amb qui establirà aquesta amistat tant duradora i fructificant.
Els seus quadres són plens de temes sobre mitologia celta, per relats sobre la seva mare i la seva dida, sobre mites i llegendes d'Irlanda. Creu que els relats sobre déus, dimonis, follets, ancians sabis, bruixots, esperits i animals són expressions dels aspectes primordials de l'ésser humà, representacions de l'inconscient.
Com tots els surrealistes es va interessar pel psicoanàlisi. Fonamentalment, igual que la Remedios Varo, per C.G.Jung.
També va aprofundir en les simbologies del Gòtic i el Renaixement, el Gnosticisme egipci, l'alquímia, la Càbala, El llibre dels morts, El Tarot, l'I Ching, fou deixeble de Gurdjieff, etc. Tot va influir en la seva obra.
Cap als anys quaranta fa quadres de grans dimensions i també treballa en il·lustracions d'Alicia en el país de les meravelles i temes sobre la maternitat.
Les seves influències més directes, a més de les seves amigues i amics, fóren autors del renaixement i El Bosco, en especial.
I ara, amb aquesta vida, amb aquestes obres, com és possible que hi hagi tanta, tantíssima gent que no les conegui? Van ser importantíssimes en el seu grup d'art, van crear noves obres, van influir en els seus companys, van ajudar a fer gran el surrealisme, però ningú les nombra sinó és en pàgines o en llibres especialitzats...
(Em segueix agradant tant aquesta veu irreverent que té en Robert Smith i la frescura de la cançó!
Si és que era un ginyapo quan la cantava: The Cure a canaltrans)
Plorem poc i riem menys encara.
Jo tinc sort, visc en una comunitat on la mandíbula sol moure's sovint, ric moltíssim, per bajanades i fins i tot de coses serioses, per la política municipal, de la de l'oposició, dels que mirem, dels que ens miren, de la fila que fem quan protestem, de la que fem quan no protestem, dels comentaris, perquè ens diem el nom del gos per coses que no venen al cas i, a sobre, després ens ho expliquem, perquè ens coneixem tots i no ens coneixem gens en realitat i els malentesos fan que t'acabis confonent i t'hagis de riure fins i tot de la teva ombra...
De tant en tant rebo a la bústia una cartolina que m'anuncia qui s'ha mort al poble, confesso que no és que rigui, però no deixo de pensar que és curiós. Així saps que la iaeta de cal Pepet, que era la tieta de la Pepeta, la sogra de la Marieta, mare de'n Josepet ha traspassat i et quedes una mica feta pols. Ara ja estic acostumada, però al principi, em xocava, certament. A més, dia sí, dia no, en rebia una i és clar vaig començar a sospitar si aquí hi passava alguna cosa extraordinària.
Des de casa escolto sorolls estranys com les cançons que la veïna posa del Manolo Escolar i que canta a tot drap des del pati o els que al principi tenia dificultats per identificar d'un petit gimnàs d'un altre conciutadà, als que ja m'he acostumat i que ja m'indiquen que són mitja tarda, ara m'estranya el dia que no ho fa i els enyoro, o els suaus acords del piano de la professora de música o el so dels dissabtes al matí de la pilota de bàsquet del veí adolescent , també se quan l'altre senyora del carrer del darrere rep la visita de la seva neboda petita . A vegades em sorprenc amb el so dels trens quan de lluny, de molt lluny, estant asseguda tranquil·la sento, de sobte, el sobresalt de la remor: "meeeeec, piupiiiii" i endevinant que passa el tren de càrrega de les 00:50 h per l'estació del poble. Al·lucino perquè és com de western, no s'acaba mai, és com de "300.000.000" de vagons, com diu el meu fill (a qui el 300.000.000 deu ser l'equivalent a "tropocientosmil" i ell el suma al darrere del nombre que vol).
Ara, tot just fa un mes que en sortir al meu carrer em somric perquè al llarg de les voreres hi ha una activitat inusitada. De sobte tots els meus veïns s'han posat a fer reformes: obres a les tanques del jardí, obres al garaig, obres a la cuina, obres al terra o han aixecat el sòl de l'entrada, del darrera, construeixen porxos, destrueixen porxos, tanquen entrades o hi afegeixen façana... És com si un paràsit extraterrestre anomenat Monopoli-faci-reformes-a-totes-les-seves-cases s'hagués apoderat dels benvolguts cohabitants de població.
És estrany, però de tant en tant, aquestes coses els hi passen alhora. L'any passat van ser les instal·lacions de descalsificadors per l'aigua. Va ser com unes febres tropicals estranyes. I l'any anterior les alarmes... Contínuament veies operaris de companyies a munt i avall traginant objectes estrambòtics que anaven ficant dins de les cases... Durant l'afer de les alarmes observava, és clar, que pujaven escales, fixaven cables i tots al mateix temps. En fi, un cacau de pols, de sorolls, de gent just abans de l'estiu...
Així que no ho puc evitar, em peto. Me'n ric. M'ho passo bé. La gent va fent i va vivint. Veig que va a volades, com jo. Fa coses diferents però va a cops d'acció i afició, cadascú al seu estil. Al bon temps, apa! a fer obres! Què no plou, doncs arraso el jardí! Què m'avorreixo, reformo la cuina! I alè, anar vivint, que són dos dies...
La gent té ganes de ser feliç, de passar-s'ho bé, de gaudir d'una estona de distensió, no vol problemes ni tristeses. Com ahir per exemple, que em vaig passar la tarda rient, vaig riure com una bleda mentre mullava una veïna amb un got d'aigua i més tard posava la cara dins d'un cubell de líquid brut d'altres cares per treure un caramel. Després, per sopar, encara vaig riure més i avui... Avui estic com una Reina!
Visca la Reina!
I avui no permeto que se'm passegin per aquí republicans a xafar-me la jornada de reinona.
(¡Me sigue gustando tanto la voz irreverente de Robert Smith y la frescura de la canción!
Si es que era un giñapo cuando la cantaba: The Cure en Canaltrans)
Los chicos no lloran, ay, ahora, últimamente, las chicas tampoco...
Lloramos poco y nos reímos menos aún
Yo tengo suerte, vivo en una comunidad donde la mandíbula suele moverse a menudo, rió muchísimo, por tonterías y hasta de cosas serias, por la política municipal, por la de la oposición, de los que miramos, de los que nos miran, de la pinta que hacemos cuando protestamos, de la que hacemos cuando no protestamos, de los comentarios, porqué nos llamamos por el nombre del cerdo por cosas que no vienen al caso y, encima, después nos lo explicamos a la cara, porqué nos conocemos todos y no nos conocemos nada en realidad y los malentendidos hacen que acabemos confundiéndonos y tengamos que reírnos hasta de nuestra propia sombra.
De tanto en tanto recibo en mi buzón un tarjetón que me anuncia quién se ha muerto en el pueblo, confieso que no es que me ría, pero no dejo de pensar que es curioso. Así se que la abuela de Casa Pepo, que era la tía de Lola, la suegra de Marieta, madre de Josepet ha traspasado y me quedo un poco perjudicada y hecha polvo. Además, día sí, día también, me llega una y, claro, hace tiempo empecé a sospechar si aquí pasaba alguna cosa extraordinaria.
Desde mi casa oigo ruidos extraños como las canciones que la vecina pone de Manolo Escobar y que canta a todo trapo en el patio o los que al principio tenía dificultades para identificar de un pequeño y particular gimnasio de otro conciudadano a los que ya me he acostumbrado y que me indican que es media tarde, que ahora me extraña el día que no los oigo y los añoro o los suaves acordes del piano de la profesora de música o el sonido de sábado por la mañana de la pelota de básquet del vecino adolescente, también se cuando la señora, la de la calle de atrás, recibe visita de su pequeña sobrina. A veces, me sorprendo con el sonido lejano de los trenes cuando desde lejos, muy lejos, estando sentada tranquilamente me sorprende su eco: "meeeec, piupiiii" y adivino que pasa el tren de carga de las 00:50 h por la estación. Alucino porqué es cómo de western, no se acaba nunca, es cómo de "300.000.000" de vagones, como dice mi hijo (a quién el 300.000.000 le debe parecer el equivalente a "tropocientosmil").
Ahora, justo hace un mes, al salir a mi calle me sonrío porqué a lo largo de las aceras hay una actividad inusitada. De repente todos mis vecinos se han puesto a hacer reformas: obras en las vallas del jardín, obras en el garaje, obras en la cocina, obras en el suelo o han levantado la entrada o la parte de atrás, construyen o destruyen porches, cierran entradas o añaden fachada... Es cómo si un parásito extraterrestre llamado Monopoli-haga-reformas-en-todas-sus-casas se hubiese apoderado de los queridos cohabitantes de población.
Es extraño, pero de tanto en tanto, estas cosas les pasan a la vez. El año pasado fueron las instalaciones de descalsificadores para el agua. Fueron cómo unas fiebres tropicales extrañas. Y el año anterior las alarmas... continuamente veía operarios de compañías arriba y abajo acarreando objetos estrambóticos que metían dentro de las casas... Durante el caso de las alarmas observaba, está claro, que subían escaleras, fijaban cables y todos al mismo tiempo. En fin, un cacao de polvo, de ruidos, de gente justo antes del verano.
Así que no lo puedo evitar, me parto. Me río. Me lo paso bien. La gente va haciendo y va viviendo. Viendo que va a voladas, cómo yo. Hace cosas diferentes pero va a golpes de acción y de afición, cada uno en su estilo. Al buen tiempo, ¡venga! ¡Vamos a hacer obras! Que no llueve, pues arraso el jardín, qué me aburro, reformo la cocina. Y ¡alé!, a continuar viviendo, que son dos días...
Y la gente tiene ganas de ser feliz, de pasárselo bien, de gozar de un rato de distensión, no quiere problemas ni tristezas. Cómo ayer por ejemplo, que me pasé la tarde riendo, me reí cómo una tonta mientras mojaba una vecina con un vaso de agua y más tarde ponía la cara dentro de un cubo de líquido sucio de otras caras para sacar un caramelo. Después, para cenar, todavía me reí más y hoy... ¡Hoy estoy cómo una Reina!
¡Viva la Reina!
Y hoy, por un día, no permito que se me paseen por aquí republicanos a chafarme la jornada de reinona.
M'agrada ballar, cantar, cridar, xerrar, saltar, però no puc fer-ho gaire,
Gaudeixo tenyint-me de colors variats, pentinant-me sempre diferent, i portar els cabells ben posats,
Em tornen boja les sabates, les botes, les sandàlies, però no en compro, cuido les que tinc i de tant en tant me'n permeto algunes
També treure la llengua, fer ganyotes, riure ostentosament, somriure molt, molt, moltíssim, saludar a tothom, parlar amb tothom, seguir les bromes dels altres, esforçar-me per no ofendre'm perquè me'n facin,
I viatjar, viatjar molt, moltíssim, viatjar a tot arreu! conformar-me perquè no puc fer-ho ara
M'agraden les sares d'ametlla, les pastes de full, els vermuts amb olives, el pa amb tomàquet i em tornen 'tarumba' les ostres, els escamarlans i els llamàntols, però en menjo pocs.
Escoltar música variada, l'antiga, la clàssica, l'oriental, la pop, la rockera, la hip-hopera, la d'ahir, la que sento ara, la que sentiré demà, espero! tot tipus de pel·lis, plorar per les pel·lis, parlar amb les pel·lis, discutir-me per les pel·lis, parlar sobre les pel·lis
Miro els reportatges, sí, sí, els miro, jo sóc de les que els miro, perquè m'agraden, els de ciència, animals, sociologia, antropologia, societat, cinema, història, educació, els polítics
M'agrada seguir estudiant: història, llengua, literatura, filosofia, art, biografies, lleis, l'univers, les mates no tant, però si la informàtica, Internet, educació i pedagogia.
Tinc col·leccions petites, incompletes per sempre més de capces, llibres, catàlegs de museus, revistes antigues, revistes de plantes, revistes de jardins, revistes de decoració, revistes d'art, mapes, còmics, llibres de ciència ficció, novel·les policíaques, novel·les de terror, volums solts dels escriptors que m'agraden
Tinc de forma compartida, tot un segle XX de: revistes del National Geographic que no entenc del tot, perquè són en anglès i alemany! i mapes de tot el món
Tinc mobles per arranjar, per reciclar, per pul·lir i renovar, per envernissar
També gaudeixo de les pedres deformes, pedres boniques, pedres rodones com còdols, minerals útils, minerals inútils, minerals preciosos pel colors, forma, origen, per qui me'ls ha regalat, Tinc caragols i petxines de mar, Tinc puntes de coixí, llençols, tovalloles, regalades per familiars ancianes Tinc objectes bonic d'arreu del món comprats per mi o regalats
Tinc una casa bonica, que m'agrada, que m'emociona, que m'és suficient, de la que en tinc cura, que té el que em cal, que m'acull, on hi planto flors i arbres i arbusts que rego amb compte i amor Tinc quadres i fotografies a les parets Tinc cortines boniques, una cuina pràctica i preciosa, un estudi per pintar fantàstic, lluminós, prou gran, acollidor, de cara al jardí.
M'agrada rascar-me la panxa, no fer res, perdre el temps, i m'agrada especialment que no m'importi! Prendre cafè, però també les infusions Fumo tabac, però quasi no bec: a l'estiu vi amb gasosa, o claretes, al migdia de diumenge 'festivalero' oporto o vermut.
M'agrada asseure'm a mirar un paisatge o a meditar o a pensar o a deixar només la ment en blanc a recordar a observar a escoltar.
Puc cuinar hores senceres plats per mi pels parents o pels amics Coques de pa de pessic o fabades de mongetes o un brou ben suculent o un rostit amb ametlletes o un peixet al forn amb vi o una botifarra amb seques o un senzill pa amb tomaquet i pernil No faig lleig al bon restaurant perquè em sento com una nena a qui tothom engalana i de qui tothom en té cura .
Vull tocar amb els dits textures de les pedres, les plantes, els rostres, la pell, els murs, la roba, el paper, la pintura seca, el ciment, l'asfalt, el metall, la fusta, la sorra. Notar el vent a la cara Sentir l'olor del món Resumint, no m'importa tocar-me la pera si es necessari per poder gaudir de tot això...
Però també m'agrada esforçar-me davant del treball Desitjo que em surtin bé el projectes a fer M'agrada sentir il·lusió força i passió i rebre la recompensa íntima però m'és igual l'externa Saber que té sentit el que faig i que em fa sentir bé.
Vull saber els perquès Necessito saber els perquès Em frustra no saber els perquès Demano contínuament els perquès
En realitat fent i desfent aprèn l'aprenent i així, anant fent soc relativament feliç a hores d'ara
Tot el feliç que es pot ser ara, tot el feliç que puc ser ara, tot el feliç que em deixo ser ara, tot el feliç que em puc permetre ser ara
Si a una se li permet ser, si una vol, si una s'ho proposa, si una s'esforça de debò, si una es permet fer i ser,
Si una es relaxa per fi es pot ser, sí, es pot ser.
I ara, sent, acabaré d'escoltar la peça musical tranquil·lament...
La imatge pintada, la dibuixada, la fotogràfica, l'estudiada i l'espontània, l'abstracta i alguna figurativa. L'herència i el pòsit del passat que trobem arreu del món escampat sota i sobre terra, en forma de pintura, escultura, edifici o paisatge Els llibres vells plens de pols i ditades perquè em fan somiar amb els seus antics posseïdors i imaginar històries impossibles amables o desgraciades. Els llibres nous plens d'olor a tinta i de sons entre les pàgines acabades d'obrir, de tacte avellutat perquè el temps encara no l'ha fet aspre. Els contes infantils il·lustrats plens de color amb formes extravagants i exagerades. Els contes per adults de final sorprenent, pel seu regust agredolç; les novel·les de lectura ràpida i les que em fan plorar de ràbia; els llibres desconeguts; els tractats de filosofia i els catàlegs de pintura.Conèixer la pintora que la història ha obviat i que sempre és una troballa Els tractats i assatjos sobre el comportament humà i la històriaSaber cada dia alguna cosa nova i diferent Dibuixar i pintar, fotografiarEstimar, petonejar i abraçar els meus fills Ser estimada, petonejada i abraçada pels meus fills Els petons del meu company de vida
------------------------------------------
La imagen pintada, la dibujada, la fotográfica, la estudiada y la espontanea, la abstracta y alguna figurativa. La herencia y el pósito del pasado que encontramos en cualquier parte del mundo extendido debajo y sobre la tierra, en forma de pintura, escultura, edificio o paisaje. Los libros viejos llenos de polvo y huellas porque me hacen soñar en sus antiguos poseedores e imaginar historias imposibles amabes o desgraciadas. Los libros nuevos con su olor a tinta y de sonidos entre las páginas acabadas de abrir, de tacto aterciopelado porque el tiempo todavía no lo ha vuelto áspero. Los cuentos infantiles ilustrados llenos de color con formas extravagantes y exageradas. Los cuentos para adultos de final sorprendente, por su regusto agridulce. Las novelas de lectura rápida y las que me hacen llorar de rabia. Los libros desconocidos; los tratados de filosofía y los catálogos de pintura. Los tratados y ensayos sobre el comportamiento humano y la historia Conocer a la pintora que la historia ha obviado y que siempre es un hallazgo. Saber cada día alguna cosa nueva y diferente Dibujar y pintar, fotografiar Amar, besar y abrazar a mi hija y a mi hijo Ser amada, besada y abrazada por ellos Los besos y el amor de mi compañero de vida
una llibreta intimista, adequada a l'hora en que s'escriu.
Sóc lletra-ferida perquè m'agraden les seves múltiples formes, els diversos sentits que adopta, la seva grafia, m'atrapen els mots que conforma i les històries que completa.
Gaudeixo amb les imatges pintades i impreses. Em segresten les fotografies i els àlbums que recreo amb elles.
Sovintejo les converses, però també els silencis, els somriures i les paraules gruixudes dites quan toca.
De tant en tant, entro en hipnosi profunda i aparec per aquí...
Rastreando, rascando, he encontrado una página interesante: Tim Burton's Town, dedicada íntegramente al director, ilustrador y guionista Tim Burton, un hombre que encuentro artísticamente innovador, con una creatividad sin fin, con gustos por la Hammer y escritores que coinciden con los míos, con actores fetiches que me encantan. En fín, una web que me ha hecho pasar un rato agradable.
